Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Infermeres voluntàries a ca n’Ànglada de Terrassa als anys seixanta

 

Un consultori d’infermeria a la parròquia de Sant Cristòfor

  

Algunes dades referents al barri

El municipi de Terrassa ocupa una extensió de 70,2 km2 i el barri de Ca n’Anglada, ubicat al districte número 2, té una extensió de 0,54 km2. Està situat entre el passeig del Vint-i-dos de Juliol, la carretera de Montcada i les avingudes del Vallès i de Barcelona, al marge dret de la riera de les Arenes. A l’actual plaça de Ca n’Anglada, abans anomenada de Pius XII, l’any 1955 s’hi va construir la parròquia de Sant Cristòfor, nom també de l’ermita romànica que hi ha en aquest indret.

                                    

Rètol actual
Rètol actual

El barri, com d’altres de la ciutat, a partir dels anys cinquanta va viure un gran creixement demogràfic a causa de l’arribada de persones procedents del sud de l’Estat a la recerca del treball que els oferien els sectors tèxtil, de la construcció o de serveis.

Sovint eren els mateixos nouvinguts qui durant les hores de lleure anaven construint els habitatges. Per aquest motiu la ciutat també va viure l’auge en la demanda de material de construcció. Un fet que ens ho demostra és l’expansió que va fer la bòbila Almirall de Terrassa: als seus forns hi cremaven deu tones de carbó cada dia.

La ciutat va passar de tenir 58.880 habitants l’any 1950 a tenir-ne 138.697 l’any 1970. Segons el cens de l’any 2014 ara a Terrassa hi ha 215.517 habitants (font: Idescat).

També cal dir que Ca n’Anglada va ser un dels barris que va patir els efectes més devastadors de la riuada del mes de setembre de l’any 1962 per la proximitat de la riera de les Arenes, que es va desbordar i va ocasionar víctimes i danys materials. No n’hi va haver prou amb això que tres mesos després va caure una gran nevada a la ciutat. Amb el propòsit de donar algun tipus d’assistència social, aquell mateix any a la masia de ca n’Anglada va instal·lar-s’hi una congregació de Germanes de l’Assumpció.

Era evident que el barri vivia una situació precària, els carrers estaven sense asfaltar, el transport públic era incipient i els serveis generals com podien ser els sanitaris, escolars, d’infermeria i farmàcia quedaven força apartats de la zona. Aquesta situació, juntament amb d’altres vinculades a les condicions laborals dels treballadors d’aquells moments, va provocar que alguns ciutadans se sentissin descontents. L’any 1963 una empresa constructora hi va iniciar la construcció d’un bloc de pisos.

L’any 1965 va arribar a la parròquia de Sant Cristòfor mossèn Agustí Daura Melich, que a més de les seves funcions eclesiàstiques, també gestionava part del descontentament social i laboral de les persones del barri. La parròquia era un lloc on es podia reunir la gent per debatre els diversos assumptes que els preocupaven. Per aquest motiu la plaça de l’Església, dita abans de Pius XII, no va tardar a rebre el sobrenom de La plaza roja en referència a les activitats reivindicatives i encara clandestines a la dècada dels anys setanta. Mossèn A. Daura va estar-se al barri fins a l’any 1973.

Proposta feta a unes infermeres perquè fessin assistència sanitària

L’any 1965, aproximadament, se’ns va proposar a unes infermeres que treballàvem a la Mútua de Terrassa la possibilitat de dur a terme l’organització i gestió d’un consultori al barri amb l’objectiu de pal·liar la manca d’assistència d’infermeria que en aquell moment patia el barri de Ca n’Anglada, especialment pel que feia a l’administració de medicació per via parenteral.

                    

Una infermera preparant un injectable
Una infermera preparant un injectable

Vam acceptar la proposta i ens vam organitzar de manera que vam formar tres grups de dues persones cada un. Cada equip donava assistència dos dies a la setmana i en horari de set a nou del vespre.

Concretament jo feia equip amb la infermera Àngela Poch (e.p.d.).[1] El fet que faci poc que l’Àngela ens hagi deixat ens ha provocat un sentiment de gran pèrdua a totes les persones que la coneixíem. Estic segura que ella hauria recordat coses d’aquell temps i potser també el nom d’algunes de les infermeres dels altres equips, però la vida queda segada quan menys t’ho esperes.

Ens vam instal·lar en una dependència de la parròquia de Sant Cristòfol que vam equipar amb el material més imprescindible. També es va establir cobrar cinc pessetes per cada injectable, import que anava destinat a la compra de xeringues de vidre, agulles d’injectables de diferents mides, cotó fluix, esparadrap, gases, venes, alcohol i alguns medicaments d’urgència.

Infermeres dels anys seixanta a Mútua de Terrassa (imatge Rosa M. Masana)
Infermeres dels anys seixanta a Mútua de Terrassa (imatge Rosa M. Masana)

 La tasca d’infermeria al consultori i domicilis

 El consultori

 El recinte de la parròquia que vam adaptar estava format per una sala d’espera i un reduït espai on administràvem els injectables intramusculars (IM) i els intravenosos (IV). Aquests darrers els administràvem en una zona situada més a la vista del públic, perquè el pacient havia de recolzar el braç sobre una taula que sobresortia de l’espai reservat.

