Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Sargir mitjons i pilotar avions

  Fa poc recordava que, un dia que la meva amiga Maria del Carme Cabo Téllez va venir a casa, em va trobar que estava sargint uns mitjons que m’havia comprat a Holanda. M’agradaven molt i no els volia llençar. En veure’m va quedar sorpresa i va exclamar: “No havia vist mai una noia que sabés sargir mitjons i pilotar avions!”

Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)
Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)

Quan m’ho va dir no hi vaig donar gaire importància, però ara que ella no hi és sembla com si aquella expressió prengués més forca. I tot té una explicació que ara comentaré. Quan tenia tretze anys els meus pares es van preguntar: “Quin ofici podríem fer aprendre a la Rosa?” I van trobar la solució ràpidament, perquè la Júlia, la nòvia d’un meu germà, era amiga de la Lourdes, que tenia un taller de cosidores d’errades, feina que consistia a arranjar les peces tèxtils que sortien de fàbrica amb algun defecte.

L’aprenentatge

Al cap de pocs dies ja era al taller de la Lourdes, al carrer Sant Cristòfol de Terrassa, al costat gairebé d’un herbolari. Em van ensenyar a retirar amb unes pinces especials les restes de fil que quedaven enganxades entremig de l’entramat del teixit i també aprenia a refer les zones on mancava un fil, hi havia alguna esclarissada o passades malmeses i sovint emprant un fil del final de la mateixa peça perquè d’aquesta manera no es notés que havia estat refeta.

La Lourdes sempre m’afalagava, veia en mi totes les qualitats del món i encara no sé el perquè. Després d’estar-m’hi un parell de mesos fent d’aprenenta va dir als meus pares que aprenia ràpid l’ofici i en no poder-me assegurar fins que tingués catorze anys, seria millor que esperessin a portar-m’hi quan els hagués complert, d’altra manera corríem el risc que  m’avorrís, va dir. De fet sí que era, per a mi, poc atractiva, aquella feina; sort que em feien anar amb el càntir a buscar aigua a la font del Tintoré del torrent de Vallparadís, que em venia gairebé en línia recta i m’agradava anar-hi. Als tretze anys jo ja sabia que el que m’agradava era fer d’infermera.

Pel que fa a la feina de cosir errades, ara queden poques persones que ens en poguessin explicar alguna cosa, però, per sort, a Terrassa tenim el Museu Tèxtil, on hi ha dipositada molta informació relacionada amb la indústria del tèxtil i, a més, l’autora Roser López va publicar un interessant article que parla de les cosidores d’errades, i també la revista digital Dones ens fa saber que la Roser va guanyar una beca per investigar més a fons aquest ofici ara ja perdut.

La utilitat de saber sargir

Aquell aprenentatge em va ser útil per poder sargir els mitjons quan algú de la família els tenia desgastats del taló —com en dèiem, se’ns hi havia fet un préssec—, també esmenava alguna peça de roba dels meus germans quan se’ls havia cremat amb la guspira d’un cigarret. Perquè, com sabem, la dècada dels anys cinquanta encara no hi havia el costum tan generalitzat que tenim ara de llençar la roba estripada a un contenidor de la Humana; sempre es trobava la manera d’arreglar-la i sovint posar un pedaç als pantalons de treball dels homes. A poc a poc va anar arribant la moda del prêt à porter i la roba va passar a tenir pocs anys de vida.

Mostra de material emprat per les cosidores
Mostra de material emprat per les cosidores

Abans de l’entrada a la modernitat, que una dona sabés sargir era tenir una mina i amb el plus que socialment era considerada una perfecta administradora de la llar.

Amb els mitjons que no volia llençar.
Amb els mitjons que no volia llençar.

De fet el meu germà, divuit anys més gran que jo, el recordo assegut al sofà balancí movent-lo lleugerament, amb posat mig contemplatiu i fumant tranquil·lament la seva pipa. Alhora veia com m’observava amb assentiment, percebia que estava satisfet de veure que la seva germana li estava repassant una camisa o bé cosia qualsevol altra peça.

Dues tasques quasi antagòniques

L’estranyesa que la Maria del Carme va mostrar quan va veure que estava sargint va ser perquè sabia que l’any 1977 havia obtingut la llicència de pilot privat al Club Aeronàutic de Barcelona-Sabadell i aquest fet, recordo, la va impressionar bastant perquè deia que no coneixia cap noia pilot, només la sabadellenca Mari Pepa Colomer(1913-2004) i el més curiós de tot, deia, que fes aquestes dues coses la mateixa persona.

