La Montse Prunés és una de les amigues de l’adolescència. Després, les ocupacions de la vida i les distàncies geogràfiques ens van separar, però sempre queden els records d’aquells moments en què ens ho passàvem tan bé. La Montse era —i segurament encara ho és— d’aquelles persones a qui no li costava gens organitzar activitats, ja fossin excursions o trobades d’amics a casa seva.
L’avantatge d’haver fet alguna fotografia, encara que fos amb aquelles primitives càmeres en blanc i negre, ens permet reviure passatges de la nostra vida. N’esmentaré alguns.
Escoltisme
La Montse tenia una gran facilitat de tracte humà i d’organització, potser perquè era mestra i estava acostumada a tractar amb mainada. Ella era escolta de l’agrupació de Sant Pere de Terrassa i jo de la Sagrada Família; totes dues ens ocupàvem del grup de les Daines, les noies més grans.
Un any, per Setmana Santa de 1962, diversos grups vam habilitar un poble del Bages que havia estat abandonat i que la Diputació havia rehabilitat. Es tractava de crear-hi una mena de comunitat: cada grup havia de desenvolupar una activitat i ensenyar-la als altres. No recordo ben bé què feia el grup de la Montse —potser el diari—, el meu va muntar un dispensari i vam ensenyar a fer reanimació cardio-respiratòria.
La darrera nit es va organitzar un joc de rol per als caps de grup. Una anònima megafonia ens proposava alternatives, fins i tot la de robar. La Montse i jo, tot i el risc, vam optar per endur-nos una garrafa, suposadament de vi. Sempre he recordat com ens vam divertir i la complicitat d’amagar-nos entre els matolls tot essent conscients que ens jugàvem la reputació de noies serioses. Que jo sàpiga, cap de les dues ha comès mai un robatori, però l’experiència la vam tenir.
Viatge al Tirol amb autocar, 1965
Amb un autocar i un xofer que es va convertir en un més del grup, quinze persones vam emprendre un viatge al Tirol, a Àustria. La meitat de l’autocar era per a la intendència: quatre tendes de campanya, fogons de butà i cordes per estendre la roba. Quan acampàvem en zones lliures, fèiem els àpats en grups de quatre; era pràctic i ràpid, i sempre deixàvem el lloc impecable.
La Montse encara recorda alguns noms: la Rosa, en Joan Cardellach, la Rosa Camón, la seva germana, en Jaume, la Carme Costa, la Filo Pla, jo mateixa… D’altres ja no els identifiquem.
Un dia vam acampar prop d’uns ti.rolesos que, al mig del camp, tocaven instruments i ballaven. No vam trigar a afegir-nos a la festa i ballar plegats.
A Innsbruck i a Salzburg vam acampar en càmpings. Al primer desconeixíem que calia posar una moneda per tenir aigua calenta: l’aigua glaçada no ens deixava esbandir-nos i els crits eren memorables. A la tornada vam passar per Venècia i en alguna fotografia se’ns veu al cim del campanar de la plaça de Sant Marc.
La Carme Costa i jo, durant el viatge, ens inventàvem una ciutat sense cotxes on el transport era una cinta elèctrica. El problema era no saber com fer pujar i baixar la gent gran sense haver d’aturar-la. La Carme, finalment, va estudiar arquitectura.
En arribar, vam fer una parada a Puigcerdà, a la casa d’estiueig dels pares de la Montse. Era el 30 d’agost, dia de Santa Rosa, i les tres Roses vam convidar tot el grup i el xofer, encara eufòric per com havia anat el viatge. Fins i tot ell ens va convidar amb cava!
La mare de la Montse, l’Anna Santamaria i Tusell, no devia imaginar que quinze joves farien tanta gresca a casa seva. Aquella nit, dins dels nostres sacs de dormir, vam descansar amb la sensació de benestar i complicitat.
Una Setmana Santa a Altea, 1977
Algunes de les companyes van marxar abans cap a Altea. La M. Carme, la Roser i jo hi vam anar dos dies després amb cotxe, duent el pastís de la Mona de Pasqua. Ens vam acabar menjant la Mona a l’habitació d’un hotel. Jo, fent una broma que havia vist fer al meu germà amb un ganivet, vaig tallar superficialment la cuixa de la Montse, que era asseguda al llit prop del pastís. Totes es van quedar glaçades —jo també! La Montse, però, tot i la petita ferida, no em va retirar mai l’amistat, i les altres tampoc, cosa que vaig agrair. Potser amb mi no les tenien totes, però la trobada va ser càlida i memorable.
També recordem una divertida calçotada a Valls, organitzada, com no, per la Montse.
Aquestes excursions i aventures viscudes amb la Montse Prunés són records que han quedat gravats com instants d’amistat, joventut i descoberta. Reviure’ls a través de les fotografies i la memòria és, al cap i a la fi, una manera de tornar a aquells temps on tot semblava possible i on l’amistat era el millor equipatge.
Nota
L’Anna Santamaria i Tusell (1920-2013), mare de la Montse, va ser professora de català i pionera en l’ensenyament de la llengua a Terrassa. L’any 2009 va ser nomenada Terrassenca de l’any i el 2013 el Govern de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi. (Font: Viquipèdia).
Veure un breu muntatge fet amb quatre imatges.
