Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Vivències d’una infermera domiciliària (1987-2005)

Introducció a la tasca professional

He treballat en hospitals privats, concertats i de la Seguretat Social i l’any 1977 vaig obtenir una plaça d’infermera titular de l’Administración Institucional de la Sanidad Nacional (Ainsna) després de superar un examen escrit i oral a Madrid.

L’any 1981 l’Insalud va traspassar les competències en matèria de sanitat a les comunitats autònomes i el personal que abans pertanyíem a l’Ainsna vàrem quedar adscrits a la Seguretat Social, que a Catalunya depenia del Servei Català de Salut.

Amb motiu d’haver estat contractada com a directora dels serveis d’infermeria i per posar en funcionament els vint primers llits de l’hospital de Palamós, llavors en construcció, vaig sol·licitar una excedència de treball de l’hospital on treballava que, a més, estava en fase de tancament. Desconeixia que, tornant d’una excedència, la reincorporació a la primitiva plaça oficial d’infermera no era una tasca fàcil d’aconseguir.

Infermera d’assistència pública domiciliària (APD)

En aquell moment vaig considerar deixar la gestió hospitalària per dedicar-me a fer d’infermera en l’àmbit rural, activitat que m’agradava perquè permetia estar en contacte més directe amb el malalt, motiu pel qual vaig sol·licitar al col·legi professional de Girona una plaça interina d’APD adscrita al Departament de Sanitat de la Generalitat, que tenia la direcció general al carrer del Sol de Girona.

La tasca de les infermeres d’APD consistia a oferir atenció als malalts al consultori i al propi domicili, en una jornada completa de 24 hores de localització per si calia atendre alguna urgència de persones de la vila, peticions de facultatius que hi tenien pacients aconductats i també demandes de les companyies asseguradores.

Cal comentar que les sol·licituds d’assistència a domicili eren freqüents a causa que la dècada dels noranta encara hi havia el boom dels antibiòtics administrats per via intramuscular. Un inconvenient era que no encara existia la telefonia mòbil, per la qual cosa havíem d’estar localitzables a casa. Teníem només dos diumenges al mes de festa i ens ho havíem de combinar amb la infermera dels pobles veïns.

Viles on he exercit

Vaig iniciar el periple assistencial com a infermera rural a Cabanes i Vilabertran (Alt Empordà). M’allotjava a la fonda de Vilabertran i anava a Cabanes amb bicicleta. Vaig continuar a Caldes de Malavella, Bescanó, les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Amer, Sant Aniol de Finestres, Anglès, Peratallada, Palau-sator, Llagostera, la Bisbal d’Empordà, Cruïlles, Fonteta, Foixà i Pals, vila que tenia adscrita la vila de Torrent. En aquesta darrera localitat, tot que la meva situació laboral continuava sent d’infermera interina, vaig estar-hi fins que em vaig jubilar l’any 2009, en total setze anys. Sanitàriament, Pals pertanyia al CAP de Palafrugell, on fèiem les sessions clíniques i les guàrdies al servei d’urgències.

Un fet insòlit

En una de les viles on vaig treballar, un dissabte a les vuit del vespre vaig anar a casa de la senyora Eulàlia Rapelt (nom modificat) a administrar-li un injectable. No ens coneixíem i em vaig presentar dient-li que feia poc que estava fent d’infermera a la vila.

Quan anava a marxar i ella m’acompanyava a la porta es va iniciar una conversa força interessant i em digué: “Potser que no ens estiguem dretes. Entra un moment i seurem.” L’Eulàlia era una senyora d’uns seixanta anys, molt agradable i culta, estava al corrent de tot el que succeïa al mon i a més de parlar el català i el castellà sabia tres idiomes més. En un instant vaig adonar-me que estava conversant amb una persona plena de vivències, que tenia inquietuds i en tot moment feia mostra de la seva gentilesa i gran naturalitat.

Assegudes als respectius sofàs de gran solera, en concordança amb el conjunt de la casa d’estil modernista, la conversa es feia cada vegada més interessant. Veient que la cosa s’allargava, vaig trucar als municipals de la vila per dir-los on era per si sorgia alguna urgència, ja que eren ells els responsables d’avisar-me a les nits.

