Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Un vi de seixanta anys

El dia 12 de maig d’aquest any 2021 vaig continuar fent canvis al menjador de casa. Tenia pendent canviar el mecanisme de fer pujar i baixar la persiana i penjar un llum, ja que el dia abans no me’n vaig sortir ni d’una cosa ni de l’altra. Finalment ho vaig aconseguir, i això em va fer sentir molt bé.

En acabat vaig anar a fer el dinar i també vaig anar a buscar una ampolla de vi. Aquesta vegada en vaig agafar una d’aquelles que sempre penses “l’obriràs un altre dia”. Es veu que el dia havia arribat.

El vi de la collita del 1961
El vi de la collita del 1961

L’ampolla tenia el tap lacat amb cera de color vermell i estava embolicada amb film de plàstic una mica malmès. El contingut era de color daurat. Era un regal d’un matrimoni que venien a visitar-se al consultori de Pals i als quals també durant alguns dies havia anat a fer cures d’infermeria a casa seva.

La finca on vivien era gran, fet que els permetia tenir conreus allà mateix, i li havien posat el nom de “San Francisco”. Estava situada a mà esquerra de la carretera que va a Begur, una mica més amunt del càmping Mas Patoxas, al costat de ponent de la base de les dues muntanyes de Quermany.

Aquesta ampolla de vi de la finca San Francisco me la van donar aproximadament l’any 1994 i a l’etiqueta en lletres d’impremta hi deia: “San Francisco. Vino blanco reserva 1961” que correspon a l’any que la vinya va ser veremada i més avall 1973, l’any que va ser embotellat després de reposar dotze anys en la bota. No s’hi observava cap vestigi de pòsits, solatge o el que anomenen mares.

En el moment de fer el primer glop d’aquell vi, com per art de màgia em va venir a la imaginació el matrimoni viticultor,en  Manel Llorenç i la Josefa Molina,  la finca on vivien i alguns detalls de l’exterior, la muntanya de Quermany amb el mar al fons, el mas Bladó, el mas Tomasí, el saurí i el seu enorme pi a l’entrada de casa —que encara hi és— arran de la carretera que va a Begur, els Masos de Pals i el record de les dones que anys enrere anaven a vendre a Begur seguint una drecera boscana de molta pujada que també vaig fer acompanyada per un palenc.

És curiós perquè en aquest record percebia una sensació de brisa marina càlida i també la flaire dels pins, era una vivència força real que sobrepassava el que en diríem un senzill record vivencial. La irrupció d’aquesta constel·lació d’elements i de persones les veia a vista d’ocell, pels quatre costats, no des de terra i en petits fragments, sinó formant un conjunt entrellaçat.

Era impensable que pogués tenir una vivència com aquella induïda per la degustació d’un vi revellit, anyenc, de l’any 1961. Puc dir com a hipòtesi que aquells raïms i el vi que en va sortir, havien d’haver retingut, preservat a la polpa, els corrents tel·lúrics del subsol, corrents expansionats envers un ampli territori de mar i de muntanya i les persones que hi vivien. Perquè altrament, quina podia ser l’explicació a aquella irrupció d’imatges tan holístiques?

Etiqueta desenganxada de la ampolla
Etiqueta desenganxada de la ampolla

He parlat dels efectes però no del vi. Era de color daurat i el vaig servir en una copa de vidre molt fi. En contactar amb el paladar vaig percebre un suau punt avinagrat que no molestava; al contrari, intuïa que era benefactor per a la digestió, seguit d’un potent regust de bota envellida i subtil rancior de bota curada. Vaig recordar el vi que la tia Teresa guardava a la bota petita del celler.

Quan l’endemà vaig tornar a beure d’aquell vi la sensació va ser diferent, la podríem definir com a racional, o sigui, que em van venir al cap —o potser els vaig anar a buscar— alguns records de vida: vaig pensar què estava fent en aquella anyada de l’any 1961 i també durant l’any 1973, quan el vi va ser embotellat. Curiosament ambdós anys van estar marcats per canvis, l’un per un canvi d’habitatge i el segon per una experiència de vida molt interessant que seria llarga d’explicar i tampoc ve al cas.

Ens quedem només amb l’experiència d’obertura que ens va proporcionar un vi que paradoxalment havia passat 21.900 dies en quarantena, fins que el maig de l’any 2021 va ser alliberat per passar a integrar-se dins el cos d’un ésser biològic i també anyenc. Potser era aquesta  la raó de ser d’ell i jo de ser-ne la receptora.

