Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El primer i segon volum del llibre Dones emprenedores tracta breument de les venedores que posaven a la venda els seus productes a la zona de la via publica que tenien assignada, que sovint despatxaven productes com: verdures, conserves, ous i aviram.
Fa poc, em localitzat un document signat per venedores que disposaven d’una parada al interior del mercat municipal, a diferencia de les pageses que feien mercat al carrer. El motiu de la circular era sol·licitar al batlle que els hi fos instal·lada la llum elèctrica a les seves respectives parades.[1]
Argumentaven que la llum elèctrica era més sana que la que estaven utilitzan en aquell moment, no especificant el sistema que feien servir però, podia ser que empressin llums d’oli, espelmes, llums de carburo o quinqués que funcionaven amb alcohol de cremar.
Signaven la petició Antonia Deulofeu, Catalina Forns, Lluïsa Piferer , Joana Costart i una altre venedora que va signar per ella en Joaquim Rubau. Palafrugell 23 de novembre de 1917
Models d'imatge de llanternes obtinguda de: entredosamores.es.
La llum elèctrica va arribar per primera vegada a Palafrugell l’any 1900 procedent del molí de Pals i disset anys més tard, l’any 1917 va ser quan les venedores del medrcat de Palafrugell van sol·licitar que els hi fos instal·lada la llum elèctrica a les seves respectives parades. Coincidia que en aquell moment la empresa d’Energia Eléctrica de Catalunya s’havia donat d’alta a la Matricula de contribució Industrial de Palafrugell, fent constar que disposava de dos motors de gas de 175 i 350 HP.
Notes
[1] Correspondència municipal del 23 de novembre de 1917 (AMP)
Aquest text està format per un recull de dades obtingudes de diaris antics digitalitzats. L’any 2013 varem fer-ne una edició en format llibre titulat Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 i posteriorment , l’any 2016 va ser fet un altre llibre que correspon a una la segona part de l’anterior i en format digital que es pot consultar a Dones emprenedores. Segon volum , a la pàgina 99 parla de les meretrius i degut que em obtingut més dades relacionades , les incloem en aquesta pàgina.
Contingut:
Pregunten al batlle de Palafrugell si Francesca Cubet, coneguda com la Llaunera, exercia la prostitució (1/10/1863). En una altra circular hi ha la seva descripció física: era baixa, de cabells castanys foscos, ulls marrons, nas regular, cara rodona, color bo i que en aquell moment feia de dida a la Maternitat de Barcelona (6/10/1863).
A un establiment propietat del senyor Sagrera es feia ball i es comentava que hi havia dones molt relaxades que es podien anomenar prostitutes. Encara que aquestes fossin casades no deixaven de ser descarrilades. En canvi, a la sala del «comú» no hi havia hagut mai cap motiu de queixa (23/12/1867).
De vegades, a les cases de tolerància es jugaven jocs prohibits per la llei, no sabem si aquest era el cas, només que a una circular es notificava que havien de ser investigades les cases de cal Calof i de cal Tóful (febrer 1894). Es torna a investigar Cristobal Vilella, Tóful (16/5/1899).
En el primer volum,[1] comentàvem que la Junta Municipal de Palafrugell amb data 16 de desembre del 1904 feia saber que no hi havia establiments dedicats a la prostitució. És possible que els haguessin clausurat.
El governador civil de Girona, amb data 19 de febrer del 1904, es dirigeix al batlle de Palafrugell informant que un ciutadà li demanava que argumentés el motiu pel qual s´havia de tancar la mancebia del carrer Sant Pons número 17. El batlle va fer constar que l’esmentat establiment estava inscrit al Registre Especial d’Higiene, per la qual cosa, sembla, que era legal.
El governador civil, amb data 7 d’agost del 1904, autoritza a Joan P. i a Carme G. O. «para que se puedan ejercer en esta población el tráfico de mancebia». Però amb la condició que havia d’haver-hi un metge que visités totes les públiques i també que donés de baixa les que estiguessin malaltes. El metge cobraria una pesseta per casa visita.
Es diu que Joan P. tenia dues públiques, una de 25 anys i que era de Madrid i l’altra, de Saragossa.
Carmen G.O. tenia una pública de 25 anys que era de Barcelona.
Els establiments de Josep S. i de Raimunda B., a la que popularment anomenaven la Mundeta, no es van voler donar d’alta a la matrícula de contribució de l’any 1904.
