Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Entrevista amb Rosa Matesanz Torrent, fotògrafa naturalista

Article  de Rosa M. Masana Ribas, publicat  a la revista del Baix Empordà  número 57 del mes de juny de 2017

La Rosa Matesanz va néixer a Barcelona l’any 1968 però fa 25 anys que va venir a viure al Baix Empordà, en concret a Sant Feliu de Guíxols. Va estudiar a l’Institut Nacional d’Educació Física i exerceix de professora de secundària, Impartint aquesta disciplina a l’Institut Ridaura de Castell-Platja d’Aro. És aficionada a la fotografia de natura I en especial se sent atreta per fotografiar els ocells, tot I que també Ii agrada la foto­grafia de paisatge i la macrofotografia. Col·labora en publicacions municipals I comarcals d’àmbit divulgatiu amb les seves fotografies, i també aporta imatges als articles naturalistes que Jaume Ramot, president del Grup de Natura.

Rosa Matesanz ( imatge cedida Rosa Matesanz)

 Hola Rosa. En una sala del Castell de la Bisbal Empordà hi vaig veure la teva exposició de fotografies d’aus que portava per nom ‘In fraganti’. La impressió era que estaves veient els ocells de veritat…

 Sí, tenen molt de realisme. L’exposició estava emmarcada en la cinquena edició del Festival Mirades, organitzat pels Amics de la Fotografia de Torroella de Montgrí

D’on creus que et ve l’afició per la fotografia? Doncs no ho tinc molt clar, de petita Ja m’agradava remenar la càmera fotogràfica de casa i tenia la paret de la meva habitació plena de fotografies de tots tipus, entre elles havia un blauet amb un peix al bec. Sempre he sentit gran admiració per les fotografies del National Geographic. De ben jove vaig començar fent els reportatges fotogràfics dels meus viatges i excursions en format de diapositives, però l’any 2005, ja dins l’era digital, vaig fer un curs d’iniciació a la fotografia que em va proporcionar els coneixements bàsics per entendre la relació entre els paràmetres fotogràfics. Des d’aquest moment segueixo la meva afició d’una manera autodidacta.

Era un pas lògic, si admiraves les fotografies del National Geographic. que et dediquessis a la fotogra­fia naturalista …

Potser sí, perquè des de ben petita, d’una manera inconscient, ja frisava per sortir de la ciutat. El meu pare em parlava sovint de la natura i no em perdia cap dels capítols de El Hombre y la Tierra de Félix Rodríguez de la Fuente, tot un referent entre els natu­ralistes de la meva generació.

A mi també em fascinava Félix Rodríguez de la Fuente .. ,

La natura la vaig començar a viure fent esport, però més endavant m’he anat dirigint cap el coneixe­ment de les aus, l’ornitologia, tot i que també de la fauna i de la flora en general. Un dia, en veure enlairar-se un corb marí gros al Port d’Aro, vaig engrescar-me a captar el moment imaginant-me la “superfoto” que em sortiria i, vist el resultat, em vaig comprar un teleobjectiu També el fet de conèixer i poder partici­par en el Grup de Natura Sterna de la Vall d’Aro em permet desenvolupar les meves inquietuds, com a naturalista i com a fotògrafa.

Agafat "in fraganti" (imatge cedida Rosa Matesanz)
Agafat "in fraganti" (imatge cedida Rosa Matesanz)

Utilitzes un teleobjectiu de gran focal?                                                

No sempre. Les fotografies de l’exposició estan fetes amb la tècnica fotogràfica digiscoping, que consisteix en acoblar la càmera digital, en el meu cas sense l’objectiu, a un telescopi terrestre. Cal estabilitzar tot el conjunt amb un trespeus i disparar de mane­ra remota per tal d’evitar trepidacions D’aquesta manera pots aconseguir aproximar-te molt al subjecte sense molestar-lo i podem obtenir fins i tot retrats d’o­cells (la focal equivalent seria d’uns 1500mm) Per a mi, la gran dificultat del sistema rau en què l’enfoca­ment i l’exposició passen a ser manuals, deixant de banda el considerable pes de tot el conjunt. Tot ple­gat és un gran repte.

Et sorprèn observar la conducta dels animals?

Si, em sorprèn i m’apassiona. Gaudeixo molt veient què fan els ocells, les argúcies que fan per caçar o per pescar, com es relacionen entre ells, siguin o no de la mateixa espècie, com canten, com reclamen i com volen. Però el que més m’agrada veure són els seus comportaments a l’hora d’aparellar-se, i també com cuiden, protegeixen i alimenten els seus pollets.

