A l’andana de l’estació de Sant Celoni vaig preguntar a una noia l’horari del tren i em va dir que venia amb retard i també que ella havia d’ anar a la Universitat i arribaria tard. Finalment vingué el tren Regional i al entar vàrem pujar l’ esglaó que comunica amb un a plataforma on els seients estant situats els uns davant dels altres.
El tren anava ple i varem ocupar els dos únics seients lliures.
Al davant nostra hi anava una noia bastant prima que duia un nadó retingut al seu pit mitjançant un porta nadons i anava acompanyada per una altra noia de complexió més forta.
El nadó plorava, es veia que estava incomode amb les cames força separades i tenia la cara a tocar del coll de la mare. La criatura feia esforços tirant el cap i l’esquena cap enrere i movent braços i cames. Els seus plors s’escoltaven,penso, per tot el vagò.
La noia que anàva a la Universitat i jo estàven assegudes de costat i li vaig comentar:
– Aquesta criatureta em fa patir, s’ho està passant malament allà lligat. Qui sap el temps que fa que està en aquesta possició, l’ haurien de deslligar.
– Va respondre: Es veu ben clar que pateix, pobrissó.
Potser vàrem sentir el comentari que haviem fet i la mare va alliberar-lo del estri subjectador. El nen d’immediat deixà de plorar i s’agafà a la seva mare. TLes persones que estàvem en aquest compartiment, penso que vàrem respirar alleugerits per no escoltar els plors d’aquella criatureta.
Passat un temps la noia que anàva amb la mare, s’aixecà i es posà l’arnés, semblava que era per no dur-lo a la ma però, no, era per possar-hi de nou el nen a dins, era estrany perquè el nen estava tranquil. Quan la criatura es veiè altra vegada immobilitzada tornà a plorar i aquesta vegada amb més volum que abans.
Feia contorcions del amb el seu cos donant senyals que volia sortir de les eslingas de poliester o d’altre material sintétic que el lligaven al cos d’aquella noia, llavors ella veiem que marxa junt amb la criatura on cap no sabem, potser al WC.
Passat un temps la noia i el nen va tornar allà on estava, suposem la mare, i el duia amb el cap i cara tapat amb una roba, ja no plorava i se’l veia immòbil amb les cames laxes i mig penjant.
Amb la noia universitària que estàvem diàlogant de coses acadèmiques li vaig dir :
– L’han drogat, no és normal com està aquest nen.
La noia va restar un moment pensantiva, potser per assimilar les meves contundents paraules .
Vaig continuar dient-li:
-Soc infermera i veien com a vingut el nen tapat de cap i cara, dormit i amb aquesta laxitud de cames, tot plegat no es gens normal.
Durant el trajecte amb tren, no hi va haver nen, en dues ocasions la noia va aixecar la roba que li cobria el cap, varem suposar que era per mirar si respirava.
En aquesta situació, el risc d’asfíxia podia existir, motiu pel que vaig observar la meva passivitat amb no actuar, fer res per aqell desvalgt infant però, per altra banda dir quelcom a aquells noies i en públic, pensava que seria posar-me allà on no em demanaven,perquè tothom te la seva pròpia idiosicràcia de vida.
Sí que per bé als nadons candidats a usar arnesses, esllingas o algun tipus de bandoles, en podríem fer quelcom, com per exemple regular-ne la seva fabricació i manual d’instruccions incidint amb el tipus de materials usats, temps d’estada a dins l’arnés, grau de compressió amb el cos del portador, edat de la criatura i valorar l’angle del camp visual que li permet, doncs si bé aquests elements poden esser puntualment d’utilitat, també segons vàrem veure, es poden convertir-se amb estris causants de sofriment infantil i com a fre del seu desenvolupament psicomotriu.
Som conscients que socialment perdem lligams familiars que ens ocasions poden ser un puntal per la la mare que treballa i també cada vegada més necessitem tenr les mans lliures, sovint per atendre el mòbil, però el qui sigui responsable d’un nadó és a ell a qui l’hauria de donar la preferencia d’atenció.
El fet de viatjar amb tren és moment que no estem per altres obligacions, per tant si ho fem amb un nadó hauria de esser un bon espai de temps per gaudir tant la mera com el fill del mútuo contacte corporal i afectiu i tot per bé també de la humanitat del futur.
