No soc entesa, però sí que m’ha agradat llegir llibres de física divulgativa i, encara més, d’espiritualitat antiga; també del New Age, encara que menys pel que aporta, només per curiositat.
He sentit atracció intel·lectual per Ken Wilber i també certa admiració per les seves investigacions pràctiques. En soc admiradora per com parla de la consciència i l’energia humana, i per assenyalar com, cada vegada més, les teories dels físics contemporanis i els coneixements dels místics de totes les èpoques troben punts de confluència sobre la naturalesa humana i el comportament de l’univers on vivim.
Cap a la dècada dels anys trenta del segle passat, els físics més destacats i diversos premis Nobel es van reunir en una ciutat europea per parlar d’allò que ja començava a plantejar-se: que l’univers, per existir, necessitava un observador.
Molts es decantaven per acceptar que l’observador no era necessari, especialment Albert Einstein, que en altres paraules deia que l’univers tenia els seus propis propòsits. És clar que encara no existien els avenços moderns en la física de partícules ni en la mecànica quàntica.
El fet que ara s’apunti amb més força que l’univers podria necessitar un observador que li doni vida s’argumenta perquè la seva composició, basada en partícules i ones —o en totes dues alhora, de vegades superposades—, quan es vol estudiar per saber on són i com es mouen, s’ha observat que mai no es manifesta igual, sinó que depèn en bona mesura de cada experimentador.
Per altra banda, es diu que l’univers —si no parlem d’imatges fotogràfiques— no té colors, ni sorolls, ni olor, ni textures. Som nosaltres, amb els nostres sentits i la ment, qui li donem forma. O sigui que entre ell i nosaltres formem una co-creació cosmològica: construïm l’univers. Dic… no ho sé, només repeteixo.
Aquesta idea de la co-creació pot ser una de les més abstractes que mai hàgim sentit, però, per altra banda, d’immediat no la descartem; al contrari, sembla que ens ressoni i la deixem madurar.
He recordat que fa bastants any, vaig comprar un llibre titulat El Kybalion. Tracta dels set principis hermètics de l’univers, i el primer que presenta és el d’afirmar que l’univers és mental.
Si és així, i tenint en compte que nosaltres també tenim una fantàstica xarxa neuronal, és lògic pensar que, quan investigador vol observar una partícula subatòmica interactuint els dos mecanismes elèctrics , el de l’analista i la possible ment o consciencia de la particula, qui ho sap ?
Si s’arribés a acceptar que som cocreadors amb l’univers, podríem estar contents i satisfets, perquè el món és ple de bellesa i això és gratificant però, malauradament també succeix el contrari.
Aquesta peculiar teoria mig veritat i mig feta peta a mida, ens porta a preguntar-nos, podem disposar nosaltres la capacitat de revertir allò que no és desitjable?
Una cosa que sí pot ser més segura, saber que potser no construïm l’univers del tot, però sí la manera com el mirem.
