Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Anys enrere volia fer una crònica sobre les escoles d’infermeria que en aquell moment hi havia a Catalunya , motiu pel que vaig escriure al ‘Ministerio de Educación’ per demanant-los informació al respecte. Van respondre la petició lliurant una relació de dinou escoles d’Ajudants Tècnics Sanitaris (ATS) que hi havia l’any 1969 a Catalunya.
L’esmentada crònica finalment no la vaig fer i ara he localitzat un imprès datat el dia vuit d’abril de l’any 1969 que havia rebut del ‘Archivo General’ del ‘Ministerio de Educación de Madrid’ un document on hi constaven les dinou escoles d’infermeria que hi havia inscrites a Catalunya.
El document estava basat en la resposta que el Degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona havia lliurat l’esmentat Ministeri d’Educació per donant-li la referència de cada una de les escoles d’infermeria existents a Catalunya.
Al llistat hi constava només el nom de les escoles sense fer referència al expedient d’obertura que podem observar a la imatge que presentem. També adjunto dos diplomes d’infermera que guardava a la mateixa carpeta que havien estat expedits per la ’Cruz Roja Española’ els anys 1932 i 1951 i segons els cognoms de les interessades corresponien a dues infermeres catalanes.
Relació d'escola d'infermeria (ATS) catalanes l'any 1969
El dia 12 de maig d’aquest any 2021 vaig continuar fent canvis al menjador de casa. Tenia pendent canviar el mecanisme de fer pujar i baixar la persiana i penjar un llum, ja que el dia abans no me’n vaig sortir ni d’una cosa ni de l’altra. Finalment ho vaig aconseguir, i això em va fer sentir molt bé.
En acabat vaig anar a fer el dinar i també vaig anar a buscar una ampolla de vi. Aquesta vegada en vaig agafar una d’aquelles que sempre penses “l’obriràs un altre dia”. Es veu que el dia havia arribat.
El vi de la collita del 1961
L’ampolla tenia el tap lacat amb cera de color vermell i estava embolicada amb film de plàstic una mica malmès. El contingut era de color daurat. Era un regal d’un matrimoni que venien a visitar-se al consultori de Pals i als quals també durant alguns dies havia anat a fer cures d’infermeria a casa seva.
La finca on vivien era gran, fet que els permetia tenir conreus allà mateix, i li havien posat el nom de “San Francisco”. Estava situada a mà esquerra de la carretera que va a Begur, una mica més amunt del càmping Mas Patoxas, al costat de ponent de la base de les dues muntanyes de Quermany.
Aquesta ampolla de vi de la finca San Francisco me la van donar aproximadament l’any 1994 i a l’etiqueta en lletres d’impremta hi deia: “San Francisco. Vino blanco reserva 1961” que correspon a l’any que la vinya va ser veremada i més avall 1973, l’any que va ser embotellat després de reposar dotze anys en la bota. No s’hi observava cap vestigi de pòsits, solatge o el que anomenen mares.
En el moment de fer el primer glop d’aquell vi, com per art de màgia em va venir a la imaginació el matrimoni viticultor,en Manel Llorenç i la Josefa Molina, la finca on vivien i alguns detalls de l’exterior, la muntanya de Quermany amb el mar al fons, el mas Bladó, el mas Tomasí, el saurí i el seu enorme pi a l’entrada de casa —que encara hi és— arran de la carretera que va a Begur, els Masos de Pals i el record de les dones que anys enrere anaven a vendre a Begur seguint una drecera boscana de molta pujada que també vaig fer acompanyada per un palenc.
És curiós perquè en aquest record percebia una sensació de brisa marina càlida i també la flaire dels pins, era una vivència força real que sobrepassava el que en diríem un senzill record vivencial. La irrupció d’aquesta constel·lació d’elements i de persones les veia a vista d’ocell, pels quatre costats, no des de terra i en petits fragments, sinó formant un conjunt entrellaçat.