Personalment no hi trobava res de particular, però ara en recordar els fets m’ha vingut bé explicar-los, especialment perquè em serveixen de pretext per seguir dient quelcom i donant testimoni de la Mari Carmen. Ella també disposava d’unes especials destreses que considerava que era difícil que jo sabés fer, però el que admirava més d’ella eren en especial les seves virtuts humanes, cosa que, ara penso, potser mai les hi vaig ressaltar suficientment, al revés de com ella ho expressava, d’una manera tan esplèndida, efusiva i falaguera.

Un bon amic desprès de llegir aquest article m’ha lliurat un correu  que  ara amb el seu permís  l’he volgut incloure en aquesta pàgina, perquè  el considero d’un  agradable i singular component poètic.

Bonica història, la de la pilot que sargia. Realment són dues activitats bastant antagòniques, però de fet volar seria com cosir i repassar el cel, no?
Vinga, una abraçada.
Jordi

M’agradaria  poder repassar el cel volant  i sense   necessitat de cap motor.

L’ànima

De petita m’havien dit que la persona estava formada de cos i d’ànima. Vaig anar creixent fins que un dia que tenia a les mans un llibre de ciències naturals, l’assignatura que més m’agradava, davant d’un gràfic del cos humà vaig anar resseguint les diferents parts tot intentant trobar el lloc on hi havia l’ànima. La buscava per una zona propera al cor, perquè havia d’estar, sembla, en aquest òrgan dipositari de l’amor i de totes les coses bones, però no trobava el nom escrit en el gràfic. Ningú abans m’havia dit que l’ànima era invisible, fins que vaig dir a la mestra: “Estic buscant en aquest dibuix l’ànima però no la trobo; enlloc diu on és. Que vostè ho sap?”

Imatge treta de l’enciclopèdia Monitor. Barcelona: Salvat, 1965.
Imatge treta de l’enciclopèdia Monitor. Barcelona: Salvat, 1965.

La mestra va posar una cara molt estranya, que ara penso que devia ser de perplexitat. No sabia què dir-me i feia la impressió que s’aguantava la respiració, el riure o que estava pensant què respondre’m. De sobte va dir: “L’ànima és invisible.” Jo, però, insistia i li deia: “Però en algun lloc deu ser.” Em va respondre que no hi havia cap espai dins l’organisme per allotjar l’ànima (1).

Em vaig sentir defraudada. Com era possible que, si la persona deien que estava formada de cos i ànima, l’ànima no es podia localitzar? Aquesta pregunta pot semblar un acudit de criatura petita, però el fet és que em vaig sentir enormement decebuda.

La segona decepció

La segona decepció la vaig tenir quan vaig saber que els Reis eren els pares i el tió també. Tota aquella il·lusió i màgia que se’m despertava per Nadal es va esfumar com el fum en un dia de vent, tot i que al principi em resistia a pensar que allò que deien era cert.

De més gran alguna vegada m’havia preguntat quina funció social acomplia el fet de fer-nos sentir il·lusió per alguna cosa quan se sabia que aquesta no era real o que no podria continuar succeint en el temps. Vaig pensar que potser era una manera de preparar-nos per als futurs esdeveniments de la vida, no ho sé.

La tercera decepció

La vaig tenir quan es va morir la meva tia Teresa, a qui m’estimava molt, i va ser la primera vegada que vaig estar en contacte amb la mort. Més endavant també va ser la del meu germà Isidre i quan estava malalt sentia quelcom dins meu que em deia que el podria curar. Jo aleshores era molt joveneta i penso que aquest va ser el motiu principal que volgués ser infermera.

No va ser possible sanar-lo i vaig adonar-me que a molts malalts no els podia treure de la seva gravetat; alleugerir-los i donar-los suport sí, però el curs de la seva vida seguia al marge de la meva voluntat i la dels facultatius. Era decebedor no poder-ho evitar.