Per esterilitzar el material utilitzàvem un fogonet elèctric amb una olla d’aigua que no parava mai de bullir i a dins hi posàvem les dues peces de les xeringues, el cos i l’èmbol, que prèviament havíem diferenciat posant-hi un fil enrotllat de diferent color, tècnica que facilitava l’encaix correcte de cada una de les parts de la xeringa. També hi bullíem les agulles IM i IV.

Cal dir que quan feia una estona que estàvem treballant amb la sala d’espera plena a vessar de persones i juntament amb el vapor que desprenia l’olla esterilitzadora, l’ambient de la sala era com el d’una sauna turca.

Ens organitzàvem de manera que una de nosaltres es quedava a la consulta i l’altra anava a fer els domicilis. Sovint era jo qui em desplaçava per les cases perquè disposava d’una Vespa, vehicle que, vivint a les Fonts de Terrassa, m’era molt necessari.

                      

Rosa M. Masana amb la Vespa matrícula B-537246
Rosa M. Masana amb la Vespa matrícula B-537246

 

Els domicilis

 Era freqüent tenir uns vuit o deu domicilis, tot i que cal dir que eren justificats. Per fer-los havíem de recórrer una bona part dels carrers que ara en aquests moments recordo, alguns, amb el nom d’abans, com: San Crispín, Virgen del Socorro, San Honorato, Santa Lucía, San Damián, Santo Tomás, San Cosme, Santa Cecilia…

Un factor a considerar és que entre els anys 1960 i 1970 es va produir el boom o l’eclosió de la comercialització de la penicil·lina, circumstància que va incrementar la necessitat d’infermeres per a l’administració d’aquest nou medicament, també perquè l’única via d’administració era la intramuscular.

Per punxar els pacients ens emportàvem als diversos domicilis les xeringues i agulles que prèviament havíem bullit i posat dins d’un recipient ple d’alcohol que o bé era de plàstic de la casa ICO o format per  estoigs metàl·lics de diferents models.

Estoig metàl·lic (Rosa M. Masana)
Estoig metàl·lic (Rosa M. Masana)
Recipient per a xeringues i agulles (imatges: Rosa M. Masana)
Recipient per a xeringues i agulles (imatges: Rosa M. Masana)
Recipient ICO
Recipient ICO

Havíem atès malalts que tenien símptomes com afeccions gripals amb postració i temperatura elevada, lumbàlgies i ciàtiques agudes, amigdalitis purulentes, simptomatologies de l’aparell digestiu que, algunes, havien evolucionat a úlceres gàstriques, problemes hepàtics de diversa naturalesa, abscessos dentals, infeccions de l’aparell respiratori, també lesions osteomusculars o ferides i amb freqüència causades per accidents laborals. En aquest cas l’accidentat havia d’anar a curar-se a la Mútua de Terrassa. En una ocasió vam assistir també un malalt afectat de brucel·losi o febre de Malta.

Una capsa d’agulles d’injectable d’aquells temps (imatge: Rosa M. Masana)
Una capsa d’agulles d’injectable d’aquells temps (imatge: Rosa M. Masana)

Quan penso en el barri, tinc la idea de fosc, com en realitat era. Un dia anant amb la Vespa de poc salto per un terraplè que hi havia a la sortida d’un camp de futbol, sort que vaig ser a temps de frenar. En una altra ocasió vaig trobar-me de sobte amb la Vespa encallada a sobre d’un munt de sorra que no havia vist, i després no la’n podia treure. Un senyor que passava per allà em va preguntar: “¿Cómo te lo has hecho, para subirte aquí encima?”. Li vaig respondre: “No lo sé; encontré una resistencia y aceleré”. Em va ajudar a baixar-la. A part d’aquests entrebancs també hi havia coses bones. Una senyora a qui anava a punxar em va fer de mitja un casquet i uns guants de llana que em van ser de gran utilitat. Suposo perquè em veia arribar a casa seva morta de fred.

Abans de plegar del consultori deixàvem preparada una llista dels domicilis per a l’equip de l’endemà en què constaven els nous avisos i els donats de baixa.

Un gran ensurt i l’alegria més gran de la meva vida

Al consultori i per guanyar temps, preparàvem el flascó de penicil·lina amb el dissolvent i el donàvem al malalt perquè l’anés remenant i escalfant amb la mà. Quan li tocava punxar-se, el líquid estava completament diluït, sense cap grumoll, i entrava dins el teixit muscular com una seda. Vist amb ulls d’ara, seria digne de poder captar la imatge de les diverses persones remenant flascons de penicil·lina i envoltats d’una boirina de vapor.

Un d’aquells dies va anar a fer els domicilis l’Àngela Poch i jo em vaig quedar a la consulta. Vaig haver d’administrar un injectable de calci en vena a una noia. La tècnica consistia a punxar la vena i aspirar perquè entrés una mica de sang dins la xeringa; d’aquesta manera ens asseguràvem que la punció era correcta. Seguidament es procedia a injectar lentament el medicament.

Després d’aquesta noia li tocava un senyor que ja portava el flascó amb la penicil·lina completament diluïda. Just després de retirar-li l’agulla de la cuixa, va caure a terra com un sac. I a mi no se m’acut res més que dir en veu alta: “¡Lo he matado!” Mira, mira, em volia morir jo darrere d’ell. Era horrorós el que estava passant. Corrents vaig preparar un Urbason de 40 mil·ligrams i ja tenia també l’ampolla de l’adrenalina a punt. Vaig pensar que el pacient havia sofert un xoc anafilàctic. M’apropo a ell per punxar-lo i en aquell moment obre els ulls i em diu: “No me ha dado tiempo”. Jo una mica més i me’l menjo a petons quan vaig veure que havia ressuscitat. Estava parlant, no m’ho podia creure i torna a dir-me: “Pensaba que me daría tiempo”. Li pregunto: “¿Tiempo de qué?” I respon: “A que me pinchara. Me estaba mareando porque no puedo ver sangre y al llamarme en aquel momento pensé que sí me daría”. La sang que va veure era la d’aquella noia a qui havia punxat anteriorment.