Instant

Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu  prop de casa però, un gos que havien adoptar  el va foragitar i l’altre  gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a  idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res  perquè  entren i surten mitjançant un arbre  que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.

S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al  meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa  les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i  de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho  mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.

Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè  gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava  i no les perjudica com  sol passar a l’estiu. Desprès de dinat  ha parat de  ploure  i m’he assegut una estona al patí,  com sempre els gats encara que  dormien a dins el garatge, també han sortir.  Potser perquè les  pedres del terra eren molles que la Gílda  ha preferit  enfilar-se  per l’arbre fins al taulat dels veïns.

M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com  els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i  a la vegada flairava la  atmosfera  neta  desprès de la pluja, era com  rebre un petit obsequi.

En Garfi i la Gílda
En Garfi i la Gílda

Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te,  era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en  llepar totes les seves parts per preservar-lo net.  Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia  la presió dels  batecs del seu  cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.

Els colors de tot el que m’envoltava  havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava  mes que d’altres vegades i  lligava en aquells context,  era com si visquès  un moment  carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí,  configuraven un conjunt de  natura relaxada on l’únic  moviment i só existent eren el que feien els ocells.

En aquesta situació de no  pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat  la Antonia Brugué, infermera i  filla d’una llevadora el dia  que vaig preguntar-li coses de  la seva mare per fer una crònica.

La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i  que posseia una  innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també  aquest fet que ara he recordat.  A casa seva tenien  una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els  portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé  dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas.  Va afegir el comentari:  la gata sabia que a la falta de la mare  estarien segurs !

La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer

Comentar que la llevadora  Josepa Adell Ferré va ser qui ens va  assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància  si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig,  el dia  de l’onomàstica del  meu naixement. És impactant veure com en ocasions els fets es presenten sincronitzats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància 

Josepa Adell, sembla que a més dels gatets i te també la gata mare a la falda
Josepa Adell, sembla que a més dels gatets i te també la gata mare a la falda

Carme Roig Gich, hortolana de la Bisbal.

La Carme amb un conegut seu i el cotxe al darrera (R.M.Masana)
La Carme amb un conegut seu i el cotxe al darrera (R.M.Masana)

La Carme era una hortolana de la Bisbal que sempre, fes el dia que fes, entrava a la plaça de la església amb la seva furgoneta Citroën, descarregava els productes de la pròpia collita, anava a aparcar el cotxe i quan tornava muntava la parada que consistia en un cadira per seure mentre despatxava, unes balances i les caixes i galledes amb les verdures i flors de temporada. El  lloc on posava la parada era a tocar a la Volta de la Mel. Tenia una forma de fer  que invitava a  que li compressis  alguns dels seu productes i i quant t’havia despatxat et preguntava: I ara que vols que et regali ? i ens oferia alguna cosa de propina, com es feia antigament amb el pa que incloïa la torna.

La Carme era coneguda també per la ‘Carme de la horta‘. Recordo que darrerament quan anaves a comprar-li alguna cosa sovint comentava que havia pensat amb cedir les seves propietats de la zona de la Guardiola al Ajuntament de La Bisbal i, deia que volia que aquests terrenys fossin usats per a  construir-hi un hospital.

Aixó ho explicava  a algunes de les  persones que  més coneixia, tot que li donàvem  una importància relativa  perquè la veiem amb bona salut i ganes de viure i pensarem que aquest projecte aniria per llarg.

La Carme era  cosina del cineasta Antoni Martí Gich i ell mateix  ens explicava que de petit quan vivien a Barcelona  anava a passar les vacances d’estiu a casa seva. En Martí  de fa anys que viu a Fonteta i te l’estudi  de producció Videoplay al carrer Ampla de  la Bisbal

En una ocasió vaig fet una entrevista a la hortolana Dolors Bagué Lloveras  que també posava la  parada a la plaça  just a tocar les escales de la església, aquesta entrevista va  ser publicada a l’edició digital  Totbisbal l’any 2007,  però, aquest mitja que donava  noticies i publicava  alguns fets  succeïts a la ciutat va ser clausurat, ocasionant que la vila quedés, al meu entendre, orfe pel que fa a noticies locals, algunes d’elles versades en experiències personals dels bisbalencs. Va succeir el mateix que a la revista el Drac que  també lliurava molta informació.

Havia pensat amb una altre hortolana per fer-li una entrevista i aquesta era  la Carme Roig Gich, quan li vaig proposar , no  va dir  que no, només va posar com a condició que abans  volia saber quines  preguntes  li faria i que les hi lliurés   per escrit.

