Des de la jubilació m’he adonat que les persones que no treballen tenen menys temps i més obligacions que abans. Podríem escriure una llista d’activitats i hores de visites que tenen, però no cal.
Penso que és estrany que passi això i alguna vegada ho he dit; alhora també m’he vanagloriat del temps que tinc. Si quedo amb algú, cap problema: el dia que vulguis, tinc l’agenda esponjosa. No sé d’on ha sortit aquesta paraula que sempre dic, si a més no la faig servir mai.
Això que he pensat diverses vegades, avui una senyora molt expressiva amb les paraules ho ha representat posant-se ella mateixa de model, al revés del que faig jo, que penso que són els altres els que no tenen temps.
Prop de la una he entrat a buscar un parell de coses al supermercat. A la caixa, la senyora que tenia al davant li dic:
—Deixo això aquí a sobre mentre busco el moneder.
Ella respon:
—Deixi, deixi.
I continua:
—Sempre vaig amb presses. No sé què passa, sempre he d’anar corrent a tot arreu sense tenir-ne cap necessitat. Es veu que n’estic acostumada.
Una vegada passada la caixa em continua dient:
—Tanta pressa, tanta pressa… si ara a casa només m’espera el gat. No hi ha manera. Això ve de quan treballava, sempre corrent. Ara perquè no tinc el meu marit, però abans, quan tardava una mica més del compte a arribar a casa, em deia:
—Quin ganxo has trobat?
He treballat quaranta anys a Palafrugell i ara hauria d’estar una mica més tranquil·la, no? Doncs no hi ha manera, corrent sempre.
—Penso que ara que s’ha adonat d’això que li passa, s’arreglarà —li he dit.
—Vol dir? Són masses anys d’anar així, no ho sé pas.
Possiblement hauríem continuat la conversa. Ella semblava que en tenia ganes i, per contra, jo, la de l’agenda esponjosa, li dic:
—He deixat el cotxe una mica més avall, a la zona blava. És aquell d’allà amb els quatre intermitents; potser que vagi.
Acabat de dir això he tingut la sensació que també era una dona amb presses.
