Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Soldats gironins morts en la guerra de la independència cubana (1895-1898)

En el conflicte bèl·lic entre Espanya i les seves colònies d’ultramar —Cuba, Puerto Rico i Filipines—, en el qual també es van implicar els Estats Units, iniciat l’any 1895 i finalitzat el desembre del 1898, hem pogut comprovar al llibre de Raúl Izquierdo[que només procedents de la província de Girona, hi van perdre la vida 779 soldats.

A partir d’aquest fet ens vàrem interessar per esbrinar el nom dels soldats que residien al Baix Empordà, tasca gens fàcil perquè l’esmentat autor no cita d’on eren nadius. Les indagacions pretenien treure de l’anonimat el màxim de combatents morts bé fos per ferides de guerra o malalties. L’interès a fer-ho venia pel fet que servís de referent en honor de tots els soldats gironins morts, indistintament d’on haguessin nascut.

Vam iniciar la recerca revisant documents del municipi de Palafrugell,[2] i en vam poder publicar una crònica a la Revista del Baix Empordà.[3] També vam tenir accés a la correspondència municipal de la vila de Begur, però sense obtenir-ne dades referents als soldats. Va ser la lectura d’un estudi de Lluís Costa que ens va permetre conèixer tres soldats begurencs que no van sobreviure a la contesa: Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Carreras i Josep Pi Busquets (1897).[4] En breu apareixerà una publicació a la revista Es Pedrís Llarg que tractarà d’aquest tema.

Amb motiu d’un altre estudi destinat a col·laborar amb el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí vaig trobar que d’aquesta població havien mort els soldats Ramon Gispert Reixach i Josep Frigola Riera. Es pot veure el Power Point de la conferència.

 

 Soldats palafrugellencs morts entre 1897 i 1898

Nom Destí, càrrec Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
Pere Coll Roure Regiment infanteriade Guipúscoa, núm. 53, secció 117 23-6-1897
Damià E. Turró

(Damià Herrera Torros ?)

1897Fill de Francesc i MariaCaquèxia significativa.
Manel Contemps Camp Artiller segon, 5è Regiment d’Artilleria 28-2-1898Hospital Militar de ManzanilloEnteritis crònica
Joan Cortes Planas Corneta  del  Batalló de la Lealtad 24-6-1897Natural de Llofriu, fill de Pere i Pura
Lluís Forterts Yirtchs  6-9-1897Al marge de la circular hi consta Lluís Gelabert Cuch
Pere Coll Roura Guàrdia civil 9-7-1897
Josep Llamas Ridau Guàrdia civil 30-11-1897
Camil Pruneda Rocas 1898Malaltia comuna
Josep Cervera Bosch 26-10-1897Fill de mare vídua
Juan Claverol Pujol 1897,  i el certificat té data 8-8-1900.
Dalmau Roig Jofra 30-10-1897
Josep Molla Asemar Caporal 21-9-1897
Gonçal Martí Vergés Regiment  infanteria 14-10-1897Hospital Militar de Morón , Cuba. Amb data 13-3-1903 el coronel lliura un comunicat a l’Ajuntament.
Ernesto San Juan Luque   10-11-1897Hospital Militar de Cadis“Capitania General de Andalucia” amb data 17-7-1899 dóna testimoni de la seva mort.
Josep Tauler Quintana Batalló de caçadors de Llevena 22-8-1898
Juan Roure Carreras Ingressat a l’Hospital Militar de CubaFalta informació, però sembla que va ser èxitus.

 

Si bé la guerra va finalitzar el desembre de l’any 1898, posteriorment al lligall de correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell hi continuem trobant circulars procedents de la Comisión liquidadora notificant als pares d’alguns soldats difunts que rebrien un pensió.

