Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El departament de Cultura de la Bisbal d’Empordà l’any 1991 ens va invitar a la metgessa Maria Pons i Rosa M. Masana per anar a fer unes xerrades a les persones grans que es reunien a les tardes a la Llar de la Caixa, edifici que estava situat a sota de Les Voltes de la Bisbal. Varen tractar temes de salut en general i lliurar consells sobre els bons hàbits de salut.
Rajola amb Uròbor dissenyat per Rafael Masó i feta a la Coromina. Obsequi a Rosa M. Masana
Podem dir que seguint un model litogràfic, però en aquesta ocasión amb material ceràmic, la Coromina va fer una nova reproducció de 125 rajoles que de temàtica contenia un uròbor, animal que es mossega la cua formant un cercle amb el seu cos, sovint es representat per una serp, però en Masó la va disenyar en forma d’un animal mig lleó , significant així mateix la naturalesa cíclica de les coses, el retorn o la eternitat.
Personalment em va tocar la rajola on a la fitxa tècnica hi constava el número 55 d’una serie de 125 peces .
Degut que amb el pas dels temps les lletres s’han fet poc clares, hem procedit a transcriure una part de la esmentada fitxa
Nom: Rajola
Matèries primeres: argila, engalbes i vernissos
Tècnica: motlle de guix
Motius decoratius: animal que es mossega la cua. Segons Alexandre Cirici és un tema popular de caràcter internacional , com els temes de l’euga i el pollí, ambdós dins el mateix conjunt de ceràmiques de l’ “Athenea” (1913), avui desaparegut, que era una mena de sala d’actes culturals i de reunió del grup d’artistes noucentistes gironins.
Fitxa que acompanyava la rajola núm. 55/125
Aquests ceràmiques són l’únic testimoni material que resta d’aquests emblemàtic edifici.
Fou traslladat i col·locat a la sala d’exposicions de la Fontana d’Or de Girona que és la seva ubicació actual .
Autor: Peça elaborada en l’obrador dels germans Coromina durant els mesos de març i abril de l’any 1913 a partir d’un disseny realitzat per l’arquitecte noucentista gironí Rafel Masó.
He adjuntat un imatge mig pintada que correspont al antic edifici Societat “Athenea” en record a la deessa grega on es reunien alguns artistes. La rajola que hem esmentat junts amb d’altres eren les que decoraban la entrada d’aquest centre, correspondrien a les columnes on hi han uns marques de color groc. Publicat 2-6-2023
Edifici "Athenea" any 1913 a Girona, ara inexistent
Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.
Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.
Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.
Presentem un gràfic-esborrany, només per situar-nos vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.
De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes, curiosament fa poc que una senyora de la meva edat esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.
El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.
Un d’aquells dies, a nivell de l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li arri i cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.
Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer. El llençol va arribar completament xop de sang.
El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada, a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.
Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.
Com són les sincronicitats, quan de gran vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava i vaig saber que havia treballat a Centre Médic. No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat. Sí que és curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
A la revista de Palafrugell del mes de maig del 2023 número 353, Joan Cortey va publicar: In memoriam. Maria Teresa Mestras, vídua Frigola,[1] i va ajuntaruna imatge de la Teresa al pati del carrer Torres Jonama, explica l’amistat que es tenien i alguns fets de la seva vida, breu crònica que ens ajudat a preservar el record de la Teresa.
Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey
El fet de llegir aquest resum ha estat per mi un estímul per voler també dir quelcom de la Teresa.
Com s’ha vist més amunt per parlar de Teresa Mestras Sorts hem escollit el títol: La Teresa, com sempre havia sigut i fins el darrer moment. I és que podem donar testimoni de que així va ser, ho explicarem. Ara només dir que la Teresa era una persona altament dialogant i amb ella podies passar hores conversant del tema que fos.
Tenia memòria i recordava fets i anècdotes que l’havien succeït al llarg de la vida, algunes de ben excepcionals i d’altres que ara són fets històrics, per exemple un d’ells que ara seria impossible de repetir era que li deia al seu fill petit Lluís (epd), avui voldria fer arròs, perquè no vas al mar i em portes i li deia el que volia, com si fes la llista de la compra, el Lluís li portava tot el que l’havia dit. Per a mi el més impresionant es que li duia el que avui dia encara posem al arròs.