Una agulla modernista
Una agulla modernista

L’Eulàlia es va aixecar per anar a buscar dues copetes de vidre bisellat on va servir, després de preguntar-me si m’agradava, un raig de xerès. M’encantava escoltar-la explicar el seu projecte d’escriure un llibre i jo també li explicava coses que m’havien passat a la vida i amb algunes de les meves explicacions la feia riure de manera contagiosa.

De cop, quan vam mirar el rellotge i vam veure que eren les tres de la matinada, pensàvem que s’havia espatllat; però no, ens vam sorprendre que ens haguéssim passat set hores conversant. Fent un gran esforç, vam decidir deixar la tertúlia per a un altre dia. Sempre que he explicat aquest fet li he posat el qualificatiu de fenomen; no trobo cap altra paraula que el defineixi.

Els dies posteriors

L’Eulàlia va necessitar més injectables, però llavors anava a casa seva al migdia quan encara havia d’assistir altres ciutadans a domicili. Amb tot, sempre intercanviàvem algunes paraules que anaven acompanyades d’una agradable calidesa humana.

Vaig descobrir que casa seva era un petit consolat, perquè molt sovint hi anaven persones estrangeres que vivien jubilades a la província de Girona. L’Eulàlia els llegia la correspondència oficial i els escrivia algun comunicat que havien de lliurar a l’administració.

Una amistat en augment

Poques persones expliquen les seves vivències però l’Eulàlia ho feia amb una naturalitat envejable. El que m’agradava més era escoltar-la explicar com n’estava d’enamorada del seu marit, els viatges en transatlàntic a països llunyans i la vibrant espera i l’anhel de retrobar-se ells dos arran de mar i abraçar-se fins a no poder més. Però ell ja no hi era, cosa que l’afligia.

La diferència d’edat entra ella i jo no va ser cap impediment per comunicar la nostra manera de pensar, coincident en moltes coses. Era una enamorada de Plató i li encantava parlar de física. Sovint em deia que la sorprenia amb tot el que li explicava, però ella encara em sorprenia més a mi.

Una de les coses que em va explicar va ser que durant la República va anar a demanar feina a la Generalitat. La va rebre una persona i ella li va comentar que a més del català i el castellà sabia el francès i l’anglès i que tenia nocions d’alemany. Ho devien considerar un fet insòlit, perquè aquesta persona des de baix de les escales del Palau de la Generalitat mirant cap amunt va cridar: “Ei! Aquí baix hi ha una noia que diu que sap cinc idiomes!” Va respondre una veu llunyana, precedida d’un murmuri general: “Doncs no la deixis pas escapar, aquesta mossa!” I així va ser com la van contractar per fer de secretària del president. Ella li portava la correspondència i l’acompanyava a les visites amb el cotxe oficial. Me la imagino amb les seves faldilles i les sabates de mig taló que sempre portava. Però no m’allargaré explicant les diverses vivències compartides amb l’Eulàlia; només vull explicar un fet que per a mi va ser molt colpidor.

El trasllat a una altra vila

A causa de la meva situació d’interinatge, hi havia la possibilitat que un altre col·lega pogués sol·licitar la meva plaça i això em va succeir, a més en un moment en què ho tenia tot organitzat i la casa de lloguer ben arranjada.

Vaig anar a explicar a l’Eulàlia que havia de marxar i es va sentir consternada pel fet que la vila on anava a treballar era molt allunyada d’on ella vivia. Ens vam trucar diverses vegades per telèfon i també va venir a casa meva i jo vaig anar a la seva.

Una de les experiències més colpidores

Un diumenge que tenia festa, vaig anar a veure-la, vaig trucar al timbre i ella va obrir la porta, però la diferència amb altres vegades va ser que restà quieta sense dir res, en lloc de dir-me “hola, Rosa!” i fer-me una abraçada de quinze segons. Li vaig dir “Eulàlia, sóc jo, la Rosa” i ella amb un somrís va respondre “sí”. No entenia res, no sabia què fer. Sort que ella va reaccionar i em va dir: “Vine, entra.” Vaig respirar alleujada. Però una vegada a dins no em donava conversa i li vaig demanar: “Eulàlia, com tens el llibre? Has escrit res més?” No em seguia, no sabia què dir-me, fins que va exclamar: “Que maca que ets! Tu i jo seríem bones amigues!” Em va caure l’ànima als peus, era ben bé que no m’havia conegut. L’Eulàlia tenia Alzheimer, però el més impactant va ser adonar-me que ella, tot i que no em reconeixia, va considerar que podríem ser unes bones amigues.

