Parlant amb un escriptor bisbalenc, em va comentar que tenia els noms d’alguns escarcellers de l’antiga presó del Castell de la Bisbal. No va dir qui s’encarregava dels presos temporals que, més tard, eren traslladats al Dipòsit Municipal, però aquell comentari em va fer pensar i recordar un fet.
El Dipòsit era una casa de dues plantes situada al carrer del Call. Allà s’hi retenien provisionalment algunes persones abans de ser traslladades, si calia, a Girona.
Vaig recordar que, cap als anys 1991 o 1992, mentre feia la consulta d’infermeria al Consultori Municipal de Torre Maria, al carrer de l’Aigüeta (carretera C-16), el metge em va demanar si podia anar a veure un pres i informar-lo de com l’havia trobat.
Mentre anava cap al Dipòsit, per aquell carrer del Call tan estret i fosc, m’imaginava que hi trobaria algú desnodrit i descuidat. Però va ser tot el contrari: es tractava d’una persona vestida amb normalitat i amb uns quants quilos de més.
En veure’l, no vaig poder evitar preguntar-li:
—Com és que és vostè aquí?
Va començar amb un repertori de paraules malsonants, on no hi faltaven ni sants ni familiars d’una persona amb qui havia tingut un enfrontament. Després va afegir:
—Feia temps que l’avisava, però aquesta vegada s’ha passat: ha estat la gota que ha fet vessar el got.
Era un pagès a qui un veí de terres li havia fet una de grossa.
Estava acalorat, amb la cara vermella i molt nerviós. Era evident que havia patit una forta descàrrega d’adrenalina.
Li vaig dir:
—Heu de mirar de tranquil·litzar-vos una mica. No és bo estar així.
—Com vols que em tranquil·litzi si aquest —referint-se al veí— és una persona nascuda al revés i, a sobre, se’n surt!
—Fem una cosa: li miraré el pols i la tensió arterial. Faci tres respiracions profundes.
Després de les comprovacions, li vaig dir:
—Té el pols rítmic, però una mica accelerat, i la pressió alta. És normal amb el disgust que porta.
—I tant que ho dic jo! Aquest home em vol matar! —va respondre.
—Per això mateix no s’ho agafi tant a pit. Primer és la seva salut.
—Serà desgraciat… i poca vergonya! —va continuar.
—Ara tornaré a la consulta i explicaré al metge com l’he vist. Segur que li receptarà alguna cosa.
—A veure si ho arreglem i em treuen d’aquí dins…
Aquella visita va ser fora de l’habitual i em va fer veure com de fàcil pot ser, si no saps temperar-te, trobar-te entre quatre reixes.
No cal ser un delinqüent;
de vegades, només cal perdre els nervis.