Portada del llibre de Raúl Izquierdo
Portada del llibre de Raúl Izquierdo
Llibres de reclutes de l’Arxiu de la Diputació de Girona
Llibres de reclutes de l’Arxiu de la Diputació de Girona

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No ho podem confirmar, però hi ha la possibilitat que els soldats que no haguessin finalitzat els tres anys de servei militar i haguessin tornat de Cuba ferits o malalts, haguessin estat ingressats als diversos hospitals militars espanyols, presumpció feta pel fet que entre els anys 1899 i 1902 continuava havent-hi correspondència entre les autoritats militars i els ajuntaments confirmant noves defuncions.

 

Soldats palafrugellencs morts entre 1899 i 1902                      

Nom Destí, càrrec Data circular, lloc i causa de la mort (en cas d’estar indicat al document)
Juan Carné Deulofeu Batallón de ferrocarriles 14-7-1899, podria haver mort a la península
Josep Tauler Quintana Batallon de Cazadores de Lerena (La Habana) 9-8-1901
Marcos Costey Laviña Artiller 12º Batallón de Plaza, núm. 861 27-8-1901.El seu pare Eusebio havia de rebre 82 pessetes.
Domènec Subirà Tomàs Regiment Infanteria. Capitania General del Norte 27-8-1901.Era fill de Catalina Tomàs Pey, que havia de rebre 192,50 ptes.
Jaume Ricard Cusí Regiment Artilleria Circular 4-9-1901 dirigida al pare Josep Ricard
Joan Teixidor Morera Coronel  1º, jefe, Batallon de Cazadores deLerena  num. 11 núm. 2480 12-9-1901.Era fill de Pere i Maria
Joaquim Carreras Andrés Infanteria 14-9-1901Els familiars havien de rebre 175,5 pessetes
Manel Cantruy Camps Artilleria regiment de muntanya 27-9-1901
Emili Colomer Perich Regiment infanteria Bailen, núm. 24 (2451) 27-7-1901.El pare era Agustí Colomer Bofill. Va rebre 371,39 ptes. Nou comunicat amb data 15-12-1902
Joan Sardó Pagés Dissolt Batallón de CazadoresExpedicionari a Filipines núm. 1Número negociat 2.081 9-10-1901
Martí Coll Roca 14-10-1901
Pere Pruneda Rocas Dissolt Bon Baza Peninsular, 6Regiment San Fernando, 11 núm. 4736 2-10-1901
Dalmau Reig Jofra Regiment Infanteria de Extremadura peninsular 4-10-1901
Joan Pifarré Planas Batalló del Regiment Infanteria Almansa núm. 18 (5120) 12-11-1901
Salvador Juan Duran Batalló de Calavera (2290) El Govern Militar sol·licita certificat de defunció al batlle, data 19-7-1901
Joan Cortey Planas      Corneta Isla de Cuba Primer batallóLa Lealtad 16-12-1902El seu pare es deia Pere.
Pere Llenas Carreras Dissolt Batallón de Cazadores Expedicionaris a Filipines núm. 12 Comisión Liquidadora des de Leganés  13-10-1902
Ramon Moner Sagués Regiment de Cuba Mort a Cuba per febre tifoïdalCircular adreçada a la seva mare Rita Sagués Noguer el 12-12-1903 per rebre pensió.

 

En definitiva, aquest article podria ser un punt de partida d’altres recerques, però si més no també podria servir per fer palesa la nostra consideració envers els soldats que van morir abans que poguessin procrear i que per tant resten en l’anonimat.

S’ha parlat bastant del factor econòmic durant el període colonial espanyol, quan les activitats d’importació i exportació de productes va permetre fer fortuna a diversos ciutadans, però cal considerar que en aquell continent americà  també va existir una altra realitat més punyent, la que van patir els joves soldats que no tenien la manera d’alliberar-se d’anar a la guerra si no era pagant una quantitat elevada de diners. En donem un testimoni de la premsa.[5]

Pensem que seria del tot adient col·locar una placa als respectius cementiris, amb l’escriptura d’un epitafi que ressaltés el coratge i l’honor dels soldats morts a Cuba, mereixedors de tota consideració. Seria una manera senzilla de recordar-los i honorar-los i per a nosaltres significaria haver tingut un gest d’especial sensibilitat.



