Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Teresa Roig Xuclà, La Fernanda (llevanera)

Article  fet per  Rosa M. Masana  i publicat a la revista el Mercadal número 14 de Corçà, any 2003.

La Teresa Roig, coneguda per tothom com la Fernanda,va ser també una  de les  llevadores no titulades de Corçà i Monells. Va rebre el sobrenom de Fernanda perquè el seu pare es deia Fernando.

Va néixer a Monells l’any 1876, quinze anys més tard que la seva precedent col·lega de Corçà, l’Úrsula Dalmau.  Es va casar amb Josep Moné Iglesias i tingueren tres fills. Vivien al carrer de la Riera, on actualment correspon la finca núm.19, encara que es van traslladar més tard a una altra casa.

Gràcies al testimoni verbal de la senyora Adelina Colls que té 81 anys, hem pogut saber quelcom més de la senyora Fernanda; casualment a ella li va llevar una filla i ho ex­plica així:

“Em vaig posar de part i el meu marit va anar a buscar la Teresa, que en aquell moment havia arribat d’espigolar (recollir espigues dels camps acabats de segar). I en arribar a casa va dir: potser que abans berenéssim una mica, i així ho van fer. Es va rentar les mans i amb tot la nena ja començava a mostrar el seu caparró; la Femanda va actuar segons la seva pràctica i tot va anar bé, un part normal i satisfactori”. Era l’any 1945 i  la Teresa  llavors tenia 69 anys.

Expliquen també que la senyora Fernanda, com tota bona professional, va voler transmetre el que sabia sobre  la pràctica  de llevar criatures a una altra dona del poble, que va ser la Irene Llonch. . Anaven juntes per les cases i li ensenyava el que havia de fer durant un part normal, però també en situacions complicades.  Sort en va tenir d’aquesta instrucció, diuen, perquè un dia una senyora es va posar de part i van avisar la llevadora Catalina Ponsatí de la Bisbal, però tardava a arribar. S ‘ha de tenir en compte que això passava a la dècada dels 40 i el transport era molt lent, el part anava endavant i per això va avisar també a la Irene.  La criatura naixia amb una volta de cordó al coll, però gràcies a l’habilitat de la  llevanera que li va saber desentortolligar el cordó umbilical amb rapidesa, al nadó no li va succeir res; no va tenir temps de patir asfíxia i de gran ha estat un noi molt saludable.

Plaça de l’Oli, número 1 de Monells

Podem observar el vestit i pentinat de l’època d’una mare i un nadó l’any 1945

Aquest és un exemple clar del perquè a gairebé totes les viles amb pocs habitants hi havia una o més llevaneres  que es transmetien els coneixements unes a les altres per poder atendre a  les parteres  perquè  les llevadores titulades  normalment fixaven la seva residència a  les viles més grans.  Si bé he fet gestions, no he pogut trobar familiars que ens permetessin obtenir una fotografia de la Teresa si més no, però, la recordarem mitjançant aquestes quatre ratlles.  Va morir a Monells el dia 28 de gener de l’any 1951, als 75 anys a casa seva, a la plaça de l’Oli núm 1. Un dels testimonis que signen el certificat de defunció és Jaume Llonch, possible  era familiar de la Irene Llonch.

Casa on va viure la Irene Llonch, a la plaça de Monells
Les imatges son de Rosa M. Masana

Victòria Vigo i Bènia, professora a la Bisbal

                                                 

             ‘Perquè mentre la llengua és viva, el poble viu’

 

Professora Victòria Vigo (cedida ella)
Professora Victòria Vigo (cedida ella)

Article publicat  per Rosa M. Masana a la revista El Drac de la Bisbal número 47 de l’any 2003

 

Hola senyora Victòria, gracies per concedir que li faci algunes preguntes referents al seu exercici Professional a la Bisbal.

Abans de començar pensa que estàs parlant amb una mestra d’una època ja passada, que l’ensenyament ha canviat molt, fet que ocasiona un cert desconcert, es pot creure que hi han coses millors i d’altres pitjors. Esperem que els resultats ens donin més llum.

-Sí, es cert, però opino que el bon mètode didàctic, com la bona música sempre seran presents. Començo amb allò que no s’ha de preguntar. Quants anys té i on va néixer?

Noranta, el 19 de novembre del 2002 els vaig complir, sóc de l’Eixample de Barcelona però encara no tenia un any que els meus pares van venir a viure a la Bisbal. Em sento bisbalenca de soca-rel.