Aquelles seves paraules les recordaré mentre visqui, em van provocar un impacte tan fort que transcendien totes les converses filosòfiques que mai haguéssim tingut, a més, expressades en un moment que, si bé l’Eulàlia hi era present físicament, a la vegada no hi era. Terrible.

Penso que aquella frase només podia sortir d’algun lloc profund del seu ésser, de la intuïció potser, que encara preservava intacte, no ho sé, però, d’altra manera com era possible que digués que podríem ser bones amigues?

Vaig quedar meravellada de l’honorable capacitat de l’Eulàlia d’articular, encara, en un moment com aquell que estava vivint, les sublims paraules d’esperança, de fer-me saber que la nostra amistat mai es perdria i que, si així fos, sempre la podríem tornar a recuperar.

Vivències amb persones d’altres ètnies

En el moment de començar a escriure sobre aquesta experiència personal volia evitar emprar la paraula gitano per referir-me a persones d’aquesta ètnia amb qui he tingut algunes vivències dignes de recordar. No volia fer ús del terme perquè em fa la impressió que l’utilitzem amb connotacions pejoratives envers persones que, simplement, tenen una cultura diferent a la nostra.

Tot ha vingut a tomb perquè aquest curs 2016 una meva neboda ha iniciat els estudis d’antropologia i va escollir fer un treball sobre l’ètnia gitana. En assabentar-me del seu propòsit vaig sentir complaença i se’m van remoure records d’anys enrere. També vaig decidir que li regalaria un llibre que havia comprat a França l’any 2005 de Guy-Pierre Geneuil titulat La symbolique gitane, ja que considero que li pot ser útil.

A continuació exposaré alguns passatges autobiogràfics que tenen a veure amb aquest col·lectiu:

 De petita no anava a l’escola

Els meus pares em van portar a quatre escoles diferents i a totes m’hi avorria a no poder més, seria llarg d’explicar i ara no és el cas. Només diré que m’escapava fins que a la darrera no ho feia. El motiu era que no sabia com  tornar a casa. Hem de considerar que la dècada dels cinquanta de les escoles no se’n podia dir escoles; eren uns locals que feien de guarderies on tots ploràvem, dúiem els mocs penjant i fèiem una insuportable olor a pixum, tot i que també havia de complir el meu paper dins el conjunt. La diferència, però, potser era que la meva mare era addicta al sabó Lagarto per rentar la roba i a l’Heno de Pravia per rentar-nos nosaltres.

 A la vinya en lloc de la guarderia

Sempre estaré agraïda al meu pare quan un dia va dir a la mare: “Ves, noia,  m’emporto aquesta mossa amb mi a la vinya!” Allò sí que va ser un alliberament, amb el meu pare dalt del carro estirat pel Nano, el cavall bon jan com no n’hi ha d’altre i juntament amb el Neron i la Xita, dos gossos molt intel·ligents i fèrtils que em van ensenyar què era la lleialtat, com es feien els gossos petits i com se’ls havia d’alletar.

Anàvem a les vinyes de can Curet, a la carretera de Rubí, i de can Casanoves, a l’hort de la mateixa carretera i al Clos, terreny hortícola tancat que pertanyia a l’empresa de Ca l’Abat. Aprenia molt perquè el pare m’explicava coses relacionades amb les plantes i els animals, pujava als arbres, menjava fruita de tota mena, l’ajudava a posar el planter dins els socs, anàvem a comprar i a portar olives i raïm al sindicat de pagesos, escoltava converses amb els seus amics, anava a les festes de Sant Isidre i també a Valls a la fira agrària anual.

Quan arribava a casa i després de jugar al carrer una bona estona amb la colla de nois i noies, amb qui en fèiem de l’alçada d’un campanar, em posava a fer els deures que jo mateixa m’havia imposat. Bàsicament la feina consistia a copiar lletres, fer dibuixos i col·leccionar els cromos, els papers de caramel i els programes de cinema que el meu germà bomber em regalava. Tot aquest material el guardava en un escriptori de porta corredissa que m’havien dut els Reis.