Era impensable que pogués tenir una vivència com aquella induïda per la degustació d’un vi revellit, anyenc, de l’any 1961. Puc dir com a hipòtesi que aquells raïms i el vi que en va sortir, havien d’haver retingut, preservat a la polpa, els corrents tel·lúrics del subsol, corrents expansionats envers un ampli territori de mar i de muntanya i les persones que hi vivien. Perquè altrament, quina podia ser l’explicació a aquella irrupció d’imatges tan holístiques?
Etiqueta desenganxada de la ampolla
He parlat dels efectes però no del vi. Era de color daurat i el vaig servir en una copa de vidre molt fi. En contactar amb el paladar vaig percebre un suau punt avinagrat que no molestava; al contrari, intuïa que era benefactor per a la digestió, seguit d’un potent regust de bota envellida i subtil rancior de bota curada. Vaig recordar el vi que la tia Teresa guardava a la bota petita del celler.
Quan l’endemà vaig tornar a beure d’aquell vi la sensació va ser diferent, la podríem definir com a racional, o sigui, que em van venir al cap —o potser els vaig anar a buscar— alguns records de vida: vaig pensar què estava fent en aquella anyada de l’any 1961 i també durant l’any 1973, quan el vi va ser embotellat. Curiosament ambdós anys van estar marcats per canvis, l’un per un canvi d’habitatge i el segon per una experiència de vida molt interessant que seria llarga d’explicar i tampoc ve al cas.
Ens quedem només amb l’experiència d’obertura que ens va proporcionar un vi que paradoxalment havia passat 21.900 dies en quarantena, fins que el maig de l’any 2021 va ser alliberat per passar a integrar-se dins el cos d’un ésser biològic i també anyenc. Potser era aquesta la raó de ser d’ell i jo de ser-ne la receptora.
Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu prop de casa però, un gos que havien adoptar el va foragitar i l’altre gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res perquè entren i surten mitjançant un arbre que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.
S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.
Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava i no les perjudica com sol passar a l’estiu. Desprès de dinat ha parat de ploure i m’he assegut una estona al patí, com sempre els gats encara que dormien a dins el garatge, també han sortir. Potser perquè les pedres del terra eren molles que la Gílda ha preferit enfilar-se per l’arbre fins al taulat dels veïns.
M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i a la vegada flairava la atmosfera neta desprès de la pluja, era com rebre un petit obsequi.
En Garfi i la Gílda
Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te, era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en llepar totes les seves parts per preservar-lo net. Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia la presió dels batecs del seu cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.
Els colors de tot el que m’envoltava havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava mes que d’altres vegades i lligava en aquells context, era com si visquès un moment carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí, configuraven un conjunt de natura relaxada on l’únic moviment i só existent eren el que feien els ocells.
En aquesta situació de no pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat la Antonia Brugué, infermera i filla d’una llevadora el dia que vaig preguntar-li coses de la seva mare per fer una crònica.
La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i que posseia una innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també aquest fet que ara he recordat. A casa seva tenien una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas. Va afegir el comentari: la gata sabia que a la falta de la mare estarien segurs !
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
Comentar que la llevadora Josepa Adell Ferré va ser qui ens va assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig, el dia de l’onomàstica del meu naixement. És impactant veure com en ocasions els fets es presenten sincronitzats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància
Josepa Adell, sembla que a més dels gatets i te també la gata mare a la falda
La Carme amb un conegut seu i el cotxe al darrera (R.M.Masana)
La Carme era una hortolana de la Bisbal que sempre, fes el dia que fes, entrava a la plaça de la església amb la seva furgoneta Citroën, descarregava els productes de la pròpia collita, anava a aparcar el cotxe i quan tornava muntava la parada que consistia en un cadira per seure mentre despatxava, unes balances i les caixes i galledes amb les verdures i flors de temporada. El lloc on posava la parada era a tocar a la Volta de la Mel. Tenia una forma de fer que invitava a que li compressis alguns dels seu productes i i quant t’havia despatxat et preguntava: I ara que vols que et regali ? i ens oferia alguna cosa de propina, com es feia antigament amb el pa que incloïa la torna.