-Com va ser la seva vida de petita i d’estudiant ?  

Com tota la mainada. Els primers estudis els vaig fer a la Bisbal amb la professora Adela Trayter que va ser una de les primeres professores interessades a dur a terme el mè­tode pedagògic de Maria Montessori i ho va fer de for­ ma magistral. La doctora Montesori era metgessa i pediatra i per tant coneixedora dels nens, va intentar aplicar una ense­nyança individualitzada, mo­dificant també l’entorn esco­lar perquè el nen s’hi sentís bé i ho aconseguia utilitzant diversos objectes que esti­mulaven el desenvolupament dels sentits i la motricitat, tot fet amb un gran amor i res­pecte pels infants.

Maria Montesori

 

-Va començar bé.

Sí, suposo. Després vaig con­tinuar les classes amb el se­nyor Ventura Casadevall i finalment a les Monges Franceses. La carrera de magisteri la vaig fer en qualitat d’alumne lliure, em preparava aquí a la Bisbal i m’anava a examinar a la Normal de Girona. Una vegada finalitzats els estudis em vaig presentar a les oposicions que es convocaven per cobrir places oficials de mestres i vaig obtenir el sisè lloc de la llista. Era l’any 1933 i tenia 21 anys.

-Molt joveneta.  Començà a exercir?

Sí, al poble veí de Corçà, on hi vaig estar 11 anys, tret d’una petita interrupció. D’aquest poble en guardo un molt bon record, eren els meus primers anys de docència on s’hi posa molta il·lusió i entrega.

Amb les seves alumnes de Corçà (cedida ella)

-Em sembla que aquest tarannà l’ha acompanyat sempre. Al inici va viure els anys difícils de Guerra Civil, veritat ?

Sí, i passada la Guerra em van fer entrar dins el pla  de depuracions que duia a terme el nou govern de Franco i em traslladaren a Bielsa, al Pirineu aragonès, però finalment gràcies a un seguit de circumstàncies no hi vaig ha’ d’anar.

 -Menys mal. Si no li fa res em podria explicar quelcom  del seu marit?

Amb en Joan Clares ens vàrem conèixer, enamorar i sense cap dubte ens vàrem casar.  En Joan era un gran mestre i un home molt culte. Vivíem a les Voltes, sobre la farmàcia Piera i vàrem tenir una filla, la Victò­ria, que ara és farmacèutica, i gràcies a ella tinc tres néts pre­ciosos.

Les escoles velles de la Bisbal.

Cartell publicitari de la Generalitat

-Fer de mestre en una època impositiva com la que va viu­re, era difícil ?

S’havia de saber fer. Els llibres eren en castellà però jo les ex­plicacions les donava en català, havíem de cantar Cara al sol i Montañas nevades, però tam­bé cantàvem cançons catalanes. De fet, els empordanesos sem­pre hem defensat molt la nostra llengua. I ha de ser així, perquè mentre la llengua és viva el poble viu.

-Ha tingut algunes afeccions?

Sí, llegir, he llegit molt i encara ho faig, no veus quins ulls que tinc?

-Els veig molt vius i riallers.

Què vols a la meva edat !  Com et deia he llegit de tot, però, també he treballat mol­tes hores al dia perquè a part de les classes oficials fè­iem, entre el meu marit i jo, classes complementàries per preparar els joves que volien fer el batxillerat i anar-se examinar a al Institut La Força de Girona.  Ens repartíem les classes, fèiem de 6 a 9 del matí, de 12 a 2 del migdia i de 6 a 9 del vespre. D’aquesta manera tots els alumnes que tenien el nivell necessari i si volien preparar-se ho podien fer.

I cantar què?

Composició representativa de les activitats docents (R.M. Masana)
Composició representativa de les activitats docents (R.M. Masana)

Ah! Sí que n’estàs al corrent.  Cantàvem molt a les classes de francès i d’aquesta manera també l’apreníem. Les cançons de l’Edith Piaff les havien cantat totes, especialment mentre fèiem labors. Eren unes classes molt boniques, gràcies a elles la majoria de noies va aprendre a brodar i fer-se una bona part de roba de la casa.

-Està contenta de la tasca realitzada?

En general sí, hi ha moments de tot, però n’estic satisfeta.

