Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Filo Pla Mas (Mura, 1929 – Terrassa, 2015)

Filomena Pla (cedida per ella)
Filomena Pla (cedida per ella)

Vaig conèixer la Filo a Mútua de Terrassa més o menys l’any 1965 i ambdues fèiem d’auxiliars de clínica. Respecte a les auxiliars i infermeres que ens havíem incorporat feia poc ella era uns anys més gran que nosaltres.

Tenia un caràcter extravertit i un accentuat sentit de l’humor. No sé com s’ho feia, però sempre que explicava o comentava alguna cosa ho feia amb to humorístic que per força havies de riure. Era un tipus d’humor diguem-ne muranenc, de Mura, poble on va néixer la Filo, que es caracteritzava per ser fresc, directe, oportú i amb una dosi de saviesa pròpia de la vida.

Juntament amb les companyes de feina vàrem fer diverses excursions i la Filo sempre s’hi apuntava i feia que sempre riguéssim pels descosits. La que més recordo va ser una sortida a Núria en què ens vàrem passar tot el trajecte amb el cremallera fins al monestir explicant acudits i rient sense parar. Aquell dia va succeir un fenomen irrepetible perquè els acudits entre tots ens sortien encadenats: uns n’inspiraven d’altres que tothom recordava. En arribar a Núria, de tant riure ens feia mal el diafragma.

He recordat diverses vegades aquella excursió, però avui, ves per on, el dia del seu comiat definitiu d’aquest món, s’ha presentat el record d’aquella sortida amb més força i enfocat nítidament en el fet de riure. Avui que és un dia trist recordo la Filo rient. És magnífic que ens hagi deixat aquest llegat espiritual.

 

Un ensurt còmic a Núria

Ens vàrem allotjar al monestir i l’endemà vàrem pujar al pic de l’Àguila i vàrem decidir baixar a peu. El camí estava glaçat i cada dos per tres quèiem fins que finalment vaig optar per baixar asseguda. El problema era que el glaç no et permetia frenar amb els peus; allò semblava un tobogan.

Uns metres més avall una senyora caminava amb les cames obertes, suposo que per mantenir millor l’equilibri. En veure que jo baixava embalada, la Filo va cridar “pip, pip!” per avisar la senyora que s’apartés, però no hi va ser a temps: les meves cames van passar entremig de les seves i va caure asseguda a sobre meu. De l’ensurt es va agafar als meus malucs tot clavant-me les seves esmolades ungles. La velocitat de baixada es va incrementar i cada cop es feia més incert quan i on pararíem. Encara sort que en trobar neu tova amb els quatre talons vàrem poder frenar.

La senyora es va incorporar lògicament abans que jo i estava tan enfadada que pensava que arribaria a les mans. Enfadada, deia: “Oh, i a sobre riure-se’n dient pip, pip!” De fet, no sé si jo encara estava enriolada del dia anterior o què, però havia de fer un esforç per mantenir la seriositat, tot i que li demanava disculpes pel fet. Però ella continuava enfadada i no entrava en raons. Amb aquestes que arriba la Filo i en veure-la tan indignada li diu: “Senyora, escolti, no s’enfadi tant, que almenys vostè ha baixat amb el cul sec.”

La colla excursionista.
La colla excursionista.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.
A l’esquerra, Rosa M. i a la dreta Filo aprenent a esquiar a Núria.

 

 

Una broma poc reeixida

El primer o segon dia que la Filo s’havia incorporat a consultes externes de Mútua li van voler gastar una broma. Una infermera sabia com fer-se passar per histèrica i ho feia de manera tan real que semblava talment una pitiàtica.

Dues companyes es varen posar d’acord i una de elles li diu: “Vés a la consulta del doctor Bosch a buscar una bombona buida de gases.” A dins hi havia l’Antònia, que estava asseguda en una cadira i preparada, per quan sentís la porta, fer-se la histèrica. Entra la Filo i l’Antònia comença a fer convulsions mentre lliscava cadira avall fins al terra. Allà va continuar amb els seus esperpents, doblegant en arc la cintura i recorrent el terra en aquesta posició. En veure l’espectacle, la Filo se li acosta i li esclata dues plantofades de campionat, una a cada galta.

L’Antònia va parar de sobte de simular l’atac histèric i es va quedar tan perplexa i desconcertada per la reacció de la Filo que no va saber què fer ni què dir i la seva còmplice tampoc. Que sapiguem, l’Antònia no va tornar a practicar mai més aquest tipus d’arts escèniques.

 

Ramona Ramoneda

La Ramona era un infermera companya de feina de Mútua i amiga de totes però en especial de la Filo. Podríem escriure una història d’amor entre la Ramona i en Pere, el seu promès, perquè explicaven que s’havien conegut en un hospital militar, ell ferit de guerra i ella administrant-li les cures d’infermeria. En Pere estava convençut que era viu gràcies a la Ramona.  La parella es va casar a Eivissa i es van quedar a viure a casa d’ell junt amb la seva mare Antonina.