No sé descriure el sentiment tan gratificant que vaig sentir en veure que estava viu, que només havia tingut un desmai. En qüestió de minuts vaig passar d’experimentar una situació de mort irreversible a una altra de vida i segurament per molts anys, perquè la persona era jove. Aquella batzegada emocional de cara i creu l’he recordat sempre.

El pacient, una vegada recuperat, se’n va anar a casa seva. Amb aquestes que arriba l’Àngels i em diu: “Carai, Rosa, ja sé que ets ràpida, però com t’ho has fet avui?” A la sala d’espera no hi havia ni una ànima, tots els pacients havien marxat i segurament ho van fer en silenci perquè no me’n vaig adonar; havia estat absorbida amb aquell senyor.

Durant uns dies semblava que el consultori no era el d’abans, però la cosa molt ràpidament es va normalitzar, perquè de segur que el veïnat va veure que la persona suposadament morta no ho estava, i ell possiblement també devia haver explicat que la causa de la seva terrabastada havia estat un desmai.

L’etapa altruista

Mirant enrere, quedo meravellada en recordar les coses que en aquells anys seixanta feia la joventut terrassenca. La  majoria de nosaltres treballàvem i al mateix temps estudiàvem. Alguns diumenges  anàvem al Cottolengo per ajudar a donar assistència als ingressats, diverses nits assistíem a reunions en què debatíem temes de contingut social, que a més eren clandestines i anàvem a dormir a la una de la matinada. Tampoc deixàvem de banda les excursions, que en ocasions consistien en llargues caminades, alguns havíem fet classes a domicili per a joves impossibilitats, assistíem a les diverses manifestacions de torn en què ens tocava córrer cames ajudeu-me, i també la majoria de noies ajudàvem la mare a tirar endavant algunes de les tasques de la llar.

Ara trobo una explicació a tot això tan lloable que fèiem; penso que era perquè disposàvem dels valors humans de l’altruisme i de les ganes d’ajudar —o els tens o no els tens—, i també d’algunes  de les atribucions pròpies de la joventut, com l’entusiasme i la il·lusió.


Notes
 
[1] Quan vaig decidir posar-me en contacte amb l’Àngela perquè m’expliqués el que recordava del consultori, van dir-me que estava ingressada a la Mútua de Terrassa i que esperés a anar-la a veure. No vaig arribar-hi a temps. Mentre escrivia aquesta crònica he pensat en l’Àngela diverses vegades i, qui sap si ella, atesa la situació d’estar ingressada en un hospital, també va recordar els anys que havia exercit d’infermera abans de convertir-se en una excel·lent actriu. Podem conèixer més coses d’ella a:        http://www.premisbutaca.cat/2014/edicions-anteriors/i-edicio-1995/

                    http://www.elsocial.org/terrassencs/terrassencs2001poch.htm

També a: Torre Palau

Conversa amb l’hortolana senyora Dolors Bagué i Lloveres

Publicada al diari digital Totbisbal del dia 9 de març del 2007

La senyora Dolors era una de les hortolanes mes veteranes que feia mercat els dimarts, dimecres, dijous i dissabte a la plaça Major de la Bisbal. La seva parada estava situada entre Can Regàs i Ca la Cèlia, prop les escales de l’església.
Els productes que portava a vendre eren de temporada i de collita pròpia. O sigui, verdures variades, alguna fruita, conserves, bolets…. diguem que una mica de tot.
Durant diversos anys  vaig anar-hi  a fer-li la compra y en especial al temps dels volets  que ella mateixa anava a caçar al bosc.

Per continuar llegint clicar a Dolors Bagué

 

Romeria a Montserrat organitzada per la Llibreria Gutenberg de Terrassa (dècada dels anys cinquanta)

 

Quan vaig néixer, els pares ja havien tingut cinc fills i pensaven que  després del cinquè no en tindrien cap més, perquè consideraven que la biologia reproductiva els anava de baixa, però no era cert. Per al meu pare, pagès d’ofici, vaig ser el “nap tardà” de la família. Vivíem al carrer Galileu número 178 i el primer dia de maig la llevadora Josepa Adell ens assistia a la meva mare i a mi perquè tinguéssim, respectivament, una bona i nova entrada a aquest món. Una senyora d’edat i molt observadora, veïna nostra, quan em va veure li va pronosticar a la mare que jo seria molt treballadora; a més havia nascut en dilluns. No es va equivocar.

Casa nostra era molt a prop de la plaça del Progrés, on entre aquí, el carrer Arquímedes i la Rambla teníem tots els serveis a quatre passes. Per mi els gronxadors de la plaça del Progrés era el millor de tot i la mainada fèiem per gronxar-nos i també competicions per veure qui arribava més amunt.  Allà mateix començava el carrer Gutenberg, on hi havia una  llibreria Egara  i nosaltres n’érem clients i em feien feliç quan em compraven cromos i calcomanies. També hi havia la pastisseria Serra,  freqüentada pel meu germà Marià, atret pels dolços i per qui els embolicava, la  Maria, unes cases més amunt hi havia un sastre o sastressa on treballava la meva cunyada Conxita Torres i gairebé al costat la botiga de teixits de roba d’alta qualitat. Nosaltres només hi entràvem a comprar quan teníem casaments, que era sovint, però.

