Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El antiguo reloj del campanario de la Bisbal d’Empordà.

Interesada en tomar unas fotografías des de un punto alto de la ciudad, solicite permiso para poder subir al campanario de la Iglesia de Santa María de la Bisbal, al que fui acompañada por Herman, conocido también como el señor campanero.

Campanario de la iglesia de Santa maria de la Bisbal
Campanario de la iglesia de Santa maria de la Bisbal

 

Tuvimos que subir por unas escaleras de piedra en forma de caracol y estrechas que mostraban signos de ser poco usadas que  conducían a la terraza del campanario. Para saber dónde poníamos los pies, utilizábamos la linterna del teléfono móvil, además dio la casualidad que aquel la tramontana era excesivamente fuerte y, en el interior de la torre del campanario el silbido que emitía era de misterio medieval.

Maquinaria del antiguo reloj de la Bisbal d'Empordà
Maquinaria del antiguo reloj de la Bisbal d'Empordà

Después de subir un tramo de las escaleras, observe que en una pequeña habitación había la maquinaria del antiguo reloj del campanario y además permanecía colgado en la pared un deslucido impreso con el logo de la fábrica de relojes Viuda de Murua, (Álava), España, que contenía las instrucciones para la puesta en marcha y  cuidado del reloj.   Podemos ver algunos de los trabajos  hechos por la fabrica Murua   , como también un video ilustrativo  del reloj de la torre de viuda de Murua

Instrucciones para la preservación del reloj
Instrucciones para la preservación del reloj

 

Debido a que disponía de imágenes, he considerado presentar esta informació, bien sea por su antigüedad de estos  elementos, aunque desconozco el año que fue instalado el reloj, como por las referèncias que nos aporta.

 

 

Dice así:

Puesta en marcha de un reloj de horas y cuartos de hora, remontaje de pesas electro-automático

Las dos pesas laterales que penden de los cables arrollados en los tambores se instalaran según figuran en hojas aparte

La parte central suspendida de cadena debe colocarse en forma de que después de sonar la hora del reloj quede un trozo de cadena libre de 10 a 12 ctms. por debajo del piñón del eje de la cuerda

Engrase de la maquina

Debe quitarse bien el polvo para que la maquina se encuentre limpia.

El engrase debe hacerse:

En los cojinetes de bronce en que se apoyan los extremos de los ejes y en los ejes de las palancas.

Rueda de palas de áncora donde suena el reloj tic-tac.

Maquinillas de minuteria situadas detrás de las esferas y transmisión des del reloj a la esfera exterior.

Los ejes de las paleas de desviación del cable de pesas si la hubiera, para que giren las poleas, no que vaya el cable rozando, pues en este caso de desgastaría fácilmente y se romperá precisando además el reloj mucho más esfuerzo.

Este trabajo debe realizarse por lo menos una vez al mes.

Nunca deben engrasarse los dientes de las ruedas y piñones pues no sirve más que para acumular polvo y suciedad.

Una imagen del interior de Santa Maria
Una imagen del interior de Santa Maria

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La argila de La Bisbal guarda secrets

El dissabte dia 3 de maig del 2019 al teatre Mundial de la Bisbal Alba Solés i Isaac Rufí van presenta una conferència titulada El mastodont que s’amagava a Vacamorta inclosa en l’àmbit de la paleontologia. El motiu era explicar un fet que si bé és molt llunyà, del període geològic del miocè superior, considerat de milions d’anys enrere i a la vegada com a fet molt proper a nosaltres degut que es tracta d’un fòssil localitzat al peu de les Gavarres.

Sembla que tot va venir perquè un particular va cedir a ajuntament de la Bisbal un queixal que guardava des de feia 50 anys i localitzat per aquestes contrades. Desprès que els experts analitzessin la peça junt també amb d’ altres elements coneguts i disponibles, se’n ha pogut fer representacions gràfiques fins arribar al concents que pertany el queixal pertanyia a l’espècie Tetralophodon longirostris.

