Fa trenta-quatre anys vaig venir a viure a la Bisbal i vaig començar a equipar la casa des de zero, improvisant mobles amb creativitat i paciència. Recordo que una companya de feina, el dia que em va venir a veure, es va sorprendre de veure una pintura antiga penjada a la paret, però ni rastre d’un sofà. Em va comentar:
—Com pot ser que tinguis això penjat i no tinguis on seure?
Una bona pregunta, però tot tenia una explicació.
Amb alguns amics i amigues de Terrassa, de tant en tant anàvem a les subhastes i venda d’objectes antics de les Brucardes, al Bages. No hi anàvem pas a comprar grans coses ni a participar a la subhasta; ens agradava l’ambient, la carretera i, sobretot, el sopar posterior. Quan era temporada de llenegues —els bolets més bons que conec—, aquell restaurant valia l’excursió.
Un dia, ja a casa, estava intentant muntar una prestatgeria de fusta. Volia fer servir unes frontisses especials, però me’n faltava una. Vaig anar amb el model a dues ferreteries i em van dir que era un tipus de bisagra molt poc comú, que no la trobaria fàcilment enlloc.
Al cap d’un temps, la meva amiga Carme va venir de visita a la Bisbal. Li vaig comentar, sense donar-hi gaire importància, aquella dificultat amb el muntatge i el bis desaparegut. Mentre sortíem a fer un volt pel poble, en passar pel carrer de sota de casa meva, veig una cosa a terra: una frontissa. La recullo. Era gairebé idèntica a la que necessitava.
Vam tornar a casa per comprovar-ho: era del mateix pas que les altres. La Carme, sorpresa, va dir:
—Potser et va caure mentre portaves les coses per restaurar?
Però no podia ser. Les peces havien viatjat al maleter del cotxe, que no havia obert ni descarregat al carrer de sota.
Ens vam quedar amb el dubte, però també amb un cert silenci, com si no volguéssim interrogar gaire aquell misteri. Era tan improbable que semblava mentida. I, tanmateix, va passar. No sabria ni dir ara a quin objecte anava destinada aquella bisagra, però la casualitat va ser tan fora mida que sempre m’ha quedat gravada.
Guardo, en algun lloc, un retall de diari on el fotògraf va captar la Carme mentre mirava una de les parades dels brocanters. Quan el trobi, el voldré afegir. Hauria estat fantàstic tenir una foto també de la peça trobada, però amb aquesta història ja n’hi ha prou per fer volar la imaginació.. A sortit el retall de diari.
Epíleg
Hi ha moments en què la realitat sembla voler jugar a favor nostre, com si una mà discreta posés les peces just on les necessitem. Aquest petit episodi —una peça única trobada per atzar, al lloc i moment exactes— no canvia el món, però sí que el fa més misteriós, més viu. No sabem si és casualitat o sincronicitat, però quan ho vivim, sentim que alguna cosa s’alinea amb nosaltres.
Potser, al final, només cal estar atents… i agraïts.
