Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Simon Pujol, el primer tipògraf de la Bisbal

 

Simon Pujol era fill de Salvador Pujol, natural d’Olot, i de Marianna Roure, de la Bisbal. Quan va néixer possiblement els seus pares habitaven a Girona, perquè va ser batejat a la Catedral el dia 11 de maig de l’any 1856.[1] Els seus avis materns eren Antoni Roure i Agnès Baxeres.

Mitjançant un anunci publicat l’any 1885 i del qual adjuntem una imatge, hem pogut saber que Simon regentava a la plaça de la Constitució, actualment plaça Major de la Bisbal, un magatzem de màquines de cosir Singer, aparells de rentar roba i altres accessoris de la llar.[2]

 

Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)
Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)

 

Qui sap si per omplir el buit que a la vila encara hi havia en qüestió de tipografia, Simon va decidir obrir-hi un establiment d’aquestes característiques, com també d’enquadernacions, tot i que d’aquesta darrera tècnica, com veurem, se n’ocupava E. Codolà. Respecte a aquest nou establiment se’n va fer ressò la premsa, en què consten dues adreces, una al carrer Ample, 9, i l’altra a Donzelles, 20. El gestor o corresponsal era Miquel Puig, persona que possiblement feia funcions administratives i comercials de l’empresa. Adjuntem un retall de diari on dona a conèixer els seus serveis.[3]

 

 

Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9
Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9

 

Tot cercant més informació sobre Simon, hem revisat les sèries de matrícula industrial custodiades a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE) i hem vist que el seu establiment tipogràfic i taller d’enquadernacions estava situat al carrer Ample número 9; havia estat donat d’alta l’any 1891 i havia funcionat fins a l’any 1895.[4]

Possiblement Simon va tenir algun problema de salut perquè va morir quan només tenia 36 anys. Xavier Xargay explica que habitualment anava a dinar a una fonda de la Bisbal que regentava Dolors Cané, vídua. També assenyala que Simon havia deixat l’establiment de tipografia a la Dolors.[5]

Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.

Amb tota seguretat, la cessió d’aquest patrimoni va ser formalitzat mitjançant un document notarial. La curiositat ens va portar a voler-ho esbrinar, però pel fet de desconèixer el nom del notari, la tasca va esdevenir gairebé inviable.

Segons l’acta de defunció, Simon Pujol va morir el dia 8 de febrer de l’any 1894, la cerimònia de difunts es va celebrar a l’església de Santa Maria de la Bisbal, localitat on va ser enterrat. El diari El Distrito en va publicar l’esquela, en què consta que era solter i que tenia germans i nebots.

 

Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)
Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)

 

La continuïtat de l’activitat tipogràfica a la Bisbal

Revisats els documents de la matrícula industrial i de comerç, hem vist que el primer taller de tipografia que consta donat d’alta a la Bisbal és el de Simon Pujol. Eleuteri Codolà, que disposava d’una impremta manual i feia enquadernacions, tenia el taller al carrer dels Arcs i el negoci el va fer funcionar de l’any 1877 al 1910.

Codolà possiblement va tancar o traspassar la empresa, perquè a partir de l’any 1911 no el troben en la documentació i per primera vegada en la matrícula consta el nom de Joan Jovés conforme disposava d’una impremta manual que estava situada al carrer Pi i Margall. Enric Gispert de la Bisbal recorda que els Jovés tenien el taller d’impressió al carrer del col·legi de les monges, actual Coll i Veí, i al carrer Ample número 9, que coincideix amb l’adreça del tipògraf Simon Pujol. Solament hi tenien, remarca, els elements necessaris per dur a terme les gestions administratives.

Respecte al ram d’arts gràfiques, veiem que els establiments de la Bisbal que actualment estan en actiu mantenen una relació de parentesc amb els establiments esmentats, però aquest és un tema que deixem a estudi dels futurs cronistes.

 

Notes



[1] Dades obtingudes de Familysearch

[2] Anunci al Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885. Arxiu Comarcal del Baix Empordà  (ACBE).