La Carme era coneguda també per la ‘Carme de la horta‘. Recordo que darrerament quan anaves a comprar-li alguna cosa sovint comentava que havia pensat amb cedir les seves propietats de la zona de la Guardiola al Ajuntament de La Bisbal i, deia que volia que aquests terrenys fossin usats per a construir-hi un hospital.
Aixó ho explicava a algunes de les persones que més coneixia, tot que li donàvem una importància relativa perquè la veiem amb bona salut i ganes de viure i pensarem que aquest projecte aniria per llarg.
La Carme era cosina del cineasta Antoni Martí Gich i ell mateix ens explicava que de petit quan vivien a Barcelona anava a passar les vacances d’estiu a casa seva. En Martí de fa anys que viu a Fonteta i te l’estudi de producció Videoplay al carrer Ampla de la Bisbal
En una ocasió vaig fet una entrevista a la hortolana Dolors Bagué Lloveras que també posava la parada a la plaça just a tocar les escales de la església, aquesta entrevista va ser publicada a l’edició digital Totbisbal l’any 2007, però, aquest mitja que donava noticies i publicava alguns fets succeïts a la ciutat va ser clausurat, ocasionant que la vila quedés, al meu entendre, orfe pel que fa a noticies locals, algunes d’elles versades en experiències personals dels bisbalencs. Va succeir el mateix que a la revista el Drac que també lliurava molta informació.
Havia pensat amb una altre hortolana per fer-li una entrevista i aquesta era la Carme Roig Gich, quan li vaig proposar , no va dir que no, només va posar com a condició que abans volia saber quines preguntes li faria i que les hi lliurés per escrit.
Eren preguntes relacionades amb aspectes com: des de quan feia aquesta feina, quins productes de la horta conreava, quants metres quadrats de terreny disposava, qui la ajudava a treballar la terra i alguns aspectes relacionats amb la venda. Vàrem quedar per trobar-nos un dia a la cafeteria L’Escut per dinar i conversar una estona.
Alguns dels productes de temporada que duia a vendre
El dia que ens varem reunir per dinar la Carme m’explicava episodis de la seva vida, en especial de quan anava a vendre a d’altres municipis i de com duia el cotxe de carregat i que en ocasions d’altres hortolanes li demanava que les portes amb el seu cotxe, encara que a ella no l’agrada massa fer aquesta feina. Donava la impressió que la Carme no tenia ganes de parlar sobre les preguntes que l’havia fet per escrit i va ser veritat perquè finalment em diu: He fet la donació de les meves propietats, però ara m’he repensat.Aquesta tarda tinc hora amb l’advocat per desfer el contracte.
No vaig saber que dir-li i ella tampoc va fer res per donar alguna explicació més. Només va dir: Val més que marxi, que no faci tard amb l’advocat. Em vaig sentir una mica confusa donat que l’entrevista va restar per fer, era evident que la Carme estava més per d’altres coses que havia de considerar eren importants i les volia solucionar i amb urgència, més que pas respondre a unes preguntes que li feia una afeccionada a escriure.
La Carme despatxant a una clienta
Malauradament passat un temps, no se quant, vaig saber que la Carme havia mort i he de reconèixer la poca informació que en ocasions m’arriba, perquè és encara avui que desconec si la Carme va aconseguir desfer el contracte de donació que havia signat.
Per finalitzar comentar que he volgut esmentar quelcom de la Carme perquè a dins d’una carpeta he trobat una còpia del foli on hi havia anotades les preguntes que pensava fer-li i aquesta troballa m’ha motivat a dir quelcom d’ella.