La Ramona ens tenia dit que anéssim a veure’ls i la Filo i jo un estiu ho vàrem fer. Una vegada a casa seva i com que feia poc que tenia el carnet de conduir vàrem llogar una Genoveva, un model de cotxe militar que durant els anys setanta es va posar de moda a l’illa perquè els llogaven als turistes. Penso que l’Antonina no havia anat mai amb un turisme i menys descapotable i sense portes. Tenia molta por de pujar-hi, però la va perdre al cap de mitja hora de circular per aquells paratges tan bonics.

Un dia vaig agafar un revolt amb una marxa llarga i una mica més i no ho expliquem. La Filo va comentar que en aquell precís moment quan teníem el terraplè a dos passos, la tovallola que portava l’Antonina sobre l’espatlla amb el vent li va tapar tota la cara i no es va assabentar de res. La Filo explicava el fet d’una manera que feia riure.

El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
El Jeep Genoveva matrícula T 6029, amb l’Antonina, la Ramona, la Filo, el Pere i jo.
Amb la Genoveva
Amb la Genoveva

En una altra ocasió vàrem tornar a fer-los una visita i

Coixí fet per l’Antonina.
Coixí fet per l’Antonina.

l’Antonina ens demostrava cada vegada que ens tenia molt d’afecte. Fins i tot ens va regalar alguns dels seus treballs. A mi en concret em va obsequiar amb un coixí fet per ella emprant retalls de roba, alguns dels quals eren de vestits meus. Encara guardo aquesta obra d’art que ara ja té 48 anys.

La Filo ens va salvar d’una situació compromesa

Un estiu amb el meu cotxe Seat 127 vàrem anar quatre companyes de Mútua a Extremadura coincidint que aquell any feia una calor espantosa. Durant el trajecte vàrem parar a dinar en un restaurant de carretera. El primer que ens deixen sobre la taula va ser una gerra de dos litres de cervesa i amb la set que teníem no vàrem fer escarafalls a beure’ns aquella apreciada beguda tan fresca.

Després d’haver dinat com reines, continuem el viatge fins que veiem que a mà dreta i un tros endins de la carretera hi havia un llac. Sense pensar-nos-ho dues vedades hi anem; no podíem perdre l’oportunitat de gaudir d’aquell oasi. El lloc estava desèrtic i ens llancem a l’aigua amb la roba interior que portàvem, però la Filo va dir que ella preferia no banyar-se.

Al cap d’una estona, sense saber d’on havien sortit, veiem una barca petita amb una parella que remava en direcció a nosaltres i en arribar al costat nostre van dir-nos: “Bonjour, bonjour”. Vàrem respondre i després d’explicar-los que estàvem de vacances ens diuen: “Voulez-vous venir avec nous faire une petite promenade?” I sí, la Josefina i jo no vàrem dubtar a pujar a la barca. La parella era un matrimoni d’uns quaranta anys i tot remant varen introduir-se en una zona on el llac canviava de sentit, era com un istme que no deixava veure el lloc d’allà on havíem sortit.

De sobte la dona tot assenyalant amb la mà i en veu alta deia: “Une cabane, une cabane!” Sí, de fet es veia una estructura tipus barraca, i la Josefina i jo vàrem pensar que en aquell moment seríem testimonis d’una descoberta arqueològica extremenya. El noi atraca la barca i tots quatre ens posem a córrer per veure qui arribava primer al lloc del descobriment. No havíem pensat en absolut que anàvem en roba interior i que aquesta, adherint-se al cos, el feia més sexi del que era habitual. Quan arriben a la cabanya ens adonem que el lloc estava més que descobert i fins i tot hi havia un barret mexicà penjat en una paret feta de canyes. El recinte era com una mena de berenador.

Mira, mira, no t’ho vulguis imaginar. L’home m’agafa de banda i jo amb totes les meves forces intentava desempallegar-me’n, però el més fort era que a la dona francesa li va donar per la Josefina i quan ella es va veure abraçallada per la francesa, que portava un biquini d’arpillera, nerviosa cridava “traieu-me aquesta dona de sobre, traieu-me-la!”, però jo no la podia ajudar perquè prou feina tenia driblant les abraçades d’aquell possible violador francès. Sort en vàrem tenir de la Filo, que en veure que tardàvem tant a tornar va caminar vorejant el llac fins al lloc del canvi de sentit del terreny, on des d’allà es podia veure la cabana. La parella, en veure’s descoberta perquè la Filo ens cridava, ens va tornar al lloc on érem abans.

La Filo i l’altra companya no van poder evitar de dir-nos que havíem estat molt confiades, però qui s’ho havia de pensar que pogués passar una cosa com aquella. Sempre vàrem estar agraïdes a la Filo, ja que si no hagués estat per ella potser hauríem arrossegat un trauma tota la vida. Aquesta anècdota explicada per la Filo era un bon motiu per riure i també per sorprendre les persones poc guipis.

