Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Conxa Saurí finalista en un premi de microrelats

Presentem una nota informativa  publicada  a la revista de Palafrugell  número 301 del mes de  novembre del 2018  fent-nos saber que Conxa Saurí i Ros -arxivera del Arxiu Municipal de Palafrugell-, havia estat finalista en un premi de microrelalts convocat per  la biblioteca Esteve Paluzie, l’Ajuntament de Barberà del Vallès i la Diputació de Barcelona. Acte de lliurament de premis 

Els microrelats guanyadors van ser publicats a un llibre  que tenia  dues seccions una  destinada als  texts escrits  en   catalana  i una altra  pels escrits  fets  en castellà.

La biblioteca de Palafrugell publica la noticia del premi que li seria lliurat a la Concha Saurí.

Finalistes del concurs de microrelats 2017
Finalistes del concurs de microrelats 2017

 

Publicació dels relats escollits
Publicació dels relats escollits

Batalles entre nacions i danys col·laterals a la població

Escric aquest relat perquè he localitzat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, en la sèrie de correspondència, un document de l’any 1713 que parla de les mesures que calia aplicar per evitar l’entrada i propagació de la pesta a Catalunya, un text que ens porta a reflexionar sobre les guerres, en què les epidèmies sovint han actuat de coadjuvants.

Les guerres lògicament van acompanyades de caresties i de temors i és sabut que qualsevol tipus de por sostinguda en el temps provoca angoixa i minva l’estat d’ànim. Està estudiat que la por produeix paràlisi, o sigui que la persona afectada no té esma per respondre davant de fets o canvis socials, encara que aquests la perjudiquin directament.

Actualment les guerres i els sofriments de les persones afloren en moments puntuals i no són tan extremadament visibles com ho eren anys enrere en els coliseus romans, en època de la inquisició a l’edat mitjana o durant les dues guerres mundials, ja que el fet de no veure clarament una catàstrofe provoca que la imaginació la interpreti potser de manera encara més impactant.

Avui dia els drames socials estan més encoberts i per tant és més difícil saber-ne les causes, però hi són i van apareixent amb comptagotes en els mitjans de comunicació. No ens referim només a les guerres armades, sinó també als atemptats contra la població civil en llocs concorreguts i mitjans de transport, les catàstrofes naturals, les migracions massives amb pèrdua de vides, les desaparicions, les malalties incurables i la pederàstia i la violència anomenada de gènere.

Però seguint amb el tema que ens ocupava, la guerra de Successió i l’epidèmia de pesta, que van conviure en el temps, comentarem el contingut del document, del qual farem un resum de l’original, que està escrit en francès i lletra d’impremta. A l’encapçalament hi diu:

Fr. Tiberio Carafa, teniente general de los exércitos de su magestat cathólica, cavallero de la Orden de San Juan, coronel de Dragones, comandante de las tropas de España en el Ampurdán, y en Gerona por las dos Coronas.[1]

Al final del text s’hi llegeix: Campo de Bañolas, a 4 de octubre de 1713.

El text alerta del contagi de pesta que pateix Alemanya de manera persistent i que ocasiona l’augment de la mortaldat que s’expandeix per Hongria, Bohèmia, Moràvia, Baviera i fins a l’illa de Corfú, que depèn de la República de Venècia, amb el risc que la pesta arribi a Itàlia. Es considera que podria introduir-se a París per vies comercials, de manera que Carafa ordena a tots els comandants, oficials, veguers, batlles, jurats, universitats i a d’altres a qui els pugui incumbir, no permetre a forasters procedents de les referides poblacions que passin per les duanes, ports, platges o costa sense abans haver procedit a un rigorós examen dels passaports. També pel fet de no disposar d’un lloc separat per on poder complir la quarantena, s’adverteix que qui no ho faci incorrerà en un delicte de desobediència reial, que fins i tot podria suposar pena de mort. El document és signat per Tiberio Carafa.

