Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment
Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.
Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.
En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.
Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.
Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel
EmblemaVisita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
Fem aquesta entrada només per poder d’adjuntar unes imatges que tenien guardades que considerem poder aportat quelcom de nou, són referents al día que es van celebrar els Jocs Olímpics d’ Espanya l’any 1992, Terrassa en va sortir la ciutat seleccionada per fer-hi la olimpiada del hockey femení que havia de jugar amb l’equip alemany. Sortosament en va sortir guanyador l’equip espanyol que rebé la Medalla d’Or.
Museu Arqueológic Nacional d'Atenes, joc keretízein datat al 500 a.C.
Hem volgut incloure aquesta imatge només per mostrar l’antiguitat del joc on veiem que els grecs ja practicaven 500 anys a.C. A Terrassa però, data d’inici consta que va ser a principis del segle XIX.
El dia que varem anar a la final del partit d’hoquei que es jugava al estadi municipal de Terrassa, hi vàrem anar també amb l’intenció d’animar a les jugadores del nostre bàndol a que es fessin seu el partit. Va donar resultat. Una curiositat que m’ha sorprès es que guardés l’entrada.
Entrada, Maria del Carme Cabo i Rosa M. Masana, Expresant: Hem guanyat !
Es va crear un ambient molt agradable perque d’entrada vàrem veure algunes persones conegudes que feien de voluntaris per aquest esdeveniment, entre elles la Rosa Maria Suñer Masana, neboda meva, sempre molt donada a ajudar.
Una altre sorpresa va ser que les infermeres de la Mútua de Terrassa Rosa Membrilla i Mercé Figa , companyes de treball d’abans, feien de voluntaries al servei d’infermeria del estadi.
Diferents aspectes de l'estadi (imatges Rosa M. Masana)
Un centre que va deixar empremta en els seus treballadors
Són molts els qui van treballar primerament a l’anomenada “Ciudad Sanatorial de Tarrasa’” posada en funcionament el març de l’any 1952, i que més endavant l’any 1972 va canviar el nom per Hospital del Tòrax de Terrassa, quan van aparèixer nous fàrmacs més efectius per combatre la tuberculosi, i també perquè s’hi tractaven d’altres tipus de malalties cardio-respiratòries.
Amb tot seguia sent un hospital on no tothom volia anar-hi a buscar feina, tot a causa de que arrossegava l’estigma del contagi i la dificultat que anys enrere hi havia en poder guarir del tot al malalt, doncs el bacteri de Koch és tossut i li agrada envaïr a les persones que tenen poques defenses orgàniques i socials.
Molt sovint els malalts ingressats, més homes que dones, eren persones joves que podrien tenir vitalitat però, les circumstàncies de la vida els va portar a estar aïllats de la resta del seus conciutadans. En aquest sentit cada malalt era una història de vida, i aquells/es que ens ho haguéssin pogut explicar, eren en primer lloc les germanes religioses que van estar al Sanatori fins l’any 1973, i desprès el sacerdot i metge Ferran Lloveras, la treballadora social Carme Rebullida i la senyora Casilda López, abocada a la cura de malalts des de l’inici del funcionament de l’hospital.
Havia sentit a dir a diversos treballadors que l’hospital enganxava , era com quelcom de seu, es treballava sense la sensació de sentir-se vigilat, es feia el que s’havia de fer perquè se’n veia la necessitat i els agradava fer-ho. Diguem que sempre hi podia haver excepcions, però la pauta més general era la de l’entrega personal.
Recordo un metge que a més de treballar a l’Hospital del Tòrax ho feia també a la Seguretat Social, i possiblement fent comparances un dia va dir: L’Hospital del Tòrax és com el fill de la família que té la Síndrome de Down, és el que més estimes de tots.
Alguna cosa succeeix en relació a l’Hospital del Tòrax , primer perquè les persones que van treballar-hi no eren temoroses de sofrir contagi, segon perquè donaven valor als companys, l’amistat i la bona entesa. Potser, és una hipòtesi, anys enrere eren menys evidents, entre els treballadors, les postures ideològiques de caràcter polític, doncs aquest factor va aparèixer més tard i sí que van sorgir factors de desunió però de poca eficàcia.
Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002
Un altre aspecte a considerar es que alguns companys han treballat per fer que ens mantinguem en contacte com ha estat d’entre d’altres persones la Emma Bosch, molt propera i amb dots per l’organització. Pensem que es poc freqüent que una empresa que va tancar portes l’any 1985 hagi pogut mantenir fins l’actualitat la comunicació entre un bon nombre de companys.
Dissortadament però, algunes de les noticies que rebem és per assebentar-nos de la mort d’un company i alguns d’ells amb l’impacte que ens han deixat quan creiem que encara no tocava. Per tots/es aquests/es companys/es és per qui avui dia 24 d’abril del 2023 he fet aquest breu relat.
Algunes dades sobre les defuncions.
Referent als decès de companys han estat considerades les defuncions a partir de la clausura del hospital l’any 1985 i en especial desprès de la a celebració dels 50 anys de vida del centre que va ser l’any 2002.
