Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Viatge al Marroc l’any 1983

Dins l’àlbum de fotografies he localitzat aquest esquema que adjunto on consta l’itinerari que vàrem fer la Maria del Carme i jo amb el seu cotxe un estiu de l’any 1983.

Quan vàrem emprendre aquesta aventura que desconeixíem seria de 4.706 quilometres, no pensàvem que havia de ser tan especial. És ara en aquests moments que em poso a escriure i després d’haver transcorregut 35 anys que li dono importància i em sento a la vegada meravellada que en aquella època tinguéssim tanta intrepidesa i energia per gastar.

No m’estendré a explicar detalls i aventures del viatge, que n’hi va haver de tot tipus, des de seguir-nos amb cavalls un grup de berbers mentre viatjàvem per una carretera estreta i gairebé de nit per de la zona de l’Atles, agafar una febrada, obligar-nos a comprar haixix i haver de fer gestions per alliberar dues noies retingudes a Casablanca.

 L’itinerari

Vàrem sortir de Terrassa el dia 14 d’agost de l’any 1983 equipades amb material per fer càmping allà on hi hagués instal·lacions disponibles. No donaré detalls de les ciutats que vàrem visitar perquè consten a l’esquema que he adjuntat, hi podrem veure subratllat de color verd l’itinerari que vàrem fer a l’anada i amb color vermell el de tornada.

Les dues vegades que vàrem travessar l’Estret de Gibraltar amb el cotxe dins d’un transbordador, en coincidir que era el mes d’agost, les cues van ser llargues de tantes persones que anàvem al Marroc, la majoria eren magrebins procedents d’alguna ciutat europea que hi anaven de vacances i a veure la família.  Vàrem fer el viatge en disset dies i, com he esmentat, el total de quilòmetres recorreguts va ser de 4.706.

Itinerari al Marroc
Itinerari al Marroc
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles

Casablanca

A la tornada vàrem parar a la ciutat de Casablanca per allotjar-nos a l’hotel Astrid i vàrem preferir anar a sopar a fora per conèixer l’entorn. En tornar a l’hotel era de nit i vàrem veure una noia recolzada davant de l’entrada del hotel. En veure’ns va preguntar amb nerviosisme: “Sou de Barcelona, oi?” Li diguérem que sí, que érem de Terrassa, i va respirar profundament mentre ens explicava que la seva amiga i ella estaven segrestades des de feia un dia en aquell hotel.

Dos nois que hi havia a la porta de l’hotel no ens treien la mirada de sobre i ella ens va dir que aquells dos eren els guardians que vigilaven que no s’escapessin, però no podien fugir perquè a més la seva amiga continuava en un estat de somnolència que la feia dormir tot el dia i per a més complicacions se’ls havien quedat els passaports i els diners.

Ens vàrem dirigir a la recepció per demanar que ens lliuressin els passaports perquè elles vindrien l’endemà amb nosaltres a Barcelona, però el recepcionista va respondre que no ens els podia donar sense el permís de la persona que havia fet l’ingrés a l’hotel. Allà mateix, a la vista d’aquells dos xicots, vàrem donar-nos les respectives dades personals i ens vàrem mostrar signes d’afecte per fer la impressió que ens coneixíem. També valoràvem si trucar a la policia, però no ens va semblar bona idea.

Ella mateixa va dir-nos que havien comès un error important. Havien explicat a uns xicots que van conèixer que totes dues s’havien independitzat de la família. Ens va acompanyar a l’habitació per conèixer la seva amiga. Es veia una noia atractiva, però no hi vàrem poder parlar perquè se li tancaven els ulls i quedava endormiscada.

En preguntar a la noia que estava conscient de tot el que succeïa, com havia estat que arribessin a aquell extrem, va dir-nos que la seva amiga s’havia enamorat d’un xicot guapíssim i ell mateix les va invitar a una festa nocturna. Per justificar els fets deia que els magrebins eren molt simbòlics i que durant aquella vetllada va veure coses força espectaculars i la seva amiga va entrar en aquella dinàmica, ella no, diu que s’ho mirava més des de fora i tampoc va voler fumar i va beure poc. De la manera que es comportava la seva amiga va pensar que li havien donat alguna cosa per prendre.

En preguntar-li com era que tenia els passaports i els diners aquell noi, va dir que els havien convençut dient que al Marroc hi havia aquest costum, que fos l’home que guardés aquestes coses.

