Entre les moltes fotografies que tenim guardades, n’hi ha algunes que potser no són significatives per a la història d’un país, però que poden aportar algun element d’interès col·lectiu.
Una d’aquestes imatges correspon a un viatge que una colla de terrassencs vam fer a Prada (França) l’any 1978, quan feia només tres anys de la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975.
Els anys de joventut que em van tocar viure estaven fortament marcats per l’acció popular contra el franquisme. Potser pel meu caràcter dinàmic, em trobava sovint implicada en algun moviment social en defensa de la justícia de classes. Però també em passava que, quan notava que alguna cosa no la veia clara —fos per l’ambient, fos per intuïció— em desmarcava. Com si una força interior em digués: “Fins aquí.” Alhora, hi havia quelcom que m’empenyia a participar. Sempre he estat una mica entre dues aigües, probablement per l’experiència viscuda pels meus pares, que aquí no cal explicar.
L’any 1978, un grup d’amics, juntament amb d’altres coneguts, vam organitzar una excursió a Prada de Conflent (1) Feia poc que tenia un Seat 127 i aquell vespre vam sortir de Terrassa, ja fosc, després de sopar. A la Rambla, al meu cotxe hi van pujar dos nois desconeguts, provinents de Barcelona. Durant el trajecte, van començar a parlar de Nietzsche. La Filo i jo ens hi perdíem una mica —no era pas un tema sobre el qual poguéssim aportar gaire cosa.
Quan vam arribar a la duana de Portbou, ens van demanar els passaports. La Filo i jo els vam lliurar, però els nois van començar a remenar dins les motxilles i, esparverats, van exclamar:
—Ostres! Ens els hem deixat a casa!
Vaig intentar intercedir:
—Deixi’ls passar, si us plau, només anem d’excursió a Prada.
Però el duaner va ser taxatiu:
—Sense passaport, no poden passar.
I ara què fèiem? Un dels nois va dir:
—Provem a la duana de la Jonquera.
Vam fer via cap allà. Un cop a la duana, abans de lliurar els passaports, vaig intentar fer-me la despistada:
—Falta mucho para llegar a Prada?
La resposta del guàrdia ens va glaçar:
—Usted no va a Prada ni a ninguna otra parte. Esto es clandestinidad y complicidad de clandestinidad. Haga el favor, salga del coche.
Em vaig voler fondre. Aquelles paraules sonaven a condemna. Ens van fer entrar a un recinte. Per les nostres deduccions, vam entendre que la duana de Portbou havia trucat per alertar la de la Jonquera, motiu pel qual no ens havien demanat res i ens havien retingut d’immediat.
Després d’una bona estona d’espera, un agent va sortir i va dir:
—Ustedes dos pueden continuar el viaje. Pero ustedes dos (els nois), no.
Situació compromesa. Finalment, vam trobar una parella que es va avenir a portar-los de tornada.
Vam arribar a Prada de matinada. No recordo ni on vam dormir aquelles quatre hores. L’endemà, tota la colla ens vam trobar en una esplanada d’alta muntanya, on una persona —de qui no recordo el nom— ens va oferir una conferència de contingut polític. Era una figura compromesa amb la lluita per la democràcia, que començava a albirar-se a Espanya.(2)
Després de dinar el que dúiem de casa, vam reprendre el camí cap a Terrassa. Va ser una sortida política i cultural que va incloure, ni més ni menys, un episodi de clandestinitat i un petit simulacre de detenció.
Notes.
(1) A Prada de Conflent des de l’any 1968 acull la Universitat Catalana d’Estiu.
(2) No n’estic segura però el conferenciant era una persona reconeguda que potser vivia a fora de Espanya, no ho sé.