He llegit el llibre que li van dedicar els seus antics alumnes que en total van ser 51 els qui li varen escriure unes ratlles. Si m’ho permet voldria llegir-li  alguns dels qualificatius que van emprar en parlar de vostè. Mestra exemplar, de gran humanitat, ferma, decidida, amorosa, dispensadora d’una bona educació per afrontar la vida, comprensiva, benèvola, acollido­ra, vida de servei, de mirada neta, singular, severa, entregada a la docència en cos i ànima, amb claredat matemàtica, vital, apassionada, de rialla fresca, rigor, esforç i generositat.

Van ser molt generosos.

 -Senyoreta Vigo, ens voldria explicar quelcom més? Per exemple com veu la funció pedagògica actual?

No en puc donar una opinió exacta ja que fa anys que sóc fora d’aquest ambient però sí que crec que nosaltres vàrem donar una primordial importància a l’educació, la sensibili­tat i em temo que avui s’ha deixat força de banda.

-Vull dir-li que m’ha agradat molt dialogar amb vos­tè, aquesta entrevista és un breu resum d’una vida i una tasca docent, però el més captivant ha estat la seva personalitat, entenc que els seus antics alumnes li tinguin aquesta especial deferència, fruit ben segur, d’una singular aplicació amorosa i generosa de la seva ensenyança.

Adéu, una abraçada.

Notes :

Victòria tenia un germà, l´Emili que era  cinc anys més gran que ella i va ser un personatge destacat a la Bisbal, tot que no se´n havia parlat de la seva persona.  La revista de Girona núm.227 de novembre-desembre del 2004, entre d´altres coses  informa que Emili Vigo va ser periodista, historiador i polític. La senyora Victòria Vigo, va morir a Palamós el dia 9 de gener de l’any 2007 als 94 anys i va ser enterrada a la Bisbal el dia 11. (tinc també la data 11-7-2007, confirmar)El diari digital Vilaweb del dia 11 de gener de l’any 2007 publica: Mor la mestra bisbalenca Victòria Vigo als 94 anys d´edat.L’ajuntament de la Bisbal junt amb les seves ex-alumnes, el dia 7 de juny de 2015 van organitzar un emotiu acte  en el seu record  i  les activitats  docents  que va desenvolupar a la vila. També es va col·locar un plafó a una plaça pública que rep el seu nom. La seva ex-alumna  seva Joaquima Pellicer Solà va  escriure i va llegir  durant l’acte d’homenatge aquesta poesia que adjuntem. 

                                     

Plafó del dia del homenatge ( imatge Rosa M. Masana)
Plafó del dia del homenatge ( imatge Rosa M. Masana)

                          Tot recordant la senyoreta Victòria Vigo

 Recordo amb enyorança aquell temps passat,

aquella època de la meva infantesa,

de quan jo era una estudiant.

 Molt especialment recordo la meva mestra,

la nostra estimada senyoreta Victòria Vigo,

aquella dona tan humana i propera, d’idees fermes,

apassionada per la docència i exigent com la que més.

També recordo la seva peculiar manera d’ensenyar

i que, quan convenia, sabia escridassar.

 Aquelles assignatures de geografia, d’història, les matemàtiques,

la cal·ligrafia i tantes més que podria esmentar…

Les labors de mitja tarda, amb aquells magnífics brodats a mà;

eren tot una filigrana, eren dignes d’admirar!

Ep! Sense descuidar les classes de francès,

acompanyades de les bellíssimes cançons de l’Édith Piaf.

 Com a docent, els seus coneixements ens va transmetre

i com a persona els valors de la vida ens va inculcar;

amb ella vàrem créixer i ens vam formar com a estudiants.

 Inicialment, a l’edifici de les Escoles Velles fèiem les classes,

aleshores anomenades Escoles Nacionals,

i el maig de l’any 1967 les noves instal·lacions vam inaugurar.

 Recordo amb nostàlgia aquella gran festassa

inaugural tan entranyable.

Feia un dia molt assolellat, era un dia radiant!

Durant l’acte, les seves alumnes, amb molt entusiasme

la dansa dels cercolets vàrem ballar,

fent les delícies d’un munt de participants.

També recordo la nostra gran il·lusió per iniciar una nova etapa

i certa melangia de deixar enrere les vivències anteriors.