Benasc

Fa potser dos mesos que la Filo encara va recordar-me una sortida que una colla vàrem fer a Benasc. Un noi que feia excursions per a gent que volia conèixer les muntanyes ens va portar amb el seu Land Rover a fer una volta per uns camins accidentats i polsegosos. El xicot ens va convèncer perquè al vespre anéssim a la taverna discoteca del poble, que ens ho passaríem molt bé, i així ho vàrem fer.

Vaig ballar diversos balls amb aquest xicot perquè no hi havia manera que deixés d’insistir que tornéssim a ballar. No es cansava. A mi em resultava simpàtic aquell xicot tan autèntic i autòcton del Pirineu que duia una barba de més d’un any que li donava un aspecte lleonat.

Quan vàrem arribar a l’hotel, com no podia ser d’una altra manera, comencem a enriolar-nos explicant els fets que ens havien succeït i amb aquestes que la Filo diu: “Rosa, has perdut les arracades.” Eren de clip i, efectivament, no portava ni l’una ni l’altra, i la Filo continua dient: “Segur que estan emboscades entremig de la barba d’aquell xicot tan pelut. Però això no va ser tot. Llavors veiem que tenia les galtes vermelles com un tomàquet, però no pel saludable rubor natural, no, era com si s’haguessin escaldat a causa del frec galta a galta amb el noi barbut. Era inevitable, perquè tocaven música romàntica per ballar-la d’aquesta manera.

La Filo també aquell mateix dia i com mig fent balanç, va exclamar: “Mira que has tingut pretendents, eh, tu, Rosa!” Em va semblar curiós que digués allò i que recordés les persones que buscaven la meva amistat. No conec ningú més que pogués donar testimoni d’aquesta faceta de la meva vida.

De llevadora a Eivissa

A la Filo li havien ofert una plaça de llevadora a Eivissa i abans de marxar em va dir: “A veure quin dia véns a fer-me una visita.” Li vaig dir que sí, que un dia l’aniria a veure. Al cap d’un temps, quan vaig tenir uns dies de vacances, agafo la vespa i me’n vaig a Barcelona a la companyia Transmediterránea a comprar un bitllet per a la vespa i per a mi, torno a casa i l’endemà altra vegada a Barcelona a agafar el vaixell que m’havia de portar a Eivissa. L’arribada a l’illa la recordo molt bonica perquè les persones que hi havia al port esperant l’arribada d’algun familiar, en veure que sortia de la cava del vaixell dalt de la vespa van exclamar: “Molt bé noia, molt bé! Així s’ha de venir a Eivissa!” Va ser com si em donessin la benvinguda.

La Filo no sabia que hi aniria i la seva sorpresa va ser veure’m a la porta de l’hospital amb vespa inclosa. Ens ho vàrem passar molt bé perquè cada tarda anàvem a la platja i també preníem una calimeta, un licor amb  gel que era com un vermut però fet de figues i que era boníssim.

A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.
A l’esquerra Anna Riba, Filo Pla, Rosa M. Masana i Pilar Aldea a casa la Filo a Eivissa.

 

Altres sortides

Seria llarg explicar les sortides d’aquells anys i a més no les recordo totes. Una vegada vàrem anar a Vacarisses a la casa d’estiu dels pares de la Marisa Josa. Com sempre, vàrem riure molt i també tocàvem la guitarra. Bé, la majoria de nosaltres només tocàvem un parell de notes; qui en sabia era la Marisa, que a més també cantava i ens agradava molt escoltar-la. Ella mateixa havia compost la lletra d’algunes de les cançons que tocava i tenia un estil que ens recordava el de Guillermina Mota. A mi em va quedar a la memòria una part de la lletra d’una cançó que segons em va dir, li va venir inspirada després de veure una pel·lícula de l’oest. Entre d’altres coses deia: “Jo anava amb una tartana molt fàcil de capturar i quan tothom roncava els indis van atacar, oh, oh, gegant del meu amor.” El gegant era el cowboy que l’havia salvat dels indis.

Cantàvem també les cançons de Joan Manuel Serrat i les del cançoner folk, tals com Escolta-ho en el vent, No serem moguts, La cruel guerra, el Kumbayà i quan ens acomiadàvem no podia mancar La vall del riu vermell.

A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.
A Vacarisses tocant la guitarra, cantant i rient.

 

Vacarises
Vacarises

    

La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.
La colla que anàvem d’excursió i la Filo ballant amb un austríac al mig d’un camp, el 1970.

