Un estiu del mes d’agost de l’any 1999 vam recórrer l’illa d’Irlanda la Maria del Carme i jo amb un cotxe de lloguer marca Ford matrícula 99-MH-4793 que, seguint els costums anglesos, duia el volant a la dreta i s’havia de circular per l’esquerra, tot al revés de nosaltres. Com a bones turistes, vàrem decidir que el diumenge dia 2 aniríem a l’illa de Mann amb un vaixell que sortia de Dublín.

Vàrem recular a una zona on hi havia algunes cases, on vam coincidir amb una parella de turistes. Curiosament, ell també havia relliscat i s’havia fet una luxació d’espatlla. Estava blanc com un paper de fumar. Si no hagués estat perquè no tenia les dues mans disponibles, potser hauria intentat fer-li la maniobra per col·locar novament l’articulació escapulohumeral a lloc, però abans s’havia de fer una radiografia i tampoc això era una cosa d’infermeres.

Ens van acompanyar a un consultori que van obrir perquè hi esperéssim que arribés una senyora de l’illa que també havia de ser evacuada. Vist el panorama de lesionats en terres celtes, ens vingué al cap la imatge de l’emblema dels irlandesos, el de les tres cames fora de lloc, que per a ells significa que caiguis com caiguis sempre et mantens dempeus.

Cap a les tres de la tarda va venir la senyora acompanyada del seu fill. La seva patologia era un trastorn cognitiu propi de l’edat. Ens van traslladar a un petit aeroport on ens esperava una avioneta que, segons la imatge, duia la matrícula Aer Arann EI-BCE. Vaig sentir alegria d’anar en avió per la rapidesa del transport i perquè m’agrada. [1]

La pista d’enlairament semblava que l’haguessin tallat poc abans d’arribar al mar. Sort que el pilot devia tenir el terreny apamat, perquè va elevar l’avió just abans que el tren d’aterratge toqués l’aigua. Mentre agafava altitud, la llitera de la senyora va córrer per terra i s’aturà allà on jo tenia les cames. Per evitar-la les vaig aixecar i després em vaig eixarrancar amb una cama a cada costat de la llitera. La senyora cridava i movia els braços buscant algun suport, i de poc que se m’agafa al braç fracturat. Per evitar complicacions, vaig aixecar els braços de manera que el bo sostenia el lesionat i, amb aquesta peculiar i incòmoda postura vaig fer el viatge.

El noi de la luxació el vaig veure encara més pàl·lid que abans. Tenia por que no es desmaiés, però pensava que potser també ho faria jo, perquè la pressió que exercia l’avió quan volava feia que les lesions fossin més altament doloroses. La prova és que encara que no plorava, em va caure una llàgrima grossa de l’ull esquerre, reacció fisiològica mai experimentada anteriorment.

Possiblement vàrem aterrat al aeroport de Shannon  que desprès amb una ambulància ens van traslladar a un centre de salut. La senyora l’havien de deixar abans en un altre hospital. En entrar a la sala d’espera ens feu la impressió que estàvem en un cinema, perquè les persones seien en filera i de cara a una pantalla de televisió, tenien bosses i llaunes de refresc a les mans. Se’ls veia tranquils, amb molta tolerància a la llarga espera.

Una infermera em va atendre, va sol·licitar una radiografia, em va fer un embenat i em col·locà un cabestrell per recolzar el braç, cosa que vaig agrair. Ens van dir que esperéssim a la sala, dues hores més que menys. Per sort les maquines expenedores que hi havia a la sala ens van permetre sortir del dejuni de tot el dia.

Fet el diagnòstic de fractura de Colles,[2] amb una altra ambulància ens van traslladar a Galway, ciutat situada a l’oest de l’illa. Allà vaig ser ingressada al Merlin Park Regional Hospital, centre que abans havia estat un sanatori antituberculós.[3] El llit que vaig ocupar estava situat al Solarium, un recinte molt gran de configuració ovalada envoltat de finestres, lloc on es posaven els malalts del sanatori per prendre el sol, pero, a diferencia del de Aix-les-Bains -France- aquest era fix. Al Solarium només hi havia una altra persona, fet que feia una sensació especial.

 

Desconeixíem la situació geogràfica d’on ens trobàvem. La Maria del Carme, després que li vaig insistir força que no es quedés a la nit asseguda en una cadira, em va fer una fotografia, penso per donar testimoni d’on era per si desapareixia, i va avisar un taxi perquè la portés al bed & breakfast on estàvem allotjades.

Va arribar a la una passada de la nit i quan la família la va veure trasbalsada, li van oferir una copa de whisky. Ella sempre deia: “No vaig trobar estrany que m’oferissin un whisky a aquelles hores de la nit; el més estrany va ser que me’l prengués!”

L’endemà de bon matí un altre taxi la va portar on teníem el cotxe aparcat i va venir a l’hospital conduint-lo ella mateixa, en contra del que deia abans, que no es veia amb cor de conduir com ho feien els irlandesos.

Un metge, diria que era pakistanès, em va fer la història clínica. A causa del meu baix nivell d’anglès, a tot el que em preguntava li deia que sí. L’endemà al matí vingué una infermera a demanar-me una cosa que no entenia, fins que al final em va fer el gest que obrís la boca i vaig entendre que em demanava la dentadura. Segurament en preguntar-me si en portava, al metge li havia dit “yes”.

Poc després que hagués arribat la Maria del Carme, em van portar a un lloc on a l’entrada hi deia Theatre. Vaig experimentar desconcert, però la Maria del Carme em va dir que Theatre en anglès volia dir sala d’operacions. El metge que m’havia d’atendre va dir que em portaven al quiròfan perquè en el cas de no poder reduir la fractura de Colles, m’haurien d’operar.

Sota aquell focus quirúrgic no les tenia totes, però finalment el metge va aixecar el dit gros i en va fer “okay”, havia aconseguit reduir la fractura. Van usar una tècnica que als hospitals de Catalunya no havia vist fer mai. Més tard, parlant amb col·legues van dir que aquella tècnica tenia alguns avantatges però també riscos.

El fet de viatjar sempre ens aporta experiències noves, bé sigui en la vessant de coneixements com de vivències on sovint s’hi mouen sentiments més o menys intensos i també la de fer-nos adonar de la gran vàlua de l’amistat, que ens empeny a superar qualsevol ensurt que pugui aparèixer durant el viatge i també ens dona l’oportunitat de poder fer el mateix si cal.

Mentre escribia aquesta cronica he localitzat un bloc titulat. viajandoexisto que parla de Irlanda i pot ser interessant consultar-lo, en especial també per la qualitat de les imatges, tot que parla de l’any 2018, dinou anys desprès d’anar-hi nosaltres.