Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Centre d’Estudis del Mar de Begur i Nereo

Fa poc, explicava que havia estat sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal. Després també vaig recordar que  contribuia amb una quota a fi d’ajudar al centre  Nereo, una associació creada conjuntament amb el Centre d’Estudis del Mar que treballava per a la preservació del medi ambient, en especial per la  recuperació de la tortuga marina mediterrània.[1]

Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc
Tortuga de pedra que hi ha al jardí de mas d'en Pinc

Nereo va iniciar la seva activitat el setembre de l’any 1990. La notícia va ser publicada al Diari de Girona el 9 de setembre del 1990. Entre els responsables de la iniciativa hi havia dos biòlegs i un economista. Martí Boada, com a representant de la Generalitat, va fer una conferència en què explicava la necessitat de preservar el medi natural.

El centre va ser ubicat al mas d’en Pinc, al puig d’en Subert de Begur,[2] mas que data dels segles XVI-XVII amb la característica de disposar d’ una torre de defensa des d’on es visualitza bona part de la costa begurenca.

L’esmentat mas va ser popular perquè l’any 1961 havia estat adquirit per la ballarina de flamenc Carmen Amaya i Amaya (Barcelona, 1913-Begur, 1963),  també rebia el mot de ‘La Capitana’,(a) dissortadament només en va poder gaudir  dos anys d’aquets indret . Segons El Punt del dia 9 de setembre del 1990 el mas disposava d’una superfície de terreny de 1.626 m2 i 688 m2edificats. Podem observar com ballava i feia els seus ‘zapateaos’ Carmen Amaya a alguns dels  diversos  vídeos que  han estat incorporats a YouTube i , també veure inclos a vista d’ocell  imatges de la seva finca  fetes en format  vídeo  per Producciones Javier

Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.
Mas d'en Pinc o de Carmen Amaya amb la seva figura esculpida.

Després de la mort de l’artista la propietat va passar a ser de l’Ajuntament de Begur, que més tard hi va ubicar el Centre d’Estudis del Mar, que treballava unit amb Nereo i conjuntament van crear un macroaquari per a l’estudi i rehabilitació d’espècies marines.

Van habilitar una zona entre les platges de sa Riera i Aiguafreda properes als indrets anomenats ses Mines, illa de la Creu i Punta del Mal Entrar, on va ser adaptat també per a la protecció i reproducció de tortugues marines. Es diu que tenia 25.000 m2 i que amb ajut d’un biòtop es podien transmetre imatges des del fons marí. També va ser capacitada una zona per a la pràctica de la pesca artesanal. Segons El Punt del 9-9-1990 el projecte va ascendir a 40 milions de pessetes.

Spai al  mas d'en Pinc
Spai al mas d'en Pinc

Com que hem trobat poca informació a internet sobre Nereo vam fer una visita a l’antic mas de Carmen Amaya. Actualment hi ha les oficines de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de Begur que rep el nom de Espai, escrit Spai  mas d’en Pinc, indret on es fan diverses activitats relaciones amb la protecció del medi ambient, tant aquàtic com forestal. Ens va atendre Francesc Xavier Turró, tècnic de l’esmentada àrea, que molt amablement va ensenyar-nos l’interior del mas d’en Pinc on es poden veure algunes imatges de Carmen Amaya i també material que pertanyia al Centre d’Estudis del Mar i Nereo. En preguntar des de quan s’estan a mas d’en Pinc, ens diuen que de l’any 2016.  Possiblement més endavant trobarem d’altres dades que puguin complementar informació envers  Nereo,  escrit en català Nereu  nom d’un déu mari que era fill de Pontos i de Gea.

Els colors de Nereo. Diari de Girona, 21-9-2000
Els colors de Nereo. Diari de Girona, 21-9-2000

  D’esquerra a dreta  …. Carmen Amaya, Salvador Dalí  i Gala , imatge que està  exposada a mas d’en Pinc.

Adjuntem el retall d’una crònica de Jordi Dalmau titulada “Els colors de Nereo” que ens parla del centre i va ser publicat al Diari de Girona el 21-9- 2000. També es pot consultar la referència en l’apartat de notes.[3]

[/caption]

Notes


[1] Sempre he tingut una especial sensibilitat pels animals i la natura. Penso que em vaig fer sòcia de Nereo en saber que tortugues marines morien entre xarxes i d’altres per confondre una bossa de plàstic amb una medusa.

