Després de fer diverses investigacions vaig saber que el meu avi matern era natural de Le Gard, a França. La meva mare ja tenia prop de vuitanta anys i vaig voler acompanyar-la a visitar uns familiars que havia localitzat, així com el poble del seu pare i el territori. Amb aquests parents ja ens coneixíem, perquè havien vingut a veure’m a Girona.
Ara seria llarg d’explicar tot aquell episodi familiar tan enriquidor, però voldria compartir-ne una anècdota.
El dia que vam passar la nit a casa de la Muriel —els parents de França— va succeir un fet insòlit que ni ella ni jo sabíem com interpretar. La Muriel, sorpresa, em va dir:
—Rosa, la teva mare i l’àvia fa una hora que estan conversant a l’habitació… no sé pas de què deuen parlar!
Quan la mare es va llevar, em va dir mig impressionada:
—Era encara de matinada quan ha vingut la iaia a la meva habitació amb un gran vol ple de cafè sol. A aquelles hores del matí! Però feia una olor molt bona. Ha anat a buscar-ne un altre per a ella i s’ha quedat asseguda prop del llit.
—Sí, això m’ha comentat la Muriel, que feia gairebé una hora que estàveu conversant… Però, mare, vostè no sap el francès! —li vaig dir.
—Ja ho sé, que no en sé —va respondre amb naturalitat—, però ella tampoc sap el català.
—I doncs, de què parlàveu?
—De coses de la vida… de tantes que n’havíem viscut.
El tema va quedar aquí. No li vaig voler preguntar res més. Elles s’havien entès d’una altra manera; si no, la conversa no hauria estat tan llarga. La mare n’estava contenta, d’aquell intercanvi.
He recordat aquell moment perquè la Muriel m’ha comunicat la defunció del seu marit, en Janick, i de seguida m’ha vingut al pensament aquella visita tan agradable que vam fer la mare i jo.
“Potser algunes converses no necessiten paraules, només un vol de cafè i dues ànimes que es reconeixen.”
