Hi ha una paraula poc utilitzada: sabotatge.
Ha estat una sort que m’hagi vingut al cap just quan la necessitava.
Em trobava submergida en la confusió, incapaç d’entendre res d’un projecte que tenia entre mans: la major part de la informació m’arribava tergiversada, no encaixava amb les altres fonts registrades, i les decisions que es donaven per bones resultaven errònies.
Vaig arribar a dubtar de mi mateixa, fins i tot en un tema que coneixia bé.
He escrit això per —curiosament— reivindicar la paraula sabotatge, sempre que sigui clarament aplicable al fet.
Perquè si ens enganyem, hi sortirem perdent.
Quan descobreixes que, en algun afer, hi ha hagut quelcom d’encobert, subtilment dissimulat i disfressat de bondadós —allò que popularment en diem una mà negra que frena el projecte— i et fas la pregunta:
“Pot ser això un sabotatge?” has donat en el clau.
Amb aquesta pregunta —pot ser això un sabotatge?— s’obre una escletxa de llum.
Perquè en el moment que identifiques el que és fals, disfressat o manipulat, el seu poder es desfà.
Llavors pots mirar el fet de cara, de front a front, i comprendre allò que abans et desconcertava.