[3] Anunci a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

[4] Contribució de comerç i industrial de la Bisbal anys 1891, 1892 i 1893 (ACBE).

[5]  Xargay i Oliva, Xavier. Escriptors palafrugellencs. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, 1999, p. 28.

Entrevista a Maria Rosa Ribas Poch

Maria Rosa Ribas
Maria Rosa Ribas

 

El passat mes de novembre va sortir d’impremta el llibre de la bisbalenca Maria Rosa Ribas titulat Les mares que ens han parit, tema adient per haver estat desenvolupat per una infermera que ha exercit durant diversos anys en el servei de planificació familiar d’un centre d’assistència primària.

El llibre tracta del paper que ha tingut la dona en la societat des de la prehistòria fins a l’actualitat, també de les dones que s’han dedicat a la medicina i de com han evolucionat els sistemes de control de la natalitat.

—Maria Rosa, pregunta obligada, com és que has escrit aquest llibre?

—Bé, treballant d’infermera en un Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, vaig tenir curiositat d’investigar com s’entenia i com tenien cura de la fecunditat les dones en altres èpoques històriques. Vaig anar buscant informació i de tot el recull n’ha sortit ‘Les mares que ens han parit’.

—Fer una síntesi dels períodes històrics de la humanitat relacionats amb la fecundació et deu haver exigit molt temps de recerca.  

—La informació l’he anat recopilant durant anys i segueixo recopilant-ne ja que és un tema viu que no s’acaba mai. Cada dia, tant del passat com del present hi ha descobriments o interpretacions noves del que fins avui se sap. Els viatges m’han servit per acostar-me, a través de l’art, a altres èpoques i cultures. És emocionant veure un jaciment de fa 7.000 anys a Catalhujut (Turquia) on sembla, fins avui, que hi ha les primeres parets fetes pels homes i on s’ha trobat unes figures de dones assegudes en un tron, desprenent una autoritat que fa pensar si no era un matriarcat. També, al Museu Nacional de Bucarest vaig veure la figureta dels amants de Gumelnitsa (4.500 aC) i em va impressionar tenir-la tan a prop, com si viatgés al neolític. Aquestes i altres vivències han sigut molt gratificants.

Portada del llibre
Portada del llibre

 

—El teu llibre pot ser útil com a obra de consulta per a estudiosos del tema.

—A mi m’agradaria que arribés a les persones interessades per la història o bé que despertés aquest interès. He intentat ser rigorosa en la informació i exposar trets socials, culturals, dones i homes representatius de cada època històrica i que ens han deixat una herència cultural molt interessant.

—Has fet o tens previst fer presentacions del llibre?

—Fins avui n’he fet quatre: dues a Mataró, una a Vilassar de Mar i una altra a Barcelona. En totes hi ha hagut molta participació i debat sobre el tema de la dona, dels canvis en l’estructura familiar i del fet de tenir o no tenir fills.

—Com a procés evolutiu i en relació amb altres cultures anteriors, comentes que actualment la tècnica és el nostre ritual. Consideres que la tècnica pot arribar a suplantar la funció reproductiva i maternal de la dona?

—La tècnica només pot substituir la part tècnica, valgui la redundància, de la funció reproductiva i maternal. No podrà mai substituir la part intangible que acompanya el fet de tenir un fill i de tenir-ne cura. L’emoció, l’estimació, les pors, la preocupació… la base de la relació amb els fills no ho podrà aportar mai una màquina, neixi el fill de la forma que neixi.

—Personalment em fa molta angúnia el fet que es vulgui implantar la maternitat subrogada.  

—La maternitat subrogada és una possibilitat que ofereix la tècnica i que genera molt debat ètic en la societat. Respecto les persones que hi estan d’acord, però jo m’hi posiciono en contra perquè ho veig com una mercantilització del cos de la dona en un grau molt profund.  

—Abans d’acabar l’entrevista, t’he de dir que he trobat molt interessants les il·lustracions de Nèstor Salas; tenen un punt humorístic.

