Dijous passat vaig anar a visitar l’obra del ceramista Pere Noguera al Museu Terracotta de la Bisbal. Ens vam asseure en un recinte on es projectava un film que mostrava la seva trajectòria artística. La persona amb qui anava em va dir:
—Qui va treballar amb ell va ser el pare de la Lola.
—Ah sí? No el conec, però crec que sé qui és.
Moguda per la curiositat, vaig buscar un vídeo al mòbil i, amb la imatge fixada, li vaig preguntar:
—És aquest?
Ella em va respondre:
—Ara no, ara no me’l ensenyis.
En aquell moment vaig sentir que havia estat poc oportuna, potser massa insistent. Em va quedar la sensació d’haver actuat de manera egocèntrica, d’haver trencat l’atmosfera del moment.
El diumenge següent, tot i la pluja i sense tenir previst sortir, alguna cosa em va impulsar a tornar al Museu Terracotta. Aquesta vegada hi anava per assistir a la cloenda del Festival de Microdansa, que es feia al mateix recinte on havíem vist el film de Noguera. Hi havia una taula rodona amb dones artistes i empresàries del món de la ceràmica que debatien sobre la condició de la dona, el reconeixement del seu art i les sortides econòmiques.
Durant el torn de paraules, vaig sentir al meu darrere una veu masculina que deia:
—Penso que les dones no heu de demostrar res. El reconeixement per la vostra obra ja el teniu.
Vaig girar-me per mirar-lo i vaig adonar-me que era el mateix senyor que apareixia al vídeo treballant al torn de ceràmica, el que jo havia volgut mostrar a la meva acompanyant el dijous.
Quan l’acte va acabar, vaig dirigir-me al senyor que tenia al costat:
—Crec que el conec.
Ell em va donar la mà i va dir:
—Soc en Enric Pacreu.
—Jo soc la Rosa Masana.
—Ets la Rosa Masana? Has parlat de mi en aquell article sobre la sirena de Can Coromina, fa molts anys! He llegit el que vas escriure sobre el ceramista Enric Segú; era un gran admirador de la seva obra.
No sé com, però en un moment ens vam trobar parlant tots tres: en Pacreu, el pare de la Lola i jo. En saber que el vídeo mostrava el seu treball al torn, el pare de la Lola de seguida va voler veure’l i en va anotar l’adreça.
Vaig quedar pensativa: com era possible que ell estigués allà mateix, en la mateixa sala, tres dies després del meu intent de mostrar aquella imatge?
No hi trobo cap altra explicació que la d’una sincronicitat. Va ser un moment de rellevància compartida entre tres persones de la Bisbal que ens coneixíem poc, però que en aquell instant vam sentir-nos pròxims.
Si ho miro sota la metàfora de la llei del pèndol —en aquell recinte de parets negres com els càntirs fumats—, el dijous va fer una batzegada cap a l’esquerra i el diumenge cap a la dreta. Per sort, sembla que tendeix a equilibrar-se fins a la propera ocasió.
Notes:
