Un record d’infància
Vaig viure la infància en una època en què les vacunes infantils encara no s’havien generalitzat com avui. Les primeres que vaig rebre van ser les de la poliomielitis i la verola. No em van vacunar contra altres malalties, com la diftèria i el tètanus, i tampoc no vaig rebre la vacuna triple vírica, que protegeix contra el xarampió, la rubèola i la parotiditis. Aquestes tres darreres malalties, però, sí que les vaig passar.
Del xarampió recordo que el meu pare va tapar la llum de l’habitació amb un drap vermell, perquè deia que així em protegia la vista. La mare treballava en una fàbrica tèxtil i hi entrava molt d’hora; penso que en sortia cap a la una del migdia. Habitualment em portava a casa de la mainadera Antònia, a qui estimava molt, però quan estava malalta em quedava sola a casa fins que la mare tornava de treballar. Recordo que em sentia desemparada.
També recordo una sensació de solitud. La mare treballava en una fàbrica tèxtil i hi entrava molt d’hora; penso que en sortia cap a la una del migdia. Aquells dies, la mainadera Antònia, a qui estimava molt, no em podia portar a casa. Em sentia desemparada.
Amb els anys, vaig conèixer millor aquesta malaltia, tant des del punt de vista científic com a partir de la meva pròpia experiència. El xarampió és una malaltia infecciosa causada per un virus, que pot provocar malestar general, mucositat, febre, envermelliment dels ulls i una erupció cutània que s’estén pel cos.
Per prevenir el xarampió, la rubèola i la parotiditis, es va desenvolupar la vacuna triple vírica. Actualment, la vacunació forma part dels programes de salut pública, amb pautes que poden variar segons el calendari sanitari de cada lloc.
Una entrevista que em va fer pensar
Avui, l’atzar m’ha dut a veure un vídeo en què entrevistaven el biòleg i viròleg Stefan Lanka. En l’entrevista, el científic afirmava estar convençut que el virus del xarampió no existeix i proposava una explicació alternativa: segons ell, la malaltia seria una reacció de l’organisme davant d’una contaminació externa provocada per productes derivats del petroli que contindrien toxines.
Segons aquesta interpretació, el cos intentaria expulsar aquestes substàncies a través de la pell, cosa que provocaria la inflamació cutània, i també a través dels ronyons, fet que, segons ell, es podria demostrar mitjançant una analítica. Quan li preguntaven com explicava que la malaltia fos contagiosa, responia que les persones afectades podien haver begut la mateixa aigua o haver estat exposades a les mateixes toxines.
Aquestes afirmacions em van cridar l’atenció. Cal dir, però, que la interpretació de Lanka no coincideix amb el coneixement científic establert: l’existència del virus del xarampió està àmpliament demostrada i no hi ha evidències que permetin atribuir aquesta malaltia a una intoxicació per productes derivats del petroli.
Malgrat això, l’entrevista em va fer recordar una experiència de la meva infància que tenia gairebé oblidada.
La reflexió: el DDT i la pinta espessa
En escoltar aquella explicació, em vaig preguntar què m’havia pogut provocar el xarampió i, més endavant, la rubèola, dues malalties que recordo haver passat i que poden ocasionar erupcions cutànies.
La sorpresa me la vaig endur quan vaig pensar en el producte Cruz Verde. Quan veia la mare disposada a fer-lo servir sobre meu, corria a amagar-me. Aquell producte anava associat a una pinta espessa amb la qual s’aconseguia eliminar els polls del cap. De petita, doncs, vaig rebre algunes ruixades als cabells amb aquell insecticida, el DDT de la marca Cruz Verde, que es despatxava a la drogueria Armengol de Terrassa. També hi havia qui feia servir petroli per tractar els polls.
Aquella coincidència em va despertar la curiositat i em va portar a investigar què era el producte que ens aplicaven als cabells.
El DDT és l’acrònim de diclorodifeniltricloroetà, un insecticida sintetitzat per primera vegada el 1874 pel químic austríac Othmar Zeidler. Molts anys després, el químic suís Paul Hermann Müller en va descobrir l’eficàcia insecticida, un treball pel qual va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina l’any 1948.
El DDT es va utilitzar àmpliament per combatre insectes transmissors de malalties i plagues agrícoles. El seu baix cost i la seva eficàcia van afavorir-ne la difusió. És un compost molt persistent en el medi ambient i tendeix a acumular-se en els teixits grassos dels éssers vius.