L’endemà al matí l’altra noia estava més conscient del que succeïa al seu voltant i durant l’esmorzar, tenint els segrestadors a tres metres, ens van dir que tenien el bitllet d’avió per arribar a Barcelona el dia 26, bé elles no, el xicot guapo. Vàrem acordar que trucaríem als seus pares aquell mateix dia per saber si havien arribat, en cas contrari els explicaríem els fets perquè en donessin notícia al consolat i a la policia.

Des de Marbella vàrem telefonar als pares de la noia que estava al cas i ens van dir que ja havien arribat i que el viatge els havia anat molt bé. Uns dies després ens vàrem comunicar per telèfon i van ser molt grates de paraules d’agraïment. Ens ha quedat pendent el sopar que havien dit que farien un dia que jo anés a Barcelona.

La M. Carmen i jo vam arribar a la conclusió que possiblement havíem viscut a Casablanca un cas de tràfic de persones, que per sort es va resoldre.

 

 

 

 

 

Meretrius, dones públiques

 

Aquest text  està format per un recull de dades obtingudes de  diaris antics digitalitzats.  L’any  2013  varem fer-ne una edició en format llibre  titulat Dones emprenedores.  Palafrugell 1857-1914 i posteriorment , l’any  2016 va ser fet  un altre llibre que correspon a una  la segona part de l’anterior i en format  digital que es pot consultar a Dones emprenedores. Segon volum , a  la pàgina 99  parla de les meretrius  i degut que em   obtingut més dades  relacionades , les incloem en aquesta pàgina. 

 

 

Contingut:

Pregunten al batlle de Palafrugell si Francesca Cubet, coneguda com la Llaunera, exercia la prostitució (1/10/1863). En una altra circular hi ha la seva descripció física: era baixa, de cabells castanys foscos, ulls marrons, nas regular, cara rodona, color bo i que en aquell moment feia de dida a la Maternitat de Barcelona (6/10/1863).

A un establiment propietat del senyor Sagrera es feia ball i es comentava que hi havia dones molt relaxades que es podien anomenar prostitutes. Encara que aquestes fossin casades no deixaven de ser descarrilades. En canvi, a la sala del «comú» no hi havia hagut mai cap motiu de queixa (23/12/1867).

De vegades, a les cases de tolerància es jugaven jocs prohibits per la llei, no sabem si aquest era el cas, només que a una circular es notificava que havien de ser investigades les cases de cal Calof i de cal Tóful (febrer 1894). Es torna a investigar Cristobal Vilella, Tóful (16/5/1899).

En el primer volum,[1] comentàvem que la Junta Municipal de Palafrugell amb data 16 de desembre del 1904 feia saber que no hi havia establiments dedicats a la prostitució. És possible que els haguessin clausurat.

El governador civil de Girona, amb data 19 de febrer del 1904, es dirigeix al batlle de Palafrugell informant que un ciutadà li demanava que argumentés el motiu pel qual s´havia de tancar la mancebia del carrer Sant Pons número 17. El batlle va fer constar que l’esmentat establiment estava inscrit al Registre Especial d’Higiene, per la qual cosa, sembla, que era legal.

El governador civil, amb data 7 d’agost del 1904, autoritza a Joan P. i a Carme G. O. «para que se puedan ejercer en esta población el tráfico de mancebia». Però amb la condició que havia d’haver-hi un metge que visités totes les públiques i també que donés de baixa les que estiguessin malaltes. El metge cobraria una pesseta per casa visita.

Es diu que Joan P. tenia dues públiques, una de 25 anys i que era de Madrid i l’altra, de Saragossa.

Carmen G.O. tenia una pública de 25 anys que era de Barcelona.

Els establiments de Josep S. i de Raimunda B., a la que popularment anomenaven la Mundeta, no es van voler donar d’alta a la matrícula de contribució de l’any 1904.

Vicente L. també explicava que només tenia una dona i que la mantenia (1/8/1904).

El governador civil comunica al batlle de Palafrugell que ha d’organitzar la vigilància del servei d’higiene de la prostitució d’acord amb la Real Orden del 12 de desembre de 1903. Més tard, es concreten les bases d’aquesta reglamentació (14/2/1906).