[1] Izquierdo Canosa, Raúl. Días de guerra. Cronología sobre los principales acontecimientos de la guerra de Independencia de Cuba 1895-1898. L’Havana: Editora Política, 1994. Si bé en aquest estudi hi consta el nom dels soldats, no així el lloc de naixement.
[2] Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), lligall correspondència de l’Ajuntament, 1897-1902.
[3] Masana, Rosa M. “Soldats morts a  Cuba”. Revista del Baix Empordà, número 44, 2014.
[4] Costa, Lluís. L’illa dels somnis: l’emigració de Begur a Cuba al segle XIX. Begur: Ajuntament de Begur, 2004, p. 240.
[5] “El de redempció en metàlich”, article publicat al diari Llibertat, 5 de setembre de 1903. En reproduïm el contingut: “Pares honrats que tenen llurs fills treballadors, y son de classe modesta, pateixen de ràbia al veure que no tenell tres cents duros per lliurar als joves de sa casa, del servey que’l Gobern els imposa; tots ells ho veuen ab indignació, empro no hi podeu res, puig es la lley de la farsa haver de legislar y entretant, els fills pobres han de dur el tusell y anar vestits de cromo per una  temporada, al ensemps que no haber de menjar el suculent ranxo. Els senyors, els que tenen diners per redimirse de la quinta, las persones que tenen mil cinch centas pessetas, las pagan, els hi fan el rebut y quedan excloses  de anar a patir, poden anar seguint menjant ab bona taula y dormir en llit  tou. La societat, en aixó no hi veu res de pèrdua; tot  sembla està bé, solament las llars de molts treballadors, es troban á faltar l’ànima que alegrava la casa.”

Mestres Palafrugell al principi del segle XX

A la pàgina 79 del llibre Dones emprenedores (1857-1914) parlàvem de les mestres que pagaven impostos per tenir una acadèmia i vàrem veure que eren les senyores Albertí, Serrat, Heras, Prat, Jofra i les germanes carmelites. Actualment i després d’haver revisat altres documents relacionats amb administració de vacunes escolars,[1] hem pogut conèixer de manera indirecta el nombre  d’escoles i alumnes que hi havia a Palafrugell l’any 1892 i també  el nom del  director.

Taula d’estudi de dues places que hi havia exposada al Centre Fraternal de Palafrugell l’any 2014 (fotografia R. M. Masana)
Taula d’estudi de dues places que hi havia exposada al Centre Fraternal de Palafrugell l’any 2014 (fotografia R. M. Masana)

Per introduir el tema cal comentar que no va ser fins a l’any 1870 quan es va fer obligatori que la mainada de sis a nou anys assistís a escola, tot que aquesta normativa en alguns casos era difícil de complir sovint per la distància que hi havia entre allà on vivien i les escoles. Així, els nens que vivien al centre de la vila eren els més afavorits. La mainada  a partir de deu  anys podien treballar, però una normativa de l’any 1873 va establir que no podien realitzar més de cinc hores diàries, tot que per diverses raons també era difícil de seguir la normativa.  Algunes fotografies de l’època donen testimoni del treball que feien els nens i nenes, i recentment se n’ha publicat una imatge a la Revista de Palafrugell.[2]

L’any 1901, l’escolarització va passar a ser obligatòria fins als dotze anys, fet que coincideix amb les dades que presentem.

Hem de comentar abans de prosseguir que Palafrugell l’any 1900 tenia poc més de set mil   habitants, que  la taxa de natalitat de tot l’Estat espanyol era del 33,8% i l’any 1984 havia baixat a l’11,9%, tot que la mortalitat també va passar del 28,8% al 7,81% en aquests respectius períodes.[3]

L’any 1902 a Palafrugell hi havia 17 aules escolars. Onze d’aquestes eren dedicades a l’ensenyança de nenes i  era regentat per una mestra; les altres sis s’ocupaven de l’ensenyament dels nens i els gestionava un mestre. Quatre d’aquestes escoles eren de titularitat pública, dues en condició de subvencionades, i deu de titularitat privada.