Interessada a saber més del general Carafa he pogut localitzat a internet el llibre de Pierre Paupie titulat Memoires du Marechal de Berwik, duc et pair de France (1738), on a la pàgina 227 parla d’ell. Consta que Tiberio va arribar a Espanya el dia 13 de gener de l’any 1713 per tractar sobre els assumptes que preocupaven el rei d’Espanya, que li va encarregar que s’ocupés de l’alliberament de Girona. També consta que va redactar un text sobre l’amnistia que havia de ser aplicada als catalans contraris al bàndol borbònic durant la guerra de Successió.

Tiberio Carafa (imatge de The European Library, Àustria. Europeama 4-10-2014)
Tiberio Carafa (imatge de The European Library, Àustria. Europeama 4-10-2014)

[1] Per saber més del Regiment de Dragons es pot consultar https://www.defensa.com/laminas-historicas/regimiento-dragones-sagunto-espana-1775.

Formació agrària de les dones de pagès al Baix Empordà. Celebració dels 25 anys dels estudis (1994-2018)

El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (DARP) juntament amb el Servei de Seguretat i Higiene en el Treball i en col·laboració amb l’Oficina Comarcal Agràriade la Bisbal, van organitzar uns cursos de formació per a dones de pagès. El programa docent va ser força complet perquè entre d’altres es van tractar temes com la manipulació de productes fitosanitaris, la prevenció d’accidents, mètodes de comptabilitat i sistemes innovadors de conreu.

Les classes es va impartir entre els anys 1991 i 1993 en una aula d’un centre del poble de Monells cada dimecres de 9 a 13 hores i en total vàrem fer 200 hores d’aprenentatge, programa que va coordinar Mercè Compte, tècnica de l’Oficina Agrària de la Bisbal. El nombre de participants va ser de 34. El Diari de Girona el mes de març de l’any 1992 va publicar la notícia de l’inici del curs.

El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells
El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells

 

A més de les classes teòriques també es van fer visites a explotacions agràries que tant per la manera de treballar com per la tecnologia que aplicaven era interessant poder-les conèixer. Algunes eren explotacions catalanes i d’altres d’algun país europeu. Una de les altres visites va ser a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Tallada d’Empordà, empresa pública coneguda per Mas Badia. També vàrem assistir a algunes conferencies relacionades amb la producció agrària i forestal.

Cal comentar el fet que, després de finalitzar aquella formació ens hem anat trobant cada any, primer en un sopar que anava acompanyat de ball i posteriorment, a causa de no ser tan noctàmbules, un dinar a plena llum del dia. Hem vist que l’èxit d’aquestes trobades ininterrompudes es deu al fet que les planificàvem de manera que es formaven set grups de persones i cada any un grup s’encarregava d’organitzar la festa. A més, tothom residia en localitats properes com la Bisbal, Cruïlles, Tor, la Tallada, Fonolleres, Torroella de Montgrí, Sant Climent, Forallac, la Pera, Bordils, Sant Martí, Sant Iscle, Ullastret, Corçà, Palau-sator i una companya que era de Maçanet. Podem dir que ens coneixen a la gran majoria de restaurants del Baix Empordà.

Aquest any 2018 amb motiu dels 25 anys de trobades, vàrem voler commemorar-ho també amb un pastis que el mateix restaurant Can Saló de Palau-sator es va cuidar de fer preparar. En aquests 25 anys hem vist com entre nosaltres hem anat evolucionat en diversos aspectes, ja sigui de caràcter familiar, de negocis, de viatges —perquè aquest ha estat un grup molt viatger— i també de pèrdues o limitacions inevitables pròpies de la vida i del pas del temps. Tots, dones i marits, coincidim a pensar que ha estat una grata experiència feta possible gràcies a la dedicació i a les ganes de mantenir l’amistat.

Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.
Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.

 

 

 

Exploració arqueològica al Forat Micó de la muntanya de sal de Cardona (1977)

Amb motiu d’haver fet recentment una estada a la vila de Cardona, he recordat que la dècada dels anys vuitanta un grup de persones amants de l’espeleologia vàrem recórrer el Forat Micó, cavitat geològica natural adjacent a les mines de sal de Cardona. La raó de voler explicar quatre coses d’aquella excursió subterrània ha estat que en un àlbum de fotos antigues n’he localitzat quatre que junt amb un plànol donen testimoni del que exposaré.

