Després de treballar com a infermera interina del cos d’Assistència Pública Domiciliària (APD) en diverses poblacions de les comarques gironines, el dia 12 d’agost de 1991 m’incorporava a la Bisbal per cobrir la plaça que deixava vacant, per jubilació, Moisès .Ramírez, practicant titular de la vila.
Vaig exercir d’infermera quan el dispensari municipal estava ubicat a Torre Maria una casa indiana que va passar a mans de l’Ajuntament (1) Hi passava visita també el doctor Anselmo Varela, titular igualment del cos d’APD, amb qui feia les revisions i vacunacions escolars. També hi visitaven altres metges, la llevadora Rosa Güell i, juntament amb les infermeres Josefina Martell i Montse Barris, realitzàvem les extraccions sanguínies.
Tant el metge com la infermera del cos d’APD havien d’estar localitzables les vint-i-quatre hores del dia per atendre les urgències que es poguessin generar al municipi i als pobles adherits al partit sanitari de la Bisbal. (2) Cal tenir present que es tractava d’una època en què encara no existia la telefonia mòbil.
Les urgències podien ser de caràcter mèdic, com ara còlics nefrítics o hepàtics, infeccions, neuràlgies de diversa naturalesa, al·lèrgies o intoxicacions, però també derivades d’accidents: distensions musculars, fractures, contusions, cremades i, sovint, petites ferides.
Una vegada atès el pacient, la infermera era qui tenia cura de l’instrumental. El rentàvem amb un raspall i el submergíem en una solució alcohòlica, ja que era el procediment habitual en aquell moment.
En una població com la Bisbal, que aleshores comptava segons Idescat amb 7.829 habitants, només a la vila de la Bisbal, de vegades l’instrumental estava poc temps submergit en alcohol per garantir una òptima desinfecció. Per aquest motiu vaig proposar al regidor de Sanitat la compra d’un autoclau per esterilitzar l’instrumental.
No va rebutjar la proposta, però de seguida es va plantejar la qüestió d’on instal·lar-lo. Tots els espais del dispensari estaven ocupats i, a més, l’aparell generava vapor. La solució la vam trobar a la part superior de la torre, en un petit recinte desocupat i amb finestres als quatre costats.
L’Ajuntament va haver de fer una instal·lació d’aigua i adaptar el cablejat elèctric a la major potència que requerien tant l’autoclau com l’aparell de segellar les bosses de plàstic de l’instrumental i de les gases. Feia goig veure aquell equipament, que permetia disposar de material quirúrgic esterilitzat amb totes les garanties.
Arran d’un concurs de trasllat d’infermeres d’APD, el dia 9 de setembre de 1993 vaig deixar d’exercir a la Bisbal per incorporar-me al municipi de Pals, on vaig treballar fins a la meva jubilació, l’any 2009.
Poc després es col·locava la primera pedra del que havia de ser el Centre d’Atenció Primària de la Bisbal a uns terrenys del jardí de la mateixa finca, va ser posat en funcionament l’any 1994.
Alguna vegada he pensat què se’n devia fer d’aquell equipament instal·lat a la torre. Potser va quedar obsolet amb l’arribada dels nous serveis sanitaris, o potser va continuar prestant servei durant uns anys més. Sigui com sigui, em queda la satisfacció d’haver contribuït modestament a millorar les condicions d’atenció als pacients d’aquell temps.
Aquella petita unitat d’esterilització ha deixat pas amb els anys a sistemes molt més complexos i tecnificats, adaptats a les necessitats de la sanitat actual.
Dades documentals
(1) En aquest habitatge unifamiliar noucentista de Torre Maria va ser edificada pel mestre d’obres Joan Rasós Cases (1888-1970) a petició del seu propietari cubà Ángel Pérez de Saracho Valdés i la seva muller Maria Mascarós, posant-li el seu nom. L’any 1924 en Ángel era viudo i vivien amb ell deu persones. Rosa M. Masana. Tres cases indianes de la Bisbal: can Boy, cals Americans i Torre Maria. Revista baix Empordà núm.85, setembre 2024.
(2) El Centre d’Atenció Primària de la Bisbal Dra. Casaponsa atent a una població geogràficament de 240 km2 que inclou els municipis de Corçà, Cruïlles, Foixà, Fonteta, Monells, Palau-Sator, Parlavà, Peratallada, Rupià, Sant Sadurní de l’Heura, Ultramort, Ullastret i Vulpellac, amb una població de 16.557 habitants sense comptar els estiuejants. ës possible que s’hagi modificat la distribució de municipis. Font: https://www.ssibe.cat/nosaltres/historia/
(3) Imatge obtinguda del llibre de Rosa M. Masana. Llevadores i infermeres gironine, volumI- El baix Emporda, 2014, pàg.45.La original està a un disc dur que no puc obrir.
