Un vi de seixanta anys
El dia 12 de maig d’aquest any 2021 vaig continuar fent canvis al menjador de casa. Tenia pendent canviar el mecanisme de fer pujar i baixar la persiana i penjar un llum, ja que el dia abans no me’n vaig sortir ni d’una cosa ni de l’altra. Finalment ho vaig aconseguir, i això em va fer sentir molt bé.
En acabat vaig anar a fer el dinar i també vaig anar a buscar una ampolla de vi. Aquesta vegada en vaig agafar una d’aquelles que sempre penses “l’obriràs un altre dia”. Es veu que el dia havia arribat.
L’ampolla tenia el tap lacat amb cera de color vermell i estava embolicada amb film de plàstic una mica malmès. El contingut era de color daurat. Era un regal d’un matrimoni que venien a visitar-se al consultori de Pals i als quals també durant alguns dies havia anat a fer cures d’infermeria a casa seva.
La finca on vivien era gran, fet que els permetia tenir conreus allà mateix, i li havien posat el nom de “San Francisco”. Estava situada a mà esquerra de la carretera que va a Begur, una mica més amunt del càmping Mas Patoxas, al costat de ponent de la base de les dues muntanyes de Quermany.
Aquesta ampolla de vi de la finca San Francisco me la van donar aproximadament l’any 1994 i a l’etiqueta en lletres d’impremta hi deia: “San Francisco. Vino blanco reserva 1961” que correspon a l’any que la vinya va ser veremada i més avall 1973, l’any que va ser embotellat després de reposar dotze anys en la bota. No s’hi observava cap vestigi de pòsits, solatge o el que anomenen mares.
En el moment de fer el primer glop d’aquell vi, com per art de màgia em va venir a la imaginació el matrimoni viticultor,en Manel Llorenç i la Josefa Molina, la finca on vivien i alguns detalls de l’exterior, la muntanya de Quermany amb el mar al fons, el mas Bladó, el mas Tomasí, el saurí i el seu enorme pi a l’entrada de casa —que encara hi és— arran de la carretera que va a Begur, els Masos de Pals i el record de les dones que anys enrere anaven a vendre a Begur seguint una drecera boscana de molta pujada que també vaig fer acompanyada per un palenc.
És curiós perquè en aquest record percebia una sensació de brisa marina càlida i també la flaire dels pins, era una vivència força real que sobrepassava el que en diríem un senzill record vivencial. La irrupció d’aquesta constel·lació d’elements i de persones les veia a vista d’ocell, pels quatre costats, no des de terra i en petits fragments, sinó formant un conjunt entrellaçat.
Era impensable que pogués tenir una vivència com aquella induïda per la degustació d’un vi revellit, anyenc, de l’any 1961. Puc dir com a hipòtesi que aquells raïms i el vi que en va sortir, havien d’haver retingut, preservat a la polpa, els corrents tel·lúrics del subsol, corrents expansionats envers un ampli territori de mar i de muntanya i les persones que hi vivien. Perquè altrament, quina podia ser l’explicació a aquella irrupció d’imatges tan holístiques?
He parlat dels efectes però no del vi. Era de color daurat i el vaig servir en una copa de vidre molt fi. En contactar amb el paladar vaig percebre un suau punt avinagrat que no molestava; al contrari, intuïa que era benefactor per a la digestió, seguit d’un potent regust de bota envellida i subtil rancior de bota curada. Vaig recordar el vi que la tia Teresa guardava a la bota petita del celler.
Quan l’endemà vaig tornar a beure d’aquell vi la sensació va ser diferent, la podríem definir com a racional, o sigui, que em van venir al cap —o potser els vaig anar a buscar— alguns records de vida: vaig pensar què estava fent en aquella anyada de l’any 1961 i també durant l’any 1973, quan el vi va ser embotellat. Curiosament ambdós anys van estar marcats per canvis, l’un per un canvi d’habitatge i el segon per una experiència de vida molt interessant que seria llarga d’explicar i tampoc ve al cas.
Ens quedem només amb l’experiència d’obertura que ens va proporcionar un vi que paradoxalment havia passat 21.900 dies en quarantena, fins que el maig de l’any 2021 va ser alliberat per passar a integrar-se dins el cos d’un ésser biològic i també anyenc. Potser era aquesta la raó de ser d’ell i jo de ser-ne la receptora.