Possiblement el negoci de les cases de tolerància era rendible perquè la Mundeta, tot i que ella mateixa considerava que aquest negoci era immoral, també deia que es veia obligada a mantenir-lo i es queixava que la forcessin a tancar l’establiment a les 10 del vespre, mentre que a la vila se n’havia obert un de nou que a més d’aplicar preus molt alts li era permès obrir tota la nit (31/3/1908) i (4/5/1908).

A una casa de prostitució es va presentar una noia de 24 anys anomenada Rita amb la seva filla Anna que tenia dos anys i que havia nascut a la Maternitat de Barcelona. Finalment, expliquen que la Rita va marxar a Buenos Aires i va deixar la criatura a Palafrugell (26/8/1909).

El metge higienista d’una casa de lenocinio -en català, alcavoteria- que era propietat de Manuela Barrancos, era el responsable d’anar a visitar les pupilas.[2] La revisió del metge en una ocasió constava que sanitàriament havia estat satisfactòria (2/11/1912). Les meretrius de l’esmentat establiment eren C.G. de 23 anys i M.V. de 26, totes dues solteres i de Mataró (2/11/1912).

En una altra llista consten C.G., M. Ll., C.B., M.G. i M.M., totes amb una edat compresa entre els 23 i els 25 anys (12/11/1912).

El metge Josep Reixart troba en bones condicions un local de prostitució i fa constar que disposava d’instrumental apte per al reconeixement de las pupilas (19/11/1914).

 

Meretrius 1890
Meretrius 1890

   Informació addicional.

La consulta  de documents  posteriors,  ens han permès obtenir  dades relacionades amb la pràctica de la prostitució que em considerat ajuntar .

L’any 1918, segons un comunicat del batlle de Palafrugell, la vila tenia uns 4.000 habitants i  unes 1.500 persones treballaven al suro.  En referència  a les meretrius  hem localitzat  algunes documents que ens informent que existia un prostíbul a la Cerveceria anomenada ‘El Gran 64’ que estava situada al número 15 del carrer ‘Paseo del Norte’, actualment carrer Velázquez.[3] De Palafrugell que hi constava  tenia donades d’ alta les següents noies amb noms i cognoms: Maria natural de Múrcia, Lluïsa de Sabadell, Carmela de Madrid i Amelia de Cartagena. [4]

En una  altra nota a la premsa es deia que algunes autoritats judicials eren molt complaents amb els ‘garitos,[5] o casas de lenocinio’, com també amb els abusos que es feien referent a  la caça,  la pesca y el  pasturatge’.

La cita que ara  presentem és de Palamós però la incloem aquí perquè ens amplia informació sobre aquests establiments, deia: A la casa de lenocinio de Palamós coneguda per La nueva fullaca, ó per ‘El nuevo retiro’ regentada per  Dolors Blanquet, un alcahuete -alcavot, proxeneta-, va matar d’un tret a un noi de 22 anys que deien, s’havia tret un ganivet de la butxaca.[6]

Possiblement els ciutadans estaven preocupats per la seva salut, perquè es va fer una crida a les autoritats demanant-los que vetllessin per corregir la poca higiene dels lenocinios i denunciaven a  més que en aquests establiments hi assistien joves no entrats encara a la pubertat.[7]

 

 

 

 

Notes



[1] Rosa M. Masana. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914, pàg.159.’ any 2013  en  format  paper. El volum número dos que porta el mateix títol i és una continuïtat de l’anterior fet  l’ any 2016  està disponible a  Internet.

[2] Pupilas,  paraula derivada del llatí “pupilus” que en diminutiu es refereix a “pupus” nen o bé  ‘pupilla’,  nena i ambdós casos orfes menors d’edat.  Terme usat  també per referir-se a les prostitutes.

[3] El carrer del Nord era  paral·lel al de Barris i Buixó, via confluent a l’actual  plaça Camps d’en Prats de Palafrugell i força transitada en anada i vinguda de  carruatges  provinents  de viles  marítimes com podia ser Palamós, Tamariu en direcció a Esclanya, Begur, Pals o bé d’altres indrets.

[4] Correspondència Ajuntament de Palafrugell caixa 96 del dia 1-7-1918

[5] Garitos, cases petites rústiques, barraques de pagès, coberts per ús del bestiar, també segons el diccionari de la llengua espanyola, cases clandestines on hi jugaven els’ tahúres y fulleros’ (fullero que hace fullerias, trampas, engaños en el juego, astúcia, cautela). La nueva fullaca potser era el nom popular que l’havien donat com a sinònim de ‘fullero’.  També tractant-se de’ garitos’ seria adient aplicar-hi la frase de:  Aquí hi ha gat amagat.