Al Museu Terracotta de la Bisbal tenen exposat aquest i algun altre element d’aquesta espècie, tot que la imatge que presenten i consta el  nom de Deinotherium giganteum, en català Deino, fet que ha de tenir poca importància donat que parlem de milions d’anys.

Deinotheium giganteum (Imatge Terracotta Museo de la Bisbal Empordà
Deinotheium giganteum (Imatge Terracotta Museo de la Bisbal Empordà
Tetralophodon longirostris (catàleg Ajuntament de la Bisbial, dibuix Mauricio Antón)
Tetralophodon longirostris (catàleg Ajuntament de la Bisbial, dibuix Mauricio Antón)

 

 

 

 

 

 

 

 

Els conferenciants van animar a les persones que disposessin d’ elements fòssils o que poguessin ser localitzats en un futur, que el mostressin per poder-los analitzar i datar-los en el temps. Sembla que les argiles de la Bisbal, com les d’altres zones geològiques, poden preservar elements fossilitzats en bones condicions i tenen el seu interès perquè ens permeten conèixer amb detall com era abans la geografia de la zona, el clima, la vegetació, el tipus d’ especies animals que convivien plegats, els seus  hàbits i qui sap si fins i tot se’n pot trobar la resta de humans.

Els conferenciants van parlar també d’alguns paleontòlegs  destacats per  les  aportacions que han fet en aquests camp científic, entre ells  cap destacar el doctor Miquel Crusafon i Pairó.

Deino, Museu Terracotta de la Bisbal, 2019
Deino, Museu Terracotta de la Bisbal, 2019

Amigdalectomia, una pràctica mèdica habitual als anys cinquanta

Es diu que una persona ha estat operada d’amigdalectomia quan mitjançant un procediment quirúrgic li han estat extretes les glàndules palatines o amígdales, òrgans situats sobre la part interna de la llengua, un a cada costat de l’úvula o campaneta.

Les glàndules estan formades per un paquet de teixit limfoide que mitjançant les cèl·lules macròfagues actuen fagocitant, o sigui, encapsulant i ingerint els possibles agents nocius per al cos humà que poden entrar per la gola. És per aquest motiu que en ocasions veiem formació de pus per sobre de les glàndules com a resultat de la lluita entre els bacteris i les cèl·lules defensives.

La paraula adenoide es refereix a les glàndules endocrines i en aquest cas fem indicació a les glàndules palatines. Per altra banda ectomia significa extirpació, d’aquí que la intervenció s’anomena adenoamigdalectomia. Sovint aquest tipus d’intervencions es feien de manera simultània també amb l’extracció de les anomenades vegetacions, unes estructures de teixit situat a la part posterior del nas, també conegudes com a carnots.

Làmina Spalteholz, Werner, veure a Notes
Làmina Spalteholz, Werner, veure a Notes

S’ha considerat explicar aquesta tècnica d’intervenció aplicada en la dècada dels anys seixanta perquè ara ja no es fa d’aquesta manera i així, doncs, es pot considerar una pràctica històrica en el camp de la medicina.

En aquesta ocasió comentaré un fet personal. De petita sovint tenia otitis i quan havia complert els vuit anys, el metge de capçalera de la familia va aconsellar als meus pares que fos intervinguda de les glàndules i dels carnots, motiu pel qual ens va adreçar a la consulta d’otorrinolaringologia de la Mútua de Terrassa.

El dia de la intervenció vam anar a la consulta a la tarda i jo sense dinar. Ens van cridar perquè entréssim i a dins hi havia el metge, la infermera i un senyor de baixa estatura però corpulent que també duia bata blanca. Van fer córrer un moble metàl·lic ple d’instrumental cap a un lloc on hi havia una cadira.