 Sens dubte, la senyoreta Victòria Vigo

va ser una gran educadora, una mestra exemplar,

i l’Ajuntament de la Bisbal, com a reconeixement

a la seva honorable trajectòria per la ciutat,

una bonica placeta li ha dedicat.

D’ara endavant el seu nom portarà.

 Que perduri el seu record entre tots nosaltres.

Joaquima Pellicer (7-6-2015)

La placa commemorativa situada a sobre d'un suport d'obra (Rosa M. Masana)
La placa commemorativa situada a sobre d'un suport d'obra (Rosa M. Masana)

La autora de la poesia també ens comenta que ella de petita havia anat a les escoles velles amb la senyoreta Vigo al carrer Coll i Vehí i que l’any  1967  l’escola es  va traslladar a unes noves  instal·lacions  del carrer del Morró,  escola que ara rep el nom  de Joan de Margarit. També ens lliura dues imatges de la festa que es va fer al pati  del centre el dia de la inauguració on entre d’altres actes es va ballar la dansa dels Cercolets.

Dansa dels Cercolets, la primera a l'esquerra es Joaquima Pellicer i la nena del damunt de tot es la Conxi.(cedida J.Pellicer).
Dansa dels Cercolets, la primera a l'esquerra es Joaquima Pellicer i la nena del damunt de tot es la Conxi.(cedida J.Pellicer).
La dansa dels Cercolets (cedida Joaquima Pellicer)
La dansa dels Cercolets (cedida Joaquima Pellicer)

La Xemeneia de Can Vert de Monells

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat  a la revista el Mercadal  de Corçà núm. 12 de l’any 2002

Després de parlar de les xemeneies situades en el territori de Corçà, per proximitat, farem referència a una altra ubicada al poble veí de Monells, de la qual és protagonista de la seva edificació el senyor Lluís Pell Janoher.

Es troba just a l’entrada de Monells. Aquesta xemeneia i forn van ser construïts l’any 1954 pel paleta David Pujol. En Lluís Pell en fou alhora el dissenyador i manobre. El forn és de porcellana de bicocció. Té una part inferior que funcionava a 900 graus de temperatura i una part superior que havia d’aconseguir els 1300 graus, encara que només va poder fer-lo arribar als 1200.

Funcionava amb llenya. Als costats tenia unes fogaines on posaven els tions de roure per mantenir la flama durant 48 hores, el temps necessari per dur a terme la cocció. La llenya la hi proporcionava el senyor Vilà, reconegut llenyataire.

Fotografies cedides per en Lluis Pell

Fotografies cedides per en Lluis Pell

Davant la pregunta de si disposaven d’u forn de flama invertida responen que si però,  perquè la flama pugés per les parets del forn cap amunt havia d’ aconseguir una temperatura entre 300 i 400  graus”.

En Lluís Pell és pèrit ceramista, es va treure el títol a l’Escola de Ceràmica de Manises, València. Una dada interessant que ell mateix ens explica de com va ser que anés a estudiar a Manises. “Fou un fet curiós diu: a Girona s’organitzava una exposició de «Flores i Frutos». Tots els municipis hi participaven i la Bisbal com a cap de partit no hi podia faltar. Vàrem carregar un camió de productes agrícoles i ceràmics de la zona i ens vam presentar a la fira. En arribar tinguérem la sorpresa d’observar a tot un seguit d’operaris que ja, des de feia dies, treballaven per muntar els diver­sos estands expositors. En veure que teníem poques hores de temps, en Lluís Plaja, secretari aleshores de l’ajuntament, i jo diguérem: correm a comprar arpillera i material elèctric i muntem-ho com puguem. Les caixes, els sarrons i tot el que portàvem va servir per ambientar l’espai.  Finalment, en passar els membres del jurat que valorava els estands van dir: “Mira que originales los de la Bisbal!”

Jo hi havia participat presentant un mural de ceràmica que representava un mercat romà, se’l van mirar una bona estona i el qualificaren positivament, de tal manera que m’oferiren una beca d’estudis de la Diputació per a l’escola de Manises.

Per tant, me’ n vaig anar a Manises a estudiar peritatge, tenia 18 anys. Però en finalitzar els estudis, em vaig que­ dar a l’ escola com a professor fins als 28 anys.

