De vegades he comentat que quan surts de casa passen petites coses que, per algú, podrien semblar insignificants, però que tenen una gràcia i un sentit especial. Avui, dissabte 23 d’agost, en vaig viure una.
En passar per davant de la pastisseria de can Sans —que des del 2024 gestiona el reconegut pastisser Oriol Balaguer—, gairebé sense pensar-hi, vaig entrar. No tenia intenció de comprar res, només tafanejar una mica.
La dependenta em va rebre amb un somriure i un “Bon dia, desitja alguna cosa?”.
—No pas, només volia donar una mirada —vaig respondre. I tot assenyalant un pastís en forma de fruita de cacau vaig afegir—: Aquest és tot de xocolata?
Ella em va explicar els ingredients i afegí:
—Acaba de sortir ara mateix de l’obrador.
—Ha de ser bo… me’l quedo! —vaig dir.
I aleshores em sorprengué amb unes paraules inesperades:
—Doncs serà vostè la primera persona que el tastarà. És la nova creació del senyor Balaguer. Ja em dirà què li sembla.
El va embolicar dins una caixa vermella elegant. En arribar a casa, mentre rebia alguns missatges de felicitació perquè era Santa Rosa —data que no acostumo a celebrar, ja que sempre he fet el sant el dia 30 d’agost— vaig pensar que l’escena havia estat ben curiosa: entrar sense cap intenció prèvia i sortir convertida en la primera degustadora d’un nou pastís.
Per completar l’esdeveniment, no vaig tenir altre remei que obrir una ampolla de cava. Tot i que el dinar era senzill, el maridatge amb aquell pastís el convertí en una celebració inesperada.
El resultat? Un dolç fi i delicat: poc ensucrat, gens empallegós, amb una lleugeresa que convidava a repetir. La combinació de la cobertura cruixent de xocolata amb la suavitat del farcit recordava a la vegada fermesa i tendresa… com la pota d’un gat, capaç de ser alhora suau i forta.
El puc recomanar sense dubtar.
Afegitó
El dissabte dia 30 d’agost vaig anar a la pastisseria Sans per comprar altra vegada un pastís de cacau -Santa Rosa de sempre l’he celebrat el dia 30 – i a la vegada dir-los que molt bo el pastís.
La dependenta senyora Fabiola, va mostrar satisfacció i em va dir:
– Vols que li digui al senyor Balaguer que surti ?
– No cal, no el molestis, li digué.
– No li serà cap molèstia, al contrari.
– El senyor Balaguer va sortir i el baix felicitar per la seva nova creació.
– Agraït va proposar: Fem-nos una fotografia.
La Fabiola va ser la fotògrafa impressionant la imatge en el moment que el senyor Balaguer feia el gest d’ assenyalar-me com dient ella i jo fent el mateix dient ell, com realment es mereixia doncs, ell havia estat el creador d’aquell original pastís.
Ara m’adono que anava vestida de color cacau clar. Casualitats de la vida.
