Una vida per una altra
Aquest mes de juliol de 2026 s’han complert setanta anys de la inauguració de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, que l’any 1991 va ser homologada com la xemeneia amb escala de cargol externa més alta del món.
Assabentada d’aquest aniversari, la premsa n’ha publicat diverses cròniques, ja que la xemeneia Almirall és un dels elements més emblemàtics del patrimoni industrial de Terrassa.
Una periodista, sabent que jo era la germana del mestre d’obres Marià Masana, responsable de la seva construcció, va entrevistar-me. Va voler destacar la perseverança que havia tingut en la inscripció de la xemeneia al Llibre Guinness dels Rècords. Sabia que no havia estat un camí fàcil i, en un moment de la conversa, va emprar una expressió que em va arribar molt endins: «amor de germana».
Jo mateixa l’havia utilitzada alguna vegada per referir-me a en Marià. Però sentir-la en boca d’una altra persona va despertar una emoció que feia molts anys que m’acompanyava i que ara sento la necessitat d’explicar.
La nit del 24 de desembre de 1959 era a casa d’un dels meus germans. Patia un intens mal de cap, dolor abdominal, vòmits i una forta febre. Enmig de l’ambient festiu de la nit de Nadal, aquells símptomes van passar gairebé desapercebuts.
L’endemà vaig quedar postrada al llit. El doctor Leandro Serra va visitar-me i va diagnosticar una grip. Però el meu estat empitjorava ràpidament i el van tornar a avisar.
Anys després em van explicar què havia passat quan el metge va entrar de nou a casa. En Marià el va agafar per les solapes de l’americana i, profundament angoixat, li va dir:
—Doctor Serra, per favor, reaccioni. Faci alguna cosa. La meva germana s’està morint.
Aquelles paraules van fer reaccionar el metge.
—Li farem una analítica —va respondre.
El farmacèutic del carrer Topete va venir a casa per extreure’m una mostra de sang.
Jo gairebé no era conscient del que passava. Només recordo que somiava la font d’aigua fresca dels Engolasters, a Andorra. Hauria donat qualsevol cosa per poder beure d’aquella aigua. També recordo que només em venien al cap préssecs d’aigua.
L’analítica va revelar que patia febre tifoide. El doctor Serra va reconèixer el seu error, va receptar cloramfenicol (Chemicetina) i va advertir la família que no sabia si passaria d’aquella nit.
La meva mare em va vetllar tota la nit. Ho sé perquè la sentia resar en veu baixa. També vaig comprendre, sense que ningú m’ho digués, que em quedaven poques hores de vida. I, tanmateix, ho vivia amb una serenitat que encara avui em sorprèn. Pensava que, si em recuperava, seria per quedar bé; si no, m’esperava un bon cel.
L’endemà vaig tornar a veure la llum del dia. Vaig respirar. Era viva.
Sis mesos més tard, quan ja em tornava a créixer el cabell i era plenament conscient que la medicina i la determinació d’en Marià m’havien salvat la vida, la nostra família va viure el cop més dolorós que podia imaginar.
El 7 de juliol de 1960, en Marià va caure a causa d’un munt de sorra abocat a la carretera. Les lesions internes que va patir li van provocar una hemorràgia que no es va poder aturar. Tenia només trenta-tres anys.
Des d’aleshores, sempre he guardat dins meu una sensació difícil d’explicar. Mai no he pensat que la vida es pugui intercanviar. Però sovint he sentit que la força amb què en Marià va obligar el metge a reaccionar em va permetre continuar vivint, mentre que, només mig any després, era ell qui perdia la vida.
Potser és només una manera íntima d’entendre el destí. Potser és l’amor immens d’un germà que va voler salvar la seva germana.
Però, cada vegada que algú em parla de l’«amor de germana» que em va portar a defensar la xemeneia Almirall, jo no puc evitar recordar, abans que res, l’amor d’un germà que, aquell Nadal de 1959, va lluitar perquè jo continués viva.
Potser la xemeneia és el seu llegat visible. Per a mi, però, el seu llegat més valuós és molt més íntim: haver-me regalat la vida.