El senyor baixet em diu: “Vine, maca, seu a la meva falda.” M’hi assec i m’agafa els braços creuant-los l’un amb l’altre i amb les seves cames va immobilitzar també les meves en forma de creu, de manera que era impossible moure’m.

El metge em va demanar que obrís la boca; ho vaig fer perquè desconeixia de què anava aquella intervenció. Penso que em va posar un aparell per evitar que tanqués la boca. Vaig sentir com m’arrencaven, literalment, les glàndules, i quan van retirar l’instrumental de la boca vaig pensar que ja s’havia acabat aquell mal tràngol, però no. Seguidament van procedir a extirpar-me les vegetacions o carnots. La sensació era com si un ferro rasqués no sabia què per dalt del paladar i tenia la sensació que em faltava l’aire. Em van fer glopejar quelcom i van dir-nos que ens esperéssim a la sala.

M’havien acabat d’operar d’aquella manera que abans en dèiem en viu, o sigui sense anestèsia. Estava impressionada pel que m’havia acabat de succeir i sense paraules, perquè no podia parlar. La meva mare duia una tovallola i me la va donar perquè m’eixugués la sang que em sortia. Passada una estona va venir la infermera a la sala d’espera, es va mirar la tovallola i possiblement veient que la quantitat de sang era normal, ens van dir que podíem anar a casa i que no prengués res calent.

Només podia empassar líquids i aquests també em feien mal quan passaven per la gola. És curiós, però d’aquells dies recordo també la petita recompensa que vaig tenir després d’haver passat per aquella situació. Va ser el dia que la meva cunyada Jùlia, que festejava amb el meu germà Francesc, em vingué a visitar i em va portar un Dakar, pastís de xocolata que feia poc venien a la pastisseria del portal de Sant Roc de Terrassa i en aquells moments significava un verdader caprici poder-lo menjar. Va ser el primer aliment sòlid que vaig prendre després de tres dies només bevent líquids.

En aquell temps era bastant habitual que la mainada fos operada de les glàndules així com també els joves, especialment les dones, fossin intervingudes d’apendicitis, es considerava una cosa gairebé normal. D’aquesta intervenció me’n vaig escapar però la meva germana no. Amb el pas dels anys cada vegada més es valoren els beneficis i els inconvenients d’aquest tipus d’intervencions, sempre evidentment que no sigui del tot necessari practicar-les.

De fet, als humans no sé què ens passa, però els òrgans més accessibles són els que tenen més risc que siguin extirpats. Em refereixo en concret a l’ablació genital femenina i a l’operació de fimosi que es fan practicar alguns homes, quan en realitat la pell del prepuci està demostrat que també acompleix una funció.

L’any 2005 a la revista SciElo va ser publicat un estudi transversal que duia per títol ‘Asociacion entre amigdalectomia, adenoidectomia y apendicitis’, en què els autors afirmaven que hi havia relació entre elles i en base a la vinculació existent amb el sistema immunitari de l’organisme, tot i que manifesten, en la línia d’altres investigadors, que caldria disposar de més estudis en aquesta línia.

Notes


[1] Spalteholz, Werner. Atlas de Anatomia Humana, tom III 2a ed. Barcelona: Labor, 1963.

Nom de dones als carres: cal equilibrar la balança toponímica

Reportatge  publicat a Totbisbal el dia 10-9-2009  ( Totbisbal va finalitzar la seva activitat l’any 2019)

Hem adjuntat  al reportatge informació complementaria  referent a dues metgesses, una mestra i una llibretera  a les que darrerament se’ls  ha  reconegut el  seu nom a dues places publiques, al Centre d’Assistència Primària  i a la nova Biblioteca del municipi.

Per llegir l’article clicar a:  Noms-de-dones-als-carres

De les quatre dones que ha rebut reconeixement poden obtenir més informació clicant sobre el seu nom   Victòria Vigo,   Lluïsa Duran Cama ,  Francesca Casaponsa Suñol,  Trinitat Sais Plaja