A la vila on visc, cada any, a l’inici de la Festa Major, hi ha el costum que una persona —que es manté en secret fins al moment— faci el pregó. Tot seguit es trenca un càntir de ceràmica que simbolitza l’esclat de la festa i la diversió.
El pregó d’aquest any 2025 va consistir a relacionar els set pecats capitals amb diferents entitats de la ciutat. La luxúria va recaure, sorprenentment, en el Grup de Dones de la Bisbal.
Ens vam preguntar per què s’atribuïa aquesta màcula al col·lectiu. Una possible explicació podria venir de la Bestiesa, figura dels cercaviles amb cos de dona de tres pits, cara d’òliba i dues cues de sirena. Potser, pel seu aspecte més “sexuat”, se’n va fer aquesta associació.
Tinc a casa un llibre de José Alfonso Hernando titulat Teoría del Todo i-Fotónica. Sovint, quan rellegeixo llibres, obro una pàgina a l’atzar. Aquesta vegada va sortir-hi una referència a 50 sombras de Grey, un film que no he vist.
L’autor hi comenta que l’“Amo Zoro” —escrit amb caràcters de l’Elengoa— apareix com a “8M”: el vuit representaria “Zoro” i la M, “amo”. Aquest personatge tindria, segons ell, les claus del control de les dones. Hernando mostra també el cartell del 2018 de l’aturada internacional de les dones, amb la silueta d’una cara femenina amb una trena i les sigles 8M. Un altre símbol que remarca és el triangle, gest que moltes manifestants feien amb les mans sobre el front.
Per a entendre millor aquestes observacions, Hernando remet a la pel·lícula, on es podrien identificar símbols relacionats amb el “gran mestre Amo-Zoro”. Segons ell, aquestes dinàmiques es repliquen des de fa 15.000 anys. Complementa la seva tesi amb imatges, gravats antics i dissenys que, diu, encara es fan servir avui.
És evident que caldria investigar més per valorar aquestes afirmacions. De moment, el que suggereix Hernando és que el moviment internacional de les dones podria ser, en part, programat. El problema, diu, és que si n’ignorem els orígens podem creure que les nostres accions responen únicament a un impuls genuí de millora social, quan en realitat podrien estar condicionades.
Això ens fa preguntar: per què es va adjudicar al Grup de Dones de la vila el pecat de la luxúria i no a una altra associació? Potser hi ha qui veu en el col·lectiu femení una mena de “harem” que projecta aquesta idea.
Amb un punt d’innocència, potser contribuïm nosaltres mateixes a donar relleu a fets quotidians disfressats de defensa, empoderament i progrés, sense adonar-nos que podem estar fent el joc a altres interessos. Les estadístiques, de fet, no sempre mostren millores clares.
En paral·lel, cal recordar que hi ha una iconografia pròpia del feminisme que ha anat evolucionant amb el temps. El triangle, associat a l’úter, aparegué per primera vegada al New York Times el 2028; el fulard verd, sorgit a Buenos Aires el 2019, esdevingué símbol de la lluita per l’avortament legal; i la bandera lila, verda i blanca fou adoptada ja a principis del segle XX per les sufragistes. També hi ha altres símbols molt difosos en cartells i manifestacions: el cercle amb la creu inferior —d’origen mèdic— amb el puny al seu interior, o bé la mà oberta en extensió, tots ells com a crida a la força i la visibilitat col·lectiva.
