Quan era bastant petita, potser tenia cinc o sis anys, el meu germà Josep feia de bomber voluntari. Treballava a un taller que feia xamfrà amb casa nostra, al carrer Galileu, paral·lel a la Rambla, amb només el carrer Arquímedes pel mig.
Quan hi havia un incendi, des de la central de bombers del carrer Gaudí tocaven una sirena que ressonava per tot el centre de Terrassa. Aquesta era la consigna perquè els bombers voluntaris anessin corrents cap a uns punts determinats de la Rambla, on pujaven als camions.
Com que en Josep treballava tan a prop de casa, venia com un llampec a buscar la pallissa de pell, el casc amb la cresta metàl·lica i les botes. Se les posava a corre-cuita i marxava mig vestint-se. Si jo era a casa, corria darrere seu per veure com baixava carrer avall fent gambades.
Una de les anècdotes que vull explicar va passar una nit. No recordo si era el primer dia que li havien donat l’uniforme o no, però el cas és que havia deixat penjada darrere la porta de l’habitació la pallissa, el casc i les botes al terra.
A mitja nit, vam sentir uns crits d’esglai:
—Un home! Hi ha un home!
Era l’Anna, morta de por. A mi també em va semblar veure un fantasma. Els pares van venir corrents i van encendre el llum, però no hi havia ningú. El que passava era que un raig de claror del carrer incidia sobre els botons i la corretja del casc, donant l’aparença d’un homenot amb ulls grocs.
Una altra escena divertida relacionada amb l’uniforme de bomber té a veure amb el fet que ell tenia vint-i-un anys més que jo. Jo era la petita, i sovint li agradava fer-me la guitza. Quan arribava a casa, si estàvem dinant i jo estava asseguda davant del calaix del pa, m’agafava per les trenes, posava el genoll a la cadira i m’estirava cap enrere fins a fer caure la cadira… i jo amb ella. Els pares el renyaven, però ell seguia fent-ho.
Fins que un dia, menjant-me un préssec de vinya —d’aquells de secà que fan tanta olor i tenen una mica de resina a la pell—, en acabar, vaig llençar el pinyol dins d’una de les seves botes de bomber.
Quan van tornar a tocar a foc, jo ja no me’n recordava del pinyol. Però ell va tornar a casa explicant que havia hagut de córrer fins a la Rambla amb “un bony clavat al peu”.
La mare, en sentir-ho, li va dir:
—A veure si t’escarmentes i la deixes tranquil·la!
I efectivament, no em va tornar a estirar mai més de les trenes.
Amb aquestes anècdotes repetides, hem tingut l’oportunitat de recordar-lo novament. I això sempre és bonic.
👉 Enllaç a la crònica completa d’en Josep