Sí que és veritat el poc que he vist a cop d’ull ja et deixa meravellat. Requereix molta paciència agafar-los “in fraganti”?

Sí, cal temps i paciència. Després d’escollir la localització, tenir la llum adequada, un bon enquadrament i un bon fons, he d’esperar el moment que l’ocell faci alguna acció sorprenent per a mi i encertar-la amb l’enfocament i l’exposició De vegades, tot i tenir tots els factors a favor, pot aixecar el vol en qualsevol moment i deixar-me amb un pam de nas

Aquí rau la seva llibertat. Quins són els teus llocs d’observació més habituals?

En els moments que puc acostumo a moure’m per les zones aquàtiques de la Vall d’Aro, com la desem­bocadura del Ridaura, el parc dels Estanys de Platja d’Aro i la bassa del Dofí de Castell d’Aro, i també per les platges, els camps de conreu I els camins de ronda locals. Al mateix temps que capto imatges de casa nostra, aprofito per fer un cens constant de les aus que vaig veient i el penjo a “www.ornitho.cat, portal web dedicat a l’intercanvi d’informació sobre les observacions de fauna de Catalunya. L’ornitoleg ganxó Carlos Alvarez Cros també en fa un fantàstic recull al ocellsvallridaura.  És la meva aportació a la ciència. De tant en tant, també visito llocs de culte com els Aiguamolls de l’Empordà, el Delta de l’Ebre o el Delta del Llobregat, i surto a descobrir noves zones I hàbitats de Catalunya i roda­lies A l’estranger hi vaig poc, tot i que he fet algun viatge intensiu per conèixer ocells I fauna en general d’un altre país.

Orenetes alimentant a les cries ( imatge Rosa Matesanz)
Orenetes alimentant a les cries ( imatge Rosa Matesanz)

A més de participar en publicacions divulgatives i científiques, publiques en algun altre lloc?

 Publico alguna fotografia que trobo interessant a la xarxa social Facebook amb l’objectiu d’escampar la curiositat per la natura i també una mica de coneixement. També tinc algunes fotos al portal Flickr, però la veritat és que no hi dedico massa temps.

Possiblement les imatges de gran bellesa dels ocells també serveixen per despertar l’estima i el res­pecte cap a ells …

I tant, mica en mica he anat trobant el sentit a les fotografies més artístiques i tinc molt clar que el meu principal objectiu és sensibilitzar l’espectador vers la conservació i l’estima de la nostra biodiversitat. És el meu qranet de sorra davant, entre d’altres, els pro­blemes generats pel” la destrucció dels hàbitats degut a la pressió urbanística, als accidents de la fauna a les Infraestructures viàries, als efectes del canvi climàtic i la contaminació de les aigües, als abocaments incon­trolats, la cacera il·legal o furtivisme o provocats per la introducció d’espècies exòtiques, que van de la mà de la prepotència humana i de la gosadia de fer-nos nos­tre un planeta que hem de compartir amb tota la resta d’éssers vius.

 Què aconsellaries als qui es volen iniciar en aques­ta pràctica?

 El primer que cal és estimar la natura i respectar-la, estudiar les espècies i formar-se com a naturalista. Sentir que formem part de la natura i que quan sor­tim al camp entrem a casa d’altres éssers vius que estan vivint en equilibri. Jo recomano a tots els fotò­grafs que s’estudiïn i apliquin el “Codi ètic” de la Societat Catalana de fotògrafs de Natura (SCFN), on hi consta un llistat de premisses per desenvolupar aquesta activitat sense malmetre l’entorn.

T’ha influït viure la natura d’una manera tant pròxima?

 Quan estàs tant de temps en contacte amb la natura i la vius amb tanta intensitat i l’estimes amb tanta força que passes de la seva observació a la seva defensa i acabes sent un activista mediambiental. En aquest context la consecució d’una imatge és la menor de les preocupacions.

Podries aconsellar-nos algun llibre?

