Aquest any, de tanta calor sostinguda, amb temperatures que durant dies han superat els 30 °C, ha provocat trastorns orgànics importants, especialment entre les persones grans, sobretot aquelles amb poca mobilitat i que tenen més dificultats per mantenir una bona hidratació.
Aquest benefactor setembre, temps de la verema i de les figues, ens obsequia ara amb un respir, una breu treva, mentre esperem què ens poden portar els mesos d’hivern.
Puc dir que jo he sobreviscut. D’altres persones grans, però, no ho han pogut fer, segons les estadístiques publicades en algun mitjà de comunicació. La calor extrema pot provocar un traspàs inesperat, sense que ningú pugui fer-hi res.
Una experiència que no havia viscut mai
Personalment, voldria explicar què em va succeir, perquè mai no m’havia passat una cosa semblant.
Vaig sentir una intensa calor que em venia de dins del cos. Era com tenir febre, però sense cap manifestació externa. Potser s’assemblava, salvant les distàncies, a aquells arbres que —segons deien— s’encenien per dins. No ho sé, però sí que recordo que vaig començar a trobar-me molt millor quan aquella calor es va convertir en suor.
Va ser com estar dins d’una sauna. Això sí, vaig apagar tots els sistemes de refrigeració ambiental i vaig pensar que potser estava fent com el gat: quedar-me quieta i suportar, tant com pogués, el xàfec de l’alta temperatura.
Aleshores vaig recordar allò que deien els nostres avis:
—Cal que faci una bona suada.
I, de fet, he de dir que em va resultar efectiva, tot i que vaig trigar força a recuperar-me.
Què havia passat?
A més d’aquella calor interna, hi havia hagut una altra circumstància. En tornar a casa amb el tren, després d’una celebració, em vaig quedar adormida. L’aire condicionat em devia donar directament a la zona de l’esternó, l’os del pit que uneix les primeres costelles, i sí després de prendre alguna infusió calenta, el cos va començar a transpirar, a suar abundanment i junt que havia apagat el ventilador i l’aire condicionat, va semblar que li feia un favor a la pell. L’aire directa sostingut que l’havia tocat, no li va ser bo.
Poc a poc, molt lentament, vaig anar millorant. Els ossos ja no semblaven impedir-me els moviments que habitualment feia, i el cos anava recuperant la seva normalitat. Algú opinava que havia tingut un cop de calor. Però, coneixent els símptomes habituals d’aquest diagnòstic no concordaven.
Les coses no venent soles i per acabar-ho d’afegir va irrompre un sentiment relacionat amb una qüestió de, diguem-ne, doner i rebre, estimar i ser estimat. Tot plegat va crear una amalgama causant de malestar complert i per la meva experiència coma infermera és d’aquesta manera com es poden iniciar smptomes més greus i procesos patològics de llarga durada.
Sort que si donem un vot de confiança a l’organisma aquest,amb una mica de paciència, sap com solucionar els aspectes físics i emocionals.