Romeries a Montserrat organitzades per la Llibreria Gutenberg

Els propietaris d’aquesta llibreria  cada any organitzaven una romeria a Montserrat, caminada que tenia força acceptació entre les persones del veïnat i d’altres indrets.

En una ocasió la mare va fer una prometença a la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, que pensava complir quan es fes la següent  romeria anual. No sabem quina petició havia fet la mare a la Moreneta, però no s’hi va posar per poc a l’hora d’agrair-la-hi.

La mare quan tenia uns 21 anys
La mare quan tenia uns 21 anys

Abans de continuar explicaré quelcom de la mare perquè comprendrem millor que si va fer aquella promesa sabia que la podria complir. La mare, Anna Ribas, va néixer l’any 1902 a Albinyana (Tarragona) i la naturalesa la va dotar d’unes excel·lents condicions físiques. Ella mateixa explicava que la seva mare va ser l’única supervivent de set germans; tots els altres havien mort a causa de la verola. La Concepció, la mare de la mare, o sigui la meva àvia, també va patir la malaltia i el metge després de fer-li el diagnòstic va dir a la Rosa, l’àvia de la mare: “Noia, ho sento, te n’ha tocat una altra”. Però sortosament va poder sortir-se’n i potser pel seu idoni sistema immunològic o gràcies, com deia la mare, al tip de magranes que es va fer estant malalta sense que ningú la’n reprimís perquè ho veien com un acte de les seves darreres voluntats.

Si, com deia Darwin, la selecció natural existeix, és evident que la mare en va ser fruit directe. El meu pare alguna vegada havia comentat que es va enamorar de la mare perquè era un llamp de dona i corria com una llebre. Ell no la podia pas atrapar, comentava.

Estampa que portava en Francesc a la cartera, desprès la va guardar la Júlia, la seva muller i ara la preservo jo
Estampa que portava en Francesc a la cartera, desprès la va guardar la Júlia, la seva muller i ara la preservo jo

La mare sempre  havia anat amb l’esquena més dreta que moltes persones i ella mateixa considerava que era degut que de jove havia portat sobre el cap molts mocadors de fer farcells carregats de productes del camp, fet que l’obligava a caminar recta per mantenir l’equilibri.

La prometença

La prometença va consistir a comprometre’s a pujar a la muntanya de Montserrat descalça i portant-me a mi a coll. Val a dir que en aquell moment la mare tenia gairebé cinquanta anys i jo uns cinc. Si bé el motiu de les promeses s’ha de guardar en secret i així ho va fer sempre la mare,  tinc una petita intuïció de per què la va complir, però evidentment encara que ho sabés amb tota certesa tampoc ho explicaria.

Els preparatius previs a la romeria

Recordo bastantes coses d’aquella primera sortida a Montserrat, potser per la càrrega simbòlica que desprenien els preparatius. El rebombori de la preparació va iniciar-se dies abans quan a casa comentaven “diumenge anirem a Montserrat i ens emportaren tal cosa o tal altra” i, finalment, el dia abans els preparatius dels entrepans de l’esmorzar, les carmanyoles del dinar, el termo del cafè que mai podia mancar, la roba que ens havíem de posar, el lot perquè marxaríem de fosc, el ciri per posar a la Verge, el despertador per no arribar tard a l’estació del Nord. Veient com s’estava amanint tot ja s’intuïa que quelcom important havia de succeir.

El pelegrinatge

Abans de sortir de casa la mare va deixar les seves espardenyes darrere de la porta, em va pujar a coll i amb el seu habitual pas decidit vam enfilar  carrer Galileu  amunt, la Rambla i carrer Cervantes fins a arribar a l’estació. El tren ens va deixar a Castellbell i el Vilar i allà mateix iniciàvem el camí a peu seguint per la carretera que va a Monistrol. Abans d’arribar a aquest poble a mà dreta hi havia un trencall que comunicava amb el pont que travessava el riu Llobregat i per on també circulava el cremallera.

Encara era negra nit i quan passàvem  per sobre del pont només sentíem la remor del riu i el cruixir de les travesses de fusta. Sort que els organitzadors de la romeria caminaven uns metres davant nostre i posaven espelmes als llocs on hi havia perill, be fos perquè hi faltava alguna travessa o perquè  durant el camí hi havia algun sot o esllavissada de terra. Aquestes coses les puc explicar perquè vaig anar també de més gran a fer la romeria.

Una cosa que sempre em va intrigar era que quan baixàvem de Montserrat, encara de clar, miràvem des del pont el riu Llobregat i vèiem com l’aigua feia un parell de remolins. Era un efecte que tenia el poder, segons deien, d’engolir qualsevol cosa que trobés a l’aigua. Davant aquest fenomen, la meva fantasia volava i els efectes que podia tenir el remolí es multiplicaven per tres.

Sense voler-ho, vam donar la nota

La primera vegada que vaig pujar a Montserrat, com és lògic, tenia una petita i relativa consciència dels fets; és ara que en recordar-los puc precisar-ne més detalls i diria que no vaig veure altres persones pujar a Montserrat descalces i tampoc ningú que portés una criatura a coll.