Taula núm. 1

Professors Titularitat Nenes/nens Total
Maria A. Albertí pública nenes 70
Maria Prat Gultresa pública   “ 34
Anna Riera subvencionada   “ 32
Maria Heras Matas particular   “ 56
Antònia Furnet    “   “ 10
Lluïsa Serra Dalmau    “   “ 47
Antònia Mascort Bonet    “   “ 50
Dolors Genís Llenas    “   “ 49
Lluisa Llàvia Riera    “   “  ¿
Elvira Avellí Sabater    “   “ 50
Germanes Carmelites    “   “ 98
Pere Pascuet pública nens 108
Vicens Roure pública   “ 194
Lluís Corominas particular   “ 146
Sebastià Sabat (Pbro)    “   “  41
Germans Maristes    “   “  68
Manel Planell subvencionada   “  19
TOTAL     1.117

 Hem calculat que si les deu escoles femenines de què tenim dades sumaven un total de 496 alumnes, fent la mitjana, a cada escola li correspondria 49 alumnes i aquesta dada l’emprarem per sumar-la al total d’alumnes per ajustar-nos més a la realitat, tot i que veiem que la franja en nombre d’alumnes de cada escola és gran perquè van des de 10 alumnes fins a 98. Si sumen, doncs, aquesta mitjana de 49 alumnes als 496 totals obtenim el valor de 545 nenes que anaven a l’escola. D’aquestes 136 anaven a escoles publiques o subvencionades i 360 a la privada. Comptabilitzant els alumnes de les sis escoles de nens, veiem que estaven escolaritzats un total de 576 escolars; d’aquests 321 anaven o bé a la escola pública o a la subvencionada i els altres 255 assistien a la privada.

D’acord amb les dades presentades veiem que a Palafrugell l’any 1902 el percentatge d’escolarització era del 48,43% per a les nenes i del 51,57% per als nens, una variació del 3,14% a favor dels nens. Aquests valors poden sorprendre perquè d’antuvi es pensava que les nenes estaven molt menys escolaritzades que els nens. També segons aquestes dades que hem presentat, veiem que les classes de les nenes havien de ser menys massificades que les aules dels nens, encara que havia de dependre del nombre de professores i d’auxiliars que tenia cada institució.

Les vacunacions

Els mestres tenien l’obligació de signar un document en què constés el nombre d’alumnes que havien estat vacunats i els que no, però no queda concretat quina vacuna se’ls havia posat —pensem que devia de ser l’antivariolosa,[4] que es podia administrar des dels deu mesos fins als onze anys—. Segon una llei d’aquell temps, un infant podia no ser admès a l’escola si no estava vacunat i als pares se’ls podia carregar una multa. El mes d’octubre de 1902 a Palafrugell hi havia els metges Peya, Vidal, Calonge, Pons i Martí.

Tot que estava previst aplicar una sanció econòmica a les famílies dels nens que no havien estat vacunats, veiem que el percentatge de compliment en la administració de vacunes era del 46,71% contra el 53,20% de no se’ls havia  vacunat. En una circular dirigida al batlle, algú es queixava dient que els nens corrien pels carres fent malifetes i dient paraulotes; potser eren els nens que no anaven a escola.

 