[6]  Sant Joan de Palamós. El Distrito, 25-4-1902 (AMP)

[7] La Crónica del 17-4-1902.

 

 

 

 

 

 

 

Inventari de l’hospital de Palafrugell de l’any 1871

 

Per llegir el contingut de l’inventari  feu clic a :   inventari-hsp-palaf

D’altres aportacions relacionades amb l’hospital 

Segons una circular  guardada a la caixa número 96 de la correspondència municipal del dia 5 de febrer de l’any 1918 al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP),  hem sabut   que Sor Pilar Rubies  havia ocupat el càrrec  de Mare Superiora de la  comunitat de germanes de Sant Josep,  durant un període de temps de sis any.  Responsabilitat que deien havia dut a terme amb  molta cura en la atenció  als malalts,  als pobres  i en el funcionament de la cuina . Ressaltaven també  tasca   de procurar que es  duessin   a terme  les obres per  millora del edifici.  Amb tot  sentien  la separació de l’esmentada Mare. Possiblement va ser traslladada a un altre convent.

Mitjançant un edicte signat pel batlle de Palafrugell   datat el dia  9 de març de 1918,  hem  sabut que hi havia una plaça vacant d’infermer per exercir  al hospital de la vila i  que les persones interessades en ocupar-la podien presentar  una instància de sol·licitud al Ajuntament  fins el dia 25 de març.  ( Caixa número  96 de la correspondència  municipal de l’any 1817 , del Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

Aquest mateix any 1918, segons consta a una circular del dia 13 d’abril,  s’havia pagat la factura  al ‘Hospicio de Expósitos de Girona’ en concepte  d’ alletar a un del bessons d’una família considerada  pobre i sense parents. En un altre document  del  dia 12 de juliol,  consta qua a la vila hi havien 10 persones en condició de pobres , vuit  de les quals  eren dones, uns mesos mes endavant la xifra havia pujat  a 13 dones i sis homes  ( Idem caixa número  96).

Mentre va durar la Primera Guerra Mundial 1914-1918, alguns de els  establiments públics  en anar-se deteriorant  no eren arranjats  i  les pecaries condicions de vida  no havien de jugar a favor  de la salubritat ambiental, potser per quest motiu va ser que  el  Governador Civil  de la província  lliures un telegrama al batlle de Palafrugell   dient-li que no evites que  els ciutadans anessin al cementiri  per la diada de Tots Sants.   La  empresa  de Miquel Gómez  que s’anunciava amb  el nom  de “Chorro Gómez”  s’anunciava  com a especialista  en fer   polvoritzacions amb  productes  desinfectants  entre ells  de sotal i  de formol , possiblement per pal·liar les possibles infeccions. (Idem caixa 96 del dia 25-10-1918).

 

 

Carme Mir Garanger. Bisbalenca dissenyadora de models d’alta pelleteria

Per Rosa M. Masana Ribas

Aquest article  de Rosa M. Masana, va ser publicat a la Revista del Baix Empordà  digital número 13,  de l’any 2014, pàgines  de la 40 a la 43.

Revista del BaixEmpordà digitalC
Revista del BaixEmpordà digitalC

 

La bisbalenca Carme Mir, des de la dècada dels anys seixanta fins gairebé l’actualitat, no ha deixat de dissenyar i confeccionar peces d’alta costura en pelleteria, convertint la confecció d’abrics, jaquetes i d’altres complements en peces úniques per a un públic sempre selecte.

Els orígens

Podem dir que Carme Mir és una gran coneixedora del món de la pell, ja que forma part de la quarta generació dedicada a aquest àmbit, bé sigui manipulant la matèria primera fins arribar a dissenyar autèntiques creacions.

Joan Mir, besavi de la Carme, a mitjans del segle XIX desenvolupava la tasca de blanquer de pells, activitat que va continuant conreant el seu fill Víctor Mir Celdran. Preparaven les pells en una nau situada a la zona de can ‘Fuertes’, al municipi de la Bisbal d’Empordà. La nau estava equipada amb safarejos i altres instal·lacions que servien per adobar, polir i blanquejar les peces. El nét del senyor Joan i pare de la Carme, Arcadi Mir Vidal, casat amb Teresa Garanger, també s’hi va implicar en l’ofici d’assaonador de pells i, d’altra banda, va posar en marxa un taller on s’hi elaboraven objectes derivats del cuir com podien ser catifes, manyoples, cobrellits i guants, entre d’altres. Arcadi Mir tenia una encertada visió de futur i de com es movia el mercat de la pelleteria durant els anys seixanta a tot el país.

