Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
La senyora Neus és una experta en tall, confecció, costura creativa i de tot tipus de treballs manuals fets amb robes, fils i agulles. Aquesta activitat la desenvolupa des de l’any 1981 i aquest compleix el seu 30è aniversari com a professional en el món de la costura. Anualment presenta en una sala pública els treballs dels seus alumnes, aportant novetats en cada ocasió. Darrerament hi hem vist elements fets de teixits reciclats. L’exposició coincideix amb el 49è Aplec de la sardana de la Bisbal, on conviuen cobles, sardanistes, mostres artesanes, modistes i puntaires ensenyant les seves arts sota l’ombra dels espectaculars plataners del passeig Marimon Asprer. En conjunt, tota una Festa!
Publicat al diari digital Totbisbal del dia 15 de març de 2010
Les joves Emma Llensa Fita i la Maria Cerezo Somera són dues bisbalenques expertes en fotografia i il·lustració que, després d’haver realitzar els seus estudis, van optar per crear una revista en línia i impresa en paper, sobre art contemporani. Es diu Carpaccio Magazine.
Article de Rosa M. Masana publicat al diari digital Totbisbal en dia 26 de gener de 2010
El bisbalenc Francesc Jordan Figueras ha guanyat diversos premis fotogràfics. El més significat va ser el concurs Su mejor foto del magazín digital de La Vanguardia. La fotografia que hi va presentar,Dos sonrisas, contraposa dos somriures, un que suposadament seria el d’un cotxe i l’altre, real, gesticulat per un nen. Aquest concurs és considerat un dels més importants i populars d’Espanya. Els qui coneixem en Francesc sabem que va guanyar el concurs i que va obtenir un cotxe com a premi, però el fet va tenir poc ressò mediàtic, i per això hem volgut que ens expliqui personalment aquesta seva afecció. Per continuar llegin clica a `el suec´.
Es el Pont Vell de la Bisbal durant la gran nevada empordanesa del març del 2010. Autor : Francesc Jordan.
Presentem com a obertura de la pàgina de la entrevista, una nova fotografia feta per l´ autor i amb el seguent comentari: La imatge em porta molts records perquè la vaig fer al pic de la tormenta amb una forta ventisca, les mans glaçades, les gotes a l´objectiu i sense parar …, sort de la protecció de la font del Pont . La imatge va ser presentada al telenotícies de TV3 .
El dissabte dia 14 de març a la sala de premsa de l´ajuntament de Terrassa es va dur a terme una jornada per la donació voluntària de sang, amb el lema “Els bombers t’acompanyen a donar sang”.
Aquest acte correspon a les iniciatives solidàries que porten a terme els Bombers amb cor, un grup format per voluntaris dels bombers de la Generalitat que promouen diverses accions socials. A mi em sembla més entenedor redactat així, tu mateixa
A la jornada també hi participava el Banc de Sang i de Teixits i la Federació Catalana de Donants de Sang, com a campanya especial a tot Catalunya just abans de la Setmana Santa, un moment en què baixen les reserves. Als donants se’ls obsequia amb un clauer en forma de casc de bomber.
Parlem amb en Marià Masana perquè ens expliqui quelcom més d´aquesta diada.
Hola Marià, quin va ser el desencadenant perquè els bombers fóssiu dinamitzadors per a les donacions de sang ?
A proposta d’un grup de bombers “ bombers amb cor “ que col·laborem en diferents activitats solidàries, es promouen la dinamització d’aquestes jornades de donació de sang arreu del territori i, com a acte central, es proposa que sigui la ciutat de Terrassa ( un bon grapat del col·lectiu de “ bombers amb cor “ són bombers del parc Terrassa ).
Per fer més amena la diada i amb els bombers com a protagonistes, es promouen un seguit d’activitats paral·leles a les donacions de sang, com per exemple: la presència d’una ambulància medicalitzada dels bombers amb la seva dotació formada per una infermera i dos bombers, que durant tota la jornada van ensenyar l’ambulància i el seu equipament.
En aquesta ocasió la dotació humana estava formada per una infermera que a la vegada és bombera voluntària de l’escala especial i dos tècnics ( un bomber voluntari de l’escala activa i un bomber funcionari )
Aprofitant el moment cal explicar que el Cos de Bombers de la Generalitat, compte amb un grup de metges, infermeres i tècnics que integren el GEM ( Grup Emergències Mèdiques )que són els que donen suport sanitari a les actuacions dels bombers.
Segons el programa he vist que vàreu estar vuit hores fent aquesta activitat, sabeu quantes persones van venir a donar sang?