[2] El fet que el puig rebi el nom de Puig d’en Subert ens ha fet pensar que les alzines sureres reben el nom científic Quercus suber, fet ens estaria indicant que la zona era un bosc d’alzines, tot i que a mas Pinc algú hi ha suggerit un pi que tinguessin al mas, que també podria ser perquè són dues espècies vegetals que conviuen plegades.

[3] “La preservació del medi marí”. Revista de Palafrugell 1-3-2007

(a)  Carme Amaya  rebia el mot de ‘La Capitana’ i  l’altre  ballarina  de flamenc també  altament famosa, la Lola Flores, l’anomenaven ‘La Faraona’ És curiós aquest fet.

L’Associació de Suport Forestal de la Bisbal d’Empordà

L’any 1994 em vaig fer sòcia de l’Associació de Suport Forestal de la Bisbal i segons el carnet que em van donar era la sòcia número 14. Un temps després de la posada en funcionament de l’associació van ubicar les oficines a l’edifici municipal de Torre Maria, lloc on abans hi havia el consultori on també havia treballat. El responsable de la gestió d’aquesta associació de la Bisbal era en Carles. M’hauria agradat parlar dels inicis de l’entitat fundada entre l’any 1993 i 1994, però en ocasions els fets més recents també són els més difícils de documentar.

Sí que podem dir que a partir de la dècada dels vuitanta a Catalunya es va iniciar una forta dinàmica de protecció de la natura; preocupava especialment els incendis forestals i també l’ús que els ciutadans fèiem de les zones boscoses properes a les ciutats i alguns propietaris s’havien queixat d’algunes intromissió en àrees privades.

Aquesta tendència envers la protecció del territori ens la donen a conèixer també algunes notes de premsa com la del Diari de Girona del dia 1 de juny de l’any 1988 que informava del Projecte de Parc Natural del massís de les Gavarres i també el butlletí Can Bech de l’1 de desembre 1989, en què s’esmentava l’acord d’adhesió entre l’Associació de Suport Forestal de Palafrugell i els empresaris del suro.

Parc Natural de les Gavarres
Parc Natural de les Gavarres

Si bé com hem esmentat no podem donar detalls sobre l’inici de l’Associació de Suport Forestal, sí que podem comentar algunes experiències viscudes. Un grup de socis els caps de setmana dels mesos d’estiu es coordinaven per fer rondes per les Gavarres, en especial per camins més transitats i també en zones d’esbarjo on de vegades algunes persones feien trobades.

Acomplien la funció de persuadir aquests grups que evitessin fer foc per fer una costellada o coure aliments. Els deien que la multa seria més costosa que no pas si anaven al restaurant, segons comentaris que havia escoltat més d’una vegada als guàrdies municipals que s’havien presentat al lloc de la xefla. En aquells anys encara no existien els mòbils per avisar les autoritats però sí que hi havia aparells de radioaficionat.

Can Bech 1989
Can Bech 1989

En una ocasió el Consell Comarcal i l’Associació de Suport Forestal van organitzar una jornada de neteja de les Gavarres. M’hi vaig apuntar i d’aquella feta en vaig sortir esllomada dos dies. Els grups de neteja ens vam trobar a les vuit del matí a Cruïlles i des d’allà ens vam repartir per diferents zones de la muntanya amb l’objectiu de trobar-nos a dalt dels Metges.

El grup amb què anava érem tres homes i jo. Un era el conductor d’un Rover amb remolc per posar-hi les deixalles que trèiem del bosc. Aquests nois amb qui formava equip i anàvem a peu, a un li deien Senglar i a l’altre Bardissa. Jo els vaig dir que em podien dir Rosa.

Mai m’hauria imaginat que al bosc a més de vegetació hi pogués haver tants abocaments de diferent naturalesa. A la cuneta d’un tram de la carretera de Calonge que vam resseguir, hi vam arreplegar llaunes de begudes, llantes de cotxes, retrovisors, parafangs, pneumàtics i vam veure que alguns pins estaven pelats o els mancava un tros, mostra que en aquella carretera s’hi feien ral·lis.

Vam trobar gàbies de conills, bidons —en un encara hi havia benzina—, llaunes de begudes, ampolles, bosses de plàstic, roba, electrodomèstics i curiosament també vaig trobar una bossa amb medicaments sense obrir i amb la còpia de la recepta feta pel metge i el nom del malalt. Potser la van llençar sense voler-ho, o qui sap si expressament.