Vicente L. també explicava que només tenia una dona i que la mantenia (1/8/1904).
El governador civil comunica al batlle de Palafrugell que ha d’organitzar la vigilància del servei d’higiene de la prostitució d’acord amb la Real Orden del 12 de desembre de 1903. Més tard, es concreten les bases d’aquesta reglamentació (14/2/1906).
Possiblement el negoci de les cases de tolerància era rendible perquè la Mundeta, tot i que ella mateixa considerava que aquest negoci era immoral, també deia que es veia obligada a mantenir-lo i es queixava que la forcessin a tancar l’establiment a les 10 del vespre, mentre que a la vila se n’havia obert un de nou que a més d’aplicar preus molt alts li era permès obrir tota la nit (31/3/1908) i (4/5/1908).
A una casa de prostitució es va presentar una noia de 24 anys anomenada Rita amb la seva filla Anna que tenia dos anys i que havia nascut a la Maternitat de Barcelona. Finalment, expliquen que la Rita va marxar a Buenos Aires i va deixar la criatura a Palafrugell (26/8/1909).
El metge higienista d’una casa de lenocinio -en català, alcavoteria- que era propietat de Manuela Barrancos, era el responsable d’anar a visitar les pupilas.[2] La revisió del metge en una ocasió constava que sanitàriament havia estat satisfactòria (2/11/1912). Les meretrius de l’esmentat establiment eren C.G. de 23 anys i M.V. de 26, totes dues solteres i de Mataró (2/11/1912).
En una altra llista consten C.G., M. Ll., C.B., M.G. i M.M., totes amb una edat compresa entre els 23 i els 25 anys (12/11/1912).
El metge Josep Reixart troba en bones condicions un local de prostitució i fa constar que disposava d’instrumental apte per al reconeixement de las pupilas (19/11/1914).
Meretrius 1890
Informació addicional.
La consulta de documents posteriors, ens han permès obtenir dades relacionades amb la pràctica de la prostitució que em considerat ajuntar .
L’any 1918, segons un comunicat del batlle de Palafrugell, la vila tenia uns 4.000 habitants i unes 1.500 persones que treballaven al suro. En referència a les meretrius hem localitzat algunes documents que ens informen existia un prostíbul a la Cerveceria anomenada ‘El Gran 64’ que estava situada al número 15 del carrer ‘Paseo del Norte’, actualment carrer Velázquez.[3] de Palafrugell que hi constava tenia donades d’ alta les següents noies amb noms i cognoms: Maria natural de Múrcia, Lluïsa de Sabadell, Carmela de Madrid i Amelia de Cartagena. [4]
En una altra nota a la premsa es deia que algunes autoritats judicials eren molt complaents amb els ‘garitos,[5] o casas de lenocinio’, com també amb els abusos que es feien referent a la caça, la pesca y el pasturatge’.
La cita que ara presentem és de Palamós però la incloem aquí perquè ens amplia informació sobre aquests establiments, deia: A la casa de lenocinio de Palamós coneguda per La nueva fullaca, ó per ‘El nuevo retiro’ regentada per Dolors Blanquet, un alcahuete -alcavot, proxeneta-, va matar d’un tret a un noi de 22 anys que deien, s’havia tret un ganivet de la butxaca.[6]
Possiblement els ciutadans estaven preocupats per la seva salut, perquè es va fer una crida a les autoritats demanant-los que vetllessin per corregir la poca higiene dels ‘lenocinios’ i denunciaven a més que en aquests establiments hi assistien joves no entrats encara a la pubertat.[7]
Higiene Pública 1908 (Arxiu Municpal de Girona)
Hem localitzat una nova Cartilla amb el nom ‘Higiene Pública’ que a títol de reglament provisional aprovat per la Junta de Sanitat de Girona, són descrites les normatives per la pràctica de la prostitució. Consten de dos capítols i el primer format per 13 articles fan referència a les casses de tolerància i els seus propietaris i el segon de 28 articles està relacionat amb les ‘pupilas’ i dones dedicades a la prostitució.
El document està signat pel governador Manuel Moreno Churruca el dia 5 de juliol de 1908. En motiu d’una inspecció, sabem que al carrer de la Barca número 9 de Girona hi havia hagut a principis del segle XX una casa de tolerància. ( Font informativa: Arxiu Municipal de Girona, correspondència).