L´equip sanitari que feia les extraccions era del Banc de Sang i Teixits i ens van dir que el donants de sang van ser molts més del que s’esperaven arribant a fer-se 150 extraccions. Tot un èxit de participació.
Degut al vostre treball, sovint rescatar ferits, esteu motivats perquè es doni sang ?
Malauradament durant la nostre tasca veiem de tot, i per tant som conscients que s’ha de motivar a la gent per a que doni sang.
També vàreu fer alguna activitat pedagògica, veritat?
Durant al matí principalment ; per la tarda ens va venir a visitar la pluja.
Al marge de les entitats ciutadanes que van col·laborar durant tot el dia ( tabals – batukades – castellers – bastoners – sardanes etc. ) es van realitzar unes xerrades sobre seguretat en la llar, taller de maquillatge, passejada i cercavila per als més menuts, concert de jazz a càrrec de Ela Jam Blues ( grup format per una solista i cinc musics, dels quals tres són bombers ) circuit d’agilitat, vehicles dels bombers ( escala, ambulància, apícola etc.)
També es van realitzar dos simulacres de rescat en alçada per part del ( GRAE ) Grup de Rescat de Muntanya dels bombers,que van actuar juntament amb els bombers de Terrassa a la façana de l’ajuntament.
Durant tot el dia qui ho va desitjar va poder veure l’ambulància i el seu equipament i fins i tot es va poder fer ús d´alguns dels aparells de mesura de constants vitals.
Al interior de la ambulància
Sempre els voluntaris,… sort en té la societat d´aquestes persones que equilibren la balança .
Sí, de fet entre infermers i bombers vàrem formar un grup de treball d´unes 40 persones que van dedicar un dissabte a fer aquesta tasca del tot altruista.
Si en aquell moment s’hagués presentat una emergència, es podia utilitzar l’ ambulància?
Sí, evidentment, l’ambulància dels bombers en aquell moment tenia la dotació de tres persones: la infermera Rut Lorenzo, professional molt competent que treballa a urgències i crítics de Bellvitge i, els bombers Oriol Masana i Marià Masana.
Mari Carmen va néixer a la clínica l’Aliança de Barcelona l’any 1946 i, després que la seva mare es recuperés del part, van tornar a Terrassa, ciutat on vivia la família.
La Carmeta i jo vàrem tenir una llarga i autèntica amistat fins que, sobtadament, el dia 3 d´agost de l’any 2007, ens va deixar. Ningú no s´ho esperava, perquè el dia abans havia anat a la universitat i després a dinar amb les amigues. El seu traspàs va ser per a mi una gran explosió, com una trencadissa de mil bocins d’aquell fabulós regal que m’havia fet la vida: donar-me la seva amistat.
No m’hauria imaginat mai que la seva absència pogués produir-me un dolorós i prolongat dol, que va obrir una ferida afectiva que no trobo la manera de fer cicatritzar.
*****
He considerat també adient adjuntar en aquest apartat alguns enllaços que ens permetran saber quelcom més de la Maria del Carme, com :
- Les gestions fetes perquè la seva cosina, Tere Vara Téllez pogués obtindre el permís de conduir.
- Procedir a recórrer el ‘Camino de Santiago‘ en tres etapes, des de Puente la Reina fins a Muxia.
- Participar en diverses investigacions que varem fer plegades, una d´elles referent als Mestres d’obres terrassencs.
- També varem fer plegades alguns viatges, en era una experta en organitzar-los.
Mari Carme a Peratallada (1992).
Se’n va anar, i amb ella van desaparèixer les seves coses, tot allò que configurava un entorn especial i de convivència: els llibres, els quadres de pintura, cada un d’ells amb la seva història, les peces de ceràmica fetes amb les pròpies mans, la música preferida, escoltada sovint amb flaire del cafè, la roba de vestir i de la casa, escollida amb gust, els abundants àlbums de fotografies i els estris de cuina -dels quals sortien plats únics, exquisits per a mi, ara inassolibles- i la coqueta sala de bany amb perfums seleccionats, lloc precisament d’on aquell dia sortia arreglada per anar a cuidar la seva amiga Cristina: allà mateix va acabar la seva vida.