 Sí, per exemple un parell de publicacions de membres del Grup de Natura Sterna. De Jaume Ramot Sense anar més lluny. Diari d’un naturalista a les Gavarres (Consorci de les Gavarres, 2011), i de Carlos Àlvarez i Fran Trabalon Guia de camps dels ocells a Catalunya (Editorial Omega, 2017)

En record del poeta Ramon Noguer Fàbrega (1920-2004)

 pocs dies vaig obrir una capsa de sabates que guardava, plena de composicions del poeta Ramon Noguer, de l’època que exercia d’infermera a la vila de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), l’any 1987 i d’un temps més endavant. Transcorreguts trenta anys, he descobert una faceta del meu tarannà de la qual no era conscient, i tot perquè una altra persona ho va escriure, és clar que sempre amb ulls de poeta  que emfatitzen la bellesa de tot. He pogut descobrir una part de mi mateixa que no se m’hauria revelat mirant un àlbum de fotografies. Un sentiment de gratitud envers Ramon Noguer m’ha motivat a explicar quelcom d’ell; és com si volgués retre-li un petit homenatge simplement recordant-lo i parlant de la seva persona.

Imatge publicada a la revista Nyer núm. 11.
Imatge publicada a la revista Nyer núm. 11.

Pinzellada biogràfica

Per explicar quelcom d’en Ramon he consultat el butlletí municipal Nyer número 11, de l’any 2014, on consta una crònica, i també la monografia Les Planes d’Hostoles (Quaderns de la Revista de Girona, 18). L’autor va publicar un llibre titulat Records de jovenesa: poemes de  Ramon Noguer Fàbrega (les Planes d’Hostoles: Ajuntament, 2003).

Ramon va néixer a les Planes d’Hostoles el 27 de gener de 1920, i segons s’explica l’afecció per la poesia li ve de molt jove, tot que va ser a partir dels 18 anys que es dedicà més plenament a escriure.

Durant la Guerra Civil espanyola, que es prolongà de l’any 1936 al 1939, el mes de maig de l’any 1938 les forces republicanes van mobilitzar joves que anomenarien de la lleva del biberó –només tenien divuit anys– per anar a la guerra, entre els quals hi havia en Ramon.

Va haver de lluitar als fronts de l’Ebre, Tortosa i Balaguer, fins que en acabar la guerra el van fer presoner i va ser reclòs en un camp de concentració, en un de disciplinari en i un altre de treball. Posteriorment va haver de fer el servei militar, de manera que es va passar set anys a l’exèrcit.

A l’esmentat butlletí Nyer hi consten publicades tres poesies titulades:  Adeu-siau, escrita abans de marxar al front, La meva cabana, que explica on es refugiava per esquivar els projectils, i Presoner, en què reconeixia que s’havia pogut salvar i abrigava l’esperança de tornar a casa. El seu somni es va complir i  va poder arribar viu a les Planes d’Hostoles, on va formar una família. Durant les hores lliures de la feina va poder continuar escrivint poemes, ocupar-se de l’hort i dur a terme diverses tasques socials.

Obra i premis

Té obra en prosa i poètica escrita en català i en castellà, amb un total de 28.199 poemes. També ha escrit alguns himnes, sardanes i poemes que els padrins de noces li encarregaven per llegir-los a la núvia en el moment de lliurar-li el ram.

Francesc Masana, padrí de noces, anys seixanta ( Colecció Masana)
Francesc Masana, padrí de noces, anys seixanta ( Colecció Masana)

Tots els seus poemes els guardava escrits a mà dins de llibretes folrades en què, una vegada completades, indexava les composicions, tasca que li facilitava la recuperació del text cercat. També assignava un número a cada una de les persones destinatàries dels versos. De les poesies, en especial les que eren per regalar, en feia dues còpies: una per a ell i l’altra per a la persona interessada. Solia comentar que, per inspirar-se, abans d’escriure un vers havia de conèixer la persona a qui anava dedicat el poema.

Noguer també va publicar versos en diferents revistes i en programes de festa major, i per algunes de les seves obres ha rebut premis en viles com Mataró, Figueres, Banyoles i Olot.

L’experiència terrassenca

Sovint succeeix que quan en un lloc t’hi has sentit ben acollit ho acabes recordant tota la vida i això es reviu quan un dia et trobes algú d’aquella població. És possible que això li succeís a Ramon, perquè m’havia explicat que tenia molt bon record de Terrassa i que estava content de conèixer una terrassenca. No recordava que l’hagués llegit abans, però ara he trobat entre els sis quaderns de poesia oferts per en Ramon, una prosa titulada Record, que parla del dia que va passar per Terrassa tornant de la seva reclusió en un camp de presoners de Miranda de Ebro. El text forma part del quadern titulat Pinzellades poètiques i he considerat adient adjuntar-lo a aquesta ressenya.

