Un cap de setmana d’estiu, penso que era l’any 1993, va venir a casa a la Bisbal la Maria del Carme, una gran amiga de Terrassa que fèiem excursions plegades. El diumenge al matí varem decidir anar-nos a banyar, com alguna altra vegada haviem fet, a la zona de la platja de S’Alguer a Palamós.
A les nostres sortides ens agradava conèixer l’ indret i passejavem pels voltants, aquell dia vàrem seguir un tros més enllà de la platja de S’Alguer en direcció a la platja del Castell caminant entre les pedres d’arran de mar.
Al migdia vàrem decidim anar a dinar i enlloc de desfer el camí que havien fet vàrem pujar pel bosc per anar a confluir amb el camí dit de S’Alguer que continua fins a la platja del Castell, camí on prop de la Fosca hi teníem el cotxe aparcat.
Varem pujar bosc amunt fent diagonal perquè el terreny així ho demanava i de sobte ens trobem a sobre d’una gran catifa feta per la pinassa que desprenien els pins, cobertura que ocasionava que a cada pas que fèiem per pujar en relliscàvem dos avall, donant-se la casualitat que el terreny s’acabava amb un elevat desnivell.
En aquella situació vàrem viure uns moments d’autèntic pànic , estàvem atrapades a un lloc sense possibilitats de sortir-ne, no gosàvem moure’ns ni gairebé respirar perquè lliscar més vegades potser hagués estat la nostra fi. A més els pins més propers estaven a una distancia que no ens permetia poder-los agafar.
Sense que ens ho esperéssim escoltem una veu que ens diu:
– Quietes, no us mogueu. Vinc a buscar-vos.
Va arribar un senyor tot ell vestit de blanc, els pantalons i la camisa tenien un blanc lluminós mai vist abans. No puc dir com anava calçat ni com era la seva cara perquè ens duia agafades d’esquenes a ell.
Ens va donar una ma a cada una i ens va anar pujar fins a dalt del camí i quan vàrem aixecar el cos, caminàvem ajupides, veiem que el senyor havia desaparegut, sense que tinguessim temps a donar-li les mil gràcies que li pensavem donar.
Abstracció del que vol venir a significar el rescat
Entre nosaltres vàrem dir-nos:
Correm a veure si el podem atrapar, però des-seguida ens preguntavem : Cap on ha marxat, amunt o a vall ?
Quan vàrem reflexionar vers la situació que acabàvem de viure coincidíem en comentar que el més sorprenent havia estat el fet de veure que ell no relliscava caminant per sobre de la pinassa com ens succeïa a nosaltres i l’altre qüestió era que anés tant impecablement vestit de blanc, no ens lligava la seva presencia tan pulcre en un entorn de bosc i de platja.
Per atorgar al fet una cognotació de normalitat, vàrem dir-nos: Potser anava tan impecable perque havia d’assistir a una festa o unes noces però, també se’ns feia rar que anés a peu per un camí de terra i encara més que ens hagués vist a la distància on estavem del camí, essent que no feiem gens de soroll.
Comentar que sovint quan fèiem algun sopar d’ amics, explicàvem alguna de les aventures o anècdotes que ens passaven quan viatjavem a l’ estranger, alguna cosa curiosa i també còmica.
Aquest fet a diferència dels altres només el vàrem explicar una vegada i decidiem que per preservar la credibilitat personal que gaudiem, aquest fet no el tornariem a explicar per adonar-nos que les expresions facials dels nostres amics eren de dubte.
Per a nosaltresi desprès de reflexionar la secuencia d’esdeveniments vàrem considerar que el succeit ratllava a la paranormalitat, perquè el desenllaç d’aquella siuació estava allunyat de les lleis físiques que coneixem, restant només el record guardat dins els nostres cors.
Memoritzant de nou el fet, he considerat que ara podia esser el moment d’explicar aquella experiència, no perdem res si algú l’estranya i, a la vegada ens a servit per esmentar de nou a la Maria del Carme, una excepcional persona que va fer el traspàs a una altra realitat el dia 3 d’agost del 2007.