Potser sí que aquests i altres desenganys lliurats progressivament al llarg de la vida serveixen per anar adquirint una dosi d’immunitat, per prevenir-nos de la gran decepció final o de la certesa de la mort i també, potser, les il·lusions tenen la funció de fer-nos pensar que qualsevol futur serà millor que la vida present. Sense pensar que la vida que tenim alguns , serien moltes les persones  que signarien per poder-la tenir.

(1) Si en aquells temps escolars haguéssim pogut disposar del recurs de la Viquipedia  en concret pel que fa  la  descripció de l’ànima, de segur que tot i ser complicat  que una criatura entengui aquestes coses, hagués sigut més vàlid que no pas pensar, només,  que  a l’ànima  no se l’havia reservat cap lloc.    

Bombers de Palafrugell: notícies de l’any 1894 al 1910

 

Durant una recerca que estava duent a terme a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) sobre el tema dels soldats morts en la guerra hispanocubana vaig trobar un document titulat “Bases para la constitución de un cuerpo de bomberos” datat del dia 4 d’abril de l’any 1906. El tema era del meu interès perquè a la família hi ha hagut tres generacions de bombers.

Disposava prèviament de dues notícies aparegudes a la premsa local que feien referència a la instal·lació d’una bomba contra incendis i també a la preocupació pels incendis al bosc. La primera va ser publicada al diari El Palafrugellense del dia 6 de juliol de 1894, que informava sobre un dels plens de l’Ajuntament:

Bomba contra incendios. Acto seguido el Sr. Alcalde hizo presente a sus compañeros la necesidad de ocuparse de la bomba contra incendios que dormía el sueño de los justos en los sótanos de la casa de la villa, mirando de habilitarla para el día que convenga, o mejor cambiarla por otras dos de sistema diferente, más manuales y apropiadas a la población para la cual han de servir.

Se tomó en cuenta el recuerdo, quedando nombrada una comisión que estudiara este asunto, que nosotros consideramos de primera y urgente necesidad.

La següent nota va ser publicada al diari El Distrito el dia 29 d’agost de l’any 1897:

Incendios. Desde algún tiempo menudean los incendios en los bosques del término municipal de esta villa. No hace mucho tiempo que fueron varios los ocurridos en el espacio de una semana, y en el de tres días, dos en el mismo sitio, o sea en el Mas d’en Xecu y en sus cercanías, quemándose cerca un centenar de besanas de bosque. El viernes por la tarde, desde distintos puntos de ésta podíase apreciar que los bosques sitos al lado de levante de la montaña de San Sebastián eran pasto de las llamas. A la autoridad toca averiguar si estos incendios son intencionados o casuales, puesto que pasa ya de lo regular la repetición de estos siniestros.

Les esmentades notícies de premsa ens donen a entendre que hi havia preocupació per combatre els incendis, però no va ser fins l’any 1906, que sapiguem, quan es va reactivar el tema. En el llibre d’actes del ple de l’Ajuntament del dia 14 de febrer del 1906 (foli 27r) hi consta:

Bomberos  El señor Morató (Manuel) indica la conveniencia de crear un cuerpo de bomberos en esta población así como la necesidad de aumentar el material que tiene el Ayuntamiento como y no menos la manera de retribuir á las persones que se designen para constituir dicho Cuerpo, habiendo manifestado es Sr. Presidente que considerando laudables los propósitos manifestados por el Sr. Morató dictaría las disposiciones que estimase oportunas al indicado fin al objeto de que el Ayuntamiento resuelva lo que estime procedente.

En una altra acta del dia 4 d’abril de l’any 1906 (f. 48) hi diu:

Cuerpo de bomberos Vistas las bases para la constitución de un Cuerpo de bomberos en esta Villa, formadas per el Concejal Sr. Morató (Manuel), el Ayuntamiento, previa una detenida discusión acordó por unanimidad nombrar una comisión compuesta de los Sres. Alcalde y los Concejales Sres. Vergés y Morató (Manuel) para que en vista de las mismas propongan lo que estimen conveniente para la resolución que se crea oportuna.

Presentem a continuació la transcripció literal de les esmentades bases, document que, com he assenyalat anteriorment, ha motivat l’elaboració d’aquest article.