Record

L’any mil nou cents quaranta-dos, exactament el mes de maig, que el sol encara no t’havia brindat cap bes amb el seu raig, veníem de Miranda d’Ebre d’un camp de concentració i vam parar a Terrassa davant mateix l’estació.

La gent que per allà rondava recordo que es va franquejar amb aquell tren de presoners, que com et pots imaginar jo també hi era. Va causar-me un grat estímul i conhort el veure gent que es compadia de la nostra tràgica dissort.

Fèiem camí cap a Mallorca un Batalló Disciplinari. Ja que trobaríem a Terrassa aquell caliu hospitalari, a tu que ets un terrassenca avui em plau manifestar agraïment per l’acollida que els teus paisans ens van brindar.

Les obres bones sempre queden perquè en el fons de l’esperit queden records immarcescibles que mai s’enfonsen en l’oblit.

És curiós, Rosa Maria, que avui jo pugui fer-te esment d’un episodi del passat del qual no en tens coneixement, perquè llavors tu no existies però que en part també t’ateny perquè és un ver i franc elogi al teu país, al teu terreny.

D’aquell passat només enyoro la meva edat tan juvenil que tristament va diluir-se enmig d’un marc amarg i hostil.

Les Planes d’Hostoles, 24 d’agost de 1987. Ramon Noguer Fàbrega

Quaderns lliurats per Ramon  Noguer a Rosa M. Masana
Quaderns lliurats per Ramon Noguer a Rosa M. Masana

Vivències d’una infermera domiciliària (1987-2005)

Introducció a la tasca professional

He treballat en hospitals privats, concertats i de la Seguretat Social i l’any 1977 vaig obtenir una plaça d’infermera titular de l’Administración Institucional de la Sanidad Nacional (Ainsna) després de superar un examen escrit i oral a Madrid.

L’any 1981 l’Insalud va traspassar les competències en matèria de sanitat a les comunitats autònomes i el personal que abans pertanyíem a l’Ainsna vàrem quedar adscrits a la Seguretat Social, que a Catalunya depenia del Servei Català de Salut.

Amb motiu d’haver estat contractada com a directora dels serveis d’infermeria i per posar en funcionament els vint primers llits de l’hospital de Palamós, llavors en construcció, vaig sol·licitar una excedència de treball de l’hospital on treballava que, a més, estava en fase de tancament. Desconeixia que, tornant d’una excedència, la reincorporació a la primitiva plaça oficial d’infermera no era una tasca fàcil d’aconseguir.

Infermera d’assistència pública domiciliària (APD)

En aquell moment vaig considerar deixar la gestió hospitalària per dedicar-me a fer d’infermera en l’àmbit rural, activitat que m’agradava perquè permetia estar en contacte més directe amb el malalt, motiu pel qual vaig sol·licitar al col·legi professional de Girona una plaça interina d’APD adscrita al Departament de Sanitat de la Generalitat, que tenia la direcció general al carrer del Sol de Girona.

La tasca de les infermeres d’APD consistia a oferir atenció als malalts al consultori i al propi domicili, en una jornada completa de 24 hores de localització per si calia atendre alguna urgència de persones de la vila, peticions de facultatius que hi tenien pacients aconductats i també demandes de les companyies asseguradores.

Cal comentar que les sol·licituds d’assistència a domicili eren freqüents a causa que la dècada dels noranta encara hi havia el boom dels antibiòtics administrats per via intramuscular. Un inconvenient era que no encara existia la telefonia mòbil, per la qual cosa havíem d’estar localitzables a casa. Teníem només dos diumenges al mes de festa i ens ho havíem de combinar amb la infermera dels pobles veïns.

Viles on he exercit

Vaig iniciar el periple assistencial com a infermera rural a Cabanes i Vilabertran (Alt Empordà). M’allotjava a la fonda de Vilabertran i anava a Cabanes amb bicicleta. Vaig continuar a Caldes de Malavella, Bescanó, les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Amer, Sant Aniol de Finestres, Anglès, Peratallada, Palau-sator, Llagostera, la Bisbal d’Empordà, Cruïlles, Fonteta, Foixà i Pals, vila que tenia adscrita la vila de Torrent. En aquesta darrera localitat, tot que la meva situació laboral continuava sent d’infermera interina, vaig estar-hi fins que em vaig jubilar l’any 2009, en total setze anys. Sanitàriament, Pals pertanyia al CAP de Palafrugell, on fèiem les sessions clíniques i les guàrdies al servei d’urgències.

