Quan, de vegades, he anat sola i he passat pel davant d’una fàbrica o una casa abandonada, la curiositat m’ha empès a entrar-hi. Ho feia a petits passos, amb molt de respecte, gairebé com si endinsar-me en aquell espai fos un acte de devoció. També amb una certa por pel que m’hi podria trobar.
És curiós com en un lloc on abans hi havia hagut vida i moviment ara només hi regna el silenci. La immobilitat dels objectes polsosos, com si haguessin fet pinya entre ells per resistir el pas del temps, em donava la impressió d’estar profanant alguna cosa sagrada.
Una sensació semblant la vaig tenir el dia que vaig obrir un llibre antic, escrit en llatí el 1450, sobre vistes pastorals. Necessitava ajuda per traduir-lo, però només el fet de tenir-lo a les mans ja m’omplia d’admiració. No gosava deslligar-li les cintes: em semblava que, davant aquell text manuscrit, calia restar en silenci i reverència, com si em trobés en un lloc de quietud i reserva.
Avui, en topar amb una imatge digital traspaperada, m’ha tornat aquella sensació. La fotografia mostrava uns tons marronosos clars, difuminats i harmònics, gairebé com una pintura. Els mateixos colors que recordava de les pàgines del llibre del segle XV: un torrat clar, color de terra, que transmet la calidesa de l’antic i el pas dels segles.
.
