La directora d’una escola em va demanar que anés a fer una xerrada a un grup de trenta o més nens i nenes d’entre set i vuit anys que estudiaven al seu centre.
La conferència s’emmarcava dins un programa pensat per donar a conèixer professions poc habituals exercides per dones. En el meu cas, havia de parlar de la meva experiència en el món de l’aviació, ja que havia obtingut el títol de pilot aeronàutic civil privat, tot i que la meva professió era la d’infermera dins l’àmbit de la salut primària i la promoció de la salut.
Per fer-ho més didàctic, vaig preparar unes cartolines amb esquemes d’un avió, els elements de comandament i el lèxic d’identificació dels avions (per exemple, EC-PV). A més, la professora va buscar un article meu a internet i el va projectar a la gran pantalla de l’aula.
Estava dreta davant dels alumnes explicant, i veia que, tot i que escoltaven, es movien molt: braços, cames, cos… De seguida vaig adonar-me que aquells nens no haurien d’estar allà. Em van venir unes intenses ganes d’endur-me’ls a la platja, que es banyessin, que es rebolquessin per la sorra. Sentia que aquell recinte tancat, i fins i tot el pati, amb algun arbre però de terra erm, els privava de llibertat.
Era conscient que aquella idea no era gaire lògica, però així ho sentia.
En un moment determinat, la professora, que era al fons de la classe, va sortir amb un nen agafat de la mà. El nen anava tot vestit de negre i era força obès. A una nena molt espavilada que tenia davant meu li vaig preguntar:
—Com és que la professora s’ha endut aquest nen?
Ella em va respondre:
—Perquè cantava. Sempre ho fa.
En aquell moment vaig recordar que jo també ho feia. Bé, cantar no exactament, només vocalitzava com si fes òpera. La diferència és que a mi la mestra mai m’havia fet sortir de classe, tot i que un dia em va dir que em faria escarmentar. (1)
Els nens em van fer diverses preguntes que tenien anotades en un paper, segurament preparades amb la professora. Mentre em movia pel recinte i contestava, no sé com va anar que els vaig dir que podia ser la seva àvia, i de seguida vaig preguntar:
—Quants de vosaltres teniu àvia?
Només van aixecar la mà tres o quatre. (2)
Quan van donar per acabada la xerrada, van venir tots corrents cap a mi i se’m van arrapar a la cintura, formant una rotllana de diverses fileres. Una nena em va dir:
—Ets molt guapa.
I un nen:
—Portes unes ulleres molt boniques.
Davant d’aquella situació tan inesperada i tendra, em vaig emocionar. L’únic que vaig poder fer va ser fer-los petons al cap a alguns d’ells.
Després d’aquesta mostra d’afecte, van sortir corrents cap al pati. De cop, i sense saber d’on venia, va aparèixer un nen resegat, ros i molt simpàtic. El seu gest, i el fet que estigués sol, em va transmetre alguna cosa molt emotiva.
Quan em vaig acomiadar de la directora i li vaig comentar el que havia passat, em va dir que era normal, que eren nens molt afectuosos. Potser sí. Però jo em vaig fer una composició mental: mentre els parlava d’aviació, el que realment m’influïa era veure aquells nens com retinguts. Ho comparava amb la meva pròpia infantesa, quan no volia anar a l’escola i m’escapava. Ara, ells ja no poden fer-ho.
Penso que el que va passar va ser una comprensió mútua: la meva afició per volar, per la llibertat, i les seves ganes de moviment, de joc i d’afecte. Potser aquest va ser el motiu que els va portar a abraçar-se’m a la cintura.
Pot semblar un fet banal, però per a mi va ser una experiència tan insòlita com gratificant. La recordaré… però, per si un dia se m’oblida, he decidit escriure-la. Mai se sap.
Notes:
(1) El dia de la festa de final de curs, quan tenia nou anys, es feia una cerimònia on professors i autoritats repartien diplomes i alguns alumnes recitaven poesies. La meva senyoreta va dir: Ara la Masana ens cantarà òpera. En sentir-ho, em vaig quedar immòbil i em negava a sortir a l’escenari. Van ser les meves companyes qui m’hi van empenyer. Davant de tothom vaig dir: Jo no sé cantar òpera, només sé fer… i vaig vocalitzar com ho feia el Gran Caruso, que a la meva mare li encantava escoltar per la ràdio. Contra tot pronòstic, vaig rebre forts aplaudiments només per aquella breu vibració de les meves cordes vocals.
(2) Quan vaig comentar a la directora que pocs nens havien aixecat la mà quan vaig preguntar si tenien àvia, em va respondre que sí que en tenien, però que de vegades no volien respondre.
