De petita m’havien dit que la persona estava formada de cos i d’ànima. Vaig anar creixent fins que un dia que tenia a les mans un llibre de ciències naturals, l’assignatura que més m’agradava, davant d’un gràfic del cos humà vaig anar resseguint les diferents parts tot intentant trobar el lloc on hi havia l’ànima. La buscava per una zona propera al cor, perquè havia d’estar, sembla, en aquest òrgan dipositari de l’amor i de totes les coses bones, però no trobava el nom escrit en el gràfic. Ningú abans m’havia dit que l’ànima era invisible, fins que vaig dir a la mestra: “Estic buscant en aquest dibuix l’ànima però no la trobo; enlloc diu on és. Que vostè ho sap?”

La mestra va posar una cara molt estranya, que ara penso que devia ser de perplexitat. No sabia què dir-me i feia la impressió que s’aguantava la respiració, el riure o que estava pensant què respondre’m. De sobte va dir: “L’ànima és invisible.” Jo, però, insistia i li deia: “Però en algun lloc deu ser.” Em va respondre que no hi havia cap espai dins l’organisme per allotjar l’ànima (1).

Em vaig sentir defraudada. Com era possible que, si la persona deien que estava formada de cos i ànima, l’ànima no es podia localitzar? Aquesta pregunta pot semblar un acudit de criatura petita, però el fet és que em vaig sentir enormement decebuda.

La segona decepció

La segona decepció la vaig tenir quan vaig saber que els Reis eren els pares i el tió també. Tota aquella il·lusió i màgia que se’m despertava per Nadal es va esfumar com el fum en un dia de vent, tot i que al principi em resistia a pensar que allò que deien era cert.

De més gran alguna vegada m’havia preguntat quina funció social acomplia el fet de fer-nos sentir il·lusió per alguna cosa quan se sabia que aquesta no era real o que no podria continuar succeint en el temps. Vaig pensar que potser era una manera de preparar-nos per als futurs esdeveniments de la vida, no ho sé.

La tercera decepció

La vaig tenir quan es va morir la meva tia Teresa, a qui m’estimava molt, i va ser la primera vegada que vaig estar en contacte amb la mort. Més endavant també va ser la del meu germà Isidre i quan estava malalt sentia quelcom dins meu que em deia que el podria curar. Jo aleshores era molt joveneta i penso que aquest va ser el motiu principal que volgués ser infermera.

No va ser possible sanar-lo i vaig adonar-me que a molts malalts no els podia treure de la seva gravetat; alleugerir-los i donar-los suport sí, però el curs de la seva vida seguia al marge de la meva voluntat i la dels facultatius. Era decebedor no poder-ho evitar.

Potser sí que aquests i altres desenganys lliurats progressivament al llarg de la vida serveixen per anar adquirint una dosi d’immunitat, per prevenir-nos de la gran decepció final o de la certesa de la mort i també, potser, les il·lusions tenen la funció de fer-nos pensar que qualsevol futur serà millor que la vida present. Sense pensar que la vida que tenim alguns , serien moltes les persones  que signarien per poder-la tenir.

(1) Si en aquells temps escolars haguéssim pogut disposar del recurs de la Viquipedia  en concret pel que fa  la  descripció de l’ànima, de segur que tot i ser complicat  que una criatura entengui aquestes coses, hagués sigut més vàlid que no pas pensar, només,  que  a l’ànima  no se l’havia reservat cap lloc.