A en Bardissa sovint se’l perdia de vista i com que es ficava en llocs molt enrevessats vaig descobrir per què li deien Bardissa. (1) En una ocasió no el vèiem però el vam sentir que cridava: “Nois! He trobat un bar!” Un bar? Al bosc? Sí, tenia raó, es veu que un cotxe suposadament amb remolc va descarregar les ampolles d’un bar en un terraplè. Entre tots quatre vam fer una cadena humana i vam anar recollint totes les ampolles.

Al migdia vàrem arribar als Metges i el Consell Comarcal va tenir la gentilesa d’invitar-nos a dinar al restaurant, a sota del magnífic llentiscle. Vam agrair la deferència perquè era evident que calia recuperar energies.

Vaig preguntar al company per què li deien Senglar. Va respondre perquè menjava glans, li’n portaven de Galícia i eren dolços. Sovint en portava un grapat a la butxaca. No em van posar cap sobrenom però hauria estat bé anomenar-me Esllomada.

Les deixalles que havíem recollit els diferents grups les vam deixar en una zona prop de la llera del Daró per després ser transportades a un altre lloc i segons van comentar consideràvem que havíem recollit més de dues tones de residus, un fenomen ambiental que fins aquell moment m’era del tot desconegut.

Dos carnets de sòcia 1994 i 1997
Dos carnets de sòcia 1994 i 1997

Nota

(1) És evident que alguns fets sembla que estiguin sincronitzats, perquè fa poc mentre  conversava  amb Ponç Sabaté va sortir a tema  en Bardisa, bé, Joan Garriga,  Ponç em va explicar que Joan  havia rebut aquest mot perquè un dia  el camió   se li quedà  trevesat en mig d’ un camí bastant estret. El van ajuadar a fer les  maniobres per veure si el podien  adreçar,  posant fins i tot  pedres a les rodes del darrera, fins  que el camió va lliscà terraple  avall queient  entremig  dels matols i de  les bardises.  D’aquí  li va venir el mot d’en  bardisa, comenta que ara en  Joan ha de tindre  uns vuitanta anys.

Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

El Sanatori de Terrassa, conegut també com a Ciudad Sanatorial, va ser construït en una zona de bosc, el pla del Bon Aire, sota la muntanya de Sant Llorenç del Munt de Terrassa. En conjunt tenia una superfície de 106.497 m2 i estava a prop del Llac Petit. L’edifici, construït en un sol bloc, ocupava 66.000 m2 i podia arribar a acollir 1.200 malalts de tuberculosi. El centre va ser inaugurat el dia 8 de juny de l’any 1952.[1]

El sanatori, a més de tractar la malaltia que tants estralls va provocar durant i després de la Guerra Civil Espanyola, també va ser concebut per evitar el contagi entre la població sana, d’aquí que el centre disposés de diversos serveis que els mateixos malalts feien funcionar: perruqueria, economat, biblioteca, emissora de ràdio, capella per al servei religiós, sala de teatre i de cinema, i també la impressió d’una revista.

Diverses d’aquestes activitats eren dinamitzades per Ferran Lloveras Bel, capellà del sanatori, que posteriorment també va cursar la carrera de medicina i va exercir de metge al sanatori. El doctor Lloveras, un dels dies que venia al despatx de l’escola d’infermeria en què jo feia funcions de directora tècnica, duia entre les mans un sobre que em va donar: “Té, et regalo aquestes fotografies perquè les guardis. Sé que ho faràs perquè t’agrada la història.” Vaig restar sorpresa i també molt agraïda, ja que no m’esperava un gest com aquell del professor de fisiologia de l’escola d’ATS. Era aproximadament l’any 1978.

Algunes d’aquestes fotografies van ser publicades al llibre que tracta de la història de l’escola d’infermeres, crònica que va ser publicada a internet a fi de ser accessible a les persones interessades en aquest tema. Les imatges que en aquest moment adjuntem al present text les tenia guardades dins d’un àlbum i no em constava que hi fossin. Ara casualment les he localitzat i per aquest motiu en fem un comentari.

Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)
Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)

Proporciona satisfacció que ara aquestes imatges puguin sortir a la llum perquè a més de tractar-se d’un llegat del doctor Lloveras també ens ajuda a conèixer unes de les activitats lúdiques que realitzaven malalts del sanatori. Sembla com si aquestes imatges tinguessin la capacitat d’atenuar d’alguna manera l’imaginari sovint tenebrós respecte de l’activitat d’aquest centre sanitari. Quan el sanatori va ser clausurat el dia 31 de desembre de l’any 1986, va restar en estat d’abandó fins que l’any 2006 va ser convertit en l’empresa Parc Audiovisual de Catalunya.