Vam anar a explorar el Forat Micó un grup de persones inscrites a les activitats d’espeleologia que organitzava el Centre Excursionista de Terrassa, més endavant anomenat Secció d’Investigació Subterrània (SIS). Érem tres auxiliars de clínica que treballàvem a la Mútua de Terrassa que vam decidir associar-nos al centre excursionista de la ciutat i en concret a la secció d’espeleologia, en part perquè compartíem l’interès per conèixer els avencs i coves de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de Mura ⸻descartàvem altres indrets com el massís del Garraf, el Bruc o de Collbató, conscients  que no teníem el nivell tècnic que requeria⸻. Un punt a considerar és la influència que va tenir sobre nosaltres en Sardi, un noi que, a més de ser molt atractiu, era líder del departament d’espeleologia de l’entitat i gran expert en aquesta matèria. A més, havia descobert una galeria de l’interior de l’avenc del Llest que va rebre el nom del seu motiu, la cova Sardi i que ell mateix ens la va donar a coneixerà en una de les sortides, però no ens hi varem introduir.

La muntanya de sal potàssica

La part visible de la muntanya de sal té una configuració de diapir de 120 metres d’alçària[1] i es calcula que la part subterrània, no visible, té aproximadament uns dos mil metres de profunditat.

Els experts atribueixen aquesta forma externa de la muntanya a la mateixa naturalesa de la sal, que presenta ductilitat o facilitat de deformació de les roques salines, influenciades a la vegada per un moviment o flux plàstic que rep el nom d’halo cinètic. Aquest tipus de dinàmica també es pot veure en les roques de guix, de magma i de fangs.

A la principal mina d’extracció de sal potàssica, la Mina Nieves, juntament amb altres galeries, dependències mineres i maquinària emprada per a l’extracció, l’any 1997, previ arranjament del recinte, s’hi va iniciar l’activitat turística de visites guiades.

Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)
Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)

Actualment la zona rep el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal i ha suscitat força interès perquè sovint se’n fan articles. Dos dels darrers el podem consultar al diari El Punt Avui el dia 3 de juny de 2018 en què M.J.R encapçala el text amb el títol “Benvinguts al territori de la sal”, i al diari Ara del 13 d’agost d’aquest mateix any que Daniel Romaní fa un article titulat “Un formiguer per extreure clorur potassi”.

Membres de la secció d’espeleologia explorem el Forat Micó

L’any 1967 es va calcular que el Forat Micó permetia recórrer pel seu interior 650 metres i era considerat el forat de naturalesa salina més llarg conegut fins que el 1982 al sud-oest d’Israel es va descobrir la muntanya de sal de Sedom (Sodoma), amb forats que superaven en extensió els de Cardona.

La data concreta de l’excursió no la recordem, però pensem que era l’any 1977 quan vàrem participar en aquesta incursió subterrània un grup d’una vintena de persones format per gent experta en espeleologia i d’altres amb més o menys nivell de preparació tècnica.

El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un grup de tres o quatre no van entrar al forat perquè eren els encarregats de col·locar un electró (escala de corda) en un pou de 17 o 20 metres situat al final del forat que havíem de recórrer. Era l’única manera de sortir d’allà, a no ser que haguéssim tornat enrere, però això suposava molt més esforç i temps.

 

Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.
Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.

L’equip anàvem proveïts de cascs amb llums de carbur, tot i que hi havia qui portava una llanterna de piles, però era poc aconsellable perquè era important tenir les dues mans lliures per poder-nos moure en ocasions arrossegats pel terra.

Va ser admirable observar la gran varietat de colors naturals de les roques amb predomini de la gamma d’ocres i de blancs, acompanyades d’estructures capritxoses que juntament amb les estalactites i algunes estalagmites formaven un ambient màgic. Llàstima que els llums que portàvem feien un enfocament molt selectiu i no ens permetien visualitzar, diguem-ne en sistema gran angular, la magnificència d’aquell indret. Tampoc portàvem càmeres fotogràfiques amb flaix. En alguna cova havíem emprat un preparat a base de magnesi que enceníem i durant uns segons acomplia la funció de flaix d’ús col·lectiu.