Un fet insòlit

En una de les viles on vaig treballar, un dissabte a les vuit del vespre vaig anar a casa de la senyora Eulàlia Rapelt (nom modificat) a administrar-li un injectable. No ens coneixíem i em vaig presentar dient-li que feia poc que estava fent d’infermera a la vila.

Quan anava a marxar i ella m’acompanyava a la porta es va iniciar una conversa força interessant i em digué: “Potser que no ens estiguem dretes. Entra un moment i seurem.” L’Eulàlia era una senyora d’uns seixanta anys, molt agradable i culta, estava al corrent de tot el que succeïa al mon i a més de parlar el català i el castellà sabia tres idiomes més. En un instant vaig adonar-me que estava conversant amb una persona plena de vivències, que tenia inquietuds i en tot moment feia mostra de la seva gentilesa i gran naturalitat.

Assegudes als respectius sofàs de gran solera, en concordança amb el conjunt de la casa d’estil modernista, la conversa es feia cada vegada més interessant. Veient que la cosa s’allargava, vaig trucar als municipals de la vila per dir-los on era per si sorgia alguna urgència, ja que eren ells els responsables d’avisar-me a les nits.

Una agulla modernista
Una agulla modernista

L’Eulàlia es va aixecar per anar a buscar dues copetes de vidre bisellat on va servir, després de preguntar-me si m’agradava, un raig de xerès. M’encantava escoltar-la explicar el seu projecte d’escriure un llibre i jo també li explicava coses que m’havien passat a la vida i amb algunes de les meves explicacions la feia riure de manera contagiosa.

De cop, quan vam mirar el rellotge i vam veure que eren les tres de la matinada, pensàvem que s’havia espatllat; però no, ens vam sorprendre que ens haguéssim passat set hores conversant. Fent un gran esforç, vam decidir deixar la tertúlia per a un altre dia. Sempre que he explicat aquest fet li he posat el qualificatiu de fenomen; no trobo cap altra paraula que el defineixi.

Els dies posteriors

L’Eulàlia va necessitar més injectables, però llavors anava a casa seva al migdia quan encara havia d’assistir altres ciutadans a domicili. Amb tot, sempre intercanviàvem algunes paraules que anaven acompanyades d’una agradable calidesa humana.

Vaig descobrir que casa seva era un petit consolat, perquè molt sovint hi anaven persones estrangeres que vivien jubilades a la província de Girona. L’Eulàlia els llegia la correspondència oficial i els escrivia algun comunicat que havien de lliurar a l’administració.

Una amistat en augment

Poques persones expliquen les seves vivències però l’Eulàlia ho feia amb una naturalitat envejable. El que m’agradava més era escoltar-la explicar com n’estava d’enamorada del seu marit, els viatges en transatlàntic a països llunyans i la vibrant espera i l’anhel de retrobar-se ells dos arran de mar i abraçar-se fins a no poder més. Però ell ja no hi era, cosa que l’afligia.

La diferència d’edat entra ella i jo no va ser cap impediment per comunicar la nostra manera de pensar, coincident en moltes coses. Era una enamorada de Plató i li encantava parlar de física. Sovint em deia que la sorprenia amb tot el que li explicava, però ella encara em sorprenia més a mi.

Una de les coses que em va explicar va ser que durant la República va anar a demanar feina a la Generalitat. La va rebre una persona i ella li va comentar que a més del català i el castellà sabia el francès i l’anglès i que tenia nocions d’alemany. Ho devien considerar un fet insòlit, perquè aquesta persona des de baix de les escales del Palau de la Generalitat mirant cap amunt va cridar: “Ei! Aquí baix hi ha una noia que diu que sap cinc idiomes!” Va respondre una veu llunyana, precedida d’un murmuri general: “Doncs no la deixis pas escapar, aquesta mossa!” I així va ser com la van contractar per fer de secretària del president. Ella li portava la correspondència i l’acompanyava a les visites amb el cotxe oficial. Me la imagino amb les seves faldilles i les sabates de mig taló que sempre portava. Però no m’allargaré explicant les diverses vivències compartides amb l’Eulàlia; només vull explicar un fet que per a mi va ser molt colpidor.

El trasllat a una altra vila

A causa de la meva situació d’interinatge, hi havia la possibilitat que un altre col·lega pogués sol·licitar la meva plaça i això em va succeir, a més en un moment en què ho tenia tot organitzat i la casa de lloguer ben arranjada.