La seva formació tècnica

Carme Mir va néixer a la Bisbal, el 22 d’abril de l’any 1937, al carrer Amor Filial número 10, a les dues de la tarda, assistida per la llevadora Catalina Ponsatí 2. Quan tenia 9 anys va néixer la seva germana Montserrat, mentre ella anava a l’escola de les Germanes del Cor de Maria on hi va poder aprendre comerç, tenidoria de llibres, francès, mecanografia, taquigrafia i música.

Sense que el seu pare hagués de fer cap esforç, la Carme per ella mateixa es va sentir motivada per les activitats pelleteres desenvolupades al taller i, als 16 anys, va decidir de dedicar-s’hi de ple, demostrant ràpidament les seves aptituds en aquesta matèria.

Per millorar la seva formació, Arcadi Mir la va adreçar a aprendre a casa de Maria Ferran, modista de renom de Sant Feliu de Guíxols. Va ser qui va ensenyar a la Carme a cosir i emprovar segons el sistema de “glassetes”, o sigui vestint directament un maniquí o bé a la persona que havia de portar la peça encarregada.

Durant la setmana s’estava a Sant Feliu i els divendres venia amb la Sarfa a la Bisbal, bus que abans havia de fer el trajecte Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Pellaia, fins a la Bisbal.

Recorda que al taller de casa seva hi treballava el senyor Vilà, sogre de Moisès  Ramírez, que havia estat el practicant de la Bisbal. D’ell diu que va aprendre a fer-se la seva primera jaqueta de pell.

Per tal d’ampliar coneixements anava a la casa Balcázar de Barcelona i també, esporàdicament, es traslladava a la secció de pelleteria de la casa Christian Dior de París per aprendre algunes de les tècniques més innovadores dins l’àmbit de l’alta pelleteria.

L’apogeu creatiu i professional

A partir de la dècada dels anys seixanta del passat segle, la Carme inicia una tasca important en l’elaboració de peces d’alta pelleteria. Comenta que al seu taller hi havien arribat a treballar una setantena de persones, comptabilitzant els empleats de dins l’empresa i els de dedicació externa que treballàvem als domicilis particulars; també disposava de personal a alguns tallers de Barcelona.

Generalment les pells procedien de subhastes estrangeres o d’importadors nacionals. Les més valorades eren les de: marta cibelina, lleopard, linx, ocelot, visó, xinxilla, l’astracan, i altres com la llúdriga, la guineu, el castor gris, l’esquirol, foca, hàmster, conill rex i orylag, la fagina o gorjablanc3… Un dels models que recorda va causar un gran impacte va ser el de de l’astracan bretzuans, complementat amb pell de renard altó, que va ser presentat a l’Hotel La Gavina de S’agaró.

Explica que, generalment, tenia el model que volia fer a la ment, després en feia el patró i, a partir d’aquí, cadascun dels seus empleats, fossin talladors, cosidors a màquina o manuals, sabien el que havien de fer per donar forma a la proposta. La complexitat en ocasions era extrema, ja que segons quin tipus de disseny i la procedència de la pell, calia ajustar de seixanta a cent peces per confeccionar un abric.

A poc a poc la fama li va anar arribant. Calcula que havia elaborat col·leccions anuals que comptabilitzaven entre 160 i 170 tipus de models. Una part els presentaven a desfilades que se celebraven a capitals de l’Estat espanyol i a l’estranger, tot i que el lloc més proper i habitual solia ser el mes d’agost al castell de Peralada, un establiment que sempre estava nodrit d’una selecta clientela procedent de França, Alemanya, Bèlgica o bé Itàlia.

Les seves creacions eren presentades per models professionals que sabien moure’s suggestivament per les passarel·les, fet que li va merèixer diversos reconeixements d’abast internacional així com la seva publicació en revistes diverses dedicades a la pelleteria. A les desfilades hi assistia un considerable nombre de persones, però també un reduït públic acudia a les presentacions que realitzava a uns dels salons de  casa seva.

