Aquest any, de tanta calor sostinguda, amb temperatures que durant dies han superat els 30 °C, ha provocat trastorns orgànics importants, especialment entre les persones grans, sobretot aquelles amb poca mobilitat i que tenen més dificultats per mantenir una bona hidratació.
Aquest benefactor setembre, temps de la verema i de les figues, ens obsequia ara amb un respir, una breu treva, mentre esperem què ens poden portar els mesos d’hivern.
Puc dir que jo he sobreviscut. D’altres persones grans, però, no ho han pogut fer, segons les estadístiques publicades en algun mitjà de comunicació. La calor extrema pot provocar un traspàs inesperat, sense que ningú pugui fer-hi res.
Una experiència que no havia viscut mai
Personalment, voldria explicar què em va succeir, perquè mai no m’havia passat una cosa semblant.
Vaig sentir una intensa calor que em venia de dins del cos. Era com tenir febre, però sense cap manifestació externa. Potser s’assemblava, salvant les distàncies, a aquells arbres que —segons deien— s’encenien per dins. No ho sé, però sí que recordo que vaig començar a trobar-me molt millor quan aquella calor es va convertir en suor.
Va ser com estar dins d’una sauna. Això sí, vaig apagar tots els sistemes de refrigeració ambiental i vaig pensar que potser estava fent com el gat: quedar-me quieta i suportar, tant com pogués, el xàfec de l’alta temperatura.
Aleshores vaig recordar allò que deien els nostres avis:
—Cal que faci una bona suada.
I, de fet, he de dir que em va resultar efectiva, tot i que vaig trigar força a recuperar-me.
Què havia passat?
A més d’aquella calor interna, hi havia hagut una altra circumstància. En tornar a casa amb el tren, després d’una celebració, em vaig quedar adormida. L’aire condicionat em devia donar directament a la zona de l’esternó, l’os del pit que uneix les primeres costelles.
No sé fins a quin punt aquesta circumstància podia haver influït en el que després vaig sentir, però és un fet que va formar part de l’experiència.
La sort va ser que, després de prendre alguna infusió calenta, el cos va començar a transpirar, especialment per la zona de l’esternó. Una tovallola posada damunt d’aquesta zona absorbia la suor i, prèviament, jo havia apagat l’aire condicionat.
Vaig arribar a pensar que la fredor directa sobre la pell podia estar dificultant la transpiració i fent que aquella sensació de calor restés retinguda a l’interior.
Poc a poc, molt lentament, vaig anar millorant. Els ossos ja no semblaven impedir-me els moviments que habitualment feia, i el cos anava recuperant la seva normalitat.
Algú opinava que havia tingut un cop de calor. Però, coneixent els símptomes habituals d’aquest diagnòstic, jo no acabava de reconèixer-m’hi. La sensació que havia experimentat em semblava diferent.
I encara hi havia alguna cosa més
A aquella situació orgànica s’hi va afegir un sentiment afectiu relacionat amb una qüestió que, diguem-ne, té a veure amb estimar i ser estimat. Tot plegat va anar creant una amalgama difícil d’explicar, fins al punt de poder resumir-ho en una frase molt senzilla:
—És que no em trobo bé.
A mesura que el cos es va anar autoreparant i els sentiments també es van anar fent més entenedors, la situació va canviar per bé.
No sé ben bé què va passar. Potser va ser només una conseqüència d’aquells dies de calor i de tot el que s’hi va anar acumulant. Però tinc la sensació que, després d’aquella experiència, ara soc una mica diferent.