La biòloga i escriptora Rachel Carson va exposar els perills ambientals dels pesticides, especialment del DDT, en el seu conegut llibre Primavera silenciosa, publicat el 1962. Hi advertia de les conseqüències que l’ús indiscriminat d’aquests productes podia tenir sobre els ocells i altres éssers vius. Als Estats Units, l’Agència de Protecció Ambiental va prohibir-ne la major part dels usos agrícoles el 1972.
Un resum de l’estudi de Sílvia Pérez sobre l’ús del DDT a Espanya durant el franquisme assenyala que la seva aplicació va estar condicionada per factors polítics, econòmics i socials. El producte va arribar a ser considerat una solució gairebé miraculosa per millorar la salut pública i augmentar la productivitat agrícola. Més endavant, es van fer evidents els efectes persistents i indesitjables que podia tenir sobre els éssers vius.
Per la seva banda, Carlos Pradera, al seu espai El desinsectador y desratizador, recull informació sobre la producció de DDT a Espanya. Entre les dades que aporta, cita una notícia publicada a La Vanguardia el 15 d’abril de 1947, que informava de l’existència de quatre companyies espanyoles que el fabricaven. Entre elles hi havia una empresa de Badalona que comercialitzava el producte amb la marca Cruz Verde, així com la Indústria Química Moderna de Sant Adrià del Besòs.
Així, aquell nom comercial que jo associava a les corredisses per evitar la pinta espessa tenia al darrere tota una història industrial, sanitària i ambiental.
El prospecte d’una vacuna: la triple vírica
Enmig d’aquestes indagacions, també he volgut consultar el prospecte d’una vacuna contra el xarampió, la rubèola i la parotiditis. He trobat el de la vacuna Priorix, disponible al web de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris.
Segons el prospecte, la vacuna conté virus vius atenuats de les tres malalties. Són virus debilitats, preparats a partir de soques específiques: els del xarampió i la parotiditis s’obtenen en cultius de cèl·lules d’embrió de pollastre, mentre que el de la rubèola es produeix en cèl·lules diploides humanes.
El preparat conté, a més, altres components, com ara aminoàcids —entre els quals hi ha la fenilalanina i la prolina—, lactosa anhidra, mannitol, sorbitol i el medi de cultiu 199, que inclou altres substàncies en quantitats determinades. El dissolvent és aigua per a preparacions injectables.
La consulta del prospecte m’ha permès conèixer millor la composició d’aquesta vacuna, que té com a finalitat estimular les defenses de l’organisme davant dels virus responsables de les tres malalties.
Una intuïció infantil?
Ara, quan recordo les corredisses que feia de petita per evitar el DDT i la pinta espessa, em fa gràcia pensar que potser ja intuïa que allò que em posaven als cabells no devia ser gaire bo.
És una associació que m’ha vingut al cap molts anys després, arran d’una entrevista que m’ha despertat la curiositat i m’ha portat a consultar documents que desconeixia. No puc afirmar que aquell contacte amb el DDT tingués cap relació amb les malalties que vaig passar; no hi ha proves que ho demostrin.
Però sí que he pogut descobrir que aquell producte que formava part de la vida quotidiana de moltes famílies tenia una història complexa i que, amb el temps, se’n van conèixer riscos que aleshores no eren tan presents en la consciència de la població.
De vegades, un record aparentment insignificant ens obre la porta a una recerca inesperada. I potser aquesta és la part més interessant de la batalleta: comprovar com una experiència de la infància, conservada a la memòria durant dècades, pot despertar noves preguntes i ganes de saber.
Dades documentals i fonts de consulta
- Diclorodifeniltricloroetà (DDT): Viquipèdia.
- Sílvia Pérez: resum de la seva recerca sobre l’ús del DDT a Espanya durant el franquisme. Document PDF de la Universitat de València.
- Carlos Pradera: El desinsectador y desratizador, article sobre la producció de DDT a Espanya. Consulta en línia.
- Stefan Lanka: entrevista publicada per Alejandro Delgado a Acció Humanista Revolucionària (AHR), consultada l’11 d’octubre de 2026. Vídeo a Facebook. Es tracta d’una font de les afirmacions del científic, no d’una validació científica de les seves conclusions.
- Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS): prospecte de Priorix, vacuna contra el xarampió, la parotiditis i la rubèola. Consulta del prospecte.
