Dos nebots, un pare i una filla, ahir van començar un tram de dues rutes del Camí de Santiago: el pare, el camí Primitiu dels pelegrins fins a Santiago, i la filla des de Sarria, per tornar-se a trobar a Santiago.
Avui he rebut un correu dient que havien assolit la primera etapa sense cap entrebanc. Els he retornat el missatge dient que gaudissin del camí i visquessin allò que els aportés. També el vaig fer.
D’immediat m’han vingut al pensament dues coses: la primera relacionada amb caminar per la ruta de Santiago i l’altra pel fet de caminar per una ciutat.
De gairebé sempre no m’agrada caminar pels carrers de ciutat. Diferent és quan fas de turista per conèixer llocs nous. Però les ciutats conegudes, o aquelles on vius, sovint em transmeten la sensació que encara hi resta impregnada la petja dels antics treballadors quan entraven a les sis del matí a les fàbriques de teixits, metal·lúrgiques, sureres o químiques.
L’enrajolat de les voreres i les tapes de l’aigua, la llum o el clavegueram continuen essent gairebé les mateixes, i poques persones hi transiten. Són carrers amb habitatges, però sense signes de vida, carrers morts. Per contra, encara hi sento un ambient fabril, de puntualitat, de no poder moure’t del davant d’una màquina que va molt de pressa, amb fred o calor.
Quan hi camines també recordes els nens de parvulari que van mig arrossegats de la mà de la mare perquè no volen entrar al recinte tancat. Aquests carrers fan olor de fàbriques i de parvularis.
Aquesta idea la tinc des de fa molts anys. Però avui, en dir-los que gaudissin del camí, he reflexionat sobre la diferència entre caminar per una ciutat o caminar per un camí de natura, en aquest cas de pelegrinatge.
Caminar per llocs on han passat tantes persones de segles passats i actuals, no amb un propòsit laboral o de subsistència, sinó per anar més enllà d’un mateix, per descobrir, interioritzar o simplement cercar alguna cosa menys material, fa pensar que aquests indrets també poden quedar impregnats d’aquesta empremta.
Passar per aquests camins ens pot portar a sentir la volàtil flaire dels pelegrins carregats de motivacions diverses, no tan concretes com les dels treballadors o dels nens que no volen anar a pàrvuls.
Al final, tot és una olor.
En alguns carrers de Terrassa encara hi percebo, esmorteït, el soroll dels telers.
