Fa poc vaig escriure un article sobre les intervencions quirúrgiques que es practicaven als anys seixanta del segle passat a la Bisbal d’Empordà. Per il·lustrar-lo buscava, a l’Enciclopèdia Monitor, una imatge de l’aparell d’anestèsia inventat per Louis Ombrédanne (1871-1956).
Tot passant les pàgines va aparèixer la imatge de l’edifici de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, construït entre els anys 1762 i 1763. De seguida vaig recordar una anècdota que em va succeir a l’antiga sala de dissecció d’aquell centre.
Un dia anava a la Biblioteca Central de Barcelona i, en passar per davant de la Reial Acadèmia de Medicina, vaig veure que la porta era oberta. Un rètol anunciava una visita guiada, era penso aproximadament l’any 1995.
Sense dubtar-ho gens, vaig entrar. A prop de l’entrada hi havia un recinte mig obert on una persona parlava. Amb prudència vaig dir:
—Perdoneu que hagi arribat tard.
Tot seguit em vaig asseure a la primera butaca de la primera fila, a mà esquerra. Vaig observar que les grades, on antigament devien seure els estudiants durant les lliçons d’anatomia humana, eren totes ocupades i que molts dels assistents em miraven.
Al cap de poc em vaig adonar que al braç de la butaca, d’una gran solemnitat, hi havia gravat el nom d’un doctor, que ara no recordo. Poc després va entrar una noia, va parlar uns instants amb el conferenciant i, tot seguit, es va adreçar molt amablement cap a mi:
—Disculpi, en aquestes butaques no és permès seure.
—Disculpi —li vaig respondre.
Em vaig aixecar i vaig anar a les grades. Des d’allà contemplava la solemnitat de l’edifici i el treball artesà d’aquelles butaques, on segurament havien assegut els doctors catedràtics de l’Acadèmia.
Al mateix temps em vaig imaginar aquell escenari històric: els cossos nus, pàl·lids, potser amb olor de formol, exposats davant la mirada dels estudiants d’anatomia humana.
Quan més tard vaig entrar a la biblioteca i hi tornava a pensar, no podia evitar un somriure. Em veia a mi mateixa actuant, per uns instants, com si fos una acadèmica d’altíssim rang que, finalment, havia de deixar la seva butaca privilegiada per anar a seure a les grades.
M’agradaria saber a quin eminent doctor pertanyia la butaca on vaig seure. Potser descobrir-ne el nom seria també una manera de retre un petit homenatge a la seva memòria.