Després, festejàvem amb la Núria de can Vert i ens volíem casar, però no teníem clar encara on aniríem a viure. Els seus pares volien que ens quedéssim a casa seva i jo m’hi vaig avenir amb la condició que em deixés construir un forn ceràmic. I van estar-hi d’acord”

Imatge: Rosa M. Masana

Algun comentari  referent a  les fotografies

Rosa M. -  Una bonica fotografia. Mai no havia vist una imatge d’una xemeneia amb una dona a dalt, bé, amb una parella d’enamorats.

Lluís . – Sí, és molt bonica. La Núria no va tenir por de pujar-hi. Poc després d’haver coronat la xemeneia ens vàrem casar. Durant el meu temps lliure em dedicava a crear diverses peces de ceràmica, i també aprofitant els petits espais de les caixes refractàries feia boletes per a collarets, que una vegada enfilades quedaven molt bonics. Es van posar de moda a la Bisbal i rodalia.

En aquesta altre fotografia es veu en David posant els totxos i jo, el de la dreta, fent pujar el material. També es pot observar detalladament com teníem muntada la bastida.  Vàrem donar-li una alçada d’uns 12 metres perquè era suficient per obtenir un bon tiratge.

Fer les dues peces va portar-nos força feina, personalment em vaig encarregar de retocar a cops d’escarpa i martell els maons del forn, ja que havien d’encaixar correctament. Martellejava tot el dia perquè a la nit somiava que feia la mateixa feina. Té una configuració cònica i encara que en aquesta fotografia no es veu, està reforçada per 13 anelles metàl·liques».

Rosa M. – M’ha agradat molt que ens expliqués  la història de la seva xemeneia, lligada al mateix temps a un recull de vivències personals originals. D’aquesta manera ha aconseguit fer més pròxima una estructura que si bé en desús, és molt simbòlica.

La Xemeneia de la fàbrica ceràmiques Ferrés

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista El Mercadal núm.11 de l’any 2001

Aquesta fabrica està situada a la carretera de Girona a Palamós, al km 22 dins el municipi de Corçà.

La xemeneia de la fabrica Ceràmiques Ferrés la van construir el mateix Josep M. Ferrés i el seu germà Enric aproximadament l’any 1961. No eren paletes, però tenien l’experiència d’haver construint la xemeneia de la  Ponderosa, que està al just enfront de la seva fabrica. Podríem dir que van iniciar el negoci començant pels fonaments.

Guarden una bona i interessant col·lecció de fotografies que en alguna ocasió s’han exposat a la Fira de la Ceràmica de la Bisbal, en les quals es mostra el procés constructiu que es va emprar, la tècnica d’edificació, el material, les bastides, etc.

El túnel de tiratge d’aquesta xemeneia té aproximadament uns 15 metres, la base, que està dins la fabrica fa uns 8 metres fins al sostre i està molt ben preservada. Actualment es fa servir com a corrent d’aire per secar el material, abans feien rajola mat i paviment i ara elaboren rajola vidriada i trencaaigües.

A la Bisbal sols hi ha dues xemeneies construïdes com aquesta; la tècnica d’edificació que van emprar era la següent: feien una passada de rajols per dins i una altre per fora, entremig hi posaven unes barnilles de ferro per fer-la més resistent, i després omplien l’espai restant amb formigó, és a dir, amb la tècnica d’embarnillar. Per construir la xemeneia van muntar una bastida exterior fins al capdamunt, emprant un doble tauló que servia per treballi amb més seguretat.

Així mateix, el forn va ser construït per Josep M.  i  Enric Ferrés. Té una capacitat per a 80 tones de material. Els forns de flama invertida també són unes peces d’artesania dignes de menció i estan íntimament relacionats  respecte al seu cubicatge interior amb les xemeneies ja que és molt important l’empenta dels fums per a la cocció.

Imatges cedides per el senyor Josep M. Ferrés

Imatges cedides per el senyor Josep M. Ferrés

En aquesta ocasió les em escanejat del text original motiu pel que tenen poca qualitat.

Les Dues Xemeneies de la Fàbrica de Ceràmica “La Ponderosa” de Corçà

 

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista el  Mercadal núm. 11 del any 2001, fetes algunes modificacions

Aquesta fàbrica de ceràmica artesana està situada a la carretera de Girona a Palamós, gairebé davant de l’antiga fàbrica El Rissec.

L’activitat de l’ empresa consisteix en l’elaboració de di versos objectes ceràmics fets manualment per la pròpia família, així  ens ho expliquen els fills del senyor Antonio Alcalà Ahumada, Isabel, Fabiola i Antonio que diuen també que la major part de les seves creacions s’exporten a l’estranger.