Vaig anar a explicar a l’Eulàlia que havia de marxar i es va sentir consternada pel fet que la vila on anava a treballar era molt allunyada d’on ella vivia. Ens vam trucar diverses vegades per telèfon i també va venir a casa meva i jo vaig anar a la seva.

Una de les experiències més colpidores

Un diumenge que tenia festa, vaig anar a veure-la, vaig trucar al timbre i ella va obrir la porta, però la diferència amb altres vegades va ser que restà quieta sense dir res, en lloc de dir-me “hola, Rosa!” i fer-me una abraçada de quinze segons. Li vaig dir “Eulàlia, sóc jo, la Rosa” i ella amb un somrís va respondre “sí”. No entenia res, no sabia què fer. Sort que ella va reaccionar i em va dir: “Vine, entra.” Vaig respirar alleujada. Però una vegada a dins no em donava conversa i li vaig demanar: “Eulàlia, com tens el llibre? Has escrit res més?” No em seguia, no sabia què dir-me, fins que va exclamar: “Que maca que ets! Tu i jo seríem bones amigues!” Em va caure l’ànima als peus, era ben bé que no m’havia conegut. L’Eulàlia tenia Alzheimer, però el més impactant va ser adonar-me que ella, tot i que no em reconeixia, va considerar que podríem ser unes bones amigues.

Aquelles seves paraules les recordaré mentre visqui, em van provocar un impacte tan fort que transcendien totes les converses filosòfiques que mai haguéssim tingut, a més, expressades en un moment que, si bé l’Eulàlia hi era present físicament, a la vegada no hi era. Terrible.

Penso que aquella frase només podia sortir d’algun lloc profund del seu ésser, de la intuïció potser, que encara preservava intacte, no ho sé, però, d’altra manera com era possible que digués que podríem ser bones amigues?

Vaig quedar meravellada de l’honorable capacitat de l’Eulàlia d’articular, encara, en un moment com aquell que estava vivint, les sublims paraules d’esperança, de fer-me saber que la nostra amistat mai es perdria i que, si així fos, sempre la podríem tornar a recuperar.

Vivències amb persones d’altres ètnies

En el moment de començar a escriure sobre aquesta experiència personal volia evitar emprar la paraula gitano per referir-me a persones d’aquesta ètnia amb qui he tingut algunes vivències dignes de recordar. No volia fer ús del terme perquè em fa la impressió que l’utilitzem amb connotacions pejoratives envers persones que, simplement, tenen una cultura diferent a la nostra.

Tot ha vingut a tomb perquè aquest curs 2016 una meva neboda ha iniciat els estudis d’antropologia i va escollir fer un treball sobre l’ètnia gitana. En assabentar-me del seu propòsit vaig sentir complaença i se’m van remoure records d’anys enrere. També vaig decidir que li regalaria un llibre que havia comprat a França l’any 2005 de Guy-Pierre Geneuil titulat La symbolique gitane, ja que considero que li pot ser útil.

A continuació exposaré alguns passatges autobiogràfics que tenen a veure amb aquest col·lectiu:

 De petita no anava a l’escola

Els meus pares em van portar a quatre escoles diferents i a totes m’hi avorria a no poder més, seria llarg d’explicar i ara no és el cas. Només diré que m’escapava fins que a la darrera no ho feia. El motiu era que no sabia com  tornar a casa. Hem de considerar que la dècada dels cinquanta de les escoles no se’n podia dir escoles; eren uns locals que feien de guarderies on tots ploràvem, dúiem els mocs penjant i fèiem una insuportable olor a pixum, tot i que també havia de complir el meu paper dins el conjunt. La diferència, però, potser era que la meva mare era addicta al sabó Lagarto per rentar la roba i a l’Heno de Pravia per rentar-nos nosaltres.

 A la vinya en lloc de la guarderia

Sempre estaré agraïda al meu pare quan un dia va dir a la mare: “Ves, noia,  m’emporto aquesta mossa amb mi a la vinya!” Allò sí que va ser un alliberament, amb el meu pare dalt del carro estirat pel Nano, el cavall bon jan com no n’hi ha d’altre i juntament amb el Neron i la Xita, dos gossos molt intel·ligents i fèrtils que em van ensenyar què era la lleialtat, com es feien els gossos petits i com se’ls havia d’alletar.