Al grup que formava la romeria els devia sorprendre que algú caminés sense sabates per aquell terreny tan abrupte com era el camí del cremallera i amb una nena a coll. I més tard, vaig ser jo qui va sorprendre també els romers en entossudir-me a voler baixar dels braços de la meva mare i  caminar com  tothom feia. Després de molta resistència de la meva mare,  finalment em va deixar a terra i a petits passos vaig continuar caminant, ressagats de la comitiva principal.

Recordo que portava espardenyes de pagès i que se’m clavàvem les pedres  a la zona lateral dels peus, allà on el calçat no tenia protecció. Una vegada arribats a Montserrat el grup comentava: “Aquesta nena tan petita ha caminat quasi tot el camí!” I la mare afegia: “Sí, sembla impossible, i a més a mi no m’ha sortit cap nafra als peus”. De fet, allò que ens va succeir  i vist des de la condició de romers, va ser com una mena de miracle. A més, a la tarda havíem de desfer el camí que havíem fet, o sigui, de Montserrat a Castellbell i el Vilar en condicions semblants.

El darrer tram i el túnel

La mare abans d’entrar al túnel em va tornar a pujar a coll. Jo mai havia vist tanta foscor i no sabia ben bé què estava passant, sentia temença  perquè a més la veu ressonava estranya quan algú deia: “Acosteu-vos a la paret; no aneu cap a la via que us podeu entrebancar”. Per a mi allò era com la cova del llop, riu-te de la basarda que em podien fer els contes de la bruixa o de la Caputxeta Vermella. Els organitzadors tenien controlada l’hora que circulava el cremallera i vigilaven que no coincidíssim mentre  travessàvem el túnel. Una vegada que vaig anar a Montserrat amb un grup d’excursionistes ens va enxampar el cremallera a dins i pensàvem que el fum ens ofegaria.

Sortir de aquella foscor i veure puntejar el dia junt amb les parades de les pageses que portaven a vendre mató, mel, verdures i els tomàquets de color de rosa de Rellinars, entremig d’altres productes i sentir el repic de campanes que semblava que fessin ressonar la muntanya, per a mi va ser com entrar en un món màgic mai vist.

Anar a adorar la Moreneta

Gravat d´Alexandre Laborde de començaments del segle XIX (Imatge de Viquipèdia)
Gravat d´Alexandre Laborde de començaments del segle XIX (Imatge de Viquipèdia)

 El primer que vam fer va ser anar a la basílica. Em va impressionar veure aquella pica d’aigua tan gran —a casa utilitzaven un cubell petit per banyar-nos—. Més endavant vaig saber que aquell recipient era per posar-hi l’aigua beneïda. Seguidament em va sorprendre veure aquella nau tan gran, l’altar, els vitralls, les pintures fosques i amb rostres pàl·lids que em feien mitja por, les llanternes, aquell olor peculiar del recinte, el silenci i la cerimoniosa manera com tots nosaltres pujàvem les escales envers la cambra de la Verge, en conjunt creaven un ambient d’intriga perquè desconeixia què ens trobaríem al capdamunt. Per a mi tot era nou. Un detall que em va tranquil·litzar va ser veure la imatge del simpàtic escolanet que hi ha a la porta de la cambra de la marededéu.

Finalment érem al davant de la Moreneta de veritat, érem allà al seu lloc. Jo ja la coneixia perquè a casa en teníem una imatge, però no era el mateix. Allà a la basílica va ser com si hagués de tenir vida, o almenys la mare li va donar mostres de gratitud i afecte com ho hauria fet amb algú molt conegut, però a Ella, a la Verge, ho feia d’una manera més respectuosa o reverencial.  Sabem  que era una imatge, sí, però l’actitud de la mare donava mostres que  vivia un moment de fe, significació que possiblement venia reforçada per l’esforç  i abnegació amb què havia pujat a la muntanya  i perquè la causa tan temuda, motiu de la seva promesa, s’havia resolt favorablement i gràcies al poder i a la infinita misericòrdia de la Verge  Maria de Montserrat, la nostra Moreneta.

Aquests raonaments els puc fer ara mentre ho recordo; abans no tenia ni l’edat ni la capacitat de raonar-ho. Sí que percebia, però, una sensació de benestar per haver alliberat la mare del meu pes sobre les seves espatlles, i   em sentia cofoia per les paraules de les persones adultes que  ressaltaven el fet que hagués caminat tant tros de camí. Podríem dir que va ser el meu primer bany d’ego rebut a la vida; sort que mai he volgut tenir gaires tractes amb aquest personatge que quan pot ens la juga.

La missa i el cant del Virolai

La missa la vaig trobar molt llarga, m’avorria bastant, però hi vaig prendre  interès en el moment que l’escolania es va posar a cantar. No hi entenia, de música, però sé que m’agradava. Suposo que a causa de l’emoció, a la mare li queien les llàgrimes i des de llavors tinc associat el cant del Virolai amb l’emotivitat i alguna vegada ho he passat malament intentant controlar-me les llàgrimes en escoltar aquest cant. També m’emociona  una  de les cançons que cantava la mare que deia: no ploris fillet, no ploris reiet que ets un angelet que m’ha donat Déu… La cantava d’una manera entendridora.

