La Remei durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va tenir que marxar junt amb la seva família a France passant totes les vicissituds que comportava arribar fins a la frontera francesa.
Un cop allà, als exiliats els duien a camps de concentració, la Remei va estar al de Argilés-sur-Mer, dins la desgracia de passar diverses penúries com gana, fred i aïllament, va tenir la sort que en estar embarassada la van dur a la maternitat d’Elna.
Elna és un poble proper a Argilés on hi havia un palauet abandonat i gràcies a les accions dutes a terme per la infermera Elisabeth Eidenbenz (Wila, Suïssa 1913 – Zurich 2011) voluntària per l’atenció dels refugiats de guerra, va poder ser reconvertit en una maternitat. Es diu que en el centre van ser ateses 400 parteres espanyoles i 200 de jueves. Entre elles a la Remei Oliva.
El cineasta Quim Paredes inspirat per les experiències i el contacte amb la Remei, va crear un film titulat ‘ Memòria d’un exili no desitjat’ . La filmació va ser projectada al cinema Mundial de la Bisbal d’Empordà el dia 5 de maig de l’any 2019.
Acte organitzat pel Grup de Dones de la Bisbal i on la Remei va tenir l’oportunitat de poder explicar algunes de les seves vivències de quan va estar exiliada, estavai acompanyada per Quin Paredes i Marina Puig presidenta del Grup de Dones de la Bisbal.
Varen assistir al acte un bon nombre de persones i a tots ens va deixar meravellats per la seva claredat mental i memòria, a més considerant que la Remei havia complert ja els 100 anys.
A partir que l’any 2005 quan Assumpta Montellà va publicar el seu primer llibre titulat La Maternitat d’Elna on feia un recull d’experiències viscudes per les parteres que havien estat ateses en aquest centre, entre elles la Remei,ha estat quant aquest episodi de la Guerra Civil fos més conegut tot que d’altres autors n’havien parlat.
Remei Oliva va rebre alguns reconeixements oficials i també la Creu de Sant Jordi lliurada per la Generalitat de Catalunya.
Algunes vegades hem vist que quan una persona ha passat per diversos entrebancs adurant la seva vida, quan aquests han desaparegut i la vida els somriu, s’hi troben bé, en gaudexen i possiblement els fa viu amb gratitut i més.
El dia del passi de la película i del reconeixement a la Remei, des d’allà on estava asseguda vaig fer una breu filmació, ara aquestes imatges gairebé històriques ens serveixen per veure la Remei com s’explica, ningú pensava que pogués fet els 100 anys.
