De vegades, si ningú ens ho diu, no som conscients de la nostra pròpia vàlua, del que fem i de com som. El nostre tarannà sorgeix amb espontaneïtat i naturalitat. Vull compartir dos exemples personals —que faig extensius a totes les dones espanyoles, allà on visquin des de l’any 1978 a qualsevol de les disset autonomies de la península.
L’any 1970 vaig anar a París a cuidar criatures amb l’objectiu d’aprendre francès. En arribar, ens acollien en una residència i allà se’ns assignava la família on havíem de treballar.
Un dia, Françoise —la mare de Valéry, de set anys, i de Gil, de quatre— em va confessar que havia demanat expressament una cuidadora espanyola, perquè considerava que teníem esperit maternal. Abans havien tingut una “cangur” anglesa que només llegia novel·les i no s’ocupava gaire dels nens.
Recordo que un dia, amb el petit Gil als braços, va descobrir que les dones tenim pits. Li vaig haver d’explicar amb senzillesa, i aquell moment em va fer sentir una emoció especial: vaig notar com, instintivament, l’abraçava encara més fort. Potser havia estat criat amb biberó.
Més tard, a Suïssa, mentre treballava d’auxiliar en un hospital privat, em van indicar que atengués una pacient. No vaig acabar d’entendre bé el nom, però ho vaig fer amb la mateixa dedicació de sempre. Llavors la supervisora, Madame Sutter, em va dir que havia estat la mateixa pacient qui havia demanat ser cuidada per una auxiliar espanyola. Només després vaig saber que aquella senyora era Maria José de Savoia, l’antiga reina d’Itàlia. No havia fet res d’extraordinari, simplement l’havia atesa amb naturalitat i proximitat, com feia amb tots els pacients.
També recordo una amiga meva que va anar a operar-se a Nancy, a prop d’Alemanya. Els sorprenia la manera com ens ocupàvem de la persona ingressada. En aquell hospital comarcal, era habitual que els familiars deixessin el pacient i no tornessin fins al moment de l’alta. A nosaltres, això ens semblava impensable: la presència i l’acompanyament eren part de la cura.
Amb tot això només vull dir que les dones espanyoles d’aquell temps —i encara avui— som persones properes, familiars i capaces de crear caliu humà. Potser, sense adonar-nos-en, la modernitat ens va refredant una mica, però segueix sent dins nostre.
El nostre caràcter mediterrani, la llum del sol i els fruits de la natura ens acompanyen i ens sostenen. Potser això mateix és el que ens preserva i ens fa ser valorades, fins i tot quan nosaltres no ens n’adonem.
Nota final
El que en el nostre dia a dia pot semblar ordinari, per a d’altres és extraordinari. De vegades, el simple fet de donar calor humà i proximitat ja és, en si mateix, un tresor cultural i humà que val la pena reconèixer.