Anàvem a les vinyes de can Curet, a la carretera de Rubí, i de can Casanoves, a l’hort de la mateixa carretera i al Clos, terreny hortícola tancat que pertanyia a l’empresa de Ca l’Abat. Aprenia molt perquè el pare m’explicava coses relacionades amb les plantes i els animals, pujava als arbres, menjava fruita de tota mena, l’ajudava a posar el planter dins els socs, anàvem a comprar i a portar olives i raïm al sindicat de pagesos, escoltava converses amb els seus amics, anava a les festes de Sant Isidre i també a Valls a la fira agrària anual.

Quan arribava a casa i després de jugar al carrer una bona estona amb la colla de nois i noies, amb qui en fèiem de l’alçada d’un campanar, em posava a fer els deures que jo mateixa m’havia imposat. Bàsicament la feina consistia a copiar lletres, fer dibuixos i col·leccionar els cromos, els papers de caramel i els programes de cinema que el meu germà bomber em regalava. Tot aquest material el guardava en un escriptori de porta corredissa que m’havien dut els Reis.

 Contacte amb nens d’ètnia gitana

Un dia quan anàvem a la vinya de la carretera de Rubí vàrem veure que prop de la vinya hi havia acampada una caravana de gitanos. Mentre el meu pare estava enfeinat, vaig decidir anar-los a veure perquè jugaven amb una borrassa fent-la anar com si fos un vehicle. El joc consistia a posar-se tres o quatre sobre el sac i uns altres dos l’agafaven per les puntes i corrien carretera avall arrossegant-los a tots. Després pujaven caminant i repetien l’operació.

Em van permetre participar en el seu joc, això sí, van dir-me que havia d’estirar el sac. Durant un parell de dies vaig fer la funció de segona locomotora fins que van considerar que m’havia guanyat el fet de poder ser transportada. Era fantàstic baixar mig tombats carretera avall, però, ah noi, inoportunament el meu pare va aparèixer i va venir a buscar-me corrent acompanyat del Neron i em digué: “T’he buscat per tot arreu. No sabia on dimonis t’havies fotut!” No vaig entendre per què no va deixar quedar-me a jugar amb ells. Una vegada a casa, va dir a la mare: “Ves, renta bé aquesta mossa i dóna-li un cop d’ull que no tingui polls. L’he trobada jugant amb una colla de gitanos.” La mare li va respondre: “Tens menys enteniment tu que ella.”

 Saintes-Maries-de-la-Mer

He viatjat per bastants indrets de França, país que sempre he sentit pròxim i amb motiu, perquè per part de mare som originaris de Nimes i del departament  del Gard. La Camarga també per a mi és un referent.

Durant un dels viatges em vaig interessar per la romeria que cada mes de maig celebren els gitanos a Saintes-Maries-de-la-Mer, vila on la llegenda explica que la Verge negra o santa Sara va ser qui va ajudar que arribessin a bon port sant Joan Baptista i les tres verges que en francès anomenen Marie Jacobée, Marie Madeleine et Marie Salomée. Commemoren aquesta arribada fent que el mar Mediterrani  també en sigui el protagonista i ho fan moguts pel seguiment de les seves tradicions i coneixements ancestrals, que tenen similitud amb passatges bíblics, però de significat sovint fora de la doctrina ortodoxa.

 Anar a rebre el condol a Perpinyà

Se’m va morir una amiga, la Maria del Carme, i aquella frase que diem, que pot semblar un tòpic, “era la meva amiga de l’ànima”, no és cap frase feta, és veritat, perquè altres persones abans que nosaltres han tingut aquesta profunda vivència; d’altra manera no existiria la frase.

No entraré en detalls excessius, perquè gairebé tothom sap què és la pèrdua d’una persona estimada. Només vull comentar que feia  gairebé una setmana que la Maria del Carme havia fet el traspàs i sentia una pèrdua, un buit i un dolor moral que no sé descriure, una sensació en què només hi ha espai per a les llàgrimes. Per sortir d’aquell estat en què em trobava pujo al cotxe i aquest pren la direcció cap a França. Dic que pren perquè jo no portava cap idea al cap, no sabia on volia anar.

El viatge sense la Maria del Carme asseguda al costat, com sempre havia fet, va ser terrible. El seient sense ningú incrementava encara més la meva sensació de buidor i desolació. Va arribar un punt que vaig haver de parar en una àrea de servei de l’autopista perquè pensava que em desmaiaria de dolor moral o potser de deshidratació perquè no pensava a beure ni menjar res i les llàgrimes no paraven de rajar. També tenia molt fred, paradoxalment, essent el mes d’agost.