[1] Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP), fons Ajuntament, correspondència, 1903.
[2] Revista de Palafrugell, núm. 259 (maig 2015), p. 47. Es  tracta d’una  imatge de 1899 en què apareix el personal de una fàbrica de taps. A primera fila hi podem veure els treballadors més menuts.
[3] Piedrola Gil, C. et al. Medicina preventiva y salud pública. Barcelona: Masson-Salvat, 1991.
[4] El 1796 Edward Jenner mitjançant l’observació i evolució dels munyidors de vaques, va crear una  vacuna per prevenir la verola.  L’any 1890 es va aconseguir la vacuna de la diftèria, el 1885 la del còlera, el 1882 la de la tuberculosi, el 1896 la de la febre tifoide, el 1885 contra la ràbia, el 1900 contra la febre groga, el 1910 s’investiga per crear la vacuna contra la poliomielitis. A principis de segle XX als escolars se’ls aplicava una sola vacuna, l’any 1993 a Espanya hi havia autoritzades i comercialitzades 21 vacunes i l’any 2013 un total de 23. Actualment els escolars reben 16 dosis de vacunes. Font: Ferran A. Moraga Llop. L’any 1902 les defuncions infantils a Girona van ser a causa de la verola, xarampió, tifoïdals, diftèria, tuberculosi, malalties del cor, bronquitis, pulmonies, disenteries i diarrees. Diari de Girona, X-1902

 

Un cas de sinistralitat laboral femenina a Palafrugell (1902)

En el llibre Dones emprenedores: Palafrugell 1857-1914 (p.  129) esmentàvem que els treballadors del suro feien deu hores diàries i que les dones cobraven aproximadament un 40% menys que els homes. En ocasions havíem pensat que les dones feien tasques de menys esforç físic, però hem vist que la senyora Solés sí que en devia fer en el moment de carregar la caldera amb carbó o llenya i procedir a fer bullir el suro a altes temperatures.

L’accident

Sabem com es va produir l’accident per una carta que la senyora Margarita Solés va dirigir al batlle de Palafrugell explicant-li els fets.[1] Deia el següent:

Sr. Alcalde,

Margarita Solés Climent, hija de Jaime y de María de 61 años de edad, viuda, dedicada á las ocupaciones propias de su sexo y domiciliada en la calle de la Verge Maria de esta villa; pone en conocimiento de V., que á las tres i media del día 25 de Octubre próximo pasado, trabajando en clase de jornalera por cuenta de D. Francisco Girbau y Puig, vecino de esta villa en su fábrica de tapones en la faena de hervir el corcho en la caldera a propósito y en presencia de dicho señor, tuvo la desgracia de caer al pie del hogar de la referida caldera mientras la alimentaba, y se dislocó el brazo derecho habiendo sido recogida del suelo y auxiliada por el dueño de la fábrica Sr. Girbau, y luego acompañada por la criada de la casa á la del médico D. Lluís Pons, más tarde á la farmacia de D. Federico Suñer, en donde se le practicó la primera cura, y á los tres ó cuatro días fue debidamente curada por el medico de esta villa D. Francisco Martí.

La declarante ganaba dos pesetas diarias de jornal y dicho accidente la imposibilita de trabajar.

Y no habiendo el mencionado D. Francisco Girbau cumplimentado ninguno de los artículos del capítulo 2º del reglamento de la Ley sobre accidentes del Trabajo,[2] lo pone a su conocimiento de V. para los efectos del artículo 27 y siguientes del citado reglamento.

Palafrugell 5 de Noviembre de 1902

Por la declarante, que ha dicho no saber firmar, á su ruego y presencia lo hace Miquel Albó.

 

Resposta del batlle

Palafrugell siete Noviembre de mil novecientos dos: Vista la declaración que precede entréguese el duplicada diligenciado á su presentador: reclámese de Francisco Girbau Puíg el cumplimiento de las obligaciones que impone á los patronos el capítulo 2º del Reglamento para la aplicación de la ley sobre accidentes del trabajo y dese cuenta del hecho al M.I Sr. Gobernador civil de la Provincia á los efectos oportunos.

Proveído y firmado por D. Luis Morató Esteva. Alcalde constitucional de esta Villa, de que certifico.

Làmina extreta del llibre Anatomía, vol. I, de l’editorial Labor 1963.
Làmina extreta del llibre Anatomía, vol. I, de l’editorial Labor 1963.