 Contacte amb nens d’ètnia gitana

Un dia quan anàvem a la vinya de la carretera de Rubí vàrem veure que prop de la vinya hi havia acampada una caravana de gitanos. Mentre el meu pare estava enfeinat, vaig decidir anar-los a veure perquè jugaven amb una borrassa fent-la anar com si fos un vehicle. El joc consistia a posar-se tres o quatre sobre el sac i uns altres dos l’agafaven per les puntes i corrien carretera avall arrossegant-los a tots. Després pujaven caminant i repetien l’operació.

Em van permetre participar en el seu joc, això sí, van dir-me que havia d’estirar el sac. Durant un parell de dies vaig fer la funció de segona locomotora fins que van considerar que m’havia guanyat el fet de poder ser transportada. Era fantàstic baixar mig tombats carretera avall, però, ah noi, inoportunament el meu pare va aparèixer i va venir a buscar-me corrent acompanyat del Neron i em digué: “T’he buscat per tot arreu. No sabia on dimonis t’havies fotut!” No vaig entendre per què no va deixar quedar-me a jugar amb ells. Una vegada a casa, va dir a la mare: “Ves, renta bé aquesta mossa i dóna-li un cop d’ull que no tingui polls. L’he trobada jugant amb una colla de gitanos.” La mare li va respondre: “Tens menys enteniment tu que ella.”

 Saintes-Maries-de-la-Mer

He viatjat per bastants indrets de França, país que sempre he sentit pròxim i amb motiu, perquè per part de mare som originaris de Nimes i del departament  del Gard. La Camarga també per a mi és un referent.

Durant un dels viatges em vaig interessar per la romeria que cada mes de maig celebren els gitanos a Saintes-Maries-de-la-Mer, vila on la llegenda explica que la Verge negra o santa Sara va ser qui va ajudar que arribessin a bon port sant Joan Baptista i les tres verges que en francès anomenen Marie Jacobée, Marie Madeleine et Marie Salomée. Commemoren aquesta arribada fent que el mar Mediterrani  també en sigui el protagonista i ho fan moguts pel seguiment de les seves tradicions i coneixements ancestrals, que tenen similitud amb passatges bíblics, però de significat sovint fora de la doctrina ortodoxa.

 Anar a rebre el condol a Perpinyà

Se’m va morir una amiga, la Maria del Carme, i aquella frase que diem, que pot semblar un tòpic, “era la meva amiga de l’ànima”, no és cap frase feta, és veritat, perquè altres persones abans que nosaltres han tingut aquesta profunda vivència; d’altra manera no existiria la frase.

No entraré en detalls excessius, perquè gairebé tothom sap què és la pèrdua d’una persona estimada. Només vull comentar que feia  gairebé una setmana que la Maria del Carme havia fet el traspàs i sentia una pèrdua, un buit i un dolor moral que no sé descriure, una sensació en què només hi ha espai per a les llàgrimes. Per sortir d’aquell estat en què em trobava pujo al cotxe i aquest pren la direcció cap a França. Dic que pren perquè jo no portava cap idea al cap, no sabia on volia anar.

El viatge sense la Maria del Carme asseguda al costat, com sempre havia fet, va ser terrible. El seient sense ningú incrementava encara més la meva sensació de buidor i desolació. Va arribar un punt que vaig haver de parar en una àrea de servei de l’autopista perquè pensava que em desmaiaria de dolor moral o potser de deshidratació perquè no pensava a beure ni menjar res i les llàgrimes no paraven de rajar. També tenia molt fred, paradoxalment, essent el mes d’agost.

Arribo a Perpinyà i paro el cotxe en un carrer on més enllà hi havia un mercat, passo pel mig i un venedor d’una parada de roba em diu: “Bonjour madame, ça va?” Sense ni mirar-lo li digué “oui”, però ell torna a preguntar-me: “Ça va bien, madame?” Jo llavors amb la mà vaig fer el gest de “comme ci, comme ça”.   Sense pensar-s’ho dues vegades, surt de la parada, m’agafa i apropa el seu cos al meu. Vaig percebre a l’instant l’agradable caliu que desprenia, que em recordava les abraçades del meu germà Francisco (epd). L’home de la parada portava pantalons i camisa negra, colors que sintonitzaven amb el meu estat d’ànim. Amb to afectiu em pregunta: “Qu’est-ce que vous avez, madame?” Bona la va fer. Amb aquesta pregunta em poso a plorar com la Maria Magdalena i li dic: “Il y a quatre jours que ma meilleure amie est morte”.