La Carme i alguns dels seus dissenys
La Carme i alguns dels seus dissenys

Premis, desfilades nacionals i internacionals

Al llarg de la seva vida professional la Carme ha rebut diversos premis i distincions, entre els quals: Premi de disseny d’Iberpiel a Madrid l’any 1970 per la creació d’un abric d’astracan de color blanc, tipus “doctor Zhivago”, amb barret de cosac procedent de xai africà. Medalla d’honor d’Unicef, de mans de donya Margarita de Borbón.

Ha fet passarel·les als hotels Ritz i Eurobulding de Madrid, també a Milà, París, Moscou, a l’Hotel La Gavina de s’Agaró, Platja d’Aro, Figueres, Girona o al castell de Peralada –entre d’altres– on en una ocasió, amb motiu de recaptar fons per a Unicef, van assistir a l’acte unes 4.000 persones i on també s’hi van fer presentacions benèfiques per ajut a la Creu Roja. Aquestes entitats rebien un import per cadascuna de les invitacions o entrades que s’havien repartit. Les desfilades eren promogudes per l’empresa del Sr. Flaquer, de Barcelona, responsable logístic de l’organització i de contractar a les vint-i-cinc models que sovint formaven la passarel·la, entre les quals s’hi trobaven Judit Mascó o Inès Sastre, dues glamuroses models catalanes, mentre que el presentador era el conegut locutor de ràdio Màrio Beut.

Segons comenta Carme Mir, la dècada dels anys noranta, degut a les accions dels  ecologistes, la venda d’abrics de pell va caure en picat i, si bé diu que abans els animals salvatges els mataven sense discriminació, ara tots són de granja i la carn s’aprofita per fer pinso per a altres animals. De fet, les opinions sobre aquest aspecte són diverses i es mouen d’acord amb la sensibilitat o tendresa que cadascú senti pels animals. Actualment la legislació espanyola, seguint les pautes d’altres països, ha procurat per la millora de les condicions dels animals4.

Un parell d’anècdotes

Carme Mir explica que en una ocasió, durant l’assaig d’una desfilada conformada per quinze nois i noies de la Bisbal, van sortir tots junts a l’escenari i amb el seu pes es va ensorrar la tarima. Per sort es tractava només d’un assaig i ningú no va prendre mal.

Un altre dia es van oblidar les sabates de les models a casa la Carme i, en el moment d’haver de sortir davant del públic, ho van haver de fer descalces. Pilar Comín, comentarista de la col·lecció, va interpretar aquell fet com a una singularitat  innovadora i original  acudit de la senyora Carme Mir, i  com a resultat en va fer una bona ressenya.

Aficionada al teatre i a la poesia

L’any 1958 es va casar amb Pere París Rebull, de Palamós, que venia d’una família de pescadors i que disposaven d’una barca anomenada Joven París, la qual dissortadament va ser destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment la família en va  adquirir una altra a qui van posar el nom de Gran París. En casar-se, el matrimoni va viure a la casa del carrer del Puig d’en Vidal de la Bisbal i van tenir quatre filles: la Tat, la Imma, la Núria i la Maria del Mar –que va morir als 10 anys–, tot i que cap de les quals va voler continuar amb el negoci familiar. La senyora Carme va enviudar l’any 2006 i a ara és àvia de tres néts.

Carme Mir ha estat artista també en altres àmbits, ja que de jove havia participat a diverses obres de teatre, sovint al Foment Catòlic de la Bisbal, on diu que hi va aprendre molt al costat de les professores Conxita Brancós, Mercè Figa i el senyor Mont, com també amb la Mercè Tibau, que feia d’apuntadora. Recorda que va participar a les obres teatrals: Julieta, filla única, Gent d’ara, D’aquesta aigua no en beuré, La ferida lluminosa, El pati blau, Jo seré el seu gendre, Doña Clarines, Duda o bé la representació nadalenca Els Pastorets. També va fer de rapsoda interpretant poemes d’autors com Trinitat Aldrich o Mossèn Cinto Verdaguer.

Va deixar de representar obres teatre a la dècada dels anys seixanta, després d’haver nascut la seva tercera filla.