 

La lesió de la senyora M. Solés

Una dislocació és una lesió ocasionada pel desplaçament d’una articulació, que en el cas de la senyora M. Solés va ser l’escapulohumeral, dany físic que necessitava temps per guarir-se i més tenint en compte que tenia  61 anys i els mitjans sanitaris d’aquella època eren escassos.[3]

En referència a les causes de l’accident, podríem aventurar la hipòtesi que la  senyora Solés hagués ensopegat amb algun objecte o que hagués sofert  una lipotímia a causa de la calor, una hipoglucèmia, o simplement que s’hagués trobat  malament. Són fets difícils de saber amb exactitud.

Aquest episodi, més un altre d’una dona que havien vist llaurant un camp,[4] ens pot fer canviar la percepció segons la qual les dones feien aquelles feines que requerien menys esforç físic.

Algunes dades personals

Margarita va néixer el 1841, data deduïda de l’edat que tenia quan es va accidentar. Per saber més coses d’ella es van revisar els registres de naixements, noces, defuncions i empadronaments de Palafrugell, però no en vam localitzar més dades personals, per la qual cosa pensem, que si bé constava domiciliada al carrer Verge Maria, és possible que estigués empadronada en una altra vila. També hem revisat la premsa antiga i no es fa esment de l’accident; de fet no se’n solia fer ressò. Sí que hem trobat la notícia que un treballador es va fracturar un braç amb la corretja d’una màquina.


[1] Revisió dels documents esmentats a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Correspondència Ajuntament 1902-1903.
[2] La llei espanyola  de prevenció d’accidents laborals va ser inspirada per la llei francesa de 1899 i el ministre de la Governació Eduardo Dato la va implantar a Espanya, publicada a la Gaceta de Madrid el 30 de gener de 1900. El Reial Decret 28/6/1900 establia que l’empresa havia de donar coneixement de l’accident a la autoritat governativa abans de les 24 hores. La implantació d’aquesta llei va estar afavorida perquè d’antuvi existia la normativa de les Societats de Socors Mutus creada per la Reial Ordre 10/6/1861 i el dret d’associació de l’any 1869 (sempre que no fos per motius sindicals ni professionals). Una altra llei de 26/7/1878 regulava i prohibia que els nens fessin treballs d’equilibri, força i dislocació. El Reial Decret 5/12/1883 promovia millores de les condicions socials dels treballadors. L’any 1908 es va crear l’Institut Nacional de Previsió i d’Accidents de Treball.
[3] El prefix dis-, negatiu, i local, referint-se a situació o localització, en termes sanitaris indica un canvi de lloc o desplaçament sovint d’articulacions. Aquestes lesions en el cas de ser d’espatlla poden anar acompanyades de ruptures del maneguet rotatori i afectar també el nervi axil·lar o plexe braquial. Si s’haguessin  donat aquestes circumstàncies, la recuperació podria haver estat molt lenta. Actualment per reubicar aquesta articulació dislocada s’aplica sedació al malalt i en alguns casos són intervinguts.
[4] Masana, Rosa M. “La Feminista, una societat de socors mutus de Palafrugell”. Revista del Baix Empordà, núm. 42 (desembre 2013), p. 99.

Lluís Molinas i Falgueres

Lluís Molinas (imatge Rosa M. Masana)
Lluís Molinas (imatge Rosa M. Masana)

 

Primer Ciutadà Honorífic de Palafrugell

L’any 2003 l´Ajuntament de Palafrugell va establir d’atorgar un Diploma d´honor al mèrit ciutadà a fi d´expressar un reconeixement als ciutadans, entitats, empreses, agrupacions o comerços que han fet aportacions i donat prestigi i ressò a la vila. Lluís Molinas i Falgueres ha sigut el primer palafrugellenc en merèixer aquest reconeixement. Acte que es va celebrar a la Sala de Plens de l´Ajuntament de Palafrugell el dia 23 de desembre de l’any 2013.

Per aquesta ocasió li vàrem fer una entrevista que es pot llegir  a la Revista del Baix Empordà digital núm. 3 , any I, del gener 2014, pag. 32 a 35.