El que més em fascinava de la Teresa era el seu sentit de l’humor que apareixia quan explicava alguna cosa , fins tot narrant un fet que podia tenir un punt de preocupació, sabia com treure-li l ferro que hi havia de més.
Un dia vaig anar a casa seva a demanar-li informació sobre les modistes de Palafrugell, entremig va dir: El senyor Mario, de l’empresa Miquel Vincke i Meyer es feia confeccionar unes calces més amples de la cintura per portar-les els dies que tenia àpats.[2]
Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)
Penso que observava els fets amb perspectiva, potser ho feia perquè havia estat mestra, pel seu bagatge de vida o per la pròpia intuïció que de segur tenia. Davant d’alguns fets encara que aquests fossin punyets els hi donava un toc de relativisme, semblava com si per ella el que succeia estava intimamant vinculat amb la nostra propia condició d’ humans.
Podem dir que la Teresa i a la vegada fent ús d’una paraula moderna, tenia resiliència i fortalesa personal, ho hem vist per la manera com ha afrontat fets marcadament colpidors per una mare.
Un altre aspecte a valorar era el seu tarannà tant obert per a tothom, l’agradava invitar o que anéssim a casa seva per exemple a veure el pessebre que cada any feia. Alguna vegada havíem anat al pis de Calella a escoltar la cantada d’Havaneres, era fantàstic veure des de dalt del seu pis tot l’escenari festiu d’aquest esdeveniment tant popular i mariner.
Durant la vetllada podíem gaudir dels brunyols amb crema que ella mateixa havia fet i acompanyats de moscatell, ens ho passàvem bé tots plegats amb en Lluís pare, Lluís fill, la Kate i d’altres amics
El darrer dia que vaig veure la Teresa va ser quan la Kate em va proposar anar a casa seva perquè deia que estava bastant greu.
En arribar la vàrem veure tranquila a dins el llit de la habitació de reixa que dona al carrer i també hi havia la seva cuidadora.
Més de mig segle d'Havaneres
Li vaig dir, Teresa que tal, com es trobava ? i va respondre: Bé, estic molt bé, només que tinc una infecció d’orina , ho va dir amb la expressió de sempre sense cap connotació d’aflicció o de sensació de gravetat física, donava la impressió que per ella el que li succeia era un trastorn puntual, que es solucionaria com d’altres coses havia superat. Una forma de ser digne d’admirar. Passada una estona ens vàrem fer un peto i ens varem acomiadar.
Pocs dies desprès, els pronòstics clínics van tenir més força que la possible voluntat de vida de la Teresa i va fer el traspàs, potser recolzada pel sentir de la seva fe i potser pensant que es retrobaria amb els seus estimats.
Recordem amb afecte a la Teresa .
Va veure neixer l’any 1967 la cantada d’Havaneres a Calella de Palafrugell, 55 anys .
21-5-2023
Notes
[1] Joan Cortey el dia 9 de maig va explicar a la Biblioteca de Palafrugell anècdotes i curiositats dels ‘russos de Cap Roig’. La Teresa també era coneixedora d’alguns fets del matrimoni rus Nicholas Woevodski i Dorothy Webster.
[2] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores (1857-1914) Modistes, pag.52, any 2013, hi ha un llibre al Arxiu Municipal de Palafrugell i a la Biblioteca.
Com són les coses, si una persona m’ha sorprès en la vida, com si es tractés d’un flaix lluminós, va ser el científic Antoni Escubedo posant-me al davant tota una sèrie d’aparells antics, tant mecànics com elèctrics, i explicant-me’n el funcionament. La meva fascinació va anar en augment a mesura que anàvem passant davant tot aquell reguitzell d’aparells tecnològics. Aquella experiència va ser gràcies a Joan Martí, que ens va invitar a un grup d’amics a anar al Museu Escubedo de Palol de Revardit, que era d’un empresari bon amic seu.