Eren preguntes relacionades amb aspectes com:  des de quan  feia aquesta feina, quins productes de la horta conreava,  quants metres quadrats de  terreny disposava, qui la ajudava a treballar la terra  i alguns aspectes  relacionats  amb la venda. Vàrem quedar per trobar-nos  un dia a la cafeteria L’Escut per dinar i conversar una estona.

Alguns dels productes de temporada que duia a vendre
Alguns dels productes de temporada que duia a vendre

El dia que ens varem reunir  per dinar la Carme m’explicava episodis de la seva vida, en especial de quan anava a vendre a d’altres municipis i de com duia el cotxe de carregat i que  en ocasions d’altres hortolanes li demanava que les portes amb el seu cotxe, encara que a ella no l’agrada massa fer aquesta feina.  Donava la impressió que la Carme no tenia ganes de parlar sobre  les preguntes  que l’havia fet per escrit  i va ser veritat perquè finalment em diu: He fet la donació de les meves  propietats, però ara m’he repensat. Aquesta tarda tinc hora amb l’advocat per desfer el contracte.

No vaig saber que dir-li i ella tampoc va  fer res per donar alguna explicació més. Només va dir: Val més que marxi, que no faci tard amb l’advocat.  Em vaig sentir una mica confusa donat que l’entrevista va restar per fer, era evident que la Carme estava més per d’altres coses que havia de considerar eren importants i les volia solucionar i amb urgència, més que pas respondre a unes preguntes que li feia una afeccionada a escriure.

La Carme despatxant a una clienta
La Carme despatxant a una clienta

Malauradament passat un temps, no se quant,  vaig saber que la Carme havia mort i he de reconèixer la poca informació que en ocasions m’arriba, perquè és encara avui que  desconec  si la Carme va aconseguir desfer el contracte de donació que havia signat.

 Per finalitzar comentar que he volgut esmentar quelcom de la Carme perquè a dins d’una carpeta he trobat una còpia del foli on hi havia anotades  les preguntes que pensava fer-li  i  aquesta troballa  m’ha motivat a dir quelcom d’ella.

El seu cotxe a la plaça Major
El seu cotxe a la plaça Major

 Ho hem de reconèixer, Internet és una joia, perquè el que menys m’esperava és que quan he  escrit el nom de Carme Roig Gich a Google  per veure com havia quedat aquesta crònica, ha aparegut  publicat un document que porta per nom : Conveni urbanístic en relació al P.O.U.M. Sra Carmen Roig: Nou equipament públic de caràcter assistencial, datat el dia 20 de març de l’any 2014.  Es tracat del document que la Carme Roig  havia fet amb la Ajuntament en cedir-li les seves propietats, en un apartat deia  que aquell acord era irrevocable, per la qual cosa el dia que la Carme tenia hora amb l’advocat és evident  que no havia de poder canviar les  clàusules dictades en aquell document.

Darrerament hem localitzat una breu filmació feta a la Carme mentre despatxava a la Núria Gironella, odontòloga de la Bisbal, L’interés que pot tenir aquesta filmació  és veure en actiu a la Carme  mentre despatxava i sentir-li desprès  a dir : ” I ara que vol de regalo ?”

Ajuntem el vídeo Carme-roig

 Més amunt em inclòs un enllaç que ens porta a l’entrevista que vàrem fer a la Lola Bagué, ara també hem trobat  al àlbum una nova imatge d’ella que potser es veu millor i l’adjuntem. També una altra fotografia la de la Remei  Anguila que ajudava a la Montserrat Pagés que encara despatxa  productes de la seva horta a sota la Volta de la mel. També volem recodar a la Francisca  que despatxava algun producte del camp i molt especialment  flors.

Remei  Anguila,  2006
Remei Anguila, 2006
Dolors Bagué
Dolors Bagué

Soldats del Baix Empordà reclutats amb possibilitat d’anar a la Guerra de Cuba 1895-1898

En motiu de fer un article relacionat amb el soldats  de la comarca del Baix Empordà que van lluitar a la Guerra de Cuba  i alguns d’ells no van poder tornar a casa, bé fos perquè havien mort en  el camp de batalla  ho  per  alguna malaltia infecciosa com podia ser febre groga,  tenia   encara guardats  uns apunts on hi constava el nombre de joves de cada població de la comarca  del Baix Empordà que havien estat reclutats per l’exercit durant el periode 1895-1898.  Informació que havia obtingut dels llibres de reclutament de l’Arxiu de la Diputació de Girona.

He considerat que aquests apunts  amb el temps podrien convertir-se amb  paper reciclat  i que abans que això succeís  s’en podia fer un breu resum  com el que presentem.

