Els humans estem immersos dins un context cultural. Un dia algú va exclamar:
—Tot és cultura.
Vaig pensar que tenia raó: la cultura ho mou tot. No li vaig dir, però, que també tot és mercat.
Parlarem només de la cultura i, a partir d’aquella afirmació, podem imaginar-la com si fos un vector, un fil canalitzat cap a una central on, per la part superior, entren totes les dades dels elements culturals, que poden ser:
la ràdio, la TV, el cinema, el teatre, la premsa, les edicions de llibres i revistes, els estudis superiors i la investigació, la història i la literatura, les festes populars, les iniciatives de la ciutadania, la religió oficial i l’alternativa, la defensa, les nacionalitats, els moviments socials, les indústries… i podríem seguir.
Si els resultats són satisfactoris i s’assoleixen els objectius, perfecte. D’altra manera, es procedeix a reformular les dinàmiques d’aquest vector segons el tipus d’àmbit de què es tracti.
És possible que l’èxit en el compliment dels objectius sigui degut al fet que a tots ens agrada la cultura. Qui pot estar-hi en contra? Al revés: si no es comparteix la cultura o no s’està al corrent de les darreres notícies, la persona en qüestió pot ser titllada d’analfabeta; com també de poc conscient si es tracta d’una manifestació col·lectiva i no hi participa.
És ben cert que tot és cultura. Si parléssim del comerç, també hi trobaríem un munt de raons.
És ben cert que tot és cultura. I, si parléssim del comerç, encara hi trobaríem més d’un argument.