Notes
[1] Rosa M. Masana. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914, pàg.159.’ any 2013 en format paper. El volum número dos que porta el mateix títol i és una continuïtat de l’anterior fet l’ any 2016 està disponible a Internet.
[2]Pupilas, paraula derivada del llatí “pupilus” que en diminutiu es refereix a “pupus” nen o bé ‘pupilla’, nena i ambdós casos orfes menors d’edat. Terme usat també per referir-se a les prostitutes.
[3] El carrer del Nord era paral·lel al de Barris i Buixó, via confluent a l’actual plaça Camps d’en Prats de Palafrugell i força transitada en anada i vinguda de carruatges provinents de viles marítimes com podia ser Palamós, Tamariu en direcció a Esclanya, Begur, Pals o bé d’altres indrets.
[4] Correspondència Ajuntament de Palafrugell caixa 96 del dia 1-7-1918
[5] Garitos, cases petites rústiques, barraques de pagès, coberts per ús del bestiar, també segons el diccionari de la llengua espanyola, cases clandestines on hi jugaven els’ tahúres y fulleros’ (fullero que hace fullerias, trampas, engaños en el juego, astúcia, cautela). La nueva fullaca potser era el nom popular que l’havien donat com a sinònim de ‘fullero’. També tractant-se de’ garitos’ seria adient aplicar-hi la frase de: Aquí hi ha gat amagat.
[6] Sant Joan de Palamós. El Distrito, 25-4-1902 (AMP)
Segons una circular guardada a la caixa número 96 de la correspondència municipal del dia 5 de febrer de l’any 1918 al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), hem sabut que Sor Pilar Rubies havia ocupat el càrrec de Mare Superiora de la comunitat de germanes de Sant Josep, durant un període de temps de sis any. Responsabilitat que deien havia dut a terme amb molta cura en la atenció als malalts, als pobres i en el funcionament de la cuina . Ressaltaven també tasca de procurar que es duessin a terme les obres per millora del edifici. Amb tot sentien la separació de l’esmentada Mare. Possiblement va ser traslladada a un altre convent.
Mitjançant un edicte signat pel batlle de Palafrugell datat el dia 9 de març de 1918, hem sabut que hi havia una plaça vacant d’infermer per exercir al hospital de la vila i que les persones interessades en ocupar-la podien presentar una instància de sol·licitud al Ajuntament fins el dia 25 de març. ( Caixa número 96 de la correspondència municipal de l’any 1817 , del Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).
Aquest mateix any 1918, segons consta a una circular del dia 13 d’abril, s’havia pagat la factura al ‘Hospicio de Expósitos de Girona’ en concepte d’ alletar a un del bessons d’una família considerada pobre i sense parents. En un altre document del dia 12 de juliol, consta qua a la vila hi havien 10 persones en condició de pobres , vuit de les quals eren dones, uns mesos mes endavant la xifra havia pujat a 13 dones i sis homes ( Idem caixa número 96).
Mentre va durar la Primera Guerra Mundial 1914-1918, alguns de els establiments públics en anar-se deteriorant no eren arranjats i les pecaries condicions de vida no havien de jugar a favor de la salubritat ambiental, potser per quest motiu va ser que el Governador Civil de la província lliures un telegrama al batlle de Palafrugell dient-li que no evites que els ciutadans anessin al cementiri per la diada de Tots Sants. La empresa de Miquel Gómez que s’anunciava amb el nom de “Chorro Gómez” s’anunciava com a especialista en fer polvoritzacions amb productes desinfectants entre ells de sotal i de formol , possiblement per pal·liar les possibles infeccions. (Idem caixa 96 del dia 25-10-1918).
L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero[1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.
En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.
Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda.
Algunes dades personals
Isabel va néixer el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.
Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]
Dades professionals
Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.
El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.
El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]
El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.
Elements d'una escola
La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra la senyora Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.
A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.
Centre de cultura popular
El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]
La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.
Els darrers dies
El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]
Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras
Inventari de la escola l'any 1916
Registre escolar de l’any 1917
Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats entre escoles nacionals i escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.
Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra d’alumnes era de 1.259.
Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.
Registre escolar fet per RM Masana a partir del original
Dades complementaries relacionades amb les escoles de Palafrugell.