Cada municipi disposava d’una Junta de sanitat encarregada  de citar als joves que tenien l’edat,  demanar-los que anessin  a fer una revisió del seu estat de salut amb el corresponent  registre de dades biomèdiques per poder-se incorporar al ejercit.

Tothom sabia que anar a  la guerra i a més haver de travessar l’atlàntic  amb vaixell i en condicions  poc favorables,  era  d’un  gran risc  per la vida, motiu pel que les families que s’ho podien permetre pagaven una suma elevada de diners  per evitar que el seu fill pases per aquest tràngol, no hagi ho podien fer les families pobres.  També succeia que no tots el reclutes d’aquest periode de guerra amb Cuba  hi anaven , alguns restaven a la península.

Per escapulir-se d’aquesta activitat bèlica hi havia qui fugia envers algun  lloc on no fos trobat, d’aquí que al registre de reclutes hi constaven : els redimits  perquè havien abonat l’import exigit del govern i eren alliberats , els pròfugs  que s’havien escapat però  eren buscats  per d’altres municipis  i  un tercer grup de no aptes  a causa de manifestar  algun problema físic o psíquic.

Mapa del Baix Empordà

  Tot seguit mostrem  dos llistats, un amb el nombre de soldats  que residien a un dels  cinc municipis més poblats de Baix Empordà com eren:  La Bisbal, Palamós, Palafrugell, Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols,  d’equests municipis s’ha comptabilitzat un total de  922 reclutes.

Reclutes de les principal poblacions empordaneses
Reclutes de les principal poblacions empordaneses

En aquest altre llistar  s’inclou el  nombre de reclutes  que vivien a municipis adscrits als cinc anteriors que van ser un total de   664 , xifra que si la sumen als 922 de les poblacions més grans  abans esmentades ens dona la xifra de  1.586  reclutes amb possiblilitat d’anar a lluitar a Cuba.

Considerar que el  territori del Baix Empordà te 701,7 Km2 i amb aquests ens podem fer una idea dels joves espanyols que van ser movilitzats per aquesta causa.

Illa de Cuba
Illa de Cuba
Pobles 1895 1896 1897 1898 Total
Bagur 14 13 13 15  55
Calonge 29 24 30 36 119
Casavells  9  3  4  5   21
Castell d’Aro 20 15 13 19   67
Castell d’Empordà -  3  -  3    6
Corçà  6  7  5  9   27
Cruïlles  9 14  7 10   40
Fontanillas  2  3  4  -     9
Fonteta  7  7  7  5   26
Foixà  6  2  7 12   27
Gualta  9  7  6  6   28
La Pera  6  8  4  9   27
La Tallada  6  6  5  8   25
Monells  6  4  3  3   16
Mont-ras  6 11  7  3   27
Palau Sator  6  8  6  6   26
Pals 12 25 20 12   59
Parlavà   4  4  3  3   14
Peratallada  6  6  3  7   22
Regencós  3  2  2  1     8
Sant Joan Palamós 11 12 11 15   49
Sant S.de la Heura  3 12  7  8   30
Santa Cristina Aro 12 14  9 11   46
Serra  3  3  1  5   12
Rupià   5  5  1  6   17
Torrent  3  4  6  6   19
Ullà  5  10  6  3   24
Ullastret  4  4  5  3   16
Vallobrega  2  1  1  2     6
Vulpellac  6  4  2  3   15
Total 148 241 138 137 664

Podem obtenir més informació a: Gironins morts a la Guerra de Cuba

 

Mestres d’obres de la Bisbal d’Empordà segle XIX i XX

Presentem un llistat amb els noms del mestre d’obres que exercien a la Bisbal  durant els segles XIX i XX,  que van ser els responsables de la construcció d’un bon nombre de cases i edificis de la Bisbal i les fabriques ceramistes amb els seus respectius forns de flama invertida i les xemeneies industrials d’extracció dels fums de la combustió del material.  Sovint, pel fet de construir xemeneies  eren coneguts també com a  mestres del taulaplom.

Per la consulta clicar a:  mestres-d’obres-bisbal

El treball que van realitzar els mestres d’obres  en la construcció de xemeneies industrials a la Bisbal d’Empordà, està inclòs a  Viquipèdia i es pot consultar  a:  Daba núm. 5, 2009 i  a  Xemeneies industrials de la Bisbal.

Museu Terracotta de la Bisbal, imatge: Ràdio Bisbal
Museu Terracotta de la Bisbal, imatge: Ràdio Bisbal