Totes les coses esmentades, puc dir que les enyoro, però en puc prescindir. El que em costa més d’assimilar és haver perdut el diàleg amb ella, comunicació basada en la mútua coneixença de anys i anys, i el rerefons biogràfic de cadascuna de nosaltres, tot allò que ens havíem explicat i que sabíem l’ una de l’altra, coses que en ocasions una mateixa no recordava. En perdre aquesta atribució que ens havíem conferit, tens la sensació que quelcom de tu mateix també hagi mor, s’esvaeix una part de tu, quelcom d´ insubstancial que s´emporta l’altra persona.
Núm. 1 (MCC)
No sé si a tothom en situacions semblants els succeeix el mateix -em refereixo al fet de voler estar en contacte amb els objectes que pertanyien a la persona que ara no hi és-, però passa, ho sé, que sents la necessitat d’estar en contacte amb les seves coses, potser com un intent d´assolir la continuïtat de la seva vida, com una resistència davant el fet de pensar que mai més no la veuràs.
Per sort, a la Bisbal, lloc on visc, tenia algunes peces de ceràmica fetes per ella que m´havia regalat. Les seves amistats també m’han ofert fotografies de creacions amb què els havia obsequiat. Gràcies a aquesta recuperació, podem presentar una mostra de l’obra de la Carmeta, tot i que ella deia que n`havia d´aprendre més i que, quan no treballés, tornaria a anar a l´escola. Ara no podria continuara anant a les classes del qui va ser el seu professor, Ferran Bach-Esteve, perquè ell malauradament tampoc el tenim entre nosaltres, però de continuar sentint aquesta mateixa afecció alguna cosa hagués fet per continuar essent creativa.
Signatura artística
Presentar aquesta obra de la Mari Carmen corresponent als anys vuitanta és per a mi motiu de satisfacció, perquè acompleix el propòsit de rememorar la seva persona, entranyable per a molts perquè era una bona amiga que tocava de peus a terra i també amb les mans per la seva afecció a la argila, fins que el destí li va canviar la textura. Ara palpa un espai eteri, interestel·lar, desconegut per nosaltres, però confiem o ens imaginem que és un lloc sublim de color blau turquesa.
El seu professor va ser el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach Esteve del qui en sentia una gran admiració.
Després que la Montserrat Farràs, que també va conèixer la M. Carme, fes una revisió del text, va comentar:
“La lectura d´aquest text ha estat per a mi com un regal. Vaig tenir poc contacte amb la M.Carme, però de seguida em vaig adonar que era una persona especial. Em va captivar, sobretot, la seva amabilitat, la seva bonhomia, la seva generositat … Per això, quan ens va deixar, em vaig sentir trista. T´envejo, Rosa Maria: a mi també m´hauria agradat tenir-hi una amistat tan profunda”.
Gràcies Montserrat, t´agraeixo de tot cor aquestes paraules.
Teresa Soler Franquesa, era amiga de gairebé tota la vida de la Maria del Carme desprès de llegir aquesta crònica va fer el següent comentari:
“Està molt bé l’article sobre la M.Carme i va sortir guapa a la fotografia, com sempre. D´ella només recordo coses bones, era alegre, generosa, tenia capacitat de treball, era entusiasta, pensant amb els altres, no ho dic perquè ara ja no hi sigui, sino que és el record que en tinc”.
Marcela Morera , amiga i companya de viatges de M. Carme , el dia 1 de març va escriure:
Obsequi de M. Carme a Roser Segura
Querida Rosa: ¡A cuanto dolor me lleva el recuerdo de aquellos días en que marcharon nuestras amigas! Recuerdo que durante la enfermedad de Cristina muchas personas le ayudamos a sobrellevar aquellos duros meses: Gustavo , con su amor y dedicación; Ramona, cuya intervención nos permitió tenerla mas tiempo; Dolors ayudándole con el reiki; su madre, quien no pudo soportar tanto dolor; su adorable vecina que la nutría con deliciosas sopitas de tomillo; Pilar, ayudándole en la casa; sus enfermeros; sus muchos amigos. Y, además, tu querida, nuestra querida Mª Carmen, quien conociendo los riesgos que corría, no dudó en dedicarle toda su atención dejándose la vida en ello. Ella, Mª Carme Cabo, era la persona que me llamaba el día de mi cumpleaños y me recordaba también el de nuestros amigos durante años. Años, que iban transcurriendo compartiendo alguna cena de amigas y algún acontecimiento importante como el último que vivimos juntas, la boda de mi hija Anna. Recuerdo que cuando le hacía rabiar con mis ideas locas