Hem localitzat a la correspondència municipal de l’any 1918 , arxivador número 96 custodiat al Arxiu Municipal de Palafrugell dos documents d’interès, el primer amb data 1 de gener del 1918 hi consta que estaven en situació de jubilació els professors: Vicens Roure Armada, Josep Ferrer Coll, Isabel Estela Estrach, Anna Navarro Daunís, Narcisa Llàvia Jordi i Emiliana Coll Revilla. A unes pàgines més amunt comentaven que la professora Isabel Estela havia mort aquest mateix mes de gener del 1918. El segon document confirmava que el dia 20 de març de l’any 1918 havia signat el contracte laboral de professora de la vila de Palafrugell, la senyora Pietat Roig.
El dia 24 de maig de 1918, els professors Luis Vilalta, Carolina Vilavellí, Concepció Perxés i Luís Oudertia (cognom poc desxifrable), van signar la conformitat perquè la professora Maria Albertí de Grassot cobris la plaça de vocal de la Junta local de primera ensenyança de Palafrugell que hi havia vacant, decisió presa en base a que l’esmentada professora disposava d’un títol de major categoria i perquè havia demostrat cel per l’ensenyança. (Correspondència municipal del dia 24-5-1918, Arxiu Municipal de Palafrugell ) En un altre document hi constava que Lluís Vilalta Carbó era mestre propietari d’un plaça de la escola nacional de nens.(21-6-1918). I amb data 19-7- 1918 va ser anomenant també per una plaça de mestre titular de primera ensenyança el professor Ramón Miró.
Notes
[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993
[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017
[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.
[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.
[5] AMP. Certificat del Padrón de vecinos – Baja- Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908
La xarxa elèctrica telegràfica d’Espanya es vaalafrugell (1884-1914) [1] implantar entre els anys 1852 i 1900, i el telèfon entre el 1877 i el 1936. A Palafrugell, els senyors Manuel Juvert i Josep Genís i Sagrera, emparats en el Reial Decret, de 30 de juny de 1871, article 410, sol·licitaven a la Direcció General de Correus i Telègrafs permís per enllaçar telegràficament la vila amb Palamós. Els costos havien de córrer a càrrec de particulars i de l’Ajuntament, per a la qual cosa havien d’aconseguir subscriptors per sufragar les despeses, tot i que després el servei seria propietat de l’Estat. Amb data 23 de febrer de 1883 s’autoritza la instal·lació dels 15 km, i entre d’altres materials es va emprar pòsters de pi silvestre del país carbonitzat i embreat. El dia de Sant Joan del mateix any s’inaugura l’estació telegràfica. El senyor Ramon Piera, expert en ferrocarrils, ens comenta que el sistema de Samuel Morse, inventat l’any 1844, va ser substituït pel telègraf de L.Breguet (París 1804-1883) que funcionava mitjançant lletres i números en lloc de punts i ratlles.
Codi de Samuel Morse ( Viquipèdia)
El treball de les telegrafistes
La creació del servei telegràfic de Palafrugell va necessitar que fossin contractades diverses professionals de la telegrafia. Un article titulat ”Por algo se empieza” informava que s’havia obert una convocatòria per cobrir places de telegrafistes en situació de temporeres, les candidates havien de tenir 16 anys i només treballarien durant el servei diürn. També deia que abans d’ocupar els locals, aquests serien habilitats perquè no coincidissin homes i dones.[2]
Les telegrafistes havien d’ estar degudament preparades i haver estudiat assignatures com: Aritmètica, Comptabilitat, Gramàtica castellana, Francès, Geografia general, disposar de nocions de Física i de Geometria, però també i en especial havien de tenir domini del Codi de Samuel Morse que estava basat en un sistema de punts i ratlles que significaven les lletres de l’alfabet i els números. Un altre dels requeriments era que disposessin de bona recepció d’oïda.
Donades les exigències envers el grau de preparació acadèmica i de les condicions laborals que demanaven mantenir la atenció de manera continuada i també per la solera que disposaven d’essers els funcionaris més antics de l’Estat, feia que tot plegat la ciutadania les tingues ben considerades, a més sembla que la retribució econòmica que rebien era proporcionada. [3]
El mes d’agost de l’any 1884, la premsa informa: «Han sido aprobadas como auxiliares de telégrafos, 17 señoritas que tenían solicitado examen, las que muy en breve comenzarán á prestar sus servicios como tales en la estación central, donde se están verificando las obras necesarias para habilitar el local donde se encuentren convenientemente instaladas. Es muy natural señores; no me extraña la noticia: siempre fueron las mujeres duchas en telegrafía.»[4] La paraula duchas, segons el diccionari, vol dir que tenien destresa. Ens hagués agradat saber el nom les telegrafistes que van ser aprovades, però no n’he trobat documents.