Referent al tema que ens ocupa, els jugadors d’escacs del sanatori, tot i que només en tenim imatges, sí que se’ns presenta la pregunta de si entre els jugadors en va sortir un Borís Spaski, fet difícil de saber. Si més no el que observem a les imatges és que els campionats estaven ben organitzats i amb la formalitat que requerien perquè als guanyadors de diferents categories se’ls lliurava una copa com a reconeixement. És possible que les persones que van participar al campionat també haguessin rebut algun obsequi. Ens ho fa pensar el fet que a sobre de les taules dels responsables de repartir els premis també s’hi veuen alguns paquets.

Jugadors (F.Lloveras)
Jugadors (F.Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)

És sabut que els jugadors d’escacs disposen de bona capacitat de raonament, intuïció i creativitat, fet que ens porta a llançar la hipòtesi que potser els malalts que practicaven aquesta afecció que requeria un grau més elevat d’exercici mental potser també estaven més protegits  dels efectes secundaris de la teràpia, que en ocasions podia afectar el sistema encefàlic.

No tenim constància que al sanatori hagués exercit algun neuròleg ni tampoc psiquiatre que fes un seguiment de possibles intoleràncies a nivell de manifestacions cerebrals d’alguns pacients; sí que hi havia doctors formats com a pneumòlegs i en les especialistes de cardiologia, radiologia, cirurgia toràcica, digestologia, urologia, otorinolaringologia, així com biòlegs especialistes preparats per a l’estudi de les analítiques fetes als pacients. Més endavant també va ser contractat un oncòleg.

De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
Partida 2 (F.Lloveras)
Partida 2 (F.Lloveras)

Hem fet aquest comentari perquè el sanatori estava envoltat per la llegenda negra que hi havia molts suïcidis i no ho podem confirmar del tot perquè un estudi que estàvem fent en aquesta línia no va ser acabat, però per algunes dades obtingudes sembla que no era del tot verídic. Al llibre de R.M. Masana[2]podem observar que durant el període d’activitat del sanatori de 1952 a 1982 i segons es pot comprovar en un gràfic de defuncions generals, mostra tres pics d’anys amb un major nombre de morts degudes a diverses causes. Els anys de més incidència van ser el 1953, 1956 i 1968.

Jugadors, 2 (F. Lloveras)
Jugadors, 2 (F. Lloveras)

L’any 1953 feia poc que el sanatori s’havia posat en funcionament, el 1956 va ser l’any de l’onada de fred i el centre estava situat en un lloc alt i força ventilat, amb l’inconvenient de no disposar de calefacció. Finalment l’any 1968 va ser bastant convuls a nivell social, amb presència de reivindicacions de drets laborals potser també emmirallades en les revoltes de París del Maig del 1968 que impulsaven la societat envers nous paradigmes, incloent-hi els valors morals, que també es veien sacsejats així com la mateixa condició humana.

Taula dels premis (F.Lloveras)
Taula dels premis (F.Lloveras)

[1] Podem disposar de més informació de la trajectòria d’aquest centre a: Masana, Rosa M. La escuela de enfermeras y el hospital del Tòrax de Terrassa (1952-1986).

[2] Masana, Rosa M. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986. A la p. 80 es parla de les defuncions registrades al sanatori.

El doctor Salvador Calsina Boguñà

Salvador Calsina nació el 3 de mayo de 1857 en el mas La Calsina de Santa Cecilia de Montserrat. La finca está situada en el

La Calsina con la  capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)
La Calsina con la capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)

antiguo camino de herradura que va de Manresa al Monasterio de Montserrat en el núcleo poblacional de Marganell. Esta explotación agraria de viñedos y olivos contaba con una gran extensión de terreno que llegaba hasta las proximidades de Monistrol. Calsina se casó con Luisa Guillemot Oller en la propia capilla de la finca, documentada ya en 1667 y con advocación a san Juan decapitado.[1] El matrimonio tuvo tres hijos, Pepita, Ana y Juan, y, aunque Pepita falleció joven, tuvieron en total siete nietos.

Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)
Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)

Salvador estudió en la Facultad de Medicina de Barcelona. Marisa Calsina, una de sus nietas y enfermera de profesión, asegura que si bien su abuelo no fue el heredero universal de la familia sí que igualmente estaba en muy buena posición económica y disponía de varias propiedades en la ciudad de Terrassa.

Referente a la actividad como médico, Joaquim Verdaguer en su blog comenta que el primer centro médico de Terrassa fue puesto en funcionamiento gracias a la iniciativa de un grupo de tarrasenses y de ocho facultativos entre los cuales se encontraba Salvador Calsina. El centro fue inaugurado el 15 de septiembre del año 1882 y estaba situado en la calle de la Paja número 7.[2]

El blog Terrassa mi ciudad… Catalunya mi nación (28/9/2018)  reproduce un texto del periódico El Día de 3 de mayo de 1935 que hace referencia a la Associació d’Empleats i Obrers de l’Ajuntament, cuyos miembros estaban afiliados a Médica Egara, entidad creada para proteger económicamente a sus asociados en situaciones de intervenciones médicas o quirúrgicas y también en caso de defunción del titular, en cuyo caso la viuda o el heredero podía recibir la cuantidad de 1.000 pesetas por este concepto. En el listado de socios de Médica Egara entre otras personas figuraban los doctores Salvador Calsina, Josep Benet y Enric Farrando. Con fecha 3 de mayo de 1935 consta que la viuda de Calsina recibió la citada gratificación de viudedad.

En este mismo blog aparece la noticia que habia sido publicada en la Vanguardia del dia 17 de julio de año 1915  dando a conocer que havia fallecido Juan Calsina Boguña en su propia heredad. Juan era hermano de Salvador.

Sanatorio de Torrebonica
Sanatorio de Torrebonica

Según el autor Joaquim Verdaguer (31/1/2015): “El día 3 de agosto del año 1918 el doctor Calsina alertó de que había sido diagnosticada una bronconeumonía a un joven de Can Pous de 22 años de edad, pocos días después, el día 7 de setiembre del mismo año en Terrassa se anunciaba que habían sido afectadas por la epidemia de gripe, un total de 778 personas, más nueve que habían fallecido. Terrassa en aquellos momentos disponía de una población de 29.000 habitantes.”[3]Dadas estas circunstancias, centros como la Casa de Caridad, el Centro Médico del que el doctor

El  segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.
El segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.

Calsina fue director y el Sanatorio de Torrebonica [4] se vieron colapsados a causa de la referida epidemia gripal. El día 2 de noviembre de 1918 el Ayuntamiento contabilizó que habían enfermado 2.695 personas y 159 habían fallecido. En 1919 hubo un nuevo rebrote de la enfermedad.

En el libro Carrers de Terrassa consta que el doctor Calsina da nombre a una calle de la ciudad, en cuya placa consta que fue fundador del centro médico en 1882. La calle está situada en el distrito sexto del barrio de Sant Pere Nord, entre la carretera de Matadepera y la calle Provença.[5]

Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)
Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)

Salvador Calsina falleció el 18 de marzo de 1934, fecha coincidente con el día de su santo y día en que llegó al mundo su nieto, que también recibió el nombre de Salvador.

Notas


[1] Debido a un privilegio papal los propietarios de la finca y la capilla gozaban de autorización para ser enterrados en ella.

[3] Verdaguer cita en su trabajo a Baltasar Ragón, Judit Tapiolas Pere Figueres, 1990, y Daniel Montaña, 1995.

[4] El  sanatorio ‘ Mare de Deu de Montserrat’  fue edificado en el año 1911 por Josep Domènec Mansana  con capacidad para 40 enfermos, los terrenos  pertenecían a  can Viver  y más tarde pasaron a ser propiedad de ‘La Caixa’, estuvo activo hasta el año 1999.

[5] Lozano, F.; Romero, J.; Verdaguer, J. Els carrers de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1995.

Teresa Jordà Vitó, artista visual i aquarel·lista terrassenca

Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia

Conversem amb la Teresa Jordà Vitó perquè ens expliqui quelcom del concurs internacional d’aquarel·la Indonesia International Watercolor Online Competition and Exhibition 2021, en què va guanyar el segon premi per l’obra El fil d’Ariadna. Li demanem també com ha viscut la seva trajectòria com a aquarel·lista al llarg de més de mig segle, quines han estat les sensacions quan se submergeix entremig de colors, pinzells, fils de seda i els suports de paper, teixit o d’altres materials, quin impacte li fa un paper de blanc immaculat receptor del seu traç que li ha de donar vida. Els lectors interessats en la seva obra poden visitar el seu perfil de Facebook  i també a Twitter.