Recórrer el forat i pujar pel pou calculem que ens va ocupar gairebé tres hores, ja que hi havia zones on havíem de recolzar l’esquena a la roca, posar els peus a la paret del davant i avançar a poc a poc en aquesta posició, perquè per sota hi passava un rierol d’aigua.

Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.

 

 

 

 

 

 

Mentre estàvem uns minuts sense avançar perquè un de nosaltres tenia dificultats, vaig veure que davant meu tenia una estalactita amb una gota cristal·lina d’aigua a punt de desprendre’s. La temptació va ser posar-hi la llengua, sense saber que es tractava de salmorra. Va ser com ingerir un terròs de sucre però de sal; mai més he experimentat un gust tan salabrós com aquell.

Dins del forat el temps passava lent però a la vegada experimentàvem la satisfacció de veure un paisatge insòlit, mai vist per alguns de nosaltres fins llavors i, també vivíem una estranya sensació d’incògnita, provocada pel fet de  desconèixer què trobaríem al final del forat. Personalment m’intrigava el fet que fos un pou per on havíem de sortir a l’exterior. Sort que teníem confiança en l’equip de dins i de fora d’aquesta cavitat.

El bomber Marià Masana ens ha ofert un parell d’imatges del casc que ell portava per fer salvaments alpins i les hem adjuntat perquè es tracta d’un model bastant similar al que vàrem emprar.

Casc de llum de carbur de Marià Masana.
Casc de llum de carbur de Marià Masana.

Mentre buscava quelcom de la cova del Llest a internet, vaig localitzar el bloc del Grup espeleològic 15 d’Abril, on hi havia publicades una col·lecció de fotografies  de tema espeleològic i també de la galeria Sardi, que coneixia el lloc d’entrada des del avenc del Llest però,  mai hi vaig arribar a entrat, motiu pel qual em va agradar veure  imatges.

Em vaig posar en contacte amb Francesc Xavier, membre del grup espeleològic 15 d’Abril amb objectiu de  demanar si podia incorporar  a la pàgina personal de Word Press una fotografia  de la galeria Sardi. Molt amablement van donar permís per escollir  les que volgués.  He  adjuntat aquesta que presento  perquè trobo interessants  les formes  impregnades a la  roca.  Si ens hi fixem,  podem observar el fragment d’una cara amb l’ ull i un  nas llarg i corbat, acompanyat  de complements  fàl·lics,  estructures dentals,  corns i una possible cortina  de pedra a l’esquerra, que  ben bé podria  venir a representar  el teló  d’un escenari  per  un moment   deixa observar  el que hi ha en escena.

No hagués mai possiblement imaginat que  la cova d’en Sardi  fos  tant rica en elements que poden fer corre la imaginació.  Des d’aqui agrair al  Grup Espeleològic 15 d’Abril  per la seva gentilesa.  Per visitar el  bloc GEXVIV  i en concret l’Avenc del Llest i galeria Sardi  cliqueu a aquesta zona en blau.

Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge:  Juli Serrano  del Grup Espeològic 15 d'Abril)
Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge: Juli Serrano del Grup Espeològic 15 d'Abril)

Un vídeo a internet

Hem de reconèixer els treballs fotogràfics i documentals que fan alguns experts que tenen la gentilesa d’incorporar-los a la xarxa. He sentit una gran satisfacció quan he vist les imatges del grup Fotogràfic Subterrania Flash Black també hi van intervenir els fotògrafs Philipp i Crochet durant l’exploració del Forat Micó, ja que van haver d’entrar-hi diverses vegades per capturar les fotografies més gratificants. També es pot veure  EspeleoCorb .

Cal dir també que va ser gràcies a un grup d’espeleòlegs que l’any 2002 es va fer possible poder visitar novament aquest indret, que ara té 50 metres de recorregut.

Notes


[1] En geologia, un diapir (del grec διαπείρειν, ‘travessar’) salins és un tipus d’intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.