Ens hi vam reunir un dotzena de persones. D’entrada hi anava un xic influenciada per les paraules empresari i negoci, un prejudici com qualsevol altre, però en el fons estava tranquil·la per l’aval d’en Joan, en qui confio plenament. La sorpresa va ser gran quan vam conèixer l’Antoni i la seva muller Assumpta, dues persones d’una gran cordialitat que desprenien caliu humà. Després de la benvinguda, l’Antoni ens va fer de guia dins del museu i ens anava donant explicacions sobre el funcionament dels aparells, ens els deixava tocar i experimentar-hi, també li encantava que li féssim preguntes i si bé moltes eren de profans en la matèria, totes tenien la seva importància.
El llibre que l'Antoni ens va regalar
Desconeixem si al món hi ha algun altre museu semblant al de l’Antoni, però el que de segur seria difícil és tenir de guia la mateixa persona que va comprar els aparells, els va restaurar i els va fer funcionar a partir dels catàlegs de fàbrica i fins i tot fent les peces, ara introbables. Al seu museu i en la visita, no hi havia cap objecte sense vida, tots funcionaven bé: gramòfons, manubris, ràdios, tocadiscos, càmeres fotogràfiques, de cinema, telescopis i màquines amb funcions per a nosaltres desconegudes.
La secció o sala destinada a l’electricitat va ser també molt interessant perquè ens mostrava formes de generar energia passant per Ericson, Tesla i d’altres. Com a anècdota, durant les demostracions elèctriques que ens feia, l’Assumpció l’avisava dient-li: “Antoni, ves amb compte!” Era evident que l’Assun coneixia bé el seu marit i la seva intrepidesa en voler sempre descobrir el comportament de l’electricitat.
Antoni fent-nos demostracions pràctiques
Va ser de gran interès veure el laboratori i com tot podia ser analitzat amb profunditat. El que més em va sorprendre va ser veure la manera de crear un holograma, veure com un porquet que estava a la base d’un concavitat es projecta en l’aire. T’invitava a tocar-lo però al fer-ho era inconsistent; no el podies agafar. Aquest fet em va fer reflexionar i preguntar-me si tot el que veiem existeix realment. La biblioteca era una altra de les dependències a què caldria destinar molt de temps per donar un cop d’ull als llibres, alguns dels quals són gairebé únics.
El temps va córrer ràpid i a més havíem d’anar tots plegats i amb l’Antoni i l’Assun al restaurant. Ens van regalar un fantàstic llibre que havia escrit l’Antoni aquell mateix any (2019) titulat: Sensacions a l’entorn de la ciència. Va ser un dia fantàstic, d’aquells que sempre recordes també perquè en tenim les imatges d’un vídeo d’on ara hem tret algun fotograma per adjuntar-lo al text.
Hem volgut escriure aquestes quatre ratlles perquè ahir, 29 d’abril del 2023, al Museu Terracotta de la Bisbal, es va fer un homenatge a Lluís Pla. En Lluís, que ara tindria 100 anys, era una persona experta a fer carboneres i gràcies a ell que va ser un bon instructor, junt amb d’altres persones i amb el cineasta Antoni Martí, s’ha pogut recuperar la pràctica de fer carboneres i des de fa 30 anys que Sant Climent de Peralta cada any celebra l’encesa d’una carbonera.
L'Antoni posant en funcionament tots el aparells
Va ser ahir, durant la reproducció del film d’Antoni Martí en record a Lluís Pla en què també sortien en pantalla altres persones, quan vam observar el nom d’Antoni Escubedo amb la data del seu decés. La notícia em va causar un gran impacte i vaig experimentar quelcom especialment difícil d’expressar, potser també hi va influir l’entorn en què estàvem, de nit i en una zona de cel obert. Feia poc que havia començat a caure un petit plugim, i molts de nosaltres miràvem al cel per veure si s’aclariria.
Vaig recordar les preguntes que em van quedar pendents de fer a l’Antoni el dia que ens tornéssim a veure, ara la veritat és que no sabria a qui preguntar-li el que voldria saber.
La cerimònia de comiat de l’Antoni es va fer a Girona el dia 13 de desembre de l’any 2022, ara fa encara no cinc mesos.
Adjuntem alguns enllaços d’entrevistes que li havien fet.
Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment
Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.
Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.
En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.
Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.
Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel
EmblemaVisita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