 

Una consciència relativa

M’he sentit moguda a escriure quelcom de la Filo per una necessitat de fer allargar el seu record. desprès que aquest més de desembre del 2015 ens hagués deixat.  Mentre escrivia m’afloraven imatges de coses viscudes que en aquest moment em fa la impressió que prenen més força  i potser és degut al fet que ara ja no és amb nosaltres. Tinc la sensació, tot i que ja l’havia tingut abans, que quan perds familiars i amistats, amb ells se’n va una part d’un mateix. Vull dir que perdem compartiments de la nostra biografia, perquè hi ha moltes coses d’un mateix que desconeixem o no recordem i és sovint una altra persona qui ens les explica.

La Filo era una persona que coneixia les meves facultats humanes, el meu tarannà i els meus defectes, amb la particularitat que els mirava amb ulls  complaents, fet d’agrair, perquè ho feia sense cap esperit de possessió, competència, interès o gelosia. La Filo Pla era planera. El seu traspàs m’ha fet veure encara més que la nostra existència té sentit en la mesura de les relacions que hem tingut amb altres persones companyes de vida.

Una breu pinzellada de la seva activitat professional

Va iniciar la seva activitat professional sanitària treballant d’auxiliar de clínica a l’hospital de Mútua de Terrassa, on va passar per diversos serveis fins que l’any 1970 es va matricular a la Facultat de Medicina de Barcelona per cursar la carrera d’ATS. Tot seguit va continuar amb els estudis de llevadora i va obtenir el títol  l’any 1976.

En finalitzar la carrera va treballar al hospital del Parc Taulí de Sabadell i més tard es va traslladar a Eivissa per ocupar una plaça de llevadora oficial durant trenta mesos. En  tornar va exercir a la Mútua de Terrassa i també al consultori de Rubí i més endavant va ser contractada com a llevadora a l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa. Quan va marxar de Mútua els seus companys li van fer un dibuix que ella tenia penjat en una paret de casa seva i un dia que vaig anar a veure-la li vaig fer una fotografia.

Explicava que durant l’exercici de la seva professió havia hagut d’assistir tot tipus de parts, ja fossin normals, distòcics, ràpids i també prolongats i sempre els havia fet en un centre sanitari. Va tenir moltes companyes de feina i el dia que en vàrem parlar recordava Liria Aguilar, Teresa Riba, Lídia Gambau, Alba Navarro, Rosa Jerez i Nicol.

Auca, al centre la Filo
Auca, al centre la Filo
Auca
Auca

Davant d’un gran foc

Amb aquest títol el reconegut escriptor empordanès Josep Pla , descriu amb detall un foc iniciat a Calonge el mes d´agost de l´any 1929 i també en fa unes reflexions, casualment vaig trobar aquest escrit  revisant la hemeroteca  del Arxiu  Municipal de Palafrugell, en concret el diari Baix Empordà del dia 11 d’agost de l’any 1929.  He revisat l’index d’algunes de  les seves  obres a la Fundació Josep Pla  i no he sabut  localitzar la esmentada  crònica. Per aquest  motiu   he considerat  incorporar-la  en aquesta pagina perquè possiblement ens  facilità  poder-hi accedir.

Museu de Josep Pla a Palafrugell
Museu de Josep Pla a Palafrugell

Diu així:

Davant d’un gran foc.