El seu cotxe a la plaça Major
Ho hem de reconèixer, Internet és una joia, perquè el que menys m’esperava és que quan he escrit el nom de Carme Roig Gich a Google per veure com havia quedat aquesta crònica, ha aparegut publicat un document que porta per nom : Conveni urbanístic en relació al P.O.U.M. Sra Carmen Roig: Nou equipament públic de caràcter assistencial, datat el dia 20 de març de l’any 2014. Es tracat del document que la Carme Roig havia fet amb la Ajuntament en cedir-li les seves propietats, en un apartat deia que aquell acord era irrevocable, per la qual cosa el dia que la Carme tenia hora amb l’advocat és evident que no havia de poder canviar les clàusules dictades en aquell document.
Darrerament hem localitzat una breu filmació feta a la Carme mentre despatxava a la Núria Gironella, odontòloga de la Bisbal, L’interés que pot tenir aquesta filmació és veure en actiu a la Carme mentre despatxava i sentir-li desprès a dir : ” I ara que vol de regalo ?”
Més amunt em inclòs un enllaç que ens porta a l’entrevista que vàrem fer a la Lola Bagué, ara també hem trobat al àlbum una nova imatge d’ella que potser es veu millor i l’adjuntem. També una altra fotografia la de la Remei Anguila que ajudava a la Montserrat Pagés que encara despatxa productes de la seva horta a sota la Volta de la mel. També volem recodar a la Francisca que despatxava algun producte del camp i molt especialment flors.
En motiu de fer un article relacionat amb el soldats de la comarca del Baix Empordà que van lluitar a la Guerra de Cuba i alguns d’ells no van poder tornar a casa, bé fos perquè havien mort en el camp de batalla ho per alguna malaltia infecciosa com podia ser febre groga, tenia encara guardats uns apunts on hi constava el nombre de joves de cada població de la comarca del Baix Empordà que havien estat reclutats per l’exercit durant el periode 1895-1898. Informació que havia obtingut dels llibres de reclutament de l’Arxiu de la Diputació de Girona.
He considerat que aquests apunts amb el temps podrien convertir-se amb paper reciclat i que abans que això succeís s’en podia fer un breu resum com el que presentem.
Cada municipi disposava d’una Junta de sanitat encarregada de citar als joves que tenien l’edat, demanar-los que anessin a fer una revisió del seu estat de salut amb el corresponent registre de dades biomèdiques per poder-se incorporar al ejercit.
Tothom sabia que anar a la guerra i a més haver de travessar l’atlàntic amb vaixell i en condicions poc favorables, era d’un gran risc per la vida, motiu pel que les families que s’ho podien permetre pagaven una suma elevada de diners per evitar que el seu fill pases per aquest tràngol, no hagi ho podien fer les families pobres. També succeia que no tots el reclutes d’aquest periode de guerra amb Cuba hi anaven , alguns restaven a la península.
Per escapulir-se d’aquesta activitat bèlica hi havia qui fugia envers algun lloc on no fos trobat, d’aquí que al registre de reclutes hi constaven : els redimits perquè havien abonat l’import exigit del govern i eren alliberats , els pròfugs que s’havien escapat però eren buscats per d’altres municipis i un tercer grup de no aptes a causa de manifestar algun problema físic o psíquic.
Mapa del Baix Empordà
Tot seguit mostrem dos llistats, un amb el nombre de soldats que residien a un dels cinc municipis més poblats de Baix Empordà com eren: La Bisbal, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols, d’equests municipis s’ha comptabilitzat un total de 922 reclutes.
Reclutes de les principal poblacions empordaneses
En aquest altre llistar s’inclou el nombre de reclutes que vivien a municipis adscrits als cinc anteriors que van ser un total de 664 , xifra que si la sumen als 922 de les poblacions més grans abans esmentades ens dona la xifra de 1.586 reclutes amb possiblilitat d’anar a lluitar a Cuba.
Considerar que el territori del Baix Empordà te 701,7 Km2 i amb aquests ens podem fer una idea dels joves espanyols que van ser movilitzats per aquesta causa.