Penso que la mare va saber transmetre als seus fills la fe en la Mare de Déu, —en la nostra cultura simbolitzada per la Moreneta—, però també conceptualment  dins  una  vessant més àmplia que la fa extensiva a totes les verges del món que generalment coneixem mitjançant els diversos models  iconogràfics. Però d’adults la veneració de la Verge no se centra  en la imatge, sinó que és perceptible dins un concepte més abstracte, profund i espiritual. Seria el paradigma o la forma de què els homes i les dones ens serviríem per  apropar-nos a experimentar i percebre algunes de les atribucions femenines de la naturalesa, com pot ser, per citar-ne algunes, la generositat, la misericòrdia, la compassió, l’esperit acollidor i la cura de les altres persones.

Francesc Masana és el segon de mà esquerra (arxiu Francesc Masana).
Francesc Masana és el segon de mà esquerra (arxiu Francesc Masana).

El Guardapaso FC

He esmentat que tots els germans sentíem devoció per la Moreneta, perquè en un moment o altre de la seva vida tots havien pujat a la muntanya a saludar-la o a agrair-li quelcom que havia fet per ells. Un testimoni del que acabo de dir  podria ser la fotografia que pertanyia al meu germà Francesc en què es veu un grup de companys reclutes que van  pujar a Montserrat vestits de soldat. Sabem que les condicions i règim disciplinari dels reclutes d’anys enrere no estava exempt de riscos.

La imatge també ens serveix per il·lustrar l’atracció que tenia el fet de trobar-te pel camí del cremallera la caseta del  “Guardapaso FC, me llamo  Bo-Bi”, que l’amo d’en Bo-Bi havia vestit de cap d’estació amb capa, gorra i ulleres de sol. També li havia ensenyat a quedar-se assegut sobre les dues potes de darrere i amb les de davant fer com si aguantés el banderi. Quan la gent passava caminant o amb el cremallera, era el moment que gairebé tothom li llançava algunes monedes. La imatge tenia un simpàtic atractiu per a grans i petites.

Acompanyar la mare a Montserrat

A mesura que la mare es va anar fent gran li suposava un esforç el fet de  pujar al monestir, encara que amb el cotxe la deixéssim arran de les primeres escales, però amb tot, ella hi volia anar i mostrava que  continuava concentrant  la seva energia i voluntat de decisió a caminar el tros que fes falta. Cap dels seus fills va dubtar mai a acompanyar-la a Montserrat  sempre que ens ho demanava.

Plaça de Santa Maria de Montserrat. La mare quan tenia 90 anys, la Júlia -la seva jove- a mà dreta i la Rosa M. -la filla que va portar a coll- (imatge feta per Francesc Masana).
Plaça de Santa Maria de Montserrat. La mare quan tenia 90 anys, la Júlia -la seva jove- a mà dreta i la Rosa M. -la filla que va portar a coll- (imatge feta per Francesc Masana).

 L’any 2003 vaig voler pujar sola a Montserrat des de Monistrol i passant pel camí dels Tres Quarts. Anys enrere quan hi anàvem d’excursió passàvem per les Guilleumes i ens paràvem a la font a esmorzar, però a partir que es va posar en marxa el nou cremallera aquests va quedar en dessús. A dalt m’estava esperant Mari Carmen Cabo Téllez i mentre caminava pel camí de la Santa Cova em van fer la fotografia que adjuntem. En aquell moment jo tenia 58 anys i ara fa uns quants anys que he deixat d’emprendre aquestes aventures excursionistes. Quan vaig a veure la Moreneta ho faig amb cotxe o amb el cremallera.

Pujant a Montserrat (imatge M. Carmen Cabo)
Pujant a Montserrat (imatge M. Carmen Cabo)

La mare als 80 anys (imatge Rosa M. Masana).
La mare als 80 anys (imatge Rosa M. Masana).

Una escalivada irrepetible

Per finalitzar voldria explicar un fet curiós que de segur mai més es podrà  repetir. En una de les excursions familiars a Montserrat vam anar a dinar al camí del Viacrucis, lloc on hi havia hagut diverses imatges que feien referència a les catorze estacions de la Passió de Jesús. El fet no tindria cap importància perquè a Montserrat sempre menjàvem a l’aire lliure les coses que portàvem preparades de casa, però aquell dia va ser diferent. En una zona arrecerada protegida per un marge vam encendre foc i vam escalivar a les brases un ufanós pebrot vermell. Estava boníssim, fet amb llenya de la muntanya i ventilat per l’aire de la muntanya de Montserrat, que fa aquella olor tan personal entre bruc i obaga. Això sí, després amb molta cura vam apagar el foc tirant aigua i després terra per sobre.

Got plegable per excursions (Rosa M. Masana)
Got plegable per excursions (Rosa M. Masana)
Got plegat (Rosa M. Masana)
Got plegat (Rosa M. Masana)

La tradició continua

Un nét de la mare, el meu nebot Francesc Massana, en Cisco, és una persona afeccionada a l’excursionisme i sovint fa camins que estan inclosos en les grans rutes (GR). El diumenge dia 19 d’abril li vaig trucar per telèfon per preguntar-li un detall geogràfic dels camins de muntanya a Montserrat i  curiosament la seva muller em va dir que estava fent el tram can Parellada-Montserrat, uns 23 quilòmetres en total.

En arribar al vespre vaig preguntar-li quins eren els camins que amb més freqüència agafaven els muntanyencs per pujar a Montserrat. Per la seva professió de dissenyador gràfic no li va costar gens dibuixar aquest mapa que ara adjunto, en què veiem marcats els camins més freqüentats, tot i que diu n’hi ha diversos. També els acompanya amb una breu explicació.

