Ahir vaig anar a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Empordà a la Bisbal i, als vidres que donen a l’exterior, hi tenien exposat un gran nombre de fotografies de persones joves assassinades a la guerra entre Israel i Palestina. Em van dir que eren periodistes.
En veure les cares d’aquells homes i dones, joves i macos, assassinats, vaig sentir una gran nostàlgia i també la crueltat del món.
Que sapiguem, no han estat exposades imatges de persones voluntàries ni de sanitaris morts, sense comptar la població civil afectada que, segons diuen, és de setanta mil persones.
Aquest matí m’he volgut informar més sobre aquesta guerra, sense saber que immediatament se’m trencaria l’estat de tranquil·litat matinal. He anat passant pàgines amb el mòbil i, error, he clicat en un lloc on deia “tortures”. En vaig sortir gairebé de seguida. Terrible.
Després de llegir això, com alguna altra vegada m’ha passat, m’he vist a mi mateixa com si estigués jugant a nines amb vestits de blondes; és a dir, com si estigués fora d’una realitat commovedora. I, alhora, amb una mena de reminiscència de culpa: culpa per no fer res, o per fer ben poca cosa.
He pensat també —i no és nou— que potser cal considerar allò que diuen algunes persones que han reflexionat sobre el sofriment humà i sobre l’energia que desprèn l’ésser humà, i de com aquesta podria ser emprada per altres identitats desconegudes que se’n beneficiarien. No ho sé.
Cal considerar que aquest drenatge —no de fluids, que també, sinó d’energia emocional— necessita ser cultivat per augmentar-ne, diguem-ne, els decibels. Es genera mitjançant l’increment de les emocions de por, culpa, aferrament i indignació, amb tots els seus derivats.
Una guerra seria, doncs, la indústria energètica més gran que ens puguem imaginar.
Necessitem disposar d’explicacions, per abstractes que siguin, per intentar entendre el món i la vida immaterial.