Alors, pourquoi, qu’est-ce que elle avez?” Jo plorant li anava responent i ell deia: “Je sens votre tristesse, j’ai remarqué que vous aimez beaucoup votre amie”. I li confirmava que sí amb el cap, com si fos una criatura de dos anys abandonada per la mare, fins que em va preguntar on vivia i en dir-li “a la Bisbal”, va continuar la conversa en català: “És bonic, la Bisbal. Hi he estat moltes vegades.” Ens adonem que hi havia una senyora a la parada que s’estava esperant i li dic “despatxi, despatxi, jo ja estic millor”, i em pregunta: “De veritat?” “Sí”, li contesto. “Senyora, jo també estic més tranquil. M’ha agradat haver-la conegut, potser un altre dia ens tornarem a veure”. Em va besar la mà i ens vàrem acomiadar. Li vaig donar les meves més sinceres gràcies.

El cotxe va tornar-me cap a casa i quan vaig reflexionar sobre els fets succeïts, descobrí que aquell automàtic viatge a Perpinyà va acomplir la funció d’anar a rebre el condol, de mostrar a una persona que no coneixia la gran desolació que experimentava per la pèrdua de la Maria del Carme. Potser el dolor traspuava la meva pell perquè ja no tenia espai on guardar-lo i aquell oportú senyor d’ètnia gitana va tenir la capacitat de percepció o d’intuïció de veure que quelcom important m’estava succeint. Va estar allà en el moment precís i sempre he recordat la calidesa del seu cos que m’atenuà la fredor del meu i la perceptible exquisidesa de tracte humà, que semblava portés dol per a mi.

Potser el motiu d’escriure aquesta sentimental vivència és perquè estic contenta que un familiar meu s’interessa per saber quelcom de la cultura gitana i també sé que exposarà els seus plantejaments donant-los un tractament de consideració i respecte.

Bòbila Almirall, the second most beautiful staircase in the world

Photographer Antoni March. El Pais 2016
Photographer Antoni March. El Pais 2016

In the spanish newspaper El País May 10, 2016, Andrea Nogueira published an architectonic compendium of unique staircases and in the section The Traveler was proposed among readers to choose the stairs they considered most beautiful in the world.

The most voted first was the stairs of the temple Chand Baori, Abhaneri, in the state of Rajhastan (India), which surrounds the walls of an open pit or funnel-shaped structure. 3,500 steps to allow down to the water tank which makes the function of collecting rainwater for use during dry periods. The work is a thousand years old.

The second most voted staircase was the chimney of Bòbila Almirall (Terrassa, near Barcelona), built in 1956, a structure is 63.25 meters high and around a spiral staircase of 217 steps that lead up to an upper platform with panoramic views over the city.

In 1991 the building was registered in the Guinness Book of Records as the industrial chimney with spiral staircase highest in the world. This structure is made by the master builder Mariano Masana Ribas and his team of workers formed by Lucas Pérez Molina, Jose Fauquet Cons, Paulino Carbajal García and Francisco Gàlvez Quesada . We can check the news and see images on: elviajero.elpais

Also in the Journal of Terrassa of August 31, 2016 it appeared a picture and news about Almirall staircase.

From this site we give our consideration to the versatile artist and excellent photographer Antoni Arch [http://www.toniarch.it/BIOGRAFIA.htm] for having captured and made public a beautiful image of Almirall chimney. Artistic people like him that often show us the hidden beauty of things we sometimes go unnoticed, probably because it is the look of the artist has improved it.  Consult: Behance  and also: Rosa M. Masana

La escalera de la chimenea Almirall, la segunda más bonita del mundo

Imatge de la chimenea Almirall del fotografo Antoni Arch, publicada al periodico El País.
Imatge de la chimenea Almirall del fotografo Antoni Arch, publicada al periodico El País.

 

En el diario El País del día 10 de mayo de 2016, Andrea Nogueira publicó un compendio arquitectónico de escaleras singulares y en la sección El Viajero del mismo medio se propuso una votación entre los lectores para escoger las escaleras que consideraran más bonitas del mundo.

