Durant 17 anys vaig treballar com a infermera a Pals, també fent visites domiciliàries. Amb la metgessa i l’administrativa, de tant en tant, dinàvem plegades i m’assabentava de les novetats i de la mort d’alguns pacients que havia tractat. Aquella notícia sempre m’evocava una sensació estranya, com si, en marxar d’una casa, els hagués deixat sols davant la malaltia.
Ara feia temps que no hi anava. Tenia pendent veure una família per un article del Llentiscle i, sense telèfon per avisar, vaig decidir presentar-m’hi el 8 d’agost. Primer vaig saludar al consultori, on em van rebre amb afecte.
En arribar a la casa, en Pere em va dir que no podien atendre’m: el dia abans havia mort en Julian. Va aparèixer en Perals, vell conegut i fuster de tota la vida, i vam intercanviar telèfons.
Després vaig entrar al bar Maimir. En creuar la porta, vaig tenir la sensació que el temps s’aturava: silenci, frescor, i una olor viva de vermut amb sifó, olives i berberetxos, com si estiguessin sobre una taula de marbre del passat. En Maimir, alt i amb barba, em va reconèixer i li vaig comentar que tenia unes fotos antigues del seu aniversari, que si volia que les hi postès. Va quedar sorprès.
De tornada a casa, vaig pensar que havia estat un dia singular: arribar just en un moment de dol, retrobar cares conegudes i viure, dins d’un bar, un instant que unia passat, present i fins i tot un futur imaginat.
