L’any 1975 vaig decidir deixar de passar fred amb la Vespa 125 i comprar-me un cotxe, un Seat 127. Decidida, em vaig dirigir al concessionari del carrer de la Rasa de Terrassa amb l’objectiu de comprar-lo.
Sense necessitat que m’expliquessin res de mecànica, vaig dir a l’encarregada que venia a comprar el Seat blanc que tenien a l’aparador.
—Què donarà d’entrada?
—15.000 pessetes —li vaig dir.
—Està casada?
—No.
—Disposa d’alguna propietat?
—No, només d’una Vespa.
—Doncs ja ens sap greu, però no li puc vendre el cotxe, a no ser que les lletres estiguin avalades per algú.
Vaig marxar força decebuda i, en arribar a casa, ho vaig comentar. El meu germà Francesc, disset anys més gran que jo, sense dubtar-ho gens, em va dir:
—Si creus que podràs pagar les mensualitats, no et preocupis, te les avalo.
Aquell gest tan espontani, d’un germà que m’estimava i m’ho tornava a demostrar, em va arribar al cor, i sempre n’he estat agraïda.
Passats uns mesos, un diumenge, amb la meva mare vam anar cap a Manresa i, en arribar a la cruïlla de Sant Vicenç de Castellet, ens vam desviar cap al Pont de Vilomara, on vam veure un gran cartell que deia “Venda de parcel·les” a Marquet Paradís. Ens vam dirigir a l’oficina, una caseta de fusta.
El venedor ens va explicar que les parcel·les eren de 400 m² i que es podien pagar amb una entrada petita i 24 mensualitats de 3.134 pessetes, amb un preu total de 75.216 pessetes.
Vaig fer uns càlculs ràpids: amb els meus ingressos i fent més guàrdies d’infermeria a la Mútua, podia assumir la compra.
El venedor em va ensenyar una parcel·la arran de camí que em va agradar, i vam començar les gestions.
La meva mare, però, va reflexionar en veu alta:
—Rosa, vols dir que això de comprar un terreny tan a la lleugera no ho hauries de comentar abans amb el Cisco?
El venedor va preguntar:
—Qui és el Cisco?
—El meu germà. Però no cal fer res, tirem endavant.
L’endemà vaig explicar a les companyes de la Mútua que havia comprat una parcel·la. La notícia va córrer com un llamp.
—Rosa, què diuen, que t’has comprat una parcel·la?
—Sí, però l’he de pagar en dos anys —els deia.
No vaig trigar gens a ser titllada de capitalista, de terratinent —mai més ben dit—, en una Terrassa on moltes famílies nouvingudes amb prou feines podien pagar un pis de 60 m².
Algunes de nosaltres fèiem treball voluntari al barri de Can Anglada, donant assistència sanitària. En aquell moment, el posicionament anticapitalista era ben viu entre la classe treballadora. Es feien actes culturals i activitats sovint impulsades pel mossèn Daura, a les acaballes de la dictadura.
Eren temps en què, després de llegir un manifest a la font de les Canyes, apareixien les furgonetes dels grisos i calia córrer cames ajudeu-me. Alguns dels detinguts per la policia, amb l’arribada de la democràcia, acabarien exercint la política.
Existia la JOC (Joventuts Obreres Catòliques), amb la qual havia tingut relació, com també la JIC (Joventuts Independents Catòliques), formada majoritàriament per estudiants.
Però tornant al tema: d’una treballadora proletària vaig passar, de cop, a ser considerada capitalista. Quatre companyes, encuriosides, em van proposar anar a veure el terreny.
Ens vam encabir dins el cotxe i, en arribar a Marquet Paradís, no trobava la parcel·la. Rient, em deien:
—No ens diguis que no saps on la tens!
Les rialles anaven en augment. Una va haver de baixar del cotxe. Jo també reia, contagiada, però alhora començava a preocupar-me: el terreny havia desaparegut.
De sobte ho vaig veure clar:
—Era aquí.
—Com que “era aquí”? Si això és un carrer de terra!
Vam decidir anar a la caseta d’informació. El venedor, remenant papers, va dir:
—Ja sé què ha passat: han obert un carrer que agafa de ple la seva parcel·la.
Ens hi va acompanyar. Era cert: la finca havia quedat partida per la meitat, i només s’hi podia pujar amb una escala llarga.
—Ara què fem? —li vaig preguntar—. Jo volia posar-me al mig i dir: aquesta terra és meva.
Aquella sortida va ser una de les més enriolades que he viscut.
L’endemà, a la Mútua, la dita era:
—La Rosa s’ha comprat un terreny on per pujar-hi s’ha de fer escalada.
Si a la primera parcel·la s’hi havia de pujar amb grampons, a la segona que em van proposar calia un cotxe amb reductora: era a l’últim carrer de la muntanya. El venedor en destacava la magnífica vista, amb les muntanyes de Montserrat al fons.
Les vegades que he passat dificultats econòmiques, he posat el terreny a la venda, però mai no n’ha sortit cap comprador. La canalització de l’aigua i el manteniment del bosc són, comparativament, més cars que la terra mateixa.
I tot, per tenir alguna cosa que m’avalés quan volia autonomia financera.
Una de tantes aventures de la vida.
Treballs de neteja del bosc, març de 2026
