Una conversa sobre el foc de les Gavarres d’aquest estiu del 2026, ens va dur a recordar el foc ocasionat l’any 1928 també a les Gavarres. No era del meu coneixem per aquest motiu vaig voler consultar l’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Palafrugell on hi vaig trobar aquestes dues cròniques que ara presentem.
Introducció al article feta per Baix Empordà.
L’horrible sinistre que el foc causa en les nostres muntanyes Gavarres, havent pres les proporcions insòlites que el fan la mes gran de les catàstrofes que, de molts anys en aquesta part, han vist les terres gironines, ha portat rere ella la ruïna total i la mes negra misèria per tanta gent.
Mestre Joaquim Ruyra, el delicadíssim prosista de «Marines i Boscatges» qui ha vist arrasades pel foc les seves propietats del Montnegre, en un corprenedor article que’ ens fem un honor reproduir de La Veu de Catalunya, ha pintat amb els mes vius colors l’espectacle llastimós a què el foc ha reduït a aquells pagesos de muntanya que han vist en poques hores destruïts tots els fruits de llargs anys de treball i la desinteressada crida que en el seu article fa, ha tingut un eficacíssim ressò per tots els àmbits pairals.
En reproduir el magnífic article de Ruyra i el no menys magnífic de Carles Rahola s’adhereix i obre les seves columnes a tot aquell qui vulgui fer quelcom per a remeiar la trista situació a què ha reduït el foc als pobres masovers de les nostres muntanyes Gavarres.
El foc de Montnegre de la Selva. (J. Ruyra)
Aquest foc, que tot just ara ha pogut ésser deturat, és un deis mes horrorosos que s’hagin vist mai a Catalunya, tant per la seva violència com per la seva extensió, que es calcula ésser de cent cinquanta quilòmetres quadrats. Va iniciar-se fa pocs dies a la font de can Barreres de Santa Pelaia i tot seguit va formar dos grans rius de flames, un que es dirigí al llarg de la serra cap a Sant Mateu i un altre que salta, en cascada, muntanyes avall cap a Montnegre, eixamplant-se per aquella valí boscosa i convertint-la en un infern. I l’un i l’altra riu de flames, ja fets una mar, escalaren la muntanya de Mentigalà, i, eixint deis límits de la Selva, envaïren les boscúries de l’Empordà cap a Madremanya i la gran serralada de la Mare de Déu dels Àngels.
Són moltes les propietats destruïdes, entre elles les que jo posseïa a Montnegre, on se m’han cremat, no sols els boscos, sinó fins i tot el suro de la collita d’enguany, el qual tenia estivat prop deis meus masos Sábat i Casagran.
Aquestes dues cases, situades a la falda del turó de Montnegre, que estava abrandat de foc, sembla que s’han salvat, bé que no pas íntegrament. Menys afortunades han estat les de dalt del dit turó, les quals, juntament amb l’antiga esglesiola que el coronava, han estat destruïdes per les flames. Així mateix han estat destruïdes altres cases d’altres indrets i part del Santuari deis Àngels.
Dintre la vall de Montnegre.
A la vall de Montnegre, la vida havia de fer-se difícil a les persones i bèsties a causa de la xardor, la qual havia d’ésser irresistible àdhuc en les petites feixes de conreu on les flames no es podien estendre per no haver-hi matèries combustibles. Allà on n’hi havia, el foc hi saltava tot seguit, perquè detonava contínuament i engegava a grans distancies enormes masses ablamades, a manera de bombes incendiaries. Això feia que resultessin il·lusòries les esperances que la gent fundava en una carretera o en un erm considerant-los com espais que el foc no podria saltar. Si a l’altra banda hi havia boscos, tot seguit les bombes incendiaries queien ací i allà nous incendis que era impossible prevenir i mes impossible encara extingir després d’iniciades.
El desastre ha estat espantós i nombroses les famílies pageses que estan en la mes gran misèria, en mig d’un país cendrós i carbonitzat, sense un bri d’herba verda ni un branc de rama per a donar al bestiar. Jo, també força empobrit pel desastre, no sé com ho hauré de fer per auxiliar els meus masovers i veïns; i això em neguiteja més que la meva pròpia desgracia; però espero que Nostre Senyor ens obrirà algun camí.