Bases. El document original està escrit a mà. Muntatge F. Massana
Bases. El document original està escrit a mà. Muntatge F. Massana

D’acord amb una altra acta del ple de l’Ajuntament datada el dia 5 de setembre de l’any 1906 deduïm que les gestions per crear un cos de bombers no van arribar a bon port, perquè s’explica:

Bomberos. Señor Petit expuso que hace ya bastante tiempo el Ayuntamiento acordó nombrar una Comisión especial para que se estudiaran más bases para la creación de un cuerpo de bomberos en esta Villa y como a pesar del tiempo transcurrido nada se ha presentado a la deliberación del Cuerpo municipal, deseaba saber en qué estado se hallaba el asunto.

Previa la venia del Sr. Presidente usa de la palabra el Sr. Morató (Manuel) diciendo, que habiendo sido nombrado individuo de dicha Comisión se procuró el Reglamento del Cuerpo de bomberos de la ciudad de Figueras para adoptarlo en lo posible a este Distrito: que después también procuro buscar individuos para formar dicho Cuerpo los que formularon unas bases que presento a la deliberación del Ayuntamiento que en las distintas reuniones que se celebró la Comisión se adoptaron varios acuerdos al objeto de adquirir el indispensable material para lo cual convino la misma Comisión que debía soltarse el concurso de industriales y comerciantes y que para obtener dicho concurso el diciente se había comprometido a solicitarlo pero que no teniendo la autoridad que estima necesaria para obtener un buen resultado y por otra parte impedírselo sus ocupaciones nada había practicado al indicado fin.

Usa de la palabra el Sr. Presidente diciendo que su compañero de Comisión Sr. Morató se había comprometido a solicitar el concurso expresado de los industriales y comerciantes que estimase oportuno con la condición de que el dicente debía hacerlo con las restantes de una lista que se formuló; pero que no habiendo practicado su cometido el Sr. Morató nada había hecho el dicente sobre el particular.

Vuelve a usar de la palabra el Sr. Morató (Manuel) diciendo que en la actualidad le es indiferente la creación del Cuerpo de bomberos por no poderse ocupar de lo que estima necesario para llevar a la practica la constitución del mismo.

Usa de la palabra el Sr. Bonany manifestando que de las explicaciones que acaban de darse resulta demostrado que el Sr. Morató (Manuel) no tiene interés en la creación de un cuerpo de bomberos en esta Villa.

Con la venia de la presidencia usa de la palabra el Sr. Morató (Luis) diciendo que la creación de un cuerpo de bomberos en esta Villa lo considera de utilidad suma y por lo tanto el Presidente de la Comisión debería convocar a la misma al objeto de que estudiando con interés el asunto fuese un hecho la creación del servicio de que se trata.

Usa de la palabra el Sr. Grassot proponiendo que en todas las ocasiones que se ha tratado de este asunto en el seno del Ayuntamiento ha quedado evidenciado que tiene interés en el asunto y si dicha Corporación nada tiene resuelto es debido, por lo que se deduce de las explicaciones de todos, á no haberse aún solicitado por el Sr. Morató (Manuel) diciendo que desde el principio que se trató de este asunto notó cierta pasividad en el Ayuntamiento siendo de ello la mayor prueba el hecho de que con ocasión del incendio de la fábrica de los Sres. Canal y Pascual adelantó de su peculio particular determina cantidad para pagar a los que fueron designados para sofocarlo, aparte, como tiene dicho hallarse ocupado en todas las horas del día para hacer algo en favor de este asunto, dándole el Sr. Presidente por terminado.

La Comisión: Presidente, Francisco Ferrer Marqués. Los Concejales Francisco Vergés y Manuel Morató.

Amb tot, continuen les tasques per a l’organització del servei antiincendis perquè en una nova acta del ple del 6 d’octubre de 1906, hi veiem el següent:

Creación de un cuerpo de bomberos

Admitido en principio por este Ayuntamiento la creación de un Cuerpo de bomberos en esta villa, se nombró una Co­misión de su seno para gestionar cuanto creyese oportuno al objeto de llevar a la práctica un servicio que, sin duda alguna, ha de reportar inmensos beneficios a los habitantes de esta po­blación.

Designados los suscritos para formar dicha Comisión han conseguido alistar personal suficiente e idóneo para la constitu­ción de dicho Cuerpo, han formulado unas bases para el fun­cionamiento del mismo y otros trabajos que en su día serán puestos a la deliberación del Ayuntamiento para la resolución que estime oportuna.

