Sorra que salva, sorra que no
Ara fa setanta anys, el dia 18 de juliol de 1956, l’equip de paletes constructors de la xemeneia de la bòbila Almirall, format per Marià Masana, mestre d’obres, Josep Fauquet, Lucas Pérez, Paulino Carbajal i Francisco Gálvez, va pujar a la plataforma de la xemeneia per celebrar-hi un esmorzar. També hi va pujar en Francesc Masana, germà d’en Marià.
La imatge de la plataforma, obtinguda d’una filmació de l’empresa Drone Sky View, ens ha permès comprovar que les sis o set persones que hi van pujar disposaven d’espai suficient per esmorzar repartides per tot el voladís.
És possible que aquell esmorzar sigui encara avui el més alt que s’hagi celebrat a Terrassa, damunt del voladís d’una xemeneia industrial, on, a més, es podia experimentar la lleugera elasticitat que tota construcció d’aquestes característiques ha de tenir.
Aquell dia va succeir una anècdota que diverses vegades s’havia explicat a casa. Per acompanyar l’esmorzar també hi van pujar una garrafa de vi d’aquelles folrades de vímet. En acabar la celebració, i per evitar haver-la de baixar, algú la va llençar per la borda i tots van veure com donava voltes xemeneia avall.
Quan van baixar, la garrafa era intacta. Havia caigut damunt d’un munt de sorra que n’havia esmorteït el cop.
En recordar aquesta anècdota, no he pogut evitar relacionar aquell munt de sorra que va salvar la garrafa amb el que li va succeir a en Marià quatre anys més tard, també a causa de la sorra.
El 7 de juliol de 1960, cap a les vuit del matí, en Marià, amb la seva Montesa Brio, es dirigia com cada dia a l’obra que construïa a la fàbrica de forjats Veyga, S.A., situada prop de les Fonts de Terrassa. Al darrere seu hi anava, amb una altra motocicleta, el seu germà Francesc, que també hi treballava.
Aquell matí, un carro que circulava per la carretera havia bolcat la càrrega de sorra que transportava. En Marià va passar per damunt d’aquell munt de sorra, va perdre el control de la motocicleta i va caure a terra.
En Francesc va arribar just quan en Marià aixecava la moto, en posava el cavallet i s’espolsava la sorra de la roba mentre deia:
—Menys mal que no m’he fet res!
Tot seguit va caure a terra inconscient, sense que en Francesc pogués fer res per ajudar-lo.
El cop que vam rebre en perdre el nostre germà no es pot explicar amb paraules. En Marià moria en plena joventut i vitalitat; només tenia trenta anys.
Els metges ens van dir que havia patit una hemorràgia interna.
Aquell mateix element que quatre anys abans havia esmorteït la caiguda d’una garrafa de vi, aquell dia no va poder evitar una tragèdia que la nostra família mai no ha oblidat.