Arribo a Perpinyà i paro el cotxe en un carrer on més enllà hi havia un mercat, passo pel mig i un venedor d’una parada de roba em diu: “Bonjour madame, ça va?” Sense ni mirar-lo li digué “oui”, però ell torna a preguntar-me: “Ça va bien, madame?” Jo llavors amb la mà vaig fer el gest de “comme ci, comme ça”.   Sense pensar-s’ho dues vegades, surt de la parada, m’agafa i apropa el seu cos al meu. Vaig percebre a l’instant l’agradable caliu que desprenia, que em recordava les abraçades del meu germà Francisco (epd). L’home de la parada portava pantalons i camisa negra, colors que sintonitzaven amb el meu estat d’ànim. Amb to afectiu em pregunta: “Qu’est-ce que vous avez, madame?” Bona la va fer. Amb aquesta pregunta em poso a plorar com la Maria Magdalena i li dic: “Il y a quatre jours que ma meilleure amie est morte”.

Alors, pourquoi, qu’est-ce que elle avez?” Jo plorant li anava responent i ell deia: “Je sens votre tristesse, j’ai remarqué que vous aimez beaucoup votre amie”. I li confirmava que sí amb el cap, com si fos una criatura de dos anys abandonada per la mare, fins que em va preguntar on vivia i en dir-li “a la Bisbal”, va continuar la conversa en català: “És bonic, la Bisbal. Hi he estat moltes vegades.” Ens adonem que hi havia una senyora a la parada que s’estava esperant i li dic “despatxi, despatxi, jo ja estic millor”, i em pregunta: “De veritat?” “Sí”, li contesto. “Senyora, jo també estic més tranquil. M’ha agradat haver-la conegut, potser un altre dia ens tornarem a veure”. Em va besar la mà i ens vàrem acomiadar. Li vaig donar les meves més sinceres gràcies.

El cotxe va tornar-me cap a casa i quan vaig reflexionar sobre els fets succeïts, descobrí que aquell automàtic viatge a Perpinyà va acomplir la funció d’anar a rebre el condol, de mostrar a una persona que no coneixia la gran desolació que experimentava per la pèrdua de la Maria del Carme. Potser el dolor traspuava la meva pell perquè ja no tenia espai on guardar-lo i aquell oportú senyor d’ètnia gitana va tenir la capacitat de percepció o d’intuïció de veure que quelcom important m’estava succeint. Va estar allà en el moment precís i sempre he recordat la calidesa del seu cos que m’atenuà la fredor del meu i la perceptible exquisidesa de tracte humà, que semblava portés dol per a mi.

Potser el motiu d’escriure aquesta sentimental vivència és perquè estic contenta que un familiar meu s’interessa per saber quelcom de la cultura gitana i també sé que exposarà els seus plantejaments donant-los un tractament de consideració i respecte.

Bòbila Almirall, the second most beautiful staircase in the world

Photographer Antoni March. El Pais 2016
Photographer Antoni March. El Pais 2016

In the spanish newspaper El País May 10, 2016, Andrea Nogueira published an architectonic compendium of unique staircases and in the section The Traveler was proposed among readers to choose the stairs they considered most beautiful in the world.

The most voted first was the stairs of the temple Chand Baori, Abhaneri, in the state of Rajhastan (India), which surrounds the walls of an open pit or funnel-shaped structure. 3,500 steps to allow down to the water tank which makes the function of collecting rainwater for use during dry periods. The work is a thousand years old.

The second most voted staircase was the chimney of Bòbila Almirall (Terrassa, near Barcelona), built in 1956, a structure is 63.25 meters high and around a spiral staircase of 217 steps that lead up to an upper platform with panoramic views over the city.

In 1991 the building was registered in the Guinness Book of Records as the industrial chimney with spiral staircase highest in the world. This structure is made by the master builder Mariano Masana Ribas and his team of workers formed by Lucas Pérez Molina, Jose Fauquet Cons, Paulino Carbajal García and Francisco Gàlvez Quesada . We can check the news and see images on: elviajero.elpais

Also in the Journal of Terrassa of August 31, 2016 it appeared a picture and news about Almirall staircase.

From this site we give our consideration to the versatile artist and excellent photographer Antoni Arch [http://www.toniarch.it/BIOGRAFIA.htm] for having captured and made public a beautiful image of Almirall chimney. Artistic people like him that often show us the hidden beauty of things we sometimes go unnoticed, probably because it is the look of the artist has improved it.  Consult: Behance  and also: Rosa M. Masana