También se han ocupado de los medios de adquirir el mate­rial indispensable al indicado fin, así como de la forma en que los individuos han de ser retribuidos, habiendo creído oportuno, para llenar aquellos fines, entre otros, él de solicitar la coo­peración de los comerciantes, industriales y propietarios para que se suscriban con la cuota que estimen oportuna, la que se­rá destinada, si es por una sola vez, a la adquisición de mate­rial, y si es por anualidades, al pago de las retribuciones que devenguen los individuos del Cuerpo.

A dicho objeto los que suscriben en su explicada representa­ción acuden a V. suplicando se sirva llenar la presente con in­dicación de la cantidad por que desea contribuir autorizándolo después con su firma, debiendo advertirle, que luego de trans­currido el plazo de quince días se recogerá la presente para que esta Comisión pueda ultimar sus trabajos. Palafrugell 6 octubre de 1906.

Després d’un temps d’espera, sembla que finalment el cos de bombers s’acaba constituint, d’acord amb la informació publicada pel diari Baix Empordà del dia 30 de març del 1910. En l’article s’esmenten els noms i càrrecs de les persones que formarien el cos de bombers, el sou assignat, els responsables de l’adquisició del material i les assegurances en cas d’accident.

L’Ajuntament en sessió de 30 de mars de 1910 nomenà el personal del Cos de Bombers que queda constituït en la forma següent: Capatàs: D. Sebastiá Carré Puig, que s’oferí á desempenyar el cárrech gratuïtament. Guarda-magatzém; Francisco Batlle, agutzil: Revisor de les boques d’incendi; Manel Marqués: Bombers de primera; D. Emili Batllé, D. Joaquim Ferrer, D. Pere Capalleras, D. Genis Casellas, D. Joseph Avellí, D. Pauli Martí, D. Joseph Sabater, D. Joseph Figueras. D. Francisco Batlle D. Pere Batlle; D. Pero Pagés, D. Francisco Batlle Carreras, D. Amadeo Pagés, D. Joan Barceló, D. Miquel Barceló, D. Pere Teixidor. Bombers de segona: D. Joseph Cullell, D. Nonito Mir y D. Bartomeu Savalls.

El capatàs te assignades 185’50 ptes. (que ha renunciat.) Per a el guarda-magatzem s’ha de fixar remuneració. Per el revisor no s’ha fixat sou en el reglament, els bombers de primera disfrutarán de 60 ptes. anyals cada u y á mes un crescut jornal quant treballin y els premis á que’s fassin mereixedors per la seva activitat y bon zel. Els bombers de segona també disfrutan de jornal y premis quant treballin y s’en fassi mereixedors.

Seran assegurats pels accidents y se formarà un montepío que se podrà agregar á la Caixa de Pensions en estudi. Els regidors D. Víctor Bonany y D. Cosme Ribas de la comissió quedaren encarregats d’adquirir el material y fomentar la vida del cos mitjançant les subvencions particulars. Un aplaudiment per llur activitat.

Amb aquesta darrera informació donem per finalitzada la crònica,  perquè a partir del 30 de març de l’any 1910 queda consolidat  oficialment el cos de bombers de Palafrugell i ja se’n disposa de més dades, en especial per les aportacions fetes per Santiago Hernández i Marc Ferrer.

 Bibliografia per si es vol ampliar el tema:

Ferrer i Murillo. Històries de bombers. [historiesdebombers.blogspot.com.es]

Hernández i Bagué, Santiago. Palafrugell i el suro. Girona: Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, 2002, p. 116-128. Hi ha un exemplar al AMP.

Ampliació de la informació

Tres dels actuals camions dels bombers de Palafrugell, 2015 (imatge Rosa M. Masana)
Tres dels actuals camions dels bombers de Palafrugell, 2015 (imatge Rosa M. Masana)

Darrerament he localitzat a la correspondència de l’ajuntament un llistat on hi consten  alguns noms  de  bombers que no havíem vist abans, han estat localitzats  perquè consten en un document  conforme havien  actuat a un  sinistre  ocorregut el dia 15 de febrer de l’any 1911 i per aquesta feina havien estat  retribuïts i eren:

Emili Patulle, Joaquim Ferrer, Genís Casellas, Josep Avellí, Paulí Martí, Josep Sabater, Pere Batlle Casals, Pere Pagès Batlle, Francesc Batlle Olivet, Amadeu Pagès, Miquel Barceló, Benet Mur, Bartolome Saballs, Lluís Rodríguez, Teodor Nicolau, Manel Calderó, Jacint Pla, Gierdamo Prats, Vicens Ferrer i Joan Sala. (circular del dia 8/4/1911) També trobem llistats amb els noms dels bombers en data de: 16/5/1911 i 28/6/1911.  El bomber Giordano Prats Combero es dones de baixa del cos el dia 25 d’agost de l’any 1911.