L’any 1896, l’oficina de Correus estava situada entre el carrer Botinas i l’Hostal d’en Torrent, no es pot confirmar si es tractava del mateix local equipat per la telegrafia; i l’any 1904, estava situada al carrer General Mola, actualment carrer del Valls.
El dia 26 d’agost del 1899 novament l’oficina de Correus i Telègrafs va ser instal·lada a una casa propietat de Rosendo Girbal, al carrer Sant Antoni número 3, actualment conegut com el carrer Estret.
Rafela Bordons Luna
El motiu de voler presentar novament un article que havia estat publicat, és per poder donar a conèixer a la telegrafista Rafela Bordons, que hem localitzat recentment a un document de l’any 1916 de la correspondència municipal guardat al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).
Es tracta de la notificació feta per Rafela Bordons el dia 24 de juny de l’any 1916 al batlle de Palafrugell comunicant-li que prenia possessió del seu càrrec a la estació telegràfica de la vila, li deia que: Li oferia els seus serveis i la cooperació personal per tot allò en quan als limitis reglamentaris i pel bé públic.[5]
La esmentada notificació ens transmet la percepció que la Rafela era una noia decidida, experta en la seva tasca i que coneixia les atribucions legals en el desenvolupament del seu càrrec.
Un altre document que ens dona testimoni de la Rafela el trobem a la publicació ‘La Correspondencia de España’ del dia cinc de juliol de l’any 1916 on hi publicava la llistat d’ empleats que havien de fer canviar de lloc de treball , entre ells hi havia també ferroviaris. A la llista hi em pogut veure a la Rafela Bordans que tenia la qualificació d’auxiliar tercera i era traslladada de Barcelona a Palafrugell. [6]
Molts any desprès dels fets esmentats, al diari L’Autonomista del dia 22 de juliol del 1934, publicava els noms de dues telegrafistes la vila, la Victòria Cortí Montselvà i la Adelaida Solano, sense que haguem fet gestions per saber-ne quelcom més.
Comentar que aquestes petites aportacions envers el treball femení realitzat a un gran nombre de viles, ens ajuden a elaborar estudis més extensos i contextualitzats que ens permeten crear un vast cos de coneixements sobre les tasques realitzades per les dones al llarg de la història i que sovint han estat poc tractades, han passat podríem dir sense gairebé fer soroll. Sortosament i des de fa anys que es publiquen articles i llibres que posen en valor les vides de les dones a la nostra societat, en aquesta línia citem a la autora Mª Cruz del Amo, 2008, que tracta de manera extensíssima el rol que va interpretar la dona durant la mitat del segle XIX . [7]
La senyora Aurelia Fauquier -nom poc entenedor-, amb data 15 de juliol de 1918, es va posar amb contacte amb el batlle Miquel Grassot per comunicar-li que aniria fer-li una visita i visitar la oficina de telegrafia per si calia fer-hi algunes millores. (idem núm. 5 del any 1918)
Notes
[1] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2013 , pag. 117. També Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2016 Segon volum, pagina 57.
[2] Por algo se empieza. El Palafrugellense 18/8/1884. AMP
[3] Disposen de dades força posteriors a les de l’ any que tractem però, ens pot servir d’orientació el sou que cobraven les telegrafistes l’any 1932 que oscil·lava entre les 3000 a les 3.700 pessetes o bé entre les 2.500 a les 3000 pessetes. Baix Empordà, 20 de febrer de l’any 1932
[5] Correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell 24/6/1916. AHP
[6] La Correspondencia de España. Año LXVII, núm.21.329. Dins la secció ‘Comunicaciones’, apartat, ‘traslados’. Volen agrair en aquesta àrea de la recerca, l’ajut rebut dels professionals del (AMP).
[7] Mª Cruz del Amo del Amo. La família y el Trabajo femenino en España durante la segunda mitat del siglo XIX. Universidad Complutense de Madrid, 2008.