Mapa de camins que porten a Montserrat (disseny F. Massana)
Mapa de camins que porten a Montserrat (disseny F. Massana)

En blau. Camí de l’Aigua —no confondre amb camí de les Aigües—. Sortint de la zona on hi ha l’Aeri de Montserrat es travessa la carretera i davant de la Colònia Gomis  —no recordo exactament si es diu així—, lloc on hi ha l’estació elevadora de l’aigua, comença el Camí de l’Aigua, que més endavant s’uneix al camí del Canal o de les Aigües.

En vermell. Camí del Canal o de les Aigües. Neix a Monistrol, a la plaça de la Font Gran. És un camí ample, una pista que porta a la segona estació elevadora d’aigua i aquí és on comencen les famoses escales.

En verd. Drecera dels Tres Quarts. Després de venir caminant des de Monistrol  pel camí del Canal, en vermell, veurem un trencall a mà dreta—està indicat— que et porta a agafar les escales que pugen al tram final. És molt més maco perquè és camí de bosc, no de pista.

En groc. És el tram de les famoses escales que arriben al monestir.

Estic segura  que la mare, l`àvia i besàvia dels seus nets i besnets, de poder-los veure, estaria contenta d´ells.

Montserrat ( autor Francesc Massana)
Montserrat ( autor Francesc Massana)

Lletra del  Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau:
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

La mare a Montserrat
La mare a Montserrat

Mentre buscava una imatge dins l’ àlbum de fotografies, va aparèixer aquesta que adjunto que pertany  a una  excursió feta  a Montserrat.  Es curiós veure a la meva mare asseguda amb una cadira plegable que havíem  portar de casa i acompanyada per  tres gats montserratins.

Ara la imatge m’ha  transmès la impressió  de  com si  gairebé  la entrada a la basílica de Montserrat fos  el pati de casa ,  no recordo  com va anar la sortida d’ aquell dia perquè han passat molts anys, però no seria d’estranyar que ens hi  haguessin entaulat per esmorzar o dinar com havien fet anys enrere o simplement portaven la cadira perquè quan la mare es canses pogués seure.

 

Imatges

Paleta de pintora
Paleta de pintora

 

 

Influència deformadora
Influència deformadora
Arquitecte de l'any 2030
Arquitecte de l'any 2030

 

Nadal 2018
Nadal 2018
Dolmen del Mas Boussarenys
Dolmen del Mas Boussarenys
Explosió d'aigua i sabó
Explosió d'aigua i sabó
S'ha fet un embolic
S'ha fet un embolic
Serpentí creatiu
Serpentí creatiu
Uroboros
Uroboros
Tema lliure
Tema lliure
Gas a Síria 11-4-2018
Gas a Síria 11-4-2018

 

 

 

 

Assaig de catàlisi
Assaig de catàlisi

 

 

La monarca treballant una testa
La monarca treballant una testa

 

Mimetisme de formes exteriors, aus, gossos ....
Mimetisme de formes exteriors, aus, gossos ....

 

La X  sovint al cel
La X sovint al cel
Arc de Sant Martí entre estructures urbanes
Arc de Sant Martí entre estructures urbanes
Accident de dos germans
Accident de dos germans

 

Extracció
Extracció
Abstracció
Abstracció

 

Objecte lúdic que fagocita
Objecte lúdic que fagocita
Constel·lació  al·lucinant 2017
Constel·lació al·lucinant 2017
Oh! que bonic. Visió parcial
Oh! que bonic. Visió parcial

D’origen genètic o cultural

 

La X també  a les armes
La X també a les armes
Miren a la  dreta o a la esquerra ? no importa
Miren a la dreta o a la esquerra ? no importa

 

Desconcert , un objecte mai vist
Desconcert , un objecte mai vist

 

Traç  i velocitat d'un míssil
Traç i velocitat d'un míssil
Llum  fraccionada per un  llamp
Llum fraccionada per un llamp

 

Simbòlica reixa  d’un confessionari
Simbòlica reixa d’un confessionari

 

Qui te la clau dels planetes ?
Qui te la clau dels planetes ?

 

 

 

Formació explosiva
Formació explosiva
Còncau o convex ? Segons es miri, 

 

 

Formació [/caption]

 

 

 

Festival d'aus i mamífers
Festival d'aus i mamífers

 

 

Soc jo ?
Soc jo ?

 

 

 Ceràmica única i irrepetible
Ceràmica única i irrepetible

 

 

Espitllera
Espitllera

 

Enyor
Enyor
El trofeu de la ratera
El trofeu de la ratera

 

Trans
Trans
Nucli psicodèlic
Nucli psicodèlic
Transparència opaca (oxímorón)
Transparència opaca (oxímorón)

 

Simplement, ones de colors
Simplement, ones de colors

 

Pluja d'estels
Pluja d'estels

 

Flors artificials i niu d'abelles
Flors artificials i niu d'abelles

 

Ètnies, capolades
Ètnies, capolades

 

Progressió segle XXI
Progressió segle XXI
Buit irrigat
Buit irrigat

 

Conceptual lliure
Conceptual lliure

 

Camí clàssic i pont confluent,  els transversals
Camí clàssic i pont confluent, els transversals

 

 

Estrellat camuflat
Estrellat camuflat

 

Signatura de notari
Signatura de notari

 

Pinça i fragment
Pinça i fragment
Moment 3 (solstici d'hivern)
Moment 3 (solstici d'hivern)
Moment 1 (equinocci de primavera del 2015)
Moment 1 (equinocci de primavera del 2015)
Moment 2 ( solstici d'estiu)
Moment 2 ( solstici d'estiu)

 

 

 

La troca està embolicada
La troca està embolicada

 

Diagrama vital
Diagrama vital

 

Imaginació
Imaginació
Aspecte urbà,  orgànic i metàl·lic
Aspecte urbà, orgànic i metàl·lic

 

 

Despulla que vol viure
Despulla que vol viure
Orgànic plastificat
Orgànic plastificat

 

Nivells de tot
Nivells de tot

 

Assimilació de baix a dalt o de dalt a baix ?
Assimilació de baix a dalt o de dalt a baix ?