Incorporació  d’ una relació de  bombers que el més d’agost de l’any 1917 van  actuar per  subsanar   un sinistre  que s’havia produït al carrer del Cementiri  número 17 de Palafrugell.

Bombers de Palafrugell, any 1917
Bombers de Palafrugell, any 1917

L’ajuntament  publicà una convocatòria per cobrir  el càrrec de Capatàs de bomber  que seria retribuïda amb 150 pessetes anuals. (Correspondència municipal del dia 9-9-1918, AMP)

Platges per a homes i platges per a dones (1863-1950)

 

Ara ens pot semblar curiós, però a mitjans del segle XIX fins entrat el segle XX era habitual que a partir dels deu anys i els adults, encara que fossin  matrimonis, els homes s’havien de banyar en unes platges destinades només a ells i les dones, en unes altres. En concret podem parlar del municipi de Palafrugell, d’on disposo de dades sòlides extretes de les ordenances municipals,[1] i també de la premsa. L’any 1863 les persones que no respectaven les normes havien de pagar una multa de dos rals i amb el pas dels anys l’import va augmentar fins a cinc pessetes.

Cala de Tamariu (imatge Ajuntament de Girona SGDAP, col·lecció Joan Cortés)
Cala de Tamariu (imatge Ajuntament de Girona SGDAP, col·lecció Joan Cortés)

Platja de Calella

Els homes podien banyar-se a la zona del Port fins a cap Roig i les dones des de la platja de Canadell fins a la punta de la Torre.

Platja de Llafranc

Els homes es podien banyar al cantó de Sant Sebastià i les dones, a la part oposada.

Platja de Tamariu

Els homes podien ocupar la zona dels Comuns fins a Aigua Dolça i les dones, la part de Sant Sebastià.

La premsa bromejava dient: “¡Ep senyó! ¿Què mana?¡Què vol fer, desgraciat! ¡Que no ho veu, dona?, banyarme. ¿No ho fassi pas, perquè el batlle li farà pagar molt cara! ¿Que no sap que’n aquet lloch sols dones poden banyarse? Si per cas vol pendre un bany té d´anar al altra banda. ¿Al Port-pelegrí?  ¡Primera! És la propietat de´n Caxa. ¿Qu´ha de ser sant cristià! ¿vol dir?” [2]

El batlle Estrabau, conegut com en Caixa, l’any 1899 va inaugurar els  banys de Sant Roc al Port Pelegrí, de propietat seva. El dia de l’obertura  van  ser invitats a prendre banys alguns periodistes i persones solvents amb l’objectiu que fessin difusió de les instal·lacions. El preu d’un bany de pila era d’1,25 pessetes.

Les autoritats també procuraven fer complir la llei i per aquest motiu el municipi disposava d’uns vigilants que recorrien les platges a la recerca de transgressors, popularment anomenats els menuts. Però com gairebé sempre, hi havia picaresca i, quan algú els veia venir, si portaven uns eslips es posaven ràpidament una bata a sobre.[3]  


[1] Arxiu Municipal de Palafrugell. Ordenances municipals de Palafrugell any 1863, article 22. Impremta de Santiago Feliu (Girona), 1899 article núm. 60 i any 1914 article 202.
[2] El Distrito 1/9/1895, p. 3.
[3] Dada extreta del quadern de memòries de J. Baptista Coromina, Koro, de la Bisbal que tenia una barraca a la platja de Calella i els fets daten a la dècada dels anys cinquanta.