Si digués que la pèrdua que he sofert no m’ha afligit, mentiria. Aquelles formoses suredes de Montnegre, jo me les estimava en tanta de manera, que no me les vaig voler vendré quan, durant la guerra, me n’oferiren un dineral. Ara no son més que fum i cendra, i, contra mi, un senyal de l’enuig de Déu.
Sigui com sigui, no vull pecar d’ingrat. Acceptin, doncs, el meu fervorós agraïment els caritatius veïns de Montnegre, Sant Martí, Madremanya, Santa Pelaia i Cassa de la Selva, que han fet esforços per aturar el terrible incendi, així com també els bombers i el senyor governador de Girona que zelosament hi ha intervingut.
RUYRA.
El flagell de les Gavarres. (Carles Rahola)
Absents de Girona per uns dies, ens han adolorit les noves del foc que ha devastat part de les Gavarres. Des de la mar blavíssima, sota un cel ciar, veiem dies enrere, cap a la banda deis Àngels, una fumerola llunyana, de color de cendra, que ens creiem que era la d’un de tants focs com hi ha hagut aquest estiu per les muntanyes de la nostra terra. poc podíem pensar-nos que l’incendi fos tan paorós, que destruís arbrats, masies i conreus, que deixés tanta de gent a la misèria i a la desolació.
No fa pas gaire temps que recorríem les Gavarres i quedàvem encisats davant els boscos immensos d’alzines sureres i veiem la gent que feinejava tranquil·lament a l’entorn de les cases de pagès, i contemplàvem qualque ermita solitària dalt d’una carena… Ara alguna d’aquelles boscúries que semblaven invulnerables i eternes ha estat convertida en un munt de cendres, hi ha masies arrasades, i fins i fot alguna ermita, refugi de caminants pietosos, ha quedat completamentdestruïda. El mateix santuari deis Àngels, que s’albira de lluny com una polida i blanca urna de pietat posada amb tota cura al cim d’un turó, ha estat en perill…«Hom troba, ens escriu un amic des d’allí, gent sense llar, que sembla que encara no se sap avenir de la magnitud de la catàstrofe, hi ha propietaris que ahir eren molt rics, envejats pels que creuen que no hi ha millor do que el de la riquesa damunt la terra, i ho han perdut tot o quasi tot. Les cases socarrimades pel foc constitueixen un espectacle dolorós i punyent. Diríeu que ha passat com un mal vent per aquell bell tros de la nostra Selva. I encara, després de tot, hem de donar gracies a Déu, car no hem de plorar cap desgracia personal.»
Som ben petits, els homes, que no podem evitar aquests grans flagells; som ben petits, i hem de confessar la nostra impotència davant la formidable puixança destructora d’una minúscula guspira que, atiada pel vent, pot arribar a produir la devastació d’una esplèndida contrada.malgrat, però, la nostra petitesa, hem de reaccionar davant el dolor i la misèria si no podem evitar el mal, hem de procurar almenys que minvin les seves terribles conseqüències.no hem pas de plegar-nos de braços i ajupir-nos resignats sota la fatalitat. Recordem aquell mot sobirà de Bolíbar sobre les ruïnes de la ciutat destruïda pel terratrèmol: «Si cal, lluitarem també contra els elements !..
Aquests flagells mes aviat haurien d’ajuntar-nos a tots per a dominar les forces orbes de la naturalesa, en lloc de matar-nos els uns ais altres en .guerres enceses per l’odi, per l’afany de poder però, ara no es tracta pas de fer filosofies sentimentals amb motiu de l’incendi de les Gavarres. Ara hem d’acostar-nos a la realitat viva, dolorosa, palpitant i sagnant, per comptes de defugir-la. Massa sovint que podem fer-les aquestes filosofies. El que cal avui és córrer a ajudar els qui, després d’haver treballat tota la vida, es troben de sobte sense llar, sense mobles, sense roba, sense eines de treball, i van d’ací d’allà, pels camins coberts de cendra.
Nobles veus s’han alçat aquests dies, arran de l’incendi de les Gavarres, entre elles la del gran Ruyra, un deis propietaris perjudicats,.nosaltres hi ajuntem, la vostra.tragèdia de les Gavarres en cendres no pot deixar indiferent a ningú que estimi aquestes terres i sentí els manaments de la solidaritat humana.
.
Informació documental
Les dues cròniques han estat publicades a la mateixa secció de Baix Empordà, número 980, 30 d’agost 1928, pag.1 Hemeroteca de l’ Arxiu Municipal de Palafrugell