Hem recuperat tres dels  articles que  parlen de la Carme Mir i n’hem lliurat una còpia al Arxiu Comarcal del Baix Empordà, es pot veure clicant a :  dossier-mir

Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161
Registre de donació, data de sortida 20-11-2017, número 2161

Notes:

1.- Aquesta crònica estava feta per ser publicada a la revista El Griu de la Bisbal, però a causa que la publicació no va continuar el tema va quedar aparcat. Abans d’aquest reportatge, Carme Mir ha estat protagonista d’altres articles, com ara:

- Lluís Molinas, “Carmen Mir o el glamur de l’alta pelleteria a la Bisbal d’Empordà”. Revista del Baix Empordà núm. 18, publicació ara digitalitzada (www.revistabaixemporda.cat).

- També al “Programa de l’Aplec, 50 anys de ciutat”. L’Abans, la Bisbal, 2006.

2.- Rosa M. Masana, Catalina Ponsatí. Història de les llevadores i infermeres del Baix Empordà, Associa­ció de Suport a la Dona de Palafrugell, Volum I, Girona, 2014.

3.- Per fer un abric de pell de llop es necessiten dotze animals, de visó seixanta, de guineu vint, de linx disset i d’esquirol dos-cents cinquanta.

4.- L’any 1959 s’havia creat l’International Society for the Protection of Animals (ISPA) i, l’any 1976, es va fundar l’Associació en Defensa dels Drets dels Animals (ADDA) que va promoure la primera llei de protecció animal a Espanya. La regularització d’aquest tema es va produir l’any 1988.

Isabel Estela i Estrach, mestra de Palafrugell (Girona, 1852-Palafrugell, 1918)

L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero[1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.

En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.

Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda. 

Algunes dades personals

Isabel va néixer  el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici  d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.

Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors  era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]

Dades professionals

Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin  a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.

El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]

El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.

Elements d'una escola
Elements d'una escola

La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra  la senyora  Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.

A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.

Centre de cultura popular

El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]

La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.

Els darrers dies

El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]

 Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras

Inventari de la escola l'any 1916
Inventari de la escola l'any 1916

 

Registre escolar de l’any 1917

 Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats  entre  escoles nacionals i  escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.

Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era  directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra  d’alumnes era de 1.259.

Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze  professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.

 

Registre escolar fet per RM Masana a partir del original
Registre escolar fet per RM Masana a partir del original

 

Dades complementaries  relacionades amb les escoles de Palafrugell.

Hem  localitzat  a  la correspondència municipal de l’any 1918 , arxivador número 96 custodiat  al Arxiu Municipal de Palafrugell  dos  documents d’interès, el primer amb data   1 de gener del  1918   hi consta que estaven en situació de  jubilació  els professors:  Vicens Roure Armada, Josep Ferrer Coll, Isabel Estela Estrach, Anna Navarro Daunís,  Narcisa Llàvia Jordi i  Emiliana Coll Revilla.   A  unes pàgines més amunt  comentaven que la professora Isabel Estela   havia  mort  aquest mateix mes de gener del 1918.   El segon document  confirmava que  el dia  20 de març de l’any 1918 havia signat el contracte laboral de professora  de la vila de Palafrugell, la senyora   Pietat Roig.

El dia 24 de maig de 1918,  els professors Luis Vilalta, Carolina Vilavellí, Concepció Perxés i Luís Oudertia (cognom poc desxifrable), van signar  la conformitat  perquè  la professora  Maria Albertí de Grassot  cobris la plaça de vocal de la Junta local de primera  ensenyança de Palafrugell que hi havia vacant,  decisió presa  en base a  que  l’esmentada  professora disposava d’un títol de major categoria  i  perquè havia demostrat cel per l’ensenyança. (Correspondència municipal del dia  24-5-1918, Arxiu Municipal de Palafrugell )   En un altre document  hi constava que Lluís Vilalta  Carbó era mestre propietari  d’un plaça de la escola nacional de nens.(21-6-1918). I amb data 19-7- 1918 va ser anomenant també per una plaça de mestre  titular de primera ensenyança  el professor  Ramón Miró.

 

 

 

Notes


[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993

[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017

[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.

[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.

[5] AMP.  Certificat del Padrón de vecinos – Baja-  Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908

[6] AMP. La Crónica, 19/3/1908, p. 3

[7] Id., 19/3/1908, p. 2

[8] Id., 12/6/1908, p. 3

[9] AMP. Baix Empordà, 3/7/1910, p. 2 i 6/8/1911, p. 3

[10] Id., 16/3/1913, p. 2

[11] Id., 27/1/1918, p. 2