Avui toquem un tema força complicat i, alhora, força senzill, encara que potser ens costa assimilar-lo, o potser no ho fem per comoditat.
Durant els estudis d’infermeria vaig estudiar alguns aspectes de psicologia, a més de cursar una especialitat dins d’aquest camp. També he llegit alguns llibres sobre el tema, tot i que no em considero una experta. Un dels que em va interessar va ser La conciencia sin fronteras, de Ken Wilber, publicat per l’Editorial Kairós el gener de 1985.
El títol ens convida a pensar en un fet important: en la nostra manera de percebre’ns hi ha una mena de demarcació entre allò de què som conscients i allò que roman en l’inconscient. En aquest àmbit menys accessible poden quedar continguts que ens costa acceptar, aspectes de nosaltres mateixos que no ens agraden o que preferim no veure. Els deixem a les fosques, com si així poguéssim evitar trobar-nos-hi cara a cara.
Succeeix, però, que aquests continguts —imatges, pensaments, sentiments i emocions— poden aflorar sense que ens n’adonem i influir en la manera com interpretem les persones i les situacions. Una de les formes en què això pot passar és mitjançant la projecció: atribuïm als altres aspectes que ens costa reconèixer en nosaltres mateixos.
Per exemple, una persona cordial i simpàtica pot trobar-se en una reunió de grup en què ningú no li dirigeix la paraula. Potser llavors pensa que els altres són uns antipàtics o uns antisocials. Però, si coneixem aquesta possibilitat de projectar en els altres allò que no reconeixem en nosaltres, podríem aturar-nos un moment i reflexionar: Potser jo també tinc, de vegades, ganes que no m’atabalin, que no em vinguin a parlar i que em deixin tranquil·la?
Això no vol dir necessàriament que la nostra primera impressió sigui equivocada, sinó que potser hi ha altres maneres d’interpretar el que ha passat. La reflexió ens permet considerar-les abans de jutjar els altres.
Aquesta dualitat la podem trobar en molts aspectes de la condició humana. Podem ser generosos i, de vegades, egoistes; valents i sentir por; tenir paciència en unes circumstàncies i perdre-la en unes altres; ser sociables i necessitar moments de solitud. També podem mostrar-nos segurs de nosaltres mateixos i, en determinades situacions, sentir-nos insegurs.
No sempre allò que tenim a l’inconscient es manifesta de manera contrària a com ens mostrem. Però potser, si ens observem una mica més, descobrirem que també tenim algunes de les característiques que de vegades critiquem en els altres.
Si hi pensem, és una idea relativament fàcil de comprendre. Però, si és tan fàcil d’entendre, per què ens costa tant tenir-ho present? Penso que sovint és perquè no ens ho han explicat, perquè no acostumem a examinar-nos amb aquesta mirada o perquè ens resulta més còmode veure en els altres allò que ens costa reconèixer en nosaltres mateixos. Són aspectes que, de vegades, hem de descobrir pel nostre compte.
I aquí és on apareix una pregunta més àmplia.
Si partim de la idea que l’univers té un equilibri extraordinari —fins al punt que, segons s’explica, una variació molt petita en determinades forces fonamentals podria fer que l’univers fos molt diferent i potser no permetés l’existència de vida com la coneixem—, com és que nosaltres, dins la nostra pròpia consciència, vivim tan sovint a partir de divisions i oposicions, en lloc de reconèixer-nos com una unitat?
Potser la qüestió no és eliminar les diferències que hi ha en nosaltres, sinó aprendre a reconèixer-les i integrar-les. Al capdavall, també diem que una persona té molta integritat. I aquesta paraula, integritat, ens suggereix precisament la idea d’algú que, sense deixar de tenir contradiccions, és capaç de reconèixer-les i mantenir una certa coherència amb si mateix.
Referència bibliogràfica
Wilber, Ken. La conciencia sin fronteras. Aproximaciones de Oriente y Occidente al crecimiento personal. Traducció de Marta I. Guastavino. Barcelona: Editorial Kairós, primera edició, gener de 1985. ISBN 84-7245-146-1.