 

 

Projecte de rèplica substancial
Projecte de rèplica substancial

 

Llum sense endoll
Llum sense endoll

 

Sector bèl·lic
Sector bèl·lic

 

Sang i llàgrimes
Sang i llàgrimes

 

Forat negre folklòric
Forat negre folklòric
Llum i foscor
Llum i foscor
Seccionada
Seccionada

 

Urna atípica
Urna atípica

Persona sense cap

 

 

[/caption]

Funcionaria
Funcionaria
Migració d'aus i demés
Migració d'aus i demés
Estalactites en formació
Estalactites en formació
El tercer sexe, fusió dels anteriors
El tercer sexe, fusió dels anteriors

 

Foc especulatiu
Foc especulatiu

 

Afligits
Afligits

 

 Nova bombolla en formació
Nova bombolla en formació

 

 

Apòsit orgànic
Apòsit orgànic

 

Nova formació  desconeguda
Nova formació desconeguda
Escletxa còsmica
Escletxa còsmica

 

Atracció de metalls
Atracció de metalls

 

Pinzellades atzaroses
Pinzellades atzaroses

Visió obnubilada

 

 

 

[/caption]

 

 

Nova formació amb germen inclòs.
Nova formació amb germen inclòs.
S'escapen del lloc de sempre
S'escapen del lloc de sempre

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Corda a l'espai
Corda a l'espai

 

Fantasia universal convencional
Fantasia universal convencional

 

 

 

Xarxes de captura social
Xarxes de captura social

 

Esferes
Esferes
Escorça d'arbre
Escorça d'arbre

 

Angoixa, sostre baix i porta tancada
Angoixa, sostre baix i porta tancada

 

Pantomina cega. Dibuix  de Joan Coromina (epd), modificat Rosa M. Masana
Pantomina cega. Dibuix de Joan Coromina (epd), modificat Rosa M. Masana

 

 

Grècia
Grècia

 

Cremat i sortit del mar
Cremat i sortit del mar

 

Peça clau, el comissari social
Peça clau, el comissari social

 

Dos tipus de  materials amb fase de fusió
Dos tipus de materials amb fase de fusió
Empresonat
Empresonat

 

      Paradoxa, quatre  peus  i no camina

 

La curiositat del rèptil
La curiositat del rèptil

 

Doble ensurt, capolat i fora de la olla
Doble ensurt, capolat i fora de la olla

 

 

La atenció del cremat
La atenció del cremat

 

Són uns sants i s'estimen
Són uns sants i s'estimen
Emblema actual
Emblema actual
Interior d'un  vegetal
Interior d'un vegetal

 

Nova utilitat
Nova utilitat
Astres encoxinats
Astres encoxinats

 

 

Amor marcià.
Amor marcià.

 

 

                                                                       Dites populars

 

El van girar com un mitjó
El van girar com un mitjó

 

Es una llepa fils
Es una llepa fils
Totes li ponent
Totes li ponent

 

Va pintada com una mona
Va pintada com una mona

 

Van partir peres
Van partir peres

 

Un altre gall cantaria
Un altre gall cantaria

 

Te la sang freda
Te la sang freda

 

[/caption]

 

Es un estira i arronsa
Es un estira i arronsa

 

Busca posar-se galons
Busca posar-se galons

 

Una bona xufla
Una bona xufla

 

Es un inconscient
Es un inconscient
Te el cap quadrat
Te el cap quadrat
És un xicot de nassos
És un xicot de nassos

 

 

Sempre va a toc de xiulet
Sempre va a toc de xiulet

 

És més sord que una campana
És més sord que una campana

 

On no n'hi ha, no en pot rajar
On no n'hi ha, no en pot rajar
Cada porc  te el seu Sant Martí
Cada porc te el seu Sant Martí

 

Li tenen tírria,  el van agafar de cap d'esquila
Li tenen tírria, el van agafar de cap d'esquila

Les indústries sureres a Llagostera

 

Cronica feta per Fina Blanch Rissech i Rosa M. Masana Ribas. Publicada al núm. 6 de  Crónica -Llagostera-, any 1992

Una de les principals activitats laborals dels llagosterencs des de fa més de dos segles és la transformació del suro com a matèria primera en taps. Hi ha hagut períodes en la història del nostre poble de molta activitat empresarial, però com veurem més endavant en l’actualitat la indústria suro-tapera està reduïda i fins i tot pot arribar a desaparèixer. El nostre principal interès ha estat acostar-nos una mica a aquest tema per poder descobrir la llarga història del món del suro i la seva indústria a casa nostra.

Per continuar llegint clicleu a Industries sureres

Hi ha un exemplar a la biblioteca central de Terrassa