—A mi, aquestes il·lustracions del Nèstor m’agraden molt, perquè són iròniques i subtils.

—Bé, Maria Rosa, moltes felicitats per aquesta obra històrica que ens poses a l’abast.

 

 

 

Conxa Saurí finalista en un premi de microrelats

Presentem una nota informativa  publicada  a la revista de Palafrugell  número 301 del mes de  novembre del 2018  fent-nos saber que Conxa Saurí i Ros -arxivera del Arxiu Municipal de Palafrugell-, havia estat finalista en un premi de microrelalts convocat per  la biblioteca Esteve Paluzie, l’Ajuntament de Barberà del Vallès i la Diputació de Barcelona. Acte de lliurament de premis 

Els microrelats guanyadors van ser publicats a un llibre  que tenia  dues seccions una  destinada als  texts escrits  en   catalana  i una altra  pels escrits  fets  en castellà.

La biblioteca de Palafrugell publica la noticia del premi que li seria lliurat a la Concha Saurí.

Finalistes del concurs de microrelats 2017
Finalistes del concurs de microrelats 2017

 

Publicació dels relats escollits
Publicació dels relats escollits

Batalles entre nacions i danys col·laterals a la població

Escric aquest relat perquè he localitzat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, en la sèrie de correspondència, un document de l’any 1713 que parla de les mesures que calia aplicar per evitar l’entrada i propagació de la pesta a Catalunya, un text que ens porta a reflexionar sobre les guerres, en què les epidèmies sovint han actuat de coadjuvants.

Les guerres lògicament van acompanyades de caresties i de temors i és sabut que qualsevol tipus de por sostinguda en el temps provoca angoixa i minva l’estat d’ànim. Està estudiat que la por produeix paràlisi, o sigui que la persona afectada no té esma per respondre davant de fets o canvis socials, encara que aquests la perjudiquin directament.

Actualment les guerres i els sofriments de les persones afloren en moments puntuals i no són tan extremadament visibles com ho eren anys enrere en els coliseus romans, en època de la inquisició a l’edat mitjana o durant les dues guerres mundials, ja que el fet de no veure clarament una catàstrofe provoca que la imaginació la interpreti potser de manera encara més impactant.

Avui dia els drames socials estan més encoberts i per tant és més difícil saber-ne les causes, però hi són i van apareixent amb comptagotes en els mitjans de comunicació. No ens referim només a les guerres armades, sinó també als atemptats contra la població civil en llocs concorreguts i mitjans de transport, les catàstrofes naturals, les migracions massives amb pèrdua de vides, les desaparicions, les malalties incurables i la pederàstia i la violència anomenada de gènere.

Però seguint amb el tema que ens ocupava, la guerra de Successió i l’epidèmia de pesta, que van conviure en el temps, comentarem el contingut del document, del qual farem un resum de l’original, que està escrit en francès i lletra d’impremta. A l’encapçalament hi diu:

Fr. Tiberio Carafa, teniente general de los exércitos de su magestat cathólica, cavallero de la Orden de San Juan, coronel de Dragones, comandante de las tropas de España en el Ampurdán, y en Gerona por las dos Coronas.[1]

Al final del text s’hi llegeix: Campo de Bañolas, a 4 de octubre de 1713.

El text alerta del contagi de pesta que pateix Alemanya de manera persistent i que ocasiona l’augment de la mortaldat que s’expandeix per Hongria, Bohèmia, Moràvia, Baviera i fins a l’illa de Corfú, que depèn de la República de Venècia, amb el risc que la pesta arribi a Itàlia. Es considera que podria introduir-se a París per vies comercials, de manera que Carafa ordena a tots els comandants, oficials, veguers, batlles, jurats, universitats i a d’altres a qui els pugui incumbir, no permetre a forasters procedents de les referides poblacions que passin per les duanes, ports, platges o costa sense abans haver procedit a un rigorós examen dels passaports. També pel fet de no disposar d’un lloc separat per on poder complir la quarantena, s’adverteix que qui no ho faci incorrerà en un delicte de desobediència reial, que fins i tot podria suposar pena de mort. El document és signat per Tiberio Carafa.

