Avui, 11 de juliol de 2026, he passat per una zona que forma una mena de mig túnel i que, de tant en tant, faig servir quan vull fer drecera. En sortir-ne, el primer que he notat ha estat que semblava que caminés sobre una estora: era plena de petites flors blanques.
M’he aturat i, per un moment, m’ha semblat que nevava. D’un arbre majestuós s’anaven desprenent unes petites i delicades floretes blanques. He volgut fer-ne unes fotografies i agafar-ne quatre o cinc, sense saber encara de quin arbre provenien.
He pensat que, si hi hagués hagut un banc, m’hi hauria quedat una estona, simplement deixant que aquelles precioses i fràgils floretes anessin caient.
Hauria estat curiós que, si hagués pogut seure, hagués estat davant d’un equipament per practicar cal·listènia (workout) i que, qui sap, hi hagués aparegut un gimnasta disposat a millorar la seva agilitat i la seva musculatura. Aleshores s’hauria creat un peculiar instant en què la delicadesa de les flors i la força de l’exercici conviurien en un mateix escenari.
Dues qualitats, la subtilesa i la força, potser difícils de trobar plegades quan vas amb el cistell a la mà a comprar allò que t’havies deixat el dia abans.
Ara, gràcies als mitjans computacionals actuals, sabem que l’arbre capaç de fer nevar en ple estiu és una sòfora del Japó.
Potser no és casualitat que floreixi quan la majoria d’arbres ja han acabat. És aleshores quan la sòfora cobreix el terra amb una delicada pluja de flors blanques i, per uns instants, sembla que nevi en ple estiu.
Hi ha arbres que fan ombra i n’hi ha que fan fruit. La sòfora, discretament, també té el do de fer-nos creure que fins i tot l’estiu pot saber nevar.
