El paisatge empordanès és, com pocs, divers i ric: mar, planures, muntanyes, camps de conreu, ramats, estructures fabrils i artistes de diverses disciplines, especialment ceramistes.
Però allò més interessant arriba quan alguns d’aquests elements coincideixen de manera espontània i, sense buscar-ho, formen una escenografia singular. Passa poques vegades, però quan succeeix queda gravat a la memòria, sobretot si n’has pogut retenir una imatge.
Quan contemplem un indret on s’ajunten la natura i la mà de la persona, sentim una autenticitat especial, com si ens trobéssim dins una sala d’exposicions no preparada expressament. Tot sembla disposat per si mateix, amb una harmonia natural que ningú no ha imposat. La natura, sovint, sap fer aquestes coses.
I si, a més, l’escenari és ampli i permet veure de lluny el Montgrí mentre imaginem el mar més enllà, encara millor.
Aquesta sensació la vaig viure una tarda d’estiu. Unes peces de ceràmica col·locades en un racó ombrívol semblaven espectadores silencioses d’un gran camp de blat recent segat, ple de bales de palla rodones que, escampades pel terreny, prenien aparença d’escultures.
Més enllà de qualsevol raonament, aquell instant transmetia ordre i serenor, com si tot fos exactament al seu lloc, dins la quietud temperada d’una tarda d’estiu.
