De vegades, sigui per la calor, per un petit ensurt o per una situació de poca entesa amb algú, sense adonar-te’n notes que dins teu s’ha alliberat alguna substància fisiològica allunyada del benestar. El cos reacciona abans que la raó, i aquell malestar queda durant una estona fent-se present.
Davant d’aquesta situació, vaig experimentar un sentiment semblant al dol, a una pèrdua. Però la diferència era que es tractava d’un dol buscat: era jo mateixa qui decidia apartar-me d’una relació o d’una situació que intuïa que no em faria bé. No era una fugida, sinó una manera de preservar una certa serenor.
Encara sota els efectes de l’ensurt vaig fer un esborrany, només amb la intenció d’expulsar aquella sensació indesitjada. Els traços eren lletjos, desordenats, gairebé violents. Tanmateix, no els vaig llençar. D’alguna manera entenien millor que jo el que m’estava passant, i els vaig deixar damunt la taula.
L’endemà vaig decidir donar-los una nova oportunitat. Amb els mitjans mecànics de què disposem avui dia vaig transformar aquell esborrany i, amb sorpresa, vaig descobrir una altra imatge.
Aquell sentiment de dol voluntari que m’acompanyava s’havia convertit en un dibuix abstracte on cadascú pot veure-hi coses diferents. Jo hi veig moviment, renaixement, energia i fins i tot una certa esperança. Allò que havia nascut d’un instant desagradable ja no parlava del malestar, sinó de la capacitat de transformar-lo.
Potser no totes les coses passen per algun motiu, però sí que de vegades som nosaltres qui sabem donar-los un sentit.
Amb els anys he après que les emocions també necessiten el seu temps. Algunes no es resolen lluitant-hi en contra, sinó deixant-les reposar. L’endemà, sovint, allò que semblava només un garbuix de traços es converteix en una imatge que explica alguna cosa.