La xemeneia Almirall de Terrassa, 25 anys a Guinness (1990-2015)

 

Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)
Un castell dels Minyons de Terrassa (imatge parcial corresponet a una fotografia lliurada pels Minjons de Terrassa)

Com aquell que no vol la cosa, el dia 18 d’aquest mes de setembre del 2015 es van complir 25 anys que  la  xemeneia de la bòbila Almirall va ser inscrita al Llibre de Rècords Mundials Guinness. Per commemorar aquesta data tant rodona, he volgut adjuntat en aquest bloc el certificat d’inscripció datat el 18 de setembre de l’any 1990 que va ser lliurat per la Delegació de Guinness de Madrid.  L’esmentat certificat el vaig rebre mentre treballava d’ infermera a la vila de Llagostera -Girona-  i amb va fer moltíssima il·lusió que arribes aquell document a les meves mans, desprès del esforç que va significar fer les gestions.

 També he inclòs el text d’ un article que va ser publicat al “Diario” de Terrassa fet pel periodista  Joan Rovira al qui vaig agrair-li molt les seves paraules i la seva sensibilitat envers aquesta temàtica.

Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)
Certificat lliurat per ediciones Jordan (prop. Rosa M. Masana)

  Per fi, el Guinness

Article de Joan Rovira  publicat al Diario de Terrassa del dia 7 de novembre de 1990. Deia:

Ves per on, resulta que sortirem en el Llibre Guinness deis Rècords. La xe­meneia de la bòbila Almirall, per iniciativa de la germana del mestre d’obres que la construí en els anys cinquanta, apareixerà en el llibre on es recullen els rècords més importants i també els més estrafolaris. Aquesta serà la xemeneia amb escala exterior més alta del món. La qual cosa, per a una ciutat com Ter­rassa, no esta gens malament. Significa un pe­tit honor, tot i que de dimensió forca univer­sal i d’abast popular. A més a més, que això s’hagi aconseguit per la constància i insistència d’una dona que es va entestar a obtenir un reconeixement per a l’obra anònima del seu germà, és quelcom bell i lloable. Vull dir que no es tracta d’un record aconseguit com a di­vertiment d’una colla d’amics, sinó de la re­cuperació d’una obra personal que ha deixat la seva petjada inesborrable en la geografia de la ciutat.

Que Terrassa surti en el Guinness és un petit episodi més en la lluita d’aquesta ciutat per sortir de les fronteres del seu terme munici­pal.

La xemeneia Almirall , Rosa M. Masana)
La xemeneia Almirall , Rosa M. Masana)

Una lluita en la qual prenen part molts terrassencs a títol individual i algunes insti­tucions terrassenques, i que dóna fruits len­tament. Alguns més importants, d’altres més anecdòtics, Tanmateix, jo em prendria la inscripció en el Guinness com quelcom simbòlic i fins i tot encoratjador. Des de la pura anècdota a inscriure en l’anecdotari de la ciutat, cal passar a considerar molts i diversos símptomes de projecció exterior de Terrassa que ens donen una imatge de nosaltres mateixos com a ciutat. Diria més: ens donen -o ens poden arribar a donar- la talla de la ciutat, una promesa dels horitzons a que podem aspirar. Crec que ens ajuden a valorar una mica més el que tenim com a terrassencs: una ciutat que no és res de l’altre món, però que no és tampoc un poblet de mala mort perdut en l’últim racó del món .

Podem veure fotografies artístiques de la xemeneia a:

 Industrial moderniseim Beance

També un video de Terrassa on hi surt la xemeneia  Almirall  promocionat  per la agencia de viatges Nautalia , maig 2016. Publicat al diari La Torre , Terrassa

Imatge per satélit a Google Placa A. Catalunya 

La xemeneia Almirall  està inclosa dins els distints elements que atorguen  identitat a  la ciutat de  Terrassa, aquesta, l’Almirall, en la basant  de l’auge  que va tenir la construcció  d’immobles a partir de mitjans del segle XX . La Festa Major de l’any 2021 recorda aquesta xemeneia i d’altres de la ciutat i en conjunt amb la torre de la Masia Freixa, la Torre del Palau i el monument a la Dona.  Segons el cronista, el significat que l’autora Cristina Santos va donar al cartell és que es tracta  de la cara d’un dimoni on les banyes son els element emblemàtics de la ciutat, amb diferent model de boca sinònim de pluralitat. Els colors vius i juvenils  volen incitar a la festivitat,  a la alegria i al positivisme. Font: Marc Solé. La Torre, 8-6-2021)

Cartell de la Festa Major de Terrassa , 2021
Cartell de la Festa Major de Terrassa , 2021