Fa uns set anys amb una amiga vàrem anar a Itàlia, a Milà i a Venècia, als dos llocs personalment hi havia estat però, no em feia res tornar a veure aquests llocs.
Vàrem visitar la catedral de Milà, el Duomo, construcció iniciada l’any 1386 i finalitzada el 1965. En aquesta ocasió vàrem decidir visitar la cripta de sota l’altar major on hi ha la tomba del màrtir Sant Carlos Borromeu, s’havien d’agafar entrades.
A l’entrada a tocar de les escales que baixaven a la cripta, hi havia una noia asseguda davant d’ una taula amb un ordinador portàtil, vaig pensar que potser feia algun estudi o seguiment de visitants.
A baix en aquell recinte no m’hi vaig sentir bé, si que tenia interès artístic però, tenia una sensació d’ambient saturat.
En marxar i pujar per les escales, només van ser unes dècimes de segon, vaig veure com si fos un flaix de llum una cara de lleó a la cara de la noia de l’ordinador, tenia una expressió de pocs amics.
Per uns moments vaig restar perplexa, desconcertada, al arribar a dalt vaig mirar a la noia i ella a mi, hi era normal encara que de tarannà distant.
No vaig comentar el fet amb la persona que anava, la Montse, era quelcom potser de massa subjectiu.
Aquella experiència sempre l’he recordat i guardat en silenci, ara, com són les coses m’ha vingut bé explicar el fet, el dia11 d’abril del 2026.
Vaig pensar i segueixo pensant que seria d’interès saber si d’altres persona van experimentar el mateix i tot per només saber si va ser una cosa personal o un possible experiment hologràfic o d’altre tipus i especialment provocat per aquell ordinador. Qui ho sap !
Res, coses de la vida.