decía: !Ay… Marcelita!. Y, movía su cabeza como si se sintiera incapaz de civilizarme. Lo consiguió un poquito… Es posible que tan largo caminar juntas fue debido al cariño que nos unía. Cariño por el cual me ha dejado ahora a mí el encargo de entregarte el muérdago mágico en su nombre y, a ti el de cuidarme visitándome de tanto en tanto. No se si alguna vez te habló de nuestros viajes; lo pasamos fantástico en Paris en compañía de Cristina y también fue divertido nuestro viaje a Londres donde las dos salimos por pies cuando unos jeques querían conquistarnos, seguramente a causa de sus preciosos ojos azules que enamoraban sin que ella fuera consciente de ello. Quería mucho a sus sobrinos, ellos y tu erais perfectos y vuestros logros eran su mayor orgullo. Gracias a ti supero muchas intervenciones. La cuidaste muy bien. Te doy las gracias. Incluso ahora la sigues cuidando dando a conocer sus obras en cerámica. Conocía yo de su afición por la cerámica pero no había visto sus creaciones. Son preciosas y elegantes como ella. Creo que haces muy bien en recopilarlas. Ojala todos homenajeáramos a nuestras personas queridas como lo haces tu. Rosa, te felicito, tanto por los trabajos recopilados en tus libros, como por toda tu capacidad afectiva, tu fuerza, tu creatividad y tu inteligencia. Te envío un gran abrazo Marcela
Toni Padrós , amic de la Carme , en saber que que haviem fet un petit recull de algunas de las seves obres i també per seguir-la recordant, va escriure:
D´esquerra a dreta Mari Carme, Toni i Rosa M. (imatge Roser Segura)
A la Carme Sembla que m’hagis llegit el pensament Rosa, he estat buscant aquesta foto des del dia que em vas trucar per parlar-me de la Carme i tu me l’has trobat. Gràcies. Recordo amb molt d’afecte a la Carme i recordo lo bé que ens ho vàrem passar el dia d’aquesta foto a Platja d’Aro, juntament amb la Roser, i que ens vàrem fer un fart de riure. Jo de la Carme, recordo el seu caràcter afable i la seva sensibilitat, era una persona molt cordial i sempre que ens trobàvem era com si poguéssim novament emprendre converses de feia molt de temps, amb els seus ullets blaus que sempre semblaven somriure malgrat la seva estranya malaltia, ella estava present a pesar de tot. No vaig tractar la seva amistat lo suficient, però era com una amiga de tota la vida, gran viatgera i d’una cultura envejable, son d’aquelles persones que una vegada ja no hi son, penses que sempre et quedaran coses per dir-li. Sempre generosa amb tothom, ara em ve al cap aquella vegada que vàrem passar totes les meves pel•lícules a l’agència de viatges a on treballava. Algunes vegades quan passo per la Font Vella em ve a la memòria l’última trobada que vàrem tenir, com sempre estava riallera i amable. Va ser la última vegada que vaig parlar amb ella, a davant del Social, a partir d’aquell dia un silenci inesperat. Sort que tenim memòria i la podem recordar. Gràcies Rosa Toni Padrós (PD: Es clar que pots fer servir aquesta foto quan vulguis, estem molt macos).
Per coneixer quelcom més d´Antoni Padrós Solanas, artista i cineasta independent amic de la Carme, es pot consultar : Blocs & docs del dia 25/3/2012. També a : Antoni Padrós inaugura la 12a.Temporada de Xcéntric al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona 22/10/2012. I a : Pensacions del dia 6/5/2014.Blau
Blau. Les roses es besen atemorides darrere dels mesos freds i les pluges.Un líquid marí ha cobert els teus ulls i asserenadament la nit tremola. Maria Antònia Grau.
Avui dia 17 d’agost de l’any 2021 he rebut de part de la Roser Segura i Arnau amiga de la Maria del Carme i també meva, la imatge és d’ un penjoll que la Maria del Carme l’havia fet expres per ella, representa la creu del Languedoc zona que la M.del Carme havia frequentat més amb d’una ocasió.
Penjoll de ceràmica fet per MCCT, cedida per Roser Segura
Record de Maria del Carme
La Maria del Carme estava subscrita a una revista que es deia ‘El ave Fénix’ i curiosament ara fa pocs dies, l’abrli del 2023, estava a un masia amb uns amics. Cap el tard va sortir a la conversa la Maria del Carme, el seu record sempre hi és present amb qui la coneixien.
Poc desprès algú que estava observant al defora per la finestra va dir: Mireu quin cel més maco que hi ha, li vàrem fer una fotografia.
Ara al recuper-la de la càmera i veure la imatge aquesta ens ha suggerit a l’Ave Fénix .
