Després d’escriure algunes històries amb càrrega emocional, avui en compartiré una de divertida.
Un dia a la televisió sortien dos còmics. Un d’ells, tot aixecant els braços i movent el cos amb entusiasme, repetia:
—¡Soy una galleta, soy una galleta!
L’altre, amb un gest de mà que imitava una pistola, cridava: Pum!
Llavors, l’“home-galeta” canviava de registre i deia amb veu sobtadament més greu:
—Soy una rosquilla, soy una rosquilla.
Aquesta ximpleria em va fer riure molt, i vaig explicar-la a la Carme. Li vaig dir:
—Si mai em veus fent gestos dient “soy una galleta”, tu em fas “pum”.
Ella va somriure, movent el cap com dient: “quines coses que tens”.
El temps va passar, i no hi vam pensar més.
Quan feia poc que vivia a la Bisbal, la Carme va venir a passar un cap de setmana. El diumenge al migdia vam anar a comprar postres a la pastisseria de Can Sans. Hi havia molta gent i vam agafar número. Per fer temps, vam travessar el carrer i ens vam asseure al bar de Ca la Dernius.
A la barra hi havia un home amb vestit i ulleres, llegint el diari. Ja l’havia vist altres vegades. El vam saludar i, com qui no vol la cosa, li vam comentar:
—Avui Can Sans està que treu fum!
Ell —sabíem després que es deia Emili— va somriure i va fer broma:
—No faríeu més via comprant unes galetes a Graupera, aquí al costat?
Ai, quina paraula va dir!
En sentir “galetes” i pensar en les de forma de rosquilla que fa Graupera, no vaig poder evitar-ho. Em vaig aixecar de cop, vaig moure braços i cos, i vaig exclamar:
—¡Soy una galleta, soy una galleta!
L’Emili va baixar-se les ulleres i em va mirar amb cara de sorpresa. I aleshores la Carme, fidel al pacte antic, em va apuntar amb la mà i va cridar:
—Pum!
Jo, com marcava el guió, vaig continuar:
—¡Soy una rosquilla, soy una rosquilla!
L’Emili, encara sorprès, va somriure i, tot ficant la mà a la butxaca interior de l’americana, va treure una targeta:
—Teniu, sóc psicòleg. Passo consulta cada tarda a Girona.
Quan vam sortir del bar, encara rient, la Carme va comentar:
—Rosa, mira… que tu facis el numeret, encara, però que jo l’acompanyi com si res, a la meva edat… Encara no sé com ha pogut passar!
Aquesta anècdota ha fet riure molts amics. Un dia, un d’ells va resumir-ho dient:
—Sou la Monda Lironda.
Amb l’Emili, de fet, més endavant vam col·laborar en una revista i fins i tot en va crear una altra on també hi vaig escriure.
