Encara no havia escrit res sobre temes d’intimitat, i tampoc no ho faré ara, però sí que explicaré algunes situacions en què el sexe podia ser el tema central.
Quan estudiava l’especialitat de Psiquiatria a la càtedra del doctor Obiols, a l’Hospital Clínic de Barcelona —uns estudis que avui anomenem de Salut Mental—, una de les assignatures incloïa qüestions relacionades amb la sexualitat. Dos dels professors havien preparat una ponència per presentar-la en unes jornades sobre sexualitat que se celebraven al País Basc. El tema em va interessar i m’hi vaig inscriure.
Cap dels companys ni de les companyes del curs no s’hi va apuntar. Jo em vaig allotjar en un hotel per poder assistir a la primera jornada l’endemà. Ben aviat vaig fer amistat amb un grup de quatre assistents que, quan van saber que m’allotjava en un hotel, van insistir que anés al seu pis d’estudiants, on tenien lloc. M’hi vaig quedar els dos dies següents.
El certificat que he recuperat acredita la meva participació en la I Semana de Estudios Sexológicos de Euskadi, celebrada a Vitòria del 9 al 14 d’abril de 1979, amb cinquanta hores de treball efectiu. Els assistents estàvem molt motivats per escoltar els experts en aquesta matèria. Els ponents barcelonins van entusiasmar el públic, del qual formàvem part unes dues-centes persones. Hi va contribuir un audiovisual fet amb dibuixos en què dues granotes protagonitzaven un llarg i divertit ritual sexual. La granota mascle tenia art i poca pressa, una escena que venia a suggerir que la frigidesa femenina no existia.
Estava asseguda a la sala amb els companys del grup quan una noia va dir:
—¿Habéis visto aquellos dos jóvenes que están apoyados en la pared? ¡Qué guapos son!
—Sí —vam respondre—, parecen modelos.
A la ponència següent, aquells dos nois van pujar a l’escenari i es van presentar:
—Somos homosexuales.
Tot seguit, van desenvolupar el tema.
Vam quedar sorpresos davant d’una presentació tan directa, com mai no n’havia sentit cap en una sala de conferències. El tema va anar despertant cada vegada més interès, però potser també desconcert. L’endemà, un diari va publicar informació sobre les jornades. Ens van dir que la notícia havia impactat una bona part dels lectors.
Em vaig sentir una mica com si em trobés en un ambient mig clandestí i, potser també, progressista, en uns moments en què la dictadura feia fí.
Les nits que vaig passar amb aquella colla al pis d’estudiants van ser divertides. Després d’anar a fer el toc en algun bar, continuàvem la vetllada amb un cigarret i no paràvem de conversar i de comunicar-nos amb força obertura. Hi havia marge perquè cadascú fes el que volgués.
Quan tornava cap a Terrassa, em vaig adormir al tren i aquest va arribar a la seva última parada, a Granollers. Com que no hi havia cap altre mitjà de transport, vaig fer autoestop. El conductor, un senyor d’uns cinquanta anys, es va oferir a acompanyar-me fins a la porta de casa. Potser ho va fer perquè havíem mantingut una conversa interessant. Ell mateix va mostrar interès a reprendre el diàleg i em va donar una targeta de la seva empresa perquè el truqués. Em vaig oblidar del tema, però no de la seva amabilitat.
Un company de feina que ocupava un càrrec de responsabilitat sempre m’havia mostrat simpatia. Quan va saber que havia assistit a unes jornades de sexologia, potser es va imaginar que jo era una dona molt llançada. Tot i tenir una vida estable, en una ocasió em va sorprendre. Per primera vegada vaig adonar-me que tenir determinats coneixements també podia resultar atractiu.
Més endavant, a l’escola d’infermeria, vam incloure assignatures optatives, ja que els estudis d’ATS estaven a punt de transformar-se en els de diplomat universitari en Infermeria. L’estadística era important, com també l’antropologia, el procés d’atenció d’infermeria (PAI) i la sexologia.
Per impartir aquesta darrera assignatura, vaig anar a veure una psicòloga d’un institut de Barcelona. Es va avenir a venir un dia a la setmana, però abans em va plantejar una pregunta sobre què faria davant d’un malalt en una situació determinada. La resposta no va ser gens fàcil, però segurament la va donar per bona. Potser volia comprovar si, com a directora tècnica i responsable de la seva contractació, era prou oberta per permetre-li tractar amb llibertat els temes que volia explicar a classe.
Un dia, quan ja treballava a Pals i fèiem les sessions clíniques i les guàrdies al Centre d’Assistència Primària de Palafrugell (CAP), no sé ben bé com va anar, però dues metgesses i tres infermeres vam acabar passant una tarda a casa d’una senyora que vivia en una torre. Ens hi havia convidat per fer-nos una xerrada sobre joguines sexuals. Les venia i disposava d’un catàleg molt extens; era una cosa semblant a la venda de tàpers a domicili.
Després de les explicacions pertinents i de l’àpat que ens havia preparat, semblava evident que no podíem marxar sense comprar res. Al final, cadascuna ens vam quedar dos o tres accessoris per incrementar el plaer.
La sorpresa va ser comprovar que la comanda s’havia deixat a la recepció del CAP. El personal administratiu, el director i altres companys no van saber què havíem comprat, però sí qui ho havia fet.
En aquella ocasió no em va passar res fora del normal, llevat que una amiga que viu en una torre a prop de la venedora em va fer un comentari sobre la meva assistència a aquella trobada.
Són temps passats i ben passats.