“ El dia que es declara el darrer gran incendi que ha destruït tantes mils vessanes de bosc a L’Empordà petit, l’atzar féu que l’autor d’aquestes ratlles es trobés en condicions de veure, de molt a prop, començar el foc. A dos quarts de dues de la tarda del dia del foc, en efecte, vaig prendre a Mont-ras I´ automòbil públic que fa el trajecte de Palafrugell a Caldes de Malavella, a l’objecte de fer a Sant Feliu de Guíxols una visita a uns amics. Quan l’auto hagué passat Palamós i s’obrí davant dels viatgers la petita vall voltada, gairebé en semicercle, de muntanyes, de Sant Antoni de Calonge, veiérem tres enormes columnes de fum a sobre Calonge. Feia un vent de garbí fortíssim, fins a l’extrem que es pot dir que ha estat, en aquesta comarca, el dia d’estiu que n’ha fet mes. Quan ens trobàrem, doncs, a la vista del fum i haguérem vist la força impetuosa que tenia el vent a la badia de Palamós, la nostra impressió fou que l’incendi no tindria literalment aturador. Quan a les vuit del vespre, el vetit caigué i el foc anà a morir als boscos de Sant Climent i de Fonteta, davant la carretera de Girona, es pogueren veure les dimensions terribles del desastre. Aquest darrer foc potser no ha agafat una extensió tan dilatada com el que es declara l’any passat al Pirineu i que arriba fins a les cases del Pertus. Vull dir el foc contra el qual fou destacat el regiment de senegalesos que té guarnició a Perpinyà. En tot cas aquest foc d’ara és molt mes important que el famós incendi de les Gavarres de l’any passat, per remeiar els estralls del qual tant féu l’il·lustre escriptor Joaquim Ruyra en qüestió d’un moment. De les últimes cases de Palamós fins a la torre Valentina hi ha una mica mes d’un quilòmetre. Fou durant la curta estona que l’auto emprà per recórrer aquesta distancia que els viatgers poguérem veure, impressionats, com les tres columnes de foc s’ajuntaven en un feix, com el vent vinclava el fum i l’arrossegava a terra, en direcció al nord i com, de sota el fum, sortia una amplia mitja lluna de flama, de caliu i de guspires. Alhora veiérem com aquesta mitja lluna, empesa pel vent, es posava a caminar. Potser feia inicialment, un parell de quilòmetres. El garbí l’anà eixamplant de manera que, en fer la flama l’escairada del Greu i coll de la Ganga, el front del foc era potser de quatre o cinc mil metres. L’espectacle era imponent. El vent feia rodolar el fum, que era d’un color barrejat de plom i rosa, lentament, mes enlaire del coll. A sota, les llengües de foc resseguien el perfil dels arbres, pujaven i baixaven anguilejant. El sol era fort i el cel tenia aquest color blau africà que té el nostre país en aquest temps. Era un espectacle dantesc que feia basarda. Per a tota persona preocupada de l’esdevenidor d’aquest país l’espectacle era aclaparador, feia plorar. Quan el foc arriba a dalt de tot del coll i la flama dona la màxima exposició al vent veiérem un espectacle encara mes impressionant. Veiérem, en efecte, com la fúria del vent desprenia dels suros les branques enceses i les transportava per l´aire a grans distancies. Això explica una particularitat d’aquest foc. L’incendi ha arribat rarament als fondals i a les terres baixes posades entre els pujols. L’incendi, diríem, ha coronat les muntanyes, perquè s’ha propagat per l´aire. La transmissió del foc l´ha feta el vent, i s’ha cremat, naturalment, tot quant ha donat la cara al vent. Es per això que tot quant es féu per aturar el front del foc fou inútil. Davant d’un foc que camina per terra i va de branca a branca hi ha la possibilitat d’aturar-lo fent anà entallada, deixant un espai lliure i net a través del qual la propagació del foc sigui impossible. Però, davant d’aquest foc, que el vent portava de muntanya a muntanya, ¿quina defensa voleu que hom intentes? el foc era inaferrable.

El foc es posa, naturalment, davant del vent. I cosa que el garbí és un vent del sud-oest, el foc agafà una direcció nord-est. Sobre el mapa ho veureu clar. El foc començat entre Calonge i St. Cebrià deis Alls, anà a morir entre Sant Climent i Fonteta. Es la línia mes curta de sud-oest a nord-oest. Per això el foc, en el seu camí, passés successivament pels termes de Calonge, parròquia de Fitor, Palafrugell i Sant Climent. I ho repeteixo : el foc dura fins que bufa el vent.

Espanta de pensar el què hauria passat si el garbí hagués, com fa tan sovint i per dir-ho com els mariners, vetllat. Li faltaven ben pocs metres per arribar a la plana. Donat l´estat de sequedat d’aquestes comarques — es pot dir que la terra és com ossos calcinats—, tot foc a la plana es tan possible com a muntanya. I si les coses continuen com aquests últims deu anys, les possibilitats de veure incendis al pla son reals.