 

—Teresa, què ens pots dir d’aquest important reconeixement que has rebut per la teva obra El fil d’Ariadna?

—L’any 2019 vaig participar al concurs que es va celebrar a Indonèsia i vaig ser finalista de l’International Watercolor Society (IWS) que es va fer a Bali, hi vaig assistir presencialment i em van convidar a fer una intervenció pública.

ECWS Noruega. 2012
ECWS Noruega. 2012

Vaig gaudir d’una bona experiència com en tots els països on també he anat convidada: Costa Rica, Mèxic, Ucraïna, Bulgària, Portugal, Itàlia i Espanya. Aquests esdeveniments de participació internacional han estat realitzats els darrers anys, des del 2015. Amb la pandèmia tot ha quedat aturat, d’aquí ve que ho organitzessin telemàticament, rebem les instruccions completes, les adreces on enviar, exigeixen que la foto sigui de qualitat i sense cap retoc, i hi ha un jurat competent que es dona a conèixer. S’ha de complir tots els requisits estrictament: mides, concepte, tècnica, suport, etc. Marquen unes dates per a la presentació i també l’abonament de les tarifes de participació. En la data indicada publiquen els premis a internet i també t’ho comuniquen per correu electrònic. Realitzen una exposició virtual on es pot visualitzar les obres de tots els participants seleccionades i les premiades, és força seriós. Estic parlant de la majoria de convocatòries de la IWS, associació fundada l’any 2012. Fins aleshores només hi havia l’European Confederation of Watercolour Societies (ECWS) on hi soc inscrita i convidada des de 1976, quan vaig formar part del rànquing de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, pel fet d’haver rebut diversos premis d’aquarel·la entre els quals el Primer Premi Nacional. En aquests simposis només s’hi pot participar a través de les agrupacions d’aquarel·listes. No atorguen premis; el premi consisteix a ser seleccionat. He estat a França, Itàlia, Noruega, Finlàndia, Polònia presencialment i molts d’altres en què he participat aportant-hi una obra.

Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello
Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello

—Què se sent abans de posar color i dotar de significat un suport en blanc?

—Davant d’un paper o seda en blanc, immaculat, experimento un enorme silenci, m’hi submergeixo infinitament, les hores que fa falta, els dies que necessito, defujo el pànic, parlo amb aquest silenci, li explico allò que vull transmetre i mentrestant, preparo els estris, ordeno els colors que vull utilitzar, realitzo la composició arquitectònica de l’obra i si haig d’estripar, estripo, tallo, faig enllaç, cuso, mullo intensament i acaparo el color, faig la barreja desitjada, l’escampo, torno a mullar d’aigua i vaig escampant, recollint, afegint, dispersant, acotant, expressant líricament tot allò que fa temps belluga per la meva ment i que, finalment, ha de rebre la llum difosa, de la natura viva sota la nostra mirada. El part de la meva obra és a través d’una gestació de molts fets viscuts, desitjats o no, una reacció a les vivències, siguin visuals, físiques, morals o espirituals. Una reacció catàrtica, tant li fa colors estridents com místics i tímidament expressats a través de línies gairebé difoses, solcs estrepitosos i taques immenses.

—El teu currículum artístic es pot consultar a Wiquipèdia, però s’hi hauria d’incloure els darrers premis. Les teves obres mostren colors molt vius, que fins i tot impacten. Te’ls fas tu?

—Sempre són meus, mai són un sol color fabricat artesanal o bé industrial. Encara que l’obra sigui monocroma, el color és idealitzat, fet a partir del meu precís diàleg. Busco colors preferits i barrejo allò que necessito, utilitzo fabricants exquisits, sempre en tub. Les pastilles només les uso en viatges o sortides esporàdiques. M’agrada la densitat cremosa de la pintura, m’entusiasma! M’encomana un encanteri deliciós, diria anormal, místic, eteri i excitant a la vegada; bé, podríem dir malalta d’amor per l’aquarel·la, una relació d’etern diàleg.

—Fusionar l’esperit amb un etern diàleg ha de ser sublim! També, diguem-ne, jugues amb fragments de paper o fils afegits a l’obra. Per què?