Presentem unes dades de defuncions que ens han estat proporcionades per Emma Bosch, al que molt l’agraim la tasca que ha fet i que ens hagi lliurat informació, diu però, que les dades no són definitives perquè encara hi està treballant, d’entrada pot aportar que han estat comptabilizades 103 les persones que ens han deixat. Han estat agrupades segons professions amb el seguent resultat:
Metges 23
Auxiliars d’infermeria 13
ATS 8
Personal especialitzat 3
Administració 8
Capellans 2
Treballadora social 1
Manteniment 6
Subalterns 39
La darrera companya que ens ha deixat, ha estat Maite Gonzalez Borrella, auxiliar de clínica, aquest mes d’abril del 2023, i podem dir que potser ha estat la seva pèrdua la que ens ha motivat a fer aquesta breu crònica.
Hem considerat adjuntar en aquesta pàgina uns enllaços relacionats amb l’hospital
El Daró és un riu de Catalunya de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, Girona, a prop de Can Sitges[1] i del coll del Matxo Mort, al vessant occidental del puig d’Arques, dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Fins arribar al mar mediterrani, el seu recorregut és de 43 quilòmetre recollint les aigües d’una superfície de terreny d’uns 64 km2
Lloc del neixement del Daró a les Gavarres
D’allà on neix gira en direcció al nord – oest a fi de captar les aigües del sector de Montnegre i de Santa Pelaia, de la riera de Santa Àgata i el Ritort i d’altres petits torrents.
Es dirigeix en sentit est cap al Pla de Salelles, passant bastant a prop de Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles. Desprès de un breu recorregut rep per la dreta les aigües de la riera del Vilar i entra pel nord a la Bisbal d’Empordà tot travessant la vila.
Segueix cap al Castell d’Empordà i reculls les aigües del Rissec per l’esquerra i per la dreta les de la riera de Vulpellac, per introduir-se a la plana agrícola de la zona de Matajudaica i Ullastret, continua vers a Serra de Daró molt propera al riu Ter que el segueix durant un tram
És a Gualta al rec del molí on s’uneix amb el Ter per desprès bifurcar-se en un canal fet de formigó útil també per desviar l’accés de cabal i evitar possibles inundacions dels conreus. Passa pel pla de Fontanilles per arribar al mar , zona d’aiguamolls on hi ha la formació de les anomenades Basses d’en Coll.
Per tractar-se d’un riu mediterrani, el cabal del Daró és molt irregular a causa que sovint passa per llargs períodes de secada i quan baixa sovint ho fa amb força i llavors durant una temporada resta la llera amb basses d’aigua que són un oasis per molts animals i fins i tot hi alguns ànecs de coll verd hi han fet les seves cries i a zones properes a la vila de La Bisbal. [2] Com a fet curiòs es que hi qui diu que el Daró neix al taulat de can Sitges, desconeixem perquè es diu, que ho fa pensar que sigui aixì, s’ha d’esbrinar. Si obsevem el mapa allà on indica el neixement del Daró es un tram més avall de can Sitjar.
El Daró al pas per La Bisbal d'Empordà (RM)
Adjuntem un Pdf que parla d’uns ànecs que van neixer en un tram del Daró que pasa per La Bisbal, l’article va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 57 de l’any 2017 .els-anecs-coll-verd-orfes
Daró sí, Daró no.
A un altre article publicat també a la Revista del Baix Empordà (RBE) núm. 66, pàg.17 de l’any 2019 parlavem del Daró i entre altres coses es feia la proposta, tot que en no soc poc experta en temes de biodiversitat, que haurien de fer quelcom perquè el Daró preserves durant tot l’any alguns tolls d’aigua.
Expresat aquest punt de mira, al següent número de la (RBE) núm. 67, pàg.32, va sortir publicat un article d’Eudald Pujol Buxó , doctor en Biodiversitat i secretari de la Societat Catalana d’ Herpetologia, ciència que rep el seu nom deribat de la paraula grega ‘erpetó’ que fa referència a un animal que es rastreja, entre ells s’hi troben els amfibis com les granotes, salamandres, gripaus i de l’espècie rèptil inclouen les serps, tortugues , llangardaixos i d’altres animalons que poden variar segons la climatologia de cada país. D’aquí la herpetologia.
Pujol deia que encara que les bases i altres zones del curs d’aigua s’assequin al estiu, fet que ens pot semblar un problema, en realitat no ho és, degut que crea un hàbitat per les especies adaptades a la sequera que a més els permet competir amb les que no hi estant adaptades. Entre d’altres arguments conclou que és més adient no crear basses permanents perquè aquestes poden trencar l’equilibri entre el sec i el humit.
Vist l’article també hem pogut veure dues postures vers la natura diferents , el d’una profana ‘romàntica’ que l’agrada veure baixar el riu i escoltar el remor que fa i el d’un expert que coneix el cicle biològic dels animals que han estat adaptats a la sequera, quedem-nos doncs amb aquest darrer concepte de que el Darò i la naturalesa en general sabem el que fant, al contrari del que de ‘vegades pensem nosaltres.
Presentem un vídeo de tres minuts fet l’abril del 2014 anecs-daro-abril-2014-c-mitja i també un altre vídeo quan el Daró el dia 22 de gener de l’any 2020 baixava de ple com poques vegades. el-daro-2020-mitjana
Notes
[1] Són diversos els bisbalencs amb qui he parlat que diuen que el Daró neix al taulat de can Sitges, tot que no he sabut esbrinar el perquè d’aquest fenoment o d’aquesta dita popular.