Unes reflexions

 Considero perfectament inútil ocupar-se d’aquestes coses des d’un punt de vista sentimental. Al nostre país, prendre’s les coses d’aquest aspecte equival, en realitat, a convertir-les en un tema literari o floralesc completament insignificant. Els fets tothom els coneix : des de fa tres o quatre anys tota la banda marítima de les comarques gironines estan atacades de foc amb una persistència impressionant. El gran públic només coneix els grans incendis, els focs que els diaris porten. Ara bé : la gent s’equivocaria si cregués que només es calen aquests focs. De focs petits, de focs diríem locals, és rar el dia d’estiu que en aquestes comarques no se n’expliqui o no se’n vegi un o altre. Estic segur que no hi ha ni un propietari de boscos d’ací que pugui afirmar que en el seu tros el foc no hi ha arribat mai. Es un flagell, un flagell brutal. L’espectacle de veure com la riquesa del país es torna cendra, com la gent ha d’abandonar les cases de pagès darrera el bestiar, igual que en temps de guerra, com les campanes dels pobles toquen a foc inútilment davant, la flama que capgira, son esdeveniments de la vida inoblidables. Tot aquest aspecte sentimental que té la qüestió -ho repeteixo- val mes deixar-lo apart. L’important seria fixar exactament les causes del foc per tenir una base pera evitar-los. Que hi ha focs que son intencionats no hi ha pas dubta. I en dir intencionats no em refereixo pas als focs causats per la negligència d’un pastor que deixa mal apagades les cendres amb les quals ha escalfat l´esmorzar o pel llumí que lienta a l’atzar un home que va a fer un feix de llenya després d’encendre una caliquenya. Aquestes causes com voleu escatir-les al cap d’avall ? No hi ha manera humana. Hi ha focs, en canvi, calats intencionadament, per una venjança i sobretot per especulació. Es fàcil de comprendre-ho. La crisi terrible que passà la industria del suro quan la guerra, tancant les fronteres, abolí pràcticament tots els mercats, féu baixar enormement el preu de la primera matèria de la industria. Els propietaris pràcticament arruïnats, no tingueren sinó un camí per a salvar-se: fer carbó dels seus boscos. Per això es feren les tallades brutals d’arbres que tothom recorda. Avui, però, les coses han canviat. La industria del suro es troba actualment en un període, sinó de prosperitat, almenys d’especulació desenfrenada. Aquests dies, especialment, la febre de l´ especulació és mes alta que mai. El suro es paga com no s’havia mai pagat. Es rar avui el propietari què torni a tallar arbres. Cada dia se’n tallaran menys, perquè avui tenir sureres és tenyirà la raó la fortuna que ‘hom tenia abans. Ha passat, però, una cosa natural: tota aquella especulació que es féu al marge de les tallades de boscos, que avui ha baixat notòriament, ha creat els seus i interessos, les seves fortunes. Què ha de fer aquesta gent si el negoci pràcticament s’està acabant ? Aquesta gent sap que només en els boscos cremats hi ha possibilitat de continuar la seva activitat. Jo no acuso a ningú i declaro explícitament que els bosquetans, en tant que classe, em mereixen tota la consideració possible. Però si jo tingues poder, en aquest món, faria vigilar els boscos nit i dia, sense parar. I el que comportaria a adoptar aquesta decisió seria precisament l’experiència que totes les persones que vivim en aquestes comarques tenim : això és, l’experiència de saber que tot quant ha intentat l´autoritat judicial en aquest sentit no ha prosperat. Les causes passives d’aquests incendis son innombrables. La principal és la sequedat desastrosa que està passant. Tot quant es digui en aquest sentit, és una reproducció pàl·lida de la realitat. A l’Empordà es pot dir que d’abans de Nadal no ha caigut ni una gota d’aigua. Els arbres dels boscos es moren d’ eixut. La terra és calcinada i seca com ossos cremats. La gent es va deixant de fer blat de moro. D’aquí a uns quants anys, si les coses duren així, el cultiu mes general serà l´ordi, aquesta planta africana que aviat semblarà feta expressa per a nosaltres. Que té d’estrany, dones, que els boscos cremin com lluquets, que s’encenguin d’una manera irresistible i tràgica ? S’han de preveure -si la malura persisteix – incendis al pla. S’ha de preveure, sobretot, tota l´evolució del país cap a unes condicions físiques aragoneses o, si voleu, saháriques.

Una altra causa passiva d’incendis es la manera brutal i voraç com la gent tracta avui les coses de la realitat. Aquest foc que ens serveix de pretext per fer aquestes consideracions començà en tres llocs diferents. En un d’aquests llocs hi havia, sembla, una brigada d’homes que feien carbó. La darrera cosa que penso en escriure això és que alguns d’aquests homes pugui ésser l´autor d’aquest foc, ni l´autor passiu ni l´actiu. No. El que vull dir és que si vint anys enrere algú del país s’hagués posat a carbonar un bosc el mes de juliol hauria estat tractat de boig. Quan les condicions de la vida a tot Europa eren normals, les coses tenien un ritme prudent, D’ençà de la guerra tot s’ha trencat. Quan jo era criatura -fa quinze, vint anys- de carbó només se’n feia a l´hivern. El feien uns homes especialitzats que en dèiem carboners, i els boscos es respectaven com si fossin essers vivents. Ara no es respecta res. Hom fa carbó al ple de l´estiu; el fa fer per qualsevol aficionat; hom tracta les propietats com si fossin béns del comú -que no son de ningú segons el nostre revoltant proverbi – Davant d’aquesta realitat -que no és mes que una ombra de la veritable- ¿com voleu que tot no esdevingui còmplice d’aquests estralls?

El mes urgent de fer

 Reservant-nos el dret de continuar parlant d’aquestes misèries, direm que aquestes consideracions son importants, no pas perquè les fa una persona determinada, sinó perquè son el fruit d’una enquesta que he fet aquests últims vuit dies sobre el terreny i parlant amb tota mena de gent. Com a conseqüència d’aquesta enquesta, em sembla que sobre un punt on tothom està d’acord. Aquest punt és refereix a la necessitat d’una ordre que prohibeixi, mentre durin les condicions de l´eixut en aquesta comarca, de fer qualsevol manipulació en els boscos (excepte, naturalment, la pela del suro) entre els mesos d’abril i d’octubre. Ja sé que una ordre així només es pot comprendre en els països de gran flexibilitat jurídica. Solera, en efecte, legislar per a l´eternitat, per la nostra desgracia. Ens hem, però, de decidir a fer alguna cosa. Si realment les autoritats actuals tenen algun interès en la riquesa i la prosperitat del país, s’haurien de moure per obtenir, almenys, el que a través de les columnes d’aquest diari i en representació de molta gent, l ´ordre que demano. Es hora ! Penseu que el país es torna saháric ! “ .

