Fa poc escrivia que no m’agradava caminar per la ciutat, i menys encara caminar per caminar.
Dins l’àmbit de l’assistència primària d’infermeria, sovint aconsellàvem als pacients que anessin a caminar. Era un dels objectius a assolir i quedava comptabilitzat pel Centre d’Atenció Primària.
Quan alguna persona em deia que aquella setmana gairebé no havia anat a caminar, l’entenia, tot i que tornava a dir-li:
—A veure si ara sí que hi pot anar.
He de dir que el sentit que he tingut més desenvolupat sempre ha estat l’olfacte. Si una persona venia a la consulta directament de la feina, sabia si era fuster, paleta, treballador agrari o potser administratiu.
Quan algú venia a fer el seguiment de la tensió arterial, el colesterol, l’obesitat, la diabetis o altres trastorns, gairebé sempre li feia la mateixa pregunta.
Alguna vegada m’havia qüestionat aquella pregunta i també m’havia sentit incòmoda. Primer, perquè aconsellava fer una cosa que a mi no m’agradava fer; i, segon, perquè si la senyora feia aquella olor de sofregit que s’enganxa tant a la roba, llavors la incomoditat era encara més gran.
Era evident que havia apagat el foc per venir a la consulta amb el temps just i després continuar preparant el dinar. En aquells casos no li preguntava res. No li volia afegir un altre neguit.
De vegades, els professionals de la salut també ens trobem davant de les nostres pròpies incongruències.