Xemeneia núm. 1

Si observem detingudament la primera xemeneia de La Ponderosa ens adonarem que presenta una varietat d’estils de construcció, perquè  està feta segons una tècnica poc usada, que consisteix a remolinar amb formigó la part externa del fust .

Va ser construïda als voltants de l’any 1958, pel senyor Josep M. Ferrés (propietari), emprant sols una passada de totxos i, segons ell mateix explica, el fet de construir aquesta peça li va servir d’experiència per després edificar-ne una segona a la seva empresa de la carretera de Girona a Palamós.

Segons explica la família Alcalà, el formigó no aguantava prou bé les calories internes que es generaven a dins la xemeneia, la qual cosa feia que es desprenguessin fragments de material amb risc de produir algun accident. Per aquest motiu van decidir estucar-la novament amb guix, sistema que ha demostrat ser més resistent a les inclemències externes i internes que el formigó.

A la sortida de fums o boca de la xemeneia no hi ha esquerdes tot i que no està coronada, es possible que segui a causa de no tenir un us molt freqüent.  Les xemeneies de les antigues bòbiles que funcionaven amb carbó durant les 24 hores del dia presentaven un acusat deteriorament si no estaven coronades, a causa de  l’acumulació de productes sulfúrics generats per la mateixa combustió. Per tant, estem davant d’una peça peculiar per la seva forma de construcció i per la seva posterior restauració.

La xemeneia núm. 1 de la Ponderosa

Mostrant el filferro que se li atribueix la causa del seu enderroc.

Xemeneia núm. 2

Paradoxalment, aquesta xemeneia correspon al forn ceràmic més emprat per l’empresa pel fet que té una capacitat mitjana quant a la cabuda de mate­rial i això el fa ser molt operatiu, segons la família Alcalà.

Si considerava peculiar la primera xemeneia, aquesta em costa definir-la conceptualment. Es tracta d’una peça construïda amb totxos, segons l’estil més emprat en l’edificació d’edificis urbans. Presenta un fust quadrat d’uns 8 metres d’alçada i curiosament està remolinada amb guix des de la base fins a un metre per sobre de la seva meitat. Si bé la construcció és molt elemental, està ben conservada i presenta coronació a la sortida de fums.

Per acabar, com anècdota, em vaig interessar pel nom de l’empresa i els fills del senyor Anto­nio em van explicar que al seu pare li agradava molt la sèrie de la televisió ‘Bonansa’ i especialment la finca de `La Ponderosa´ ,  motiu pel qual li va posar aquest nom. Em suggereix un ideal de vida.

totes les Imatge de Rosa M. Masana

LA DESAPAREGUDA XEMENEIA NÚM. 1 DE LA PONDEROSA  (1958-2003)

-article  publicat  per R.M. Masana  al Mercadal núm. 15  del any 2003 -

Quan passem per davant de l’empresa ceramista La Ponderosa observem que hi manca un dels elements simbòlics d’aquesta activitat artesana, la seva xemeneia, que durant 45 anys va formar part del paisatge empordanès.

La Isabel i l’Antonio Alcalà, germans que treballen en aquesta em­presa familiar, ens expliquen el motiu de la seva desaparició.

Les fortes tramuntanades del mes de gener d’enguany van provocar que es desenganxés un dels cables que tensaven l’estructura junt amb un totxo. Aquests dos elements voltaven de forma incontrolada moguts  per acció de les empentes del vent ocasionant un efecte martell produint cops continus sobre el fust, fins a provocar un forat d’un metre d’amplada aproximadament que li va causar la desestabilització i l’enderroc.

Un veí seu, l’Enric Valls de l’empresa Valls i Llenas, la va veure desplomar-se i recorda molt bé el dia, era el 31 de gener entre les dues i un quart de tres de la tarda. Sortosament, diu, en aquella hora tothom era a dinar.

Resta com a penyora la seva base circular amb anella metàl·lica de reforç. Isabel Alcalà ens recorda que un mes abans d’esser ensorrada havia funcionat satisfactòriament durant una cocció de material.

En aquesta revista, tenim recollit un document que ja és història i també perquè l’ imatge que ara adjuntem, es poden observar les feixines de llenya que feien funcionar els forns.

Imatge: feta any 2002 per Rosa M. Masana