Signat: Josep Pla. (Baix Emporda 11/08/1929).

El dia que vaig visitar la biblioteca del Museu no vaig saber localitzar entre publicacions  fetes per l’escriptor Josep Pla  aquesta carta que he presentat, a estat  la Anna Aguiló, directora del centre  qui ens a proporcionat la seva localització que en concret la podem llegir a :  J. P. 43  Josep Pla. Obra completa. Caps-i-puntes. Edicions Destino, pag. 384.

Portada del llibre
Portada del llibre
Interior del llibre de Josep Pla
Interior del llibre de Josep Pla

Les facultats del meu avi Marià

El meu besavi Josep Massana tenia el motiu d’en Fraret perquè fins a l’edat de setanta anys va ser frare d’un convent del Bages. Em penso que pertanyia a l’orde benedictí, però de moment no ho he pogut confirmar. En sortir del convent va anar a viure a Castellfollit del Boix i es va casar amb Dolors Fontanet, que era de Fals, a la mateixa comarca, i tenia trenta anys. El meu pare explicava que la Dolors no era maca de cara però tenia un tipus que ho compensava tot. Considero que sempre va bé saber aquestes coses, especialment quan ens mirem la cara al mirall.

El matrimoni va tenir dos fills: Josep, que també es va fer frare, ell del convent de Sant Ignasi de Loiola, a Manresa, i Marià Massana Fontanet, el meu avi, que va néixer a Castellfollit del Boix l’any 1856 i es va casar amb Maria Prat, amb qui van tenir una filla, de nom Maria, com la mare, però la mare va tenir l’ensurt de contraure la verola i no se’n va sortir. L’avi es va tornar a casar amb Àngela Torrell, amb qui van tenir sis fills més.

 Alguns dels seus dots 

El meu pare explicava que l’avi, Marià Massana Torrell, tenia desenvolupades unes facultats que considerava que altres persones no tenien i deia que li venien heretades del seu pare, també pels coneixements que de paraula ell mateix li havia transmès i per la lectura d’un llibre especial.

Una de les particularitats de l’avi és que era saurí, o sigui, que sabia localitzar les vetes d’aigua que circulen pel subsòl i sovint hi havia persones que sol·licitaven els seus serveis quan volien construir un pou a la seva finca.

Per trobar aigua emprava el mètode de posar-se un tronc que tenia forma de Y a la cintura per sobre dels malucs i feia que sobresortís cap endavant la tija més llarga i amb aquest element es  passejava regularment per sobre del terreny que investigava, fins que l’eix del tronc li marcava un moviment ascendent, indicatiu que per allà sota hi circulava un ramal d’aigua. També podia saber amb més o menys certesa la profunditat que tenia el corrent hídric i també la direcció, tot i que deien que la composició de minerals que tenia el terreny els podia donar falsos positius. Actualment sabem que aquesta confusió la pot arribar a produir el bari.

Fer desviar una tempesta. Aquesta és una facultat que ens pot semblar més inversemblant, però deien que l’avi tenia un do. Explicaven que quan en Marià veia que s’apropava una pedregada i en especial si era el temps de la verema, intentava fer que no descarregués i malmetés la collita. Sortia al defora i es posava al costat d’unes pedres que tenia i amb una mena de ferros —deien que eren com si fossin ganivets— els alçava cap amunt en direcció a la boira amenaçadora, resava unes oracions —no s’entenien bé les paraules que deia— i, de fet, la boira s’allunyava. Els pares deien que li ho havien vist fer amb els seus propis ulls, però amb tot se’ls intuïa un punt d’escepticisme, com si no s’acabessin de creure que allò ho havia provocat ell.

Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Boires que semblen mànegues (Rosa M. Masana)
Un camp xop d’aigua
Un camp xop d’aigua

No vaig preguntar als pares si sabien cap on manava desviar la pedregada. Penso que l’avi havia de tenir el suficient criteri i responsabilitat perquè les boires anessin a descarregar la pedregada a un camp de pastura o acabat de llaurar.

Trencar les angines. És curiós perquè aquesta tècnica la família l’ha practicat durant cinc generacions. Només fa uns quinze anys que s’ha deixat de fer i tot perquè ha estat suplantada pels antibiòtics.

Quan jo era petita sovint agafava angines que, a més, anaven acompanyades de mal d’orella. Recordo que el meu pare quan plegava de la vinya entrava a l’habitació amb un setrill de l’oli i un drap de cotó. La meva mare abans ja havia fet el diagnòstic mirant-me la gola.

Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Inspeccionant la gola (Fischer-Dückel, 1)
Amígdala (Editorial Labor)
Amígdala (Editorial Labor)

El pare m’agafava el braç —recordo que era el dret—, posava el drap a sota per no tacar els llençols i tirava unes gotes d’oli a sobre el canell, a la zona del pols o radi i llavors amb seu dit polze i prement fort recorria l’avantbraç fins a passar pel sobre del plexe de l’articulació de l’húmer, cúbit i radi, zona altament sensible al dolor i en especial quan es tenen angines.

Penso que aquesta tècnica devia tenir alguna relació amb els vasos limfàtics que estan també vinculats amb les defenses de l’organisme —i sabem que en aquesta zona articular esmentada hi ha un bon paquet de nòduls limfàtics—, tot i que no puc donar cap argument al respecte.

A mesura que cada dia es repetia la  tècnica, el dolor en passar per l’articulació del braç també minvava i això era senyal que el procés infecciós s’anava resolent. A casa teníem el doctor Leandre Serra aconductat, o sigui, que se li pagava una quota mensual perquè vingués a casa en cas de necessitat. Per les meves amigdalitis no va haver de venir mai.

Curar d’espatllat. El fet d’estar espatllat és una dolència que no puc definir dins de cap marc patològic convencional. Té a veure, però, amb quelcom relacionat amb l’alineació de les vèrtebres de la columna espinal i la causa d’estar espatllat sempre era haver aixecat càrregues excessivament pesants que no s’adeqüen a la complexió física de la persona que els mou.

El diagnòstic de la dolència es feia de la següent manera: primer observant els símptomes que sovint eren de malestar general, cansament i una sensació d’opressió o dolor a la caixa toràcica. Seguidament es feia seure el pacient en una cadira amb les cames juntes tocant a terra i l’esquena recta i recolzada a la cadira. El curador li agafava els dits grossos de cada mà, li espolsava els braços fent un gest cap avall i els  tornava a aixecar fins a nivell de l’articulació de l’espatlla, o sigui, paral·lels als genolls. En aquesta postura mirava que els dos braços arribessin al mateix nivell, si no volia dir que s’estava espatllat.

El segon pas era fer posar el pacient dret amb els braços creuats per sobre del tòrax de manera que la mà dreta toqués l’espatlla esquerra i l’esquerra, la dreta. En aquesta postura el curador es posava darrere de la persona i agafant-la per sota dels braços l’aixecava i la sacsejava una mica, al mateix temps. Llavors era quan s’escoltava un crec-crec, el cruixir dels ossos de l’espinada, que confirmava que quelcom de la columna vertebral es posava al seu lloc.

Curar l’enyorança.

De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)
De ganàpia curant-me d’enyorament (imatge M.Carmen Cabo Téllez)

Quan una persona té angines o està espatllada ella mateixa s’ho coneix, però amb menys mesura sap interpretar quan el seu mal és degut a l’enyorament. Sovint són les persones que et coneixen qui ho saben veure. A mi em passava moltes vegades i eren els meus pares els qui deien: “Aquesta mossa sembla que estigui enyorada.”

I tenien un remei que consistia a portar-me a alguna de les rieres o llacs del Vallès Occidental o voltants de Terrassa si havia plogut i em feien tirar pedres a l’aigua. M’encantava fer aquesta activitat perquè era divertit i el meu germà m’havia ensenyat a fer saltar una pedra plana per sobre de l’aigua. Reflexionant sobre aquesta teràpia penso que havia de ser efectiva pel fet que t’adonaves que algú estava interessat a cuidar-te, a voler-te solucionar vés a saber què, en tot cas el que et produïa un sentiment de carència o d’íntim enyor.

Com a infermera considero que sovint hi ha malalts que a més de tenir un patologia concreta orgànica i diagnosticada, sembla que tenen quelcom més que no els acaba de permetre posar-se bé del tot. Potser és una situació d’enyor aquella dolència coneguda pels nostres avis, i la prova la tenim quan un pacient diu trobar-se més bé després que li hàgim fet les cures i conversat amb ell.

Potser estaria bé que de tant en tant anéssim amb els nens, adults o amb les persones grans a la llera d’un riu o a prop a tirar-hi  quatre pedretes. Segur que el gest seria guaridor d’algunes de les nafres invisibles acumulades dia a dia.

Dels sis germans que hem estat, un meu germà (e.p.d.) i una meva germana també han heretat algunes facultats semblants a les de l’avi Marià, però amb menys significança que les d’ell, perquè a més aquestes peculiaritats personals ara sembla que no siguin necessàries.

[1] Imatge feta per l’il·lustrador que signa F.P. i treta del llibre de la doctora Fischer-Dückel titulat Libro de oro de la mujer. La medicina al alcance de todos.