Ahir, 20 d’agost, vaig anar a Palafrugell a veure una pel·lícula del 1948, dirigida per Llorenç Llobet i amb Fernando Fernán Gómez i Dolores Pradera. A la cua del cinema, una senyora comentava que avui dia les criatures criden massa i que els pares no les renyen. Li vaig respondre que potser ho necessiten per alliberar-se després de tantes hores asseguts a l’escola, però que també caldria ensenyar-los a respectar els espais públics.
Mentre esperava el film, vaig recordar el meu pas per l’escola i com el meu pare m’havia alliberat d’anar-hi, cosa que vaig reviure anys més tard amb un professor de psiquiatria. Ell ens va fer un test de personalitat i, en comentar els resultats, em va dir: “Ara et conec més que el teu pare.” També m’advertí que no era ximple, però que anava amb el lliri a la mà i que, si no vigilava, rebria alguna patacada.
Amb els anys he comprovat que tenia raó. Les patacades han arribat, però saber que podien passar m’ha ajudat a relativitzar-les. Potser per això, quan veig els escolars d’avui, puc posar-me fàcilment a la seva pell i entendre la seva necessitat de moure’s i expressar-se.
Nota: Un film pot ser només entreteniment o bé l’excusa per mirar-nos la vida des d’un altre angle i reconèixer com d’un record en pot néixer una reflexió nova.