—Mitjançant el tractament del color i el silenci de la seva absència, amb l’enllaç del paper cosit amb fils de seda i amb les incisions en la superfície, busco “trencar els límits de l’aquarel·la i generar una profunda reflexió cognitiva”. Això consta en el meu currículum, és la meva fita personal.

. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

—En el fet d’emprar fils, hi ha tingut influència la teva mare Raimunda Vitó, coneguda com l’artista de l’agulla?

—Sí, ve d’influència materna. De molt petita la mare em deixava tocar els seus fils, els admirava i adorava, els enrotllava en cartonets que guardava classificat per colors, era un goig immens poder-los mirar i tocar, sempre han estat a les meves mans, ja fa anys els aplico a les aquarel·les.

—De vegades, una obra teva m’ha suggerit una ferida suturada, potser degut al color vermell intens que utilitzes.

—Sí, el vermell intens en seda l’utilitzo molt, també altres colors a partir del diàleg de l’obra que pot ser en negre, blau, groc, etc. En la seva majoria els cosits són les sutures i els talls les ferides: ferides suturades, quan hi ha enllaç de paper és com una immensa abraçada, refer allò deteriorat: desconstruir-construir. El meu objectiu. Buscar un món millor? Entendre l’ànima? Dialogar-hi?

—Una gran recerca mitjançant preguntes vitals que de segur et porten a la saviesa i qui sap si a entendre els fets contraposats de la vida.

—No és saviesa, és emoció, sentiment, expressió, comunicació.

—Et sap greu despendre’t d’alguna obra?

—Si d’una obra no me’n vull desprendre queda per a mi, no tinc problemes d’aquest tipus. El meu marit em comprava les que ell no volia que vengués, en tinc unes quantes i li n’estic molt agraïda.

 

Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona
Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona

—També has tingut facilitat per l’expressió escrita, oi?

—De jove escrivia molt, era aficionada als haikus però ara no ho practico, ara reflexiono, busco explicacions a les temàtiques que vull pintar, aspiro, expiro, m’inspiro i pinto!

—Genial! Fas més entenedor el teu treball.

—L’aquarel·la té l’avantatge de concedir una impremta molt singular, no et permet gaire el retoc, és bona quan és nítida i dotada d’una frescor de pinzellada immediata, això no vol dir que una obra llargament treballada sigui forçosament dolenta, no, no vol dir això, però sí que es valora molt l’estat pur de la pinzellada. He recordat una reflexió expressada en un pamflet fet per a l’exposició de la Galeria Soler Casamada de Terrassa el 1993 titulat Percepcions – Sensacions que deia: “Viure intensament l’instant, sadollar-te’n i abocar-ho tot amb les transparències velades o nítides de l’aquarel·la damunt del suport, amb textures càlidament integrades.” L’aquarel·la va entrar a la meva vida després del llapis de mina de plom, els carbonets, el clarió i les sanguines, els pastels i les ceres i la pintura a l’oli. Un llarg camí orientat per mestres de Terrassa: Ramón Cortés, Josep Rigol i Fornaguera i J. Martínez Lozano, l’únic mestre que he tingut d’aquarel·la.

L’abstracte va venir després del figuratiu, impressionisme, expressionisme i minimal art. Vaig entrar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 1982 amb el Minimal Art, tot eren preguntes sobre els meus treballs, que jo no responia. Allà, em vaig integrar en allò que no havia tingut fins aleshores, filosofia i semiòtica, dues assignatures que en principi es contradiuen en certs conceptes. La semiòtica va captar la meva atenció pràctica. M’hi vaig capficar amb molta atenció i va néixer l’abstracte, sigui oportú, significatiu o no, tot té un principi, un origen on trobar la llavor d’una naixença íntimament desconeguda i pràcticament desitjada.

—Ha estat una llarga trajectòria de maduració expressiva. També has impartit docència, oi?

—Sí, imparteixo cursos d’arts plàstiques al taller propi des de l’any 1995, també he fet cursos de dibuix i pintura per a la Lliga Reumatològica Catalana (1995-2016), creació, direcció i pràctica dels cursos d’arts plàstiques infantils a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, durant els cursos 2000-2001 al 2004-2005. S’atorgaven set crèdits validats per la Universitat de Barcelona per als estudiants de final de carrera, en total van ser expedits trenta-cinc crèdits. Pel que fa a classes magistrals d’aquarel·la n’he impartit a nivell nacional i internacional a Terrassa, El mes de setembre tinc previst fer dues classes magistrals al  Centre de Documentació del Museu Tèxtil (CDMT), sobre llibre d’artista tèxtil.