La más votada fue la escalera del templo de Chand Baori de Abhaneri, en el estado de Rajhastan (India), que circunda los muros de un pozo o estructura abierta con forma de embudo. Los 3.500 escalones de que dispone permiten bajar hasta la cisterna de agua que hace la función de recoger el agua de la lluvia para su uso durante los períodos de sequía. La obra tiene mil años de antigüedad.

En segundo lugar, los lectores eligieron la de la chimenea de la Bòbila Almirall de Terrassa, estructura edificada en 1956. Tiene 63,25 metros de alto y la rodea una escalera de caracol de 217 escalones que suben hasta una plataforma superior con vistas panorámicas sobre la ciudad.

En 1991 la chimenea fue inscrita en el Libro Guinness de los Récords como la chimenea industrial con escaleras de caracol más alta del mundo. Intervinieron en la construcción de esta estructura el maestro de obras Mariano Masana Ribas y su equipo de paletas formado por Lucas Pérez Molina, José Fauquet Cons, Paulino Carbajal García y Francisco Gálvez Quesada. Podemos consultar la noticia y ver las imágenes en: El viajero

También en el Diario de Terrassa del día 31 de agosto de 2016. Adjuntamos una fotografía de la página donde apareció la noticia.

Desde esta página queremos otorgar el mérito y nuestra consideración al polifacético artista y excelente fotógrafo Antoni Arch  por haber captado y hecho pública una imagen tan bonita de la chimenea Almirall. Son las personas artísticas como él las que a menudo nos muestran la belleza escondida de cosas que a veces nos pasan desapercibidas, seguramente porque es la mirada del artista la que las ha mejorado.

Tambien pueden verse imagenes bonitas de la chimenea a Behance  y leer el opúsculo de Rosa M. Masana

Les escales de la xemeneia Almirall, les segones més boniques del món

 

 En el diari El País del dia 10 de maig de 2016, Andrea Nogueira va publicar un compendi arquitectònic d’escales singulars i dins la secció El Viajero del mateix diari es va proposar una votació entre els lectors per escollir les escales que consideressin més boniques del món.

La primera més votada va ser l’escala del temple de Chand Baori d’Abhaneri, a l’estat de Rajhastan (Índia), que circumda els murs d’un pou o estructura oberta amb forma d’embut. Els 3.500 esglaons de què disposa permeten baixar fins a la cisterna d’aigua que fa la funció de recollir l’aigua de la pluja per fer-ne ús durant els períodes de sequera. L’obra té mil anys d’antiguitat.

La segona escala més votada va ser la de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, estructura edificada l’any 1956. Fa 63,25 metres d’alt i l’envolta una escala de cargol de 217 esglaons que s’enfilen fins a una plataforma superior amb vista panoràmica sobre la ciutat.

L’any 1991 la xemeneia va ser inscrita al Llibre Guinness dels Rècords com la xemeneia industrial amb escales de cargol més alta del món. Van intervenir en la construcció d’aquesta estructura el mestre d’obres Marià Masana Ribas i el seu equip de paletes format per Lucas Pérez Molina, José Fauquet Cons, Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada. Podem consultar la notícia i veure les imatges a: El viajero, periodico El País. 

També al Diari de Terrassa del dia 31 d’agost de 2016. Adjuntem una fotografia de la publicació  de la notícia.

Des d’aquesta pàgina volem atorgar el mèrit i la nostra consideració al polifacètic artista i excel·lent fotògraf Antoni Arch per haver copsat i fet pública una imatge tan bonica de la xemeneia Almirall. Són les persones artístiques com ell les que sovint ens mostren quelcom de la bellesa amagada de coses que en ocasions ens passen desapercebudes, segurament perquè és la mirada de l’artista que l’ha millorat.

Per saber més d’Antoni Arch  feu clic  sobre el seu nom.

També es poden veure imatges artístiques de la xemeneia Almirall  a la pàgina de talens creatius Behance i el opuscle de Rosa M. Masana.

Imatge de la xemeneia Almirall feta pel fotògraf Antoni Arch, publicada al diari El País.
Imatge de la xemeneia Almirall feta pel fotògraf Antoni Arch, publicada al diari El País.
Publicació al Diari deTerrassa
Publicació al Diari deTerrassa