Interessada a saber més del general Carafa he pogut localitzat a internet el llibre de Pierre Paupie titulat Memoires du Marechal de Berwik, duc et pair de France (1738), on a la pàgina 227 parla d’ell. Consta que Tiberio va arribar a Espanya el dia 13 de gener de l’any 1713 per tractar sobre els assumptes que preocupaven el rei d’Espanya, que li va encarregar que s’ocupés de l’alliberament de Girona. També consta que va redactar un text sobre l’amnistia que havia de ser aplicada als catalans contraris al bàndol borbònic durant la guerra de Successió.

Tiberio Carafa (imatge de The European Library, Àustria. Europeama 4-10-2014)
Tiberio Carafa (imatge de The European Library, Àustria. Europeama 4-10-2014)

[1] Per saber més del Regiment de Dragons es pot consultar https://www.defensa.com/laminas-historicas/regimiento-dragones-sagunto-espana-1775.

Formació agrària de les dones de pagès al Baix Empordà. Celebració dels 25 anys dels estudis (1994-2018)

El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (DARP) juntament amb el Servei de Seguretat i Higiene en el Treball i en col·laboració amb l’Oficina Comarcal Agràriade la Bisbal, van organitzar uns cursos de formació per a dones de pagès. El programa docent va ser força complet perquè entre d’altres es van tractar temes com la manipulació de productes fitosanitaris, la prevenció d’accidents, mètodes de comptabilitat i sistemes innovadors de conreu.

Les classes es va impartir entre els anys 1991 i 1993 en una aula d’un centre del poble de Monells cada dimecres de 9 a 13 hores i en total vàrem fer 200 hores d’aprenentatge, programa que va coordinar Mercè Compte, tècnica de l’Oficina Agrària de la Bisbal. El nombre de participants va ser de 34. El Diari de Girona el mes de març de l’any 1992 va publicar la notícia de l’inici del curs.

El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells
El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells

 

A més de les classes teòriques també es van fer visites a explotacions agràries que tant per la manera de treballar com per la tecnologia que aplicaven era interessant poder-les conèixer. Algunes eren explotacions catalanes i d’altres d’algun país europeu. Una de les altres visites va ser a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Tallada d’Empordà, empresa pública coneguda per Mas Badia. També vàrem assistir a algunes conferencies relacionades amb la producció agrària i forestal.

Cal comentar el fet que, després de finalitzar aquella formació ens hem anat trobant cada any, primer en un sopar que anava acompanyat de ball i posteriorment, a causa de no ser tan noctàmbules, un dinar a plena llum del dia. Hem vist que l’èxit d’aquestes trobades ininterrompudes es deu al fet que les planificàvem de manera que es formaven set grups de persones i cada any un grup s’encarregava d’organitzar la festa. A més, tothom residia en localitats properes com la Bisbal, Cruïlles, Tor, la Tallada, Fonolleres, Torroella de Montgrí, Sant Climent, Forallac, la Pera, Bordils, Sant Martí, Sant Iscle, Ullastret, Corçà, Palau-sator i una companya que era de Maçanet. Podem dir que ens coneixen a la gran majoria de restaurants del Baix Empordà.

Aquest any 2018 amb motiu dels 25 anys de trobades, vàrem voler commemorar-ho també amb un pastis que el mateix restaurant Can Saló de Palau-sator es va cuidar de fer preparar. En aquests 25 anys hem vist com entre nosaltres hem anat evolucionat en diversos aspectes, ja sigui de caràcter familiar, de negocis, de viatges —perquè aquest ha estat un grup molt viatger— i també de pèrdues o limitacions inevitables pròpies de la vida i del pas del temps. Tots, dones i marits, coincidim a pensar que ha estat una grata experiència feta possible gràcies a la dedicació i a les ganes de mantenir l’amistat.

Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.
Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.