A l’octubre, reprendre les classes mensuals d’ aquarella i dibuix que van quedar suspeses a causa  de la pandèmia. Pel mes de setembre tinc previst fer dues classes d’aquest estil a Terrassa.

—Abans has fet esment al llibre d’artista tèxtil. Buscant informació he vist que al Museu Tèxtil hi ha un vestit molt bonic de quan eres petita.

—Sí, me’l va fer la meva mare, era de d’organdí de cotó i tot ell estava brodat amb motius de color vermell. Realment una obra d’art.

—Quan algú t’ha fet un comentari de la teva obra artística, penses que s’aproximen al que tu volies transmetre?

—Respecto els crítics d’art, tinguin raó o no, fan la seva feina, en tinc de memorables ja des d’un primer moment. No vull diferenciar ningú; agraeixo sempre la capacitat d’atenció cap a la meva obra.

—Diuen que l’aquarel·la és màgica. Ho és?  

—Màgica? No, és esforç, persistència i determinació! Això és aquarel·la. Font de sofriment i satisfacció. Sorprenent sempre! Hi domino el traç, el color, l’estructura, tot el que cal. També hi ha moments de dubte i penediment, si s’escau em deixo portar per aquells lapsus que venen de fora, cal aprofitar sempre la màxima oportunitat dels elements plàstics.

 Mirada, 2020
Mirada, 2020

—A l’obra ‘Mirada’, guanyadora del Tercer Premi Internacionl a Malàisia hi adjuntaves una llegenda personal que diu el següent: “Partint de la imatge de Madonna de la Cadira (Raffaello Sanzio, 1483-1520), amb el seu fill Crist en braços, amb una expressió de dolor i serenitat reflectida en els bells rostres; aprofundim detingudament en la imatge de l’Infant des de tots els possibles costats: anvers, revers, girats, etc. Atrets per la seva mirada intuïm com Crist observa el seu futur i ens transmet amorosament el seu destí, amb elements tràgics que es desenvolupen a partir d’aquesta bella imatge: El patir de mare perdent el seu fill. Serenitat de Crist afrontant el seu futur. Creu de l’Església de Santa Maria dels Yébenes. Llum (or) dominant sobre les tenebres. Corona d’espines de Crist. Fils de seda que ens permeten cosir l’obra i expressar la seva profunda intenció. Culminació de la obra. Terrassa (Barcelona) MIRADA, 2020. Los Yébenes.”

Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada
Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada

—Sí, aquesta és la llegenda personal que acompanyava l’obra.

—Fa poc has exposat a la sala Crespi. Tens algun altre projecte de futur?

—El mes de gener del 2022 presentaré una exposició a la sala Muncunill, serà una ofrena a la ciutat de Terrassa, a la meva mare Raimunda Vitó i a la meva filla Dàcil Argany Jordà. Hi haurà més d’un centenar d’aquarel·les meves i petites obres d’elles dues.

—M’imagino que serà una exposició entranyable per a molts terrassencs. Procurarem acompanyar-te. A internet hi ha un vídeo on expliques quelcom de la Divina Comèdia de Dant. És interessant.

—Es tracta d’una llegenda inspirada en Dant de la qual he fet una aquarel·la que he presentat aquest any 2021 a Urbino, Itàlia. A veure com anirà.

Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia
Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia

—Teresa, segur que ens queden moltes coses al tinter; les deixem per a una altra ocasió. Entretant, moltes gràcies, també per les imatges que ens has cedit i especialment per honorar amb el teu art la ciutat de Terrassa.

 Per observar les habilitats que la Teresa Jordà utilitza per crear les  innovadores obres artístiques, és aconsellable observar alguns vídeos que estant incorporats  a Youtube. També n’adjunten un d’una expossició feta a Terrassa l’any 2011.

Exposicióa l’Escola d’Art de Terrassa, 2011 Teresa Jorda

 Clase magistral a la Agrupacion de acuarelistas vascos 22 de març del 2013.

 FabrianoIn-Acquarello InArteel,  26 d’abril del 2016

FabrianoInAcquarello Demo,  2021

Reportatge realitzat per Alberto Gross i Laura Herrera, 18 de maig del 2016.

II Internacional Trienal”WATERcolor&SPERIT” a Varna, Bulgaria